dimarts, 6 de novembre de 2007

Encadarnat

Estic amb una calipàndria (o galipàndria, o calapàndria) d’upa, i fa una estona una persona em demana: «Què tens?» I jo: «Estic refredat...» I l’altra persona: «“Refredat”, dius? En català de debò no era “costipat”?» I jo, que encara em queden forces per explicar-ho –i m’odio a mi mateix per no saber estar-me’n–: «En català és “constipat”, amb n, però també, i potser abans, “refredat”, i altres coses.»

En català, que és una llengua normal i corrent, també existeixen els sinònims. En aquest cas –i tot això ja no ho he dit a l’interlocutor, encara sort–, pots tenir un catarro –sí, un catarro!–, o bé un cop d’aire, o bé un embromament, o bé estar empitarrat o encadarnat o empiocat o pioc, i encara més possibilitats. Tant de bo que de mica en mica anem aprenent que en català les coses no es diuen només d’una manera. Això encara són reflexos de la dictadura, quan anàvem per la vida amb el diccionari –arma llancívola– sota l’aixella i/o refiant-nos de la solució màgica dels que en sabien.

Ara sóc al despatx, però aquesta vesprada no em cerqueu: seré a casa –i encara no tenim telèfon– sota un bon dallò de flassades. O a la tarda no em busqueu, perquè m’estaré dins la meua closca davall un bon gruix de mantes.


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)