dijous, 19 de maig de 2005

La reforma de les titulacions universitàries (esquema)

La tàctica és coneguda.

Fase 1: Es parla de la necessitat de fer una reforma, normalment amb l’excusa d’un bé superior o d’un mandat extern. En aquest cas, el papu al qual cal retre un sacrifici és la declaració de Bolonya i la “imprescindible convergència” de tots els estudis europeus.

Fase 2: Es crea una comissió de treball per fer “propostes” de reforma.

Fase 3: La comissió que es crea té molt clars els objectius finals: servir en safata les raons “científiques i acadèmiques” que convenen al govern que l’ha constituïda. En el cas que ens ocupa, el govern (espanyol) pretén uns quants objectius lloables i del tot lògics –que en alguns casos no són sinó la rectificació necessària d’un mal pas decidit en un altre moment en què al govern de torn li convenia fer el contrari: és el cas de la multiplicació d’enginyeries–, i alhora aprofitar l’avinentesa per passar comptes pendents i retallar, modificar o reorientar alguna cosa que no li fa el pes. Per exemple, les carreres d’història de l’art o d'humanitats, ja que els artistes i els humanistes, en general, són díscols; per tant, cal fermar-los curt i oxigenar els seus estudis, que no es capfiquin gaire en l’art i les lletres o, si volen fer-ho, que facin belles arts o humanitats en una escola o universitat privada. O per exemple, oi que els catalanistes i els basquistes cada cop emprenyen més?, doncs eliminem la filologia catalana i l’èuscara, que són un cau de futurs terroristes desvagats, i la raó que donarem és que són carreres amb pocs estudiants (3.000 entre totes dues), tot i que proporcionalment tinguin més alumnes que la filologia hispànica (13.600), però aquesta no es pot suprimir ni diluir en altres perquè és una qüestió de “identidad nacional”.

Fase 4: Per tal d’aconseguir els objectius, la comissió presenta un programa de màxims.

Fase 5: La gent s’exclama. (És la fase actual.)

Fase 6: Es fa veure que es negocia, es retallen coses secundàries del programa i els de la comissió fan veure que cedeixen també en algun punt important “fent un gran sacrifici que la gent ha de visualitzar”. Quan en aquest context es diu “la gent”, volen dir normalment els partits polítics, ja que, com tothom sap, els partits són l’expressió màxima de la representativitat ciutadana, i tant és que es discuteixi sobre titulacions universitàries que sobre els diversos companatges que pots posar al damunt del pa amb tomaca: ho han de pactar els partits.

Fase 7: En canvi del sacrifici de la comissió, doncs, es demana a “la gent” que siguin comprensius i que cedeixin, com ells han cedit. És a dir, ja han convertit el programa de màxims en una donzella que necessàriament cal lliurar al drac, peti qui peti.

Fase 8: Mentre no vingui sant Jordi, això –tot plegat– fa molt mala pinta. I sant Jordi, en aquest cas i en altres, pareix com si estigués adormit de fa dies.


(Per què no hi ha comentaris al bloc?)