A la contra

Ja sabeu que tinc una certa flaca políticament incorrecta pel papa Wojtyla. Suposo que és sobretot per anar a la contra d’un ambient majoritari... majoritari en la majoria de cenacles culturals, intel·lectuals, acadèmics, mediàtics, però això no vol dir pas necessàriament al carrer, tot i que a tothom se li enganxa sempre alguna cosa. Avui mateix ho diu un periodista en un diari espanyol: “Algún día debería hablarse de la distancia abismal entre los ciudadanos y cierta casta intelectual pretendidamente progresista y supuestamente poseedora de la razón.” (Francesc-Marc Álvaro dixit, La Vanguardia, 9 març 2005)

Hi ha dues posicions majoritàries respecte al papa, en aquests àmbits elitistes. La dels que el planyen de bona fe i la dels que n’estan fins al capdamunt i aprofiten qualsevol argument, també els que fan servir la gent de bona fe, per dir-li que plegui o per reclamar que el facin plegar. Conservo retalls de diari, de molts diaris, que ja li demanaven que plegués fa dotze i tretze anys!, i amb els mateixos raonaments d’ara. Deien: ja ha caigut el mur de Berlín, ja pot plegar. O: pobre home, tan malament com camina, i ja es veu que no hi és tot, i segur que els de la cúria se n'aprofiten, i aquesta tremolor del braç... Fa dotze anys! Em sembla poc elegant, fins i tot per part dels ben intencionats. Per part dels altres, ho trobo sarcàstic, cínic. És entendridor que hi hagi ateus de pedra picada, agnòstics conspicus i descreguts del morro fort que diguin i fins i tot preguin públicament perquè Déu s’apiadi del papa i li estalviï tants patiments. Quines penques.

Bé, doncs, l’altre dia va sortir el tema en una reunió de gent molt diversa. I abans que es creés el clima políticament correcte que per respectes humans se sol crear en tants àmbits públics –perquè la gent sap el que els diaris, la ràdio, la tele i el veí aquell tan savi diuen, o sigui, la gent sap el que “convé” dir per no quedar malament–, una senyora amb ben poca pinta de ser de casa bona, diu que aquest papa li sembla un home molt valent i que no entén que hi hagi gent que en parlin de manera tan deseixida, com si volguessin que es morís. Jo dic: és veritat, no està bé que es tracti un avi d’aquesta manera. La senyora continua: “Si els catòlics creuen que aquest senyor és el papa, és a dir, com si fos el seu pare, no entenc que no el defensin, que n’hi hagi alguns que se’l vulguin treure del damunt i encara entenc menys que ho diguin públicament. I que a més tinguin la barra de dir que ho diuen per pietat, perquè deixi de patir. A un pare no se’l tracta d’aquesta manera.” Una altra senyora diu: “Però és que fa tanta llàstima...” I la primera senyora: “Sí, però si l’avi vol continuar sortint al carrer i vol continuar saludant els seus amics, no està bé que li ho vulguin impedir, no?”

No hi va haver aplaudiments perquè no hi havia l’ambient adequat ni era el tema de la reunió, però sí un assentiment general ben explícit, una unanimitat a considerar les paraules aquelles prou assenyades o almenys a considerar que seria poc assenyat rectificar-les. Potser hi havia gent que s’havia sentit retratada...

Aquest papa, per exemple, pot ajudar la nostra societat tan utilitarista a dignificar la vellesa. Tant de bo recuperéssim al món occidental el tret aquell de tantes cultures antigues, “primitives”, que no sols no amaguen els seus avis, sinó que els escolten amb veneració i estan per ells fins al dia mateix que fan el darrer badall. Tant de bo que sabéssim humanitzar i respectar una mica més el final del procés de la nostra vida humana, de la vida dels nostres pares, i no tinguéssim aquesta ànsia d’amagar-los i de fer-los callar perquè no ens compliquin la vida i no ens facin perdre temps. Aquest papa va a hores d’ara en aquesta línia, a mostrar això al món. I jo l’aplaudeixo i sé que no sóc l’únic.

No sóc l’únic, no, perquè de tant en tant, des de posicions no gens confessionals es lloa un aspecte o un altre de la seva figura actual i del seu significat històric. M’han agradat especialment tres comentaris que he recollit en els últims dies: un de Marçal Sintes, periodista nostrat, l’altre d’un guru mundial, Ralph Dahrendorf, exrector de la London School of Economics, i un tercer d’Enric González, corresponsal a Roma de El País, que com se sap és el diari espanyol més laic de tots els diaris laics que es fan i es desfan, segons ells mateixos.

“No puc estar-me d’admirar l’ancià que s’esgargamella de la finestra estant. I és una admiració que no té a veure només amb l’home, amb l’ésser humà. També té un vessant ètic i intel·lectual: en temps de postmodernitat, relativisme, confusió i apologetes de la circumstància, em penso que la solidesa i la independència del papa, la raresa que ell encarna, té, en si mateixa i més enllà d’altres consideracions, un enorme valor; és necessària.” (Marçal Sintes, Avui 15 febrer 2005)

“El llegat del papa és una història de grans fortaleses i considerables debilitats. Tanmateix, quedaria incompleta si no s’esmentés l’ésser humà càlid, curiós, amistós i amb sentit de l’humor que hi ha al fons de tot plegat. El papa Joan Pau II és en molts sentits un intel·lectual; tal vegada se l’hagi menystingut en aquest punt. Però també és un home senzill que es relaciona fàcilment amb la gent. Suporta els patiments amb dignitat des de l’atemptat contra la seva vida del 1981. Com a persona, mai no deixa d’impressionar els seus molts visitants. Fins i tot en el seu estat decaigut per la malatia, el papa Joan Pau II simbolitza el potencial humà.” (Ralph Dahrendorf, Project Syndicate 21 febrer 2005)

“Crec que sí que és humà mantenir i mostrar el papa en aquestes condicions. Els éssers humans envelleixen i es moren, encara que la societat actual s’estimi més no tenir gaire present aquesta realitat. En qualsevol cas, és ell (que continua lúcid, almenys una part del dia) el qui vol mantenir-se on és i mostrar com es troba. […] El papa pot anar-se’n de vacances, però no alliberar-se de la responsabilitat. Com ell sol dir, no “exerceix” de papa, sinó que “és” papa. Joan Pau II, a més, interpreta el final de la seva missió com una imitació del Calvari i, en un sentit més mundà, com una demostració que els vells i els malalts també compten. Vol morir guanyant-se les garrofes, si la imatge no és massa excèntrica. […] Es tracta d’un hombre carismàtic, íntegre i amb una immensa força interior. Es pot estar en desacord amb ell sense deixar d’admirar-lo.” (Enric González, El País Digital 28 febrer 2005)

I doncs, ja està tot dit.


(Per què no hi ha comentaris al bloc?)