‘Cercanías de Barcelona’: 20 anys de retard respecte a Madrid

El pla Cercanías 2015, pel qual el Ministeri espanyol de Foment diu que invertirà el pròxim lustre 4.000 milions d’euros per millorar i prolongar la xarxa de trens de la metròpoli de Barcelona, no serà suficient per posar en solfa un entramat que ha estat persistentment descurat per tots els governs de Madrid les últimes dècades. Si es comparen les conurbacions de Barcelona i Madrid pot dir-se que els trens de rodalia catalans es troben en el punt on estaven els de la capital espanyola el 1989. En aquests 20 anys, on res o molt poc ha passat a la xarxa de Barcelona, Madrid ha fet un gran salt endavant. Un salt que, pel que sembla, es vol continu, ja que si l’Estat espanyol se suposa que aporta un dineral a Barcelona per a la seva xarxa, la inversió a Madrid és encara més gran: un 25% més, fins als 5.000 milions.

Aquests 20 anys, la xarxa de Madrid ha augmentat en 65 quilòmetres la seva extensió i ha foradat diverses vegades el centre de la ciutat. Transporta avui 940.000 viatgers al dia i, per si no n’hi hagués prou, el seu futur sembla esplendorós. Per la seva banda, a Barcelona no només no s’ha fet gairebé res, sinó que s’ha destruït el que ja hi havia. Ja fos per la construcció de la Vila Olímpica –la línia del Poblenou–, o per l’arribada de l’AVE a la ciutat –l’alta velocitat ocupa les dues vies que abans eren dels trens de rodalia–, es van anar tancant entrades i vies d’accés a l’urbs. Madrid va córrer cap endavant, Barcelona va tirar cap enrere. I no per agafar impuls.

El pla Cercanías 2015 per a Madrid, amb una dotació de 5.000 milions, més 600 que hi posa la seva comunitat autònoma (amb diners recaptats, entre d’altres procedències, dels impostos que paguen els milers i milers de funcionaris ministerials que hi viuen i els treballadors de les grans empreses expúbliques «de ámbito nacional», totes amb seu a Madrid), preveu una prolongació de la xarxa en 115 quilòmetres, un 30%, i això que en l’actualitat Cercanías Madrid ja dóna servei al 89% dels sis milions d’habitants de la regió. Es construiran, a més, 25 noves estacions, un nou túnel pel centre de Madrid –el cinquè– i es quadruplicaran –un concepte desconegut a Barcelona– 66 quilòmetres de la xarxa. Tot això per 4.220 milions. Els altres 780 s’invertiran en programes de modernització i millora de la xarxa.

L’àrea de Barcelona té 5,5 milions d’habitants. Només un 9% menys que la de Madrid. A Barcelona, Renfe Cercanías (‘Rodalies’, en diuen des de fa un temps com una gran concessió a la colònia, com si fent-ho així ens hagués de ser més difícil no perdonar-los el seu menysteniment continu) dóna servei al 75% dels habitants de l’àrea metropolitana, 4,1 milions de persones. Transporta 410.000 passatgers al dia per gairebé exactament les mateixes vies per on, el 1989, n’hi viatjaven 140.000.

Arribats en aquest punt, els diners que se suposa que aportarà el govern de Madrid per als trens de proximitat de Catalunya es repartiran de la manera següent: 510 milions per modernitzar les infraestructures (un 35% menys que a Madrid o, dit d’una altra manera, la capital espanyola rep en aquest concepte el 52% més que la catalana). Un total de 2.540 milions per a les noves línies –25 quilòmetres– i duplicacions d’aquells trams que, a la sisena regió metropolitana d’Europa, segueixen sent en via única. En percentatges, Madrid rep en aquest apartat un 40,6% més. Tan sols els 950 milions aportats a Barcelona per a nous intercanviadors superen la partida equivalent madrilenya (650). Potser perquè aquí es destinen 350 milions a modernitzar estacions, cosa que, pel que sembla, ja no és necessària a Madrid.

(Extracte reelaborat del text publicat per Xabier Barrena, El Periódico de Catalunya, 6 setembre 2009)

Les formes de la no-violència

No-resistència
Els no-resistents rebutgen tot tipus de violència física per principi i es concentren a mantenir la pròpia integritat. La practiquen, per exemple, els de l’agrupació religiosa amish.

Reconciliació activa
Rebuig de la coerció basada en la creença en la bona fe activa i en la reconciliació. Utilitzada per grups activistes religiosos.

Resistència moral
Els resistents morals resisteixen de forma activa el mal amb mitjans pacífics i morals com l’educació i la persuasió. És la base d’una gran part del pacifisme occidental.

No-violència selectiva
Rebuig a participar en algunes guerres determinades o tipus de guerres, com ara la nuclear.

Resistència passiva
S’utilitzen tàctiques no violentes perquè una campanya violenta fracassaria. És el cas de la majoria de vagues, boicots i moviments de no-cooperació.

Resistència pacífica
Els resistents pacífics creuen que els mètodes no violents són més eficaços que els violents.

Acció directa no violenta
Els qui la practiquen poden considerar la no-violència tant un principi moral com un mètode pràctic. L’objectiu fonamental és aconseguir la victòria. Es pot traduir en vagues, ocupacions, segudes i altres mesures.

No-violència gandhiana
Busca arribar a la veritat a través de l’amor i l’acció correcta. Requereix l’eliminació de la violència d’un mateix i de l’entorn social, polític i econòmic.

Revolució no violenta
Els revolucionaris creuen en la necessitat d’un canvi bàsic individual i social i consideren que els principals problemes de la societat actual són estructurals. En són exemples la Revolució de Vellut de Txecoslovàquia el 1989 i la Revolució Taronja a Ucraïna entre el 2004 i el 2005.

(Font: Nonviolence International. Recull publicat a l’Avui, 23 setembre 2009)

Legals i il·legals

Miquel Ferreres, El Periódico, 18 setembre 2009

Per què ens bombardegen?

(Miquel Ferreres, pres d'El Periódico 12 setembre 2009)

L’esclavatge de la connexió ininterrompuda

El 3 de abril de 1973 Martin Cooper va fer la primera trucada amb el Dyna-Trac, un prototipus de Motorola, l’empresa per a la qual treballava aleshores. Va trucar a Nova York, a la competència, amb tota la premsa al davant. «Ningú no es creia que pogués funcionar, però ho vam demostrar», ha explicat aquests dies. Els primers terminals que es comercialitzaren, ja els anys vuitanta, costaven més de 4.000 dòlars, pesaven al voltant d’un quilo i la bateria no donava per a més de 20 minuts trucant. «En realitat, no crec tampoc que ningú pogués aguantar tant de pes al costat de l’orella durant tant de temps», justifica flegmàtic Cooper.

Les trucades següents van ser a Washington estant, on va haver de convèncer els senadors de la importància d’aquest tipus de comunicacions, per tal que es creés un marc legal que gestionés l’espectre radioelèctric al país. A partir d’aquell moment va sorgir la competència, i no va ser tan senzill. «Ningú no volia ser el segon», confessa Cooper.

Cooper ha aportat ara algunes dades que fan palesa la dependència que tenim del telèfon mòbil: «Hi ha estudis que demostren que si algú ha de renunciar a alguna cosa s’estima més deixar estar el cotxe que no el terminal. Fins i tot n’hi ha que han quedat sense feina i estalvien en menjar per poder mantenir la línia de mòbil.»

En contra del cada cop més habitual tot en u, Cooper ha augurat terminals «adaptats a les necessitats de l’usuari. Uns voldran una bona càmera i altres navegar per internet». El seu telèfon és un terminal senzill, de tipus petxina, només amb els números de marcar, una pantalla petita i un botó per parlar amb l’operador. «El va inventar la meva dona, Arlene Harris, i és perfecte per parlar, sense més complicacions. El auricular és a l’orella i el micròfon a la boca. És d’una senzillesa extrema. Malauradament només es comercialitza als Estats Units.»

Cooper està content per la competència entre sistemes operatius i terminals: «No he tocat mai un Iphone, però aquesta guerra entre Android, Apple i Symbian em sembla d’allò més democràtica. Portarà més innovació. És millor que un sol sistema per a tothom. Això seria com una dictadura. L’elecció dels usuaris fa que es promogui la innovació.»

El problema de la connexió contínua

Un reportatge publicat al diari The Wall Street Journal explica que un grup de treballadors estatunidencs han portat als tribunals la seva empresa, T-Mobile USA, per haver-los obligat a portar un mòbil i respondre a trucades i missatges de feina fora de l’horari laboral, sense cap mena de retribució.

Sentir que no es desconnecta de la feina, que no hi ha un temps privat que no pugui ser interromput, és una idea molt estressant, que es nota «a mitjà termini, encara que no afecta tothom igualment. En qualsevol cas, aquestes vacances cada cop he vist més gent a l’hotel amb el portàtil, mirant el correu», explica Miguel Garcia Sáiz, professor de psicologia del treball de la UCM.

«De debò que tot és inajornable? He trobat poques situacions en què calgués prendre una decisió immediata. Crec, més aviat, que és una manera que tenen els que manen de descarregar pressió sobre els treballadors. Ells tenen molta tensió, i han de respondre a superiors als quals no poden no donar una resposta. Sembla que passa per davant reaccionar de seguida, encara que no se solucioni res, només per poder dir “hi estem treballant”», diu Rubén Martínez, físic de 33 anys, cap intermedi d’una gran empresa de telefonia.

L’aparell també és capaç d’activar altres pors. Durant el cap de setmana o per vacances, quan sona, interromp; però, i si no sona? En molts magins s’enceta un pensament d’angúnia: «Ja no em tenen en compte? No sóc necessari per solucionar problemes? No es recorden de mi?» Sembla absurd, com si fos el testimoniatge d’un jonqui, però existeix.

«L’ús de l’Iphone o la Blackberry no pot ser compulsiu. Als EUA aquesta addicció s’anomena crackberry, i consisteix a mirar més de 400 cops cada dia la pantalla», diu José Manuel Romero, d’Adicciones Digitales. En realitat, aquestes persones són addictes a la feina, i sembla que ficar-se a la butxaca un d’aquests terminals mòbils d’empresa pot ser el camí més recte per esdevenir-ho.

(Extracte de les informacions publicades a El País per Rosa Jiménez Cano, 4 setembre 2009, i Silvia Blanco, 5 setembre 2009)

Fets diferencials: l’ocupació pública és un 8% a Catalunya i un 23% a Extremadura

Tot i que el nombre total de funcionaris que hi ha a Catalunya ha crescut un 18% en el període 2004-2009, fins als 299.779 treballadors en les diverses administracions (i això vol dir quasi 55.000 llocs de treball més que hem de pagar entre tots), continua mantenint-se en el 8% de treballadors el percentatge dels que treballen per a alguna administració a Catalunya estant, la mateixa xifra que l'any passat. En canvi, a Extremadura l’ocupació pública abasta el 22,7% del total dels assalariats, segons els estudis encarregats els darrers anys per la patronal Pimec a l’economista Modest Guinjoan. Les últimes dades comprenen, com hem dit, el període 2004-2009.

L’increment de funcionariat ha estat aquests anys més important a Catalunya (18% més funcionaris que el 2004) que al conjunt de l’Estat (12% més que el 2004): Catalunya és la tercera comunitat on més ha augmentat l’ocupació pública en els darrers cinc anys, només per darrere de Múrcia i les Balears. Amb tot, Catalunya continua sent, amb diferència, la comunitat amb menys funcionaris per cada mil habitants, i també si es compta només la població activa.

Dels quasi 300.000 treballadors públics que hi ha a Catalunya, més de la meitat, 162.000 (el 54% del total), treballen per a la Generalitat; gairebé 100.000 (el 25% del total i gairebé 20.000 més que el 2004), per a les administracions locals (ajuntaments, diputacions i consells comarcals); i més de 31.000 (10,5% del total) per a l’administració estatal a Catalunya, que ha perdut un 4,5% de funcionaris al nostre país (un 23,5% d'aquesta pèrdua ha estat en forces de seguretat, percentatge que implica que en algun altre àmbit els funcionaris estatals a Catalunya han d’haver crescut, malgrat les transferències).

Si comparem les xifres catalanes amb les estatals, a l’Estat espanyol hi ha actualment 2,9 milions de treballadors del sector públic. Més d’una cinquena part (el 21,3%) treballa en l’administració central i un 23,6% en la local. Els de les administracions autonòmiques són un 49,3%. A casa nostra viuen només, doncs, l’11,2% de tots els empleats públics que hi ha a l’Estat, quan Catalunya representa el 16% de la població, el 17,3% dels treballadors i el 18,8% del pes de l’economia de l’Estat mesurat en termes de producte interior brut (PIB).

Personal al servei de les administracions públiques respecte al total d’ocupats (dades en %):

Catalunya 8
Balears 9,9
País Valencià 10,1
Navarra 10,9
País Basc 11
La Rioja 11,3
Múrcia 12,3
Galícia 12,5
Cantàbria 12,5
Madrid 13,6
Astúries 13,9
Canàries 14,1
Aragó 14,5
Andalusia 15,3
Castella - la Manxa 15,4
Castella i Lleó 16,1
Extremadura 22,7

Així doncs, el 8% dels treballadors catalans treballa per a alguna administració pública. En canvi, a Extremadura l’ocupació pública abasta el 22,7% del total dels treballadors. Són les dues comunitats amb posicions més extremes dins l’Estat. Comptant tota la població (jubilats, criatures, malalts, aturats crònics, etc.), a Catalunya hi ha gairebé 38 funcionaris per cada 1.000 habitants, mentre que a Extremadura n’hi ha 82, més del doble. Perquè Catalunya assolís la ràtio d’ocupació pública d’Extremadura hauria de contractar mig milió de funcionaris més: multiplicar per dos els que té ara i afegir-ne 200.000 més. És per això que la Pimec ha denunciat que “en determinades comunitats sembla que s’utilitzi l’ocupació pública per col·locar la gent”.

Si els funcionaris de totes les administracions presents a Catalunya han augmentat el 18%, els que són estrictament de la Generalitat han augmentat quasi el 24% des del 2004. Aquest increment s’explica en bona part per les contractacions en l’àrea de l’educació pública i pel desplegament del cos dels Mossos d’Esquadra, una competència que no té cap altra comunitat autònoma a excepció del País Basc (el nombre de funcionaris en les forces de seguretat ha pujat a Catalunya un 61%). Els docents no universitaris a Catalunya han crescut un 36%, i en canvi els funcionaris de les universitats catalanes han baixat un 9%, fins a 6.600, mentre que en el conjunt de l’Estat les facultats i escoles universitàries públiques ocupen ara un 8% més d’empleats que fa cinc anys. A Catalunya, el 25% dels empleats públics treballa en educació. Pel que fa a la sanitat –que està també transferida– ocupa un 12% del total.

Una altra cosa és l’augment en gairebé totes les àrees dels alts i els mitjans càrrecs de designació lliure, i dels assessors externs que cobren dels organismes públics, creixement que potser no té tan fàcil justificació com el de mestres, metges i mossos, però que també és general a tot l'Estat.

En resum, hi pot haver queixes i crítiques per la multiplicació abusiva d’administracions que hi ha a Catalunya –hi ha funcionaris dels ajuntaments, dels consells comarcals (i aviat de les vegueries), de les diputacions, de la Generalitat (l’executiu amb totes les seves conselleries i el Parlament), de l’Estat, d’Europa, fins i tot de l’ONU–, però aquestes queixes i crítiques han de provenir exclusivament o bé d’Europa i l’ONU o altres organismes i mitjans internacionals (i, per tant, han de ser crítiques que no amaguin el context estatal), o bé dels mateixos catalans. No poden provenir de la resta de l’Estat. Qualsevol crítica procedent de qualsevol racó de l’Estat espanyol, o qualsevol crítica internacional que no tingui en compte el context estatal sobre aquesta qüestió del funcionariat a Catalunya cal considerar-la cínica, mentidera i, sens dubte, objectivament anticatalana.

(Elaboració pròpia, a partir de les dades de Xavier Alegret, Avui 23 agost 2009, i d’Eduardo Magallón, La Vanguardia 14 juliol 2008)