No us ha passat molts cops? Que mires una pel·lícula o llegeixes un llibre, o encara que sigui només un article a la premsa, i penses: «Que bé que li aniria això a en/na Tal, que l’altre dia vam discutir sobre aquest punt i em vaig escalfar tant mirant d’explicar-li el que és obvi...» I de vegades, si el/la coneixes bé, saps que no, que en/na Tal no ha vist aquella pel·lícula, no ha llegit aquell llibre ni aquell article justament perquè pensa allò que pensa, allò que l’altre dia et va molestar i va provocar que li diguessis: «Per què no t’informes una mica més de les coses com són?», o bé el/la vas deixar per impossible, sabent que és als antípodes teus i que mai no us posaríeu d’acord sobre aquell punt.
I encara: si aquella persona mirés la pel·lícula o llegís allò que hem pensat que li podria anar tan bé... potser en trauria unes conclusions diferents de les nostres, justament perquè té el cap format d’una altra manera. Quidquid recipitur, ad modum recipientis recipitur, deien els filòsofs clàssics: el que es rep, es rep a la manera del recipient.
Però el més probable és que la vida continuï sense que els contrincants dialèctics mirin ni llegeixin allò que els aniria tan bé de llegir, i que en canvi mirin i llegeixin les històries i les argumentacions que van bé a la seva manera de veure la vida. I sobre això em penso que hi ha un altre llatinòrum que hi escau, però ara no em ve al cap.
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
