dimarts, 10 de març de 2009

Històries del metro (11): No tothom qui duu xurriaques...


...és carreter. He vist una situació, tot passant amb l’autobús, que m’ha semblat curiosa. Era un home blanc, occidental, que travessava el carrer amb una criatura a la mà i, al darrere, una dona negra, per l’aparença africana de l’est –massai, potser–, que duia un cotxet amb una altra criatura.

De primer penses: una parella mixta, negre amb blanca, cada cop n’hi ha més, cap problema. Però de seguida vaig veure –l’autobús estava aturat– que per la pinta les dues criatures, blanques blanquíssimes, eren sens dubte filles d’una altra mare. Cap problema. Però passa un moment més i t’adones que aquella dona del cotxet continua anant darrere l’home. Sens dubte l’acompanya, però va sempre darrere d’ell, no al seu costat.

Dues opcions. Una, és una parella de cultura (?)* islàmica que han adoptat les criatures –o bé ella és la segona dona de l’home i les criatures són d’ell i d’una altra. Dues, l’home s’ha ofert avui a acompanyar les criatures a l’escola perquè la mare, que és qui ho fa habitualment, tenia un altre compromís i com que no s’ha vist amb cor de fer-ho tot ell sol ha dit a la minyona africana que l’acompanyés però perquè ningú no pensés no sé què li ha dit que anés al darrere amb el cotxet –o potser li ho ha dit la vigília la mestressa– perquè quedés clar que ella no era la dona autèntica, que en tenia una altra de més bona presència, o simplement diferent (que no sigui dit, «ara a veure si algú em demanarà si la Cuqui i jo ho hem deixat córrer, o pensarà vés a saber què sobre la meva “nova parella” i com és que he estat tan ruc de canviar la Cuqui per aquesta, o...»)

*(Que consti que l’interrogant va referit exclusivament a aquest tret concret que comento ací, no a la cultura islàmica en general.)

La vida és complicada. Per això, és millor no treure gaires conclusions d’una foto, d’una situació descontextualitzada, encara que ens assegurin que és real i que no ha estat retocada amb el fotoxop.