Parlar català amb accent espanyol, o amb un fort accent espanyol, és exactament el que fan la majoria de joves de les grans capitals dels Pirineus avall, i una bona part dels presentadors dels mitjans audiovisuals i una bona part -no sé si dir la majoria- dels dobladors i professionals de la locució que sentim a la ràdio i la televisió. Ara bé, la noció (parlar amb accent espanyol) és inexistent entre la nostra gent, fins i tot entre la gent que té una perfecta dicció catalana, cosa que mostra la immensa anormalitat de la situació. Ja direu a algun dels afectats que parla amb accent espanyol i veureu quina cara que fa. Que molt poca gent sigui impactada per aquest fet massiu és quelcom inherent a la situació de subordinació lingüística que ens ha tocat patir. No pot impactar el fet de sentir parlar la llengua pròpia amb la fonètica de la que de cada cop més és tinguda per pròpia.
Amb tot, això no vol dir que no hi hagi consciència de la diferència entre una dicció i l'altra. N'hi ha, però no és enfocada d'una manera correcta, és a dir pronúncia normal versus pronúncia amb accent forà, sinó com una diferència normal entre parlar propi de joves i parlar propi de gent gran. Sembla que aquest esquema ha estat assumit pels responsables de TV3, que no prenen cap mesura contra la pronúncia espanyolitzant dels actors i dobladors joves, pronúncia que deuen considerar adequada a la idea de "versemblança" que han d'oferir els personatges.
L'apropiació dels hàbits articulatoris de la llengua sobrevinguda parlant en aquesta llengua porta, per una qüestió d'economia lingüística, a l'abandonament dels hàbits articulatoris tradicionals en l'ús de la pròpia. La l velar, peça cabdal de la personalitat fonètica del català, es troba en ràpid procés d'extinció. La l velar era la clau de la tradicional manera de parlar l'espanyol amb accent català, allò que de seguida percebien els altres d'aquest accent; i ara la l desvelaritzada (bleda en l'argot dels lingüistes [balears]) és la clau de l'ús del català amb accent espanyol, tot i que aquí trontolli la percepció social del fet.
Però hi ha moltes coses més: avança el ieisme castellanitzant, s'aferma el repugnant xava barceloní, desapareix la sonorització de la s final que enllaça amb una vocal inicial del mot següent, s'africa a la manera espanyola la xeix inicial de paraula, no es duplica la b o la g dels aplecs bl i gl; a les veus televisives -i potser ningú no els ho ha fet veure- se substitueix l'articulació catalana de la i consonàntica (per exemple en els lamentables io i ia dels doblatges) per l'articulació espanyola, que no és la mateixa ni de bon tros; en alguns ambients entra en escena una g intervocàlica intensament fricativa (com en el mot vegada), pròxima a la r francesa, habitual en el parlar pijo espanyol; etc. No volia esser exhaustiu, sinó únicament posar un grapat d'exemples dels que ofenen cada dia les orelles d'un radiooient o telespectador lingüísticament sensible. Podríem continuar: a Mallorca entre els joves es pot donar per desapareguda la pronunciació labiodental de la v, i les paraules lloc i joc es confonen de manera creixent en un horrible yoc, que escric amb y per destacar l'articulació espanyola d'aquest so.
La fusió de dues llengües en una
D'aquesta manera les dues llengües tendeixen a disposar d'unes estructures fonètiques molt més acostades, per no dir una sola fonètica. De fet, però, més que un acostament és el desplaçament unilateral d'una cap a l'altra. És un procés de substitució dins un altre procés de substitució. Una vegada consumat aquest procés, una vegada desapareguts els elements de contrast fonètic entre les dues llengües que entren en aquesta dinàmica de substitució (repetesc que la l deu ser el més poderós), lògicament ja és impossible de parlar una de les dues llengües amb l'accent de l'altra. En el moment en què tots els catalanoparlants parlin català amb accent espanyol ja no serà possible parlar espanyol amb accent català. Simplement no hi haurà cap accent, perquè no hi haurà possibilitat de contrast. Només hi haurà una espècie de fonètica única, tot i que restaran un mínim d'elements (com els fonemes inicials de les paraules gent i gente) només aplicables a un dels dos idiomes.
Hauríem de prendre consciència de la importància d'aquest fet: la fonètica és la cara de la llengua, l'expressió més immediata de la seva personalitat; l'assimilació de la fonètica d'un idioma a la d'un altre és una part decisiva i sense retorn del procés de substitució lingüística que amenaça societats com la nostra. [...]
Política lingüística
Si tot aquest procés ha de ser aturat i redreçat, això només serà possible amb una adequada política lingüística. Aquesta -no ho oblidem- hauria de tenir dos vessants inseparables: la política orientada a l'extensió de l'ús social de la llengua i la política orientada a la qualitat lingüística i al manteniment de la integritat del sistema. Seria un greu error -o pura demagògia- sostenir que només interessa la primera, o que la urgència de la primera pot dispensar l'aplicació de la segona.
La política orientada a la qualitat lingüística, manifestament deficitària o errada en els darrers vint anys, hauria de focalitzar el control dels models, i entre aquests els que tenen més incidència social, és a dir els dels mitjans audiovisuals de masses.
Tot i així, cal esser conscients de la dificultat que en les llengües subordinades tenen els models per a exercir una influència real sobre la població, a diferència del que succeeix amb les llengües no subordinades. Observem com el model referencial de l'espanyol, difós sobretot pels mass media, és seguit sense cap desviació significativa per hispanoparlants i catalanoparlants, mentre que el model català difós pels mèdia catalans és el que col·loquialment es diu "paper mullat". Vint anys de correctors suprimint qualsevol tenir que de la ràdio i televisió públiques del Principat i les masses consumidores del producte continuen usant aquella construcció sintàctica a tort i a dret i sense aturador.
Naturalment el model espanyol funciona perquè més enllà del bilingüisme de la societat catalana hi ha una immensa societat monolingüe i sense interferències insostenibles. Tot això ens duu a la conclusió que, a part d'anar pensant seriosament en l'opció de construir una societat sense subordinació lingüística (ni de cap tipus), l'ampliació i el control de llenguatge modèlic en els mitjans audiovisuals hauria de constituir una prioritat dels seus responsables i dels governants.
* Extractat de Llengua nacional, n. 47, II Trim. 2004, on es va publicar amb el títol «Parlar amb accent». Aquest extracte es va publicar a infoReflex a final del mateix any 2004. La frase del títol prové d'una anècdota viscuda en un poble del País Valencià, durant la lectura de la Passió, un Divendres Sant de fa una pila d'anys... tot i que també podria ser de l'any passat mateix. Quan aquella senyora va llegir aquesta frase es va sentir una riallada, apagada però unànime, en tot el temple.
