dissabte, 8 de novembre de 2008

En som conscients?


Més d’una vegada, aquests dies que es jutjava els nois catalans que van calar foc a una captaire «per espantar-la» –ara es rumia quina pena els caurà*–, he pensat, com va dir al judici una psicòloga, que tots podem cometre delictes. Jo, si més no, m’hi veig capaç. Sobretot faltes menors, és clar, però fins i tot un homicidi en un moment d’ofuscació. I que això especialment ens pot passar en l’adolescència, si no som capaços de controlar els instints en determinats moments de totxesa que m’imagino que tothom ha passat. Per no parlar dels dies, els vespres i les nits transcorreguts sense consciència, enduts pels diversos productes euforitzants que ha pres alguna vegada la immensa majoria de la gent. Sí, ja ho sé, hi ha excepcions, però ara parlo de la generalitat de la gent, i potser de manera molt especial dels homes. Almenys dels homes de la meva generació i del meu context social.

La societat penalitza amb duresa aquestes actuacions quan hi ha tercers que en pateixen les conseqüències, i fa bé. És veritat que poden ser fets aïllats i que es poden jutjar massa descontextualitzats de les circumstàncies en què s’han produït. Però fa bé de penalitzar-les amb força. No sé si és correcte que les penalitzi, com passa a vegades, de la mateixa manera com castiga actuacions delictives contumaces, rumiades, preparades amb cura i executades amb fredor, però no em semblen malament els càstigs socials, i veig com un fet inevitable que siguin d’alguna manera generalitzats, poc precisos –la justícia no podrà fer-se càrrec mai de totes les circumstàncies, caldria una llei per a cada ésser humà.

Aquests dies, seguint el judici dels nois assassins, fills de casa bona, m’he posat a la seva pell, m’he traslladat als meus 14-15 anys –ells són una mica més grans, però ara és veritat que la gent madura més tard– i m’he vist capaç de fer les bretolades més bèsties, sense rumiar gaire, com qui juga a fet amagar. És clar que ells, pel que sembla, ja duien una trajectòria que deunidó. Però jo reconec que vaig estar de sort de no caure-hi. Recordo una vegada, en concret, que amb uns amics en vam fer una que «no ens va sortir bé», però que hauria pogut acabar, indirectament a causa de la nostra acció, en una tragèdia... Això, és clar, ho penses després, quan arribes a casa i rumies una mica, o potser l’endemà. No és malícia, és inconsciència, és no saber que la vida molts cops és un joc d’escacs i que un moviment porta a l’altre. I que no n’hi ha prou d’intentar evitar l’escac, has de jugar en positiu. Si no, el més probable és que al final arribi l’escac i mat. O, com a màxim, que et concedeixin taules.

A mi la vida aquesta tan complicada m’ha anat concedint taules –de moment. He tingut sort, molta sort. Podria haver passat 10, 15 o 20 anys de la meva vida a la presó, i llavors quan en surts què fas, si no estàs destarotat del tot? Continuar sobrevivint, és clar. Però m’hauria estat possible sobreviure, després d’una experiència d’aquest tipus?

Crec que cal castigar els assassins, tant si són catalans com si són de fora. Tots iguals. Però alhora em sembla que cal ser molt conscients que les fronteres entre la innocència, la bretolada inconscient i la tragèdia són més aviat fines.

Apa, ja ho he dit.


*Afegitó de l’11 de novembre. Ja s'ha dictat sentència: 17 anys de presó per assassinat als dos nois majors d’edat i indemnització de 46.000 euros per a la mare i la filla de la indigent i uns altres 26.719 euros per a l’entitat bancària pels danys provocats en el caixer. Tot em sembla raonable tret de la indemnització a la mare i a la filla, que no l’entenc en un cas com aquest.

(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)