El senyor Roca

El senyor Roca té fama de ser un dels personatges més assenyats del país. Ahir, per no dir més, va anar a fer els honors i a tocar la barbeta –mai més ben dit– al senyor Mariano Rajoy, que sembla que tornarà a ser el candidat a la presidència de l’oposició espanyola en les pròximes eleccions estatals, si no el descavalca un suposat sector (més) dur que diu que hi ha en el seu partit.

Doncs bé, ara (més) seriosament, de vegades el senyor Roca diu coses ben interessants. Com avui, que es queixa a La Vanguardia que els corresponsals al Estats Units van dir en un primer moment que els morts de l’huracà Katrina a Nova Orleans havien estat més de 10.000, i ara sabem que amb prou feines van ser 1.000 a tot l’estat de Louisiana, però –es queixa Roca– ningú ha demanat disculpes. Simplement es dóna la nova xifra i ja està, les paraules se les endú el vent. El senyor Roca té raó de queixar-se.

El senyor Roca explica un altre exemple, el del suposat pianista que havia perdut la memòria i no recordava la seva identitat, i els mitjans de comunicació van dir que era un virtuós músic i el comparaven amb Mozart, de tan bo com era. I ara resulta que “el pianista” amb prou feines toca el piano amb dos ditets, i sense acompanyament. Algú ha rectificat, algú s’ha excusat per les informacions precedents? Algú ha explicat per què van donar una dada sense saber-la del cert, però oferint-la com si hi haguessin tingut accés directe? No. El senyor Roca té raó de queixar-se.

L’ensenyança és aquesta, diu el senyor Roca: “Una informació veraç és un fonament de la llibertat. Opinar en llibertat exigeix estar ben informat. Exigeix creure que el que es llegeix, es veu o s’escolta com a notícia és presumptament veraç.” (La Vanguardia 20 setembre 2005).

És bonic veure com els polítics, quan deixen d’estar en actiu –ho ha deixat, el senyor Roca?–, es recorden de dir-nos com han de ser les coses per anar bé. Per descomptat, Miquel Roca i Junyent va predicar amb l’exemple quan tenia responsabilitats polítiques de primera fila. Mai ell mateix com a diputat, ni des de Convergència quan ell n’era el secretari general, es van dir coses sense contrastar-les, i per descomptat si alguna vegada van cometre un error, el van rectificar de seguida i sempre van demanar excuses.

Si us plau, que ja ens afaitem. De tota manera, benvingut a la clarividència, senyor Roca. A veure si a partir d'ara som més coherents.

[Afegitó posterior. Aquesta nota, quan la vaig escriure, acabava a "...i sempre van demanar excuses." Es veu que hi ha hagut lectors que han pensat que aquest escrit era una lloança, un ditirambe. La culpa és meva, és clar: un excés d'ironia. Per si de cas, doncs, he afegit les dues últimes ratlles.]


(Per què no hi ha comentaris al bloc?)