Els bons llibres

per Joan F. Mira

Cada any es publiquen més de deu mil llibres en català, xifra que no correspon a una llengua en crisi de subsistència, i que segurament és superior a la d’algunes altres llengües amb vuit o deu o dotze milions de parlants. Importa que d’aquests deu mil llibres o més, uns pocs centenars, posem un miler, puguen considerar-se més o menys “literaris” (és a dir, no únicament “utilitaris”), que d’aquest miler, un centenar siguen de qualitat respectable, és a dir “bons llibres” i de lectura satisfactòria per a l’amant de les lletres, i que, d’aquest centenar, deu o dotze arriben a la condició d’excel·lents. ¿Salvarem cada any un centenar de llibres, només una dotzena? Si és així, potser que ens salvarem tots, com els deu justos haurien salvat els habitants de Sodoma i Gomorra. Això és, doncs, el que hauríem de saber, i en això ens haurien d’ajudar els crítics: discernir aquella cosa tan ambigua que se’n diu qualitat, saber quin llibre val més i quin no tant i quin no val res, saber separar les vendes de l’estètica, diferenciar la facilitat de l’art. Perquè la literatura és una de les belles arts, o no és res més que pur producte comercial.

Però, en aquesta faena de separar el gra de la palla, de trobar l’art en els fulls relligats en forma de llibre, tinc la impressió que els nostres crítics són una mica massa tous, massa tendres. Que allò que fan sobretot és glossar, interpretar o comentar els llibres, cosa ben útil i necessària, però allò que no solen fer és justament criticar, és a dir emetre judicis: dir “això és molt bo, o bo, o regular, o dolent”. I explicar per què i en virtut de què, evidentment: justificar el judici. La prudència és virtut necessària en la vida social, però tinc por que la circumspecció dels crítics forme part més aviat dels vicis difícilment superables. Els autors, d’altra banda, som vanitosos i sensibles, vicis que en el nostre cas són necessaris, i sense els quals probablement ens dedicaríem a activitats menys arriscades. Però, justament per això, per la nostra vanitat i la nostra inseguretat, algú ens ha de dir si ho hem fet bé, i donar-nos alguna alegria; i si ho hem fet malament, encara que ens irrite i ens moleste. I sobretot, algú els ho ha de dir als lectors.

Si, com a resultat d’un saludable rigor en la crítica, la conclusió és que no hi ha prou llibres excel·lents cada nova collita, no patim, que no passa res. Cap literatura, i menys una literatura de dimensions com la nostra, no està obligada a produir grans obres cada any: ja en vindran. Que els crítics, al final de cada any o de cada nova temporada, ens expliquen quins llibres paga la pena llegir, i per què; i que ens estalvien molta lectura inútil, per favor. I després, si no n’hem quedat satisfets, sempre podem tornar als clàssics, que no s’acaben mai. “Et vos exemplaria graeca nocturna condite manu, condite diurna”: a cultivar els grecs de dia i de nit, tal com aconsellava Horaci en l’epístola als Pisons, si no em falla l’antiga memòria.

(Extractat de l’Avui, 15 gener 2011)