dilluns, 16 de març de 2009

Maltractar els companys de supervivència


Ja en vaig parlar a propòsit de la llengua, però fent referència, com a esquer argumental, als segrestos. Avui parlaré dels segrestos, sense llengua, o sense gaire llengua –només al final, com a escoli.

Ara ataquen Ingrid Betancourt perquè diuen que no es va portar bé durant el seu segrest, que no va ser prou solidària amb els altres –o amb alguns altres, perquè n’hi ha que l’han defensada– segrestats, que anava a la seva. Ja hi va haver crítiques just després d’acabat el segrest, perquè deien que no havia demostrat un capteniment propi d’una alliberada com cal.

Jo no ho entenc. Crec que no es pot criticar un company de captiveri, francament. Hauria de formar part del secret del sumari. Fins i tot, anant a l’extrem, crec que no és correcte carregar gaire el mort –mai més ben dit, malauradament– dels camps de concentració nazis als col·laboracionistes jueus que hi van fer de kapos, per molt cruels que fossin alguns comportaments. No es pot jutjar la gent amb categories de normalitat a partir de situacions límit de les quals aquella gent eren també víctimes. Perquè l’instint de supervivència és molt fort i és imprevisible.

És clar que no m’hi he trobat mai, en una situació d’aquestes, i no sé com em cauria el fet que un company de malaurança no es portés d’una manera, diguem-ne, prou ètica. Però el propòsit el tinc clar. Si mai em toca jutjar un cas semblant, m’agradaria fer-ho amb la comprensió que crec que necessiten totes les covíctimes.

I encara deixo de banda el fet que, en el cas d’aquesta dona –tots els que s’han queixat d’ella són homes– hi ha un fet diferencial, que és que ella potser va ser violada. El trauma d’una violació ha de ser tan gros, els seus efectes tan impredictibles... Fins i tot si la reacció fos la de matar l’agressor, o la de matar-se ella mateixa, ho entendríem. Com més s’ha d’entendre, doncs, que la reacció sigui tornar-se esquerpa, associal, egoista... si és que s’hi va tornar, que insisteixo que això són acusacions no provades. Jo ho veig perfectament comprensible. No dic que ho aplaudeixi ni que ho justifiqui, dic que ho comprenc.

En qualsevol cas, i vaig encara una mica més enllà, també s’ha d’entendre l’especial sensibilitat que poden haver adquirit al llarg del captiveri els crítics d’Ingrid Betancourt.

I encara caldria saber –no ho sabrem mai– la veritat veritable del que va passar realment a la selva.

Per això, també –i ara me’n vaig a un altre cap–, miro d’entendre els castellanoparlants que, vivint a Catalunya, no saben fins que els ho expliques que ells són també víctimes d’una opressió cultural i econòmica –sobretot econòmica– pel fet de ser territorialment catalans. N’hi ha que ho entenen de seguida, n’hi ha que els costa més i n’hi ha que no ho entendran mai, però no els veus malícia. En canvi, uns altres no ho volen entendre i es nota, són cínics. Aquests darrers no són kapos, són els amos del camp, són culpables, són còmplices. Però els primers no. Són víctimes, encara que siguin incapaços d’entendre-ho i encara que de vegades actuïn, parlin o votin com els enemics. De moment. Cal ser pacients.

(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)