Els partidaris del sí

Permeteu-me que torni a trencar la meva paraula i que parli d’això, de política i de l’Estatut, però és que el que vull comentar només té a veure incidentalment amb l’Estatut del PSOE –i del PP: ja en conec uns quants del PP que volen que surti aquest Estatut com sigui: és un lligam fortíssim de cara al futur. El que m'interessa en aquest cas és la nostra societat civil i el conjunt dels anomenats intel·lectuals oficials i/o oficiosos.

M’he entretingut a repassar la llista de les personalitats que han signat en suport del sí a l’Estatut. N’he tret els que hi són d’ofici (PSC i família, CiU, ICV, pessebristes reconeguts i remullats), n’he tret també els que em semblava que eren pur farciment –o sigui, voluntaristes i gent que no són gaire importants, almenys de cara a l’opinió pública, i ho dic amb tots els respectes perquè són els que deuen ser més sincers–, i hi he deixat els que em sembla que hi són perquè sí, és a dir, que hi deuen creure de debò i que alhora no passaria res si no hi fossin, i m’ha quedat això:

Pichi Alonso, Francesc-Marc Álvaro, Miquel Alzueta, Santi Arisa, Sergi Arola, Isabel Atkinson, Joan Bas, Tatxo Benet, Valèria Bergalli, Norbert Bilbeny, Manel Borja-Villel, Maria Lluïsa Borràs, Moisès Broggi, Jordi Cabré, Jordi Casassas Ymbert, Josep Maria Castellet, Nora Catelli, Cristian Cirici, Lluís Clotet, Colita, Joaquim Colominas Ferran, Agustí Colomines i Companys, Marta Corachán, Jordi Cornudella, Toni Cruz, Rosa Cullell, Manuel Cuyàs, Borja De Riquer, Santiago Dexeus, Carles Ferrater, Lluís Ferrer Caubet, Llibert Ferri, Ernest Folch, Xavier Folch, Joan Font, Patrícia Gabancho, Anna Galceran, Beth Galí, Miquel Giménez, Teresa Gimpera, Antoni Giró i Roca, J.A. González Casanovas, Maria Gorgues, Rafael Grasa, Lluís Maria Güell, Jordi Labanda, Jordi Llavina, Jordi Llompart, Vicenç Lozano, Josep Maria Mainat, Rosa Maria Malet, Joaquim Maluquer, Lluís Marrassé, Josep Martorell, Judith Mascó, Enric Massip, Josep Lluís Mateo, Andreu Mayayo, Federico Mayor Zaragoza, Gonçal Mazcuñan, Manuel Milian Mestre, Francisco Mitjans, Anna Maria Moix, Justo Molinero, Joan Josep Moreso, Rosa Novell, Miquel Àngel Pascual, Lluís Permanyer, Jordi Petit, Felip Pich Aguilera, Baltasar Porcel, Pere Portabella, Domènec Reixach, Antoni Ros Marbà, Cecília Rossetto, Xavier Rubert de Ventós, Rosa Maria Sardà, Sebastià Serrano, Marçal Sintes, Josep Maria Solé i Sabaté, Àlex Susanna, Benedetta Tagliabue, Antoni Tàpies, Josep Termes, Anna Veiga, Rosa Virós.

Teniu la llista completa ací.

N’hi ha que no sorprèn gens trobar-los-hi, és clar, per la seva trajectòria professional, per les amistats, compromisos, etc. Però... La Trinca en pes, tu, qui ho havia de dir. I molts arquitectes, no? I professors d’història... Deunidó, les teories absolutament irresponsables que es podrien extreure d’aquesta llista. La pregunta és: cui prodest? Quina necessitat tenen la majoria d’aquests de retratar-se? O sí que en tenen necessitat? Els ha trucat algú perquè ho fessin? Realment hi creuen tant que no tenen cap mania per sortir a la foto, una foto que potser durarà uns quants anys...? Perquè una cosa és dir sí i una altra posar-se a fer campanya, a mostrar-s'hi entusiasmat, a sentir la necessitat de dir-ho a tothom...

Acabo dient que respecto molt tota aquesta gent. N’hi ha que potser han actuat per afany de quedar bé amb l’establishment, però jo no ho sé. El meu vot NO a l’Estatut és un vot que no va primordialment contra el text –ja no m’agradava el que va sortir del Parlament el 30 de setembre, o sigui que ja us podeu imaginar com m’agrada aquest altre–, sinó que és un vot de dignitat. No pot ser que l’any 2006 dC un Parlament aprovi un text amb el 90 per cent dels vots i des d’una altra instància es rebutgi aquest text i es canviï per un altre. Jo no puc acceptar-ho.

Em direu que això és una rebequeria infantil, que les lleis d’Espanya també les revisen a Europa, però això ens fa anar més enrere, a demanar per quins set sous Espanya ens ha de retocar els nostres textos si mai no ens ha demanat permís per fer-ho. Comencem pel començament: fem un referèndum en el qual es demani si volem ser Espanya o no, i si és que sí de quina manera ho volem, amb quines condicions, i llavors acceptaré les conseqüències d’aquesta decisió lliure. Però mentre continuï vigent el títol pel qual Catalunya forma part d’Espanya –el Decreto de Nueva Planta– que no em vinguin amb històries. I recordeu que Catalunya no és esmentada a la famosa Constitución española del 1978. Au, que avui ja n’hi ha prou, a veure si aconsegueixo complir la meva promesa uns quants dies més.

(Un apunt més: em sembla bestial i absolutament acollonant que la Junta Electoral “Central” –o sigui espanyola– digui ara que el Govern de Catalunya no pot ni animar els ciutadans a votar en el referèndum. No és que no pugui encoratjar ni el sí ni el no –que tampoc no m'escandalitzaria, si ho pogués fer–, sinó que no pot ni dir a la gent que vagi a votar. Jo no ho entenc, em sembla demencial. I aquí, tothom a creure, com si hagués parlat l’ONU. Que no ho veuen, que no es pot ser tan calçasses? Una mica de dignitat, si us plau. Que desobeeixin, coi!)


(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)