Ho copio d’un escrit de Jean-Pierre Palacio (i 10 signatures més):
«Tret dels llibres d’autor, la producció de les grans editorials en el sector de no-ficció (fascicles, promocions de premsa, referència, etcètera) depèn en bona part de la feina de col·laboradors autònoms: redactors, traductors, dissenyadors gràfics i maquetistes, correctors i editors. Fa 30 anys, aquest col·lectiu solia vincular-se a les empreses editores mitjançant un contracte laboral, indefinit o temporal, però això sembla la prehistòria. A començament dels anys vuitanta, beneïda modernitat, les principals editorials, no cal dir noms, van descobrir les virtuts de la concentració empresarial i de la reducció de plantilles. Van encarregar la realització de les obres a petites empreses subsidiàries, els anomenats packagers [agències de serveis editorials]. Havia arribat l’hora dels autònoms perquè, com era lògic a causa de la gran fluctuació del volum de feina, els packagers no podien carregar l’estructura amb personal estable. Tanmateix, tret del cas dels correctors, que sempre han estat molt mal pagats, els altres professionals gaudien de retribucions correctes, susceptibles de garantir una vida digna tot i la precarietat laboral. Això també ha passat a la història.
»Des de mitjan anys noranta, les tarifes s’han estancat nominalment i fins i tot s’han reduït de vegades. Obsedits per la reducció de costos, que sembla la funció ineludible dels executius per mantenir-se en el càrrec, les grans editorials han imposat pressupostos de realització cada cop més raquítics, la qual cosa repercuteix directament en la retribució dels autònoms. Diverses causes reforcen aquesta tendència: proliferació de packagers i intermediaris, absència d’una associació defensora dels nostres interessos, por de quedar-te sense feina si no s’accepten les condicions dictades, activitat minvant.
»Darrerament, pressionats pels clients, molts packagers ja no s’ajusten, com solia ser costum, a una taula de tarifes per tipus de feina: hem de participar en una espècie de subhasta a la baixa per aconseguir un encàrrec. Fins quan suportarem aquesta situació, més pròpia del segle XIX que de l’actual?» (El País, 13 novembre 2008)
Potser ara m’entendreu quan us explico que fa ja uns quants anys que no accepto feines de les editorials, ni de les agències auxiliars. Tot i que és el que m’agradaria més –traducció i edició de textos literaris, en el meu cas–, no em surt a compte, et fan patir amb uns terminis sempre massa justos, no pots gaudir de la feina, els és igual com la facis i, al final, et paguen tard i malament. Doncs, ja s’ho faran. (O ja s’ho fan: aquest és el motiu pel qual les editorials produeixen cada dia amb menys control de qualitat, cada cop més malament. No sols la no-ficció, també la ficció, la literatura. Fer llibres, per a elles, és com fer carn picada.)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
