dijous, 27 de novembre del 2008
El magazín oral de les trucadores
Coincideixo sovint a l’autobús, quan plego, amb un grup de dones que treballen en un centre de trucades d’aquells, diguem-ne, de cert nivell, que han de saber parlar idiomes i ser capaces de mantenir una conversa comercial amb uns quants punts d’improvisació. La xerrameca és divertida, enriquidora. Parlen amb veu molt forta dues de les tres –la tercera no, sembla que és conscient que són temes delicats i que hi pot haver roba estesa, algú que sigui part interessada dels seus xous–, de manera que tot el passatge de l’autobús, si vol, es pot assabentar de com funcionen aquests centres, quins incentius tenen pel fet d’aconseguir passer... vull dir clients, quins estratagemes fan servir per engalipar les persones a les quals truquen, de quines excuses i mentidotes se serveixen per esquivar les protestes o les demandes dels interlocutors quan el sistema falla –les trucades les fa l’ordinador, i a vegades hi ha un reset, una reinicialització del programa, de manera que tornen a trucar als mateixos que ja havien trucat ahir o fa dos dies i que els van dir tal cosa concreta o tal altra. Expliquen també quines pressions tenen elles, el darrer esglaó, per aconseguir objectius, i les premudes que pateixen al mateix temps els seus coordinadors immediats, que ensems són collats pel cap de més amunt, que alhora cobra a tant la peça i no un preufet del client que ha contractat el servei.
Saben una mica de tot, perquè un dia –o uns quants dies– treballen per a una empresa i l’endemà –o la setmana següent– treballen per a una altra empresa, que pot ser de la competència o d’un ram que no hi té res a vore. És per això que de vegades els pobres éssers mortals que despengem el telèfon a l’altra banda tenim la sensació que la persona que ens truca ja ens va trucar l’altre dia, no recordem exactament quan, i els ho fem saber, i llavors elles diu que contesten molt segures que no, que és impossible, que la campanya ha començat just avui, o just aquest dilluns. Però són gent amb memòria, i malgrat els milers de trucades que duen a coll, de les converses de l’autobús es desprèn que molts cops elles també són capaces de recordar aquell interlocutor, que ja hi van parlar, efectivament, perquè els explica exactament el mateix que ja els va dir i era una cosa força original o perquè els raona de la mateixa manera primer amable i després més contundent la seva petició que sisplau no li truquin mai més. Altres els diuen que els parlin en català, i aquestes rai, que segons quin client les contracta, i segons –suposo– el pressupost de la campanya, tenen l’ordre de fer-ho si els ho demana l’interlocutor. (Ja està bé, penso, que la qüestió de les rebotades del personal pel no-català inicial d’aquesta mena de trucades sorgeixi en la conversa d’aquestes dones. Vol dir que s’hi troben més o menys sovint.)
Tots els de l’autobús sentim històries sucoses cada cop que hi pugen aquestes dones. Diuen paraules clau per referir-se als diversos tipus d’interlocutors i als diversos models de conversa. Per exemple, quan aconsegueixen el sí de la víctima a la primera trucada diuen una cosa tan gràfica com ara «sucar el melindro» –i ja he dit que són tres dones. Però no explicaré més detalls ni repetiré més fórmules d’aquestes per no trair-les, perquè veig que elles són innocents, que senzillament tenen necessitat d’esbravar-se quan pleguen, i si dono més dades les podrien localitzar i potser buscar-los les pessigolles. No m’agradaria que per un comentari ingenu en un bloc tinguessin problemes i a més els de l’autobús ens quedéssim sense aquesta compensació diària que és com l’hola dels call-centers en versió oral i en directe.
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
Etiquetes de comentaris:
anecdotari,
autobusos,
feina,
històries del metro,
telèfon