Som gent treballadora

Ja sé que és un tòpic, però amb una anècdota es pot demostrar que el tòpic és veritat, almenys al meu voltant. Dijous, l'endemà de la final de la Champions a París, vaig tenir un dels dies més atrafegats d'aquesta nova etapa professional que vaig encetar ara fa uns quatre anys i mig. Gairebé dos centenars de correus electrònics –només un feia referència exclusiva al Barça, els altres eren de qüestions de feina, encara que molts acabaven amb un "visca el Barça!" i al·lusions similars–, trucades, comandes... Només en un cas vaig trobar-me que encara era al llit a les 9 del matí una persona a qui havia de consultar una cosa. Fins i tot els polítics eren a primera hora al saló de sessions del Parlament –i jo que me'ls escoltava. Perquè jo mateix, que no vaig dormir gens –sí que em vaig estirar al llit, però sense poder agafar el son–, a quarts de nou era al despatx com cada dia. (Sé que quarts de nou del matí és una hora burgesa, però quan fas una mitjana de 45-50 hores a la setmana crec que has de mirar almenys que els horaris laborals que depenen de tu s'adaptin al màxim a les necessitats familiars.) En fi, el cas és que vaig poder comprovar que tret d'una sola excepció entre centenars de contactes, dijous no sols es va treballar a Catalunya com cada dia, sinó que jo diria que més i tot, ja que com diu o deia l'Arguiñano –ma mare sempre m'ho explicava–, amb alegria es treballa més bé.


(No tornaré a parlar del tripartit)
(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)