Abans d’arribar a la cita amb Natascha Kampusch, de 22 anys, el seu assessor ens demana que l’anomenem Frau Kampusch (senyora Kampusch). Perquè ella està cansada que banalitzin el seu nom, que s’abusi d’aquest “Natascha” tan familiar i sonor, com si ella fos encara la joguina que sí que va ser de veritat en mans de Wolfgang Priklopil (1962), l’home que la va segrestar el 2 de març del 1998, quan ella tenia 10 anys, i la va tenir presonera fins al 23 d’agost del 2006. Aquell dia, ja major d’edat, ella va tenir prou força per escapar de l’influx d’aquell a qui havia de dir “mestre”, a qui havia d’obeir i servir, un “paranoic de rostre delicat” que la va maltractar i la va fer protagonista d’una pel·lícula que només existia en el “món malalt de la seva ment”.
Aquell dia va obrir la reixa de la casa on estava tancada, va caminar els 30 metres que hi ha (els comptem després un per un) fins a la cantonada, i va córrer demanant ajuda. “No em trepitgis la gespa!”, li va cridar una veïna des d’una finestra abans de trucar a la policia. Els agents no s’ho podien creure. Quedava al descobert la seva ineficiència d’anys. I ell, el segrestador, en volar la presa, va trobar-se perdut: es va suïcidar llançant-se al tren.
El cas Kampusch és això, “el cas Kampusch”; només té una versió, una víctima, una protagonista: ella. No podia haver-hi millor argument per a un llibre. El drama de la seva vida. Una mala jugada del destí. La història plena d’enigmes i soliloquis d’una dona tancada en una masmorra. Digna d’un clàssic. El llibre ja s’ha publicat en altres països (en 30 llengües).
“No es pot aconseguir amor a la força”, ens dirà d’aquí una estona Natascha Kampusch asseguda en un àtic del centre monumental de Viena. “Mai.” Ella, més que altres, ho sap del cert.
Frau Kampusch és baixa, rodoneta, rossa de cabell llis i ulls clars inquietants, perquè no miren l’altre o ho fan tard (fins que se’n refia); aspecte d’adolescent normal de la zona. Ha arribat tard a la cita. El seu assessor ho aclareix: encara té dificultats amb el temps. Vol sentir-se lliure en tot, també en això. Entra tímida, saluda fent gestos infantils amb les mans i es fica dins la cabina de la maquilladora, fet que considera bàsic per a les fotos: “Tinc la pell transparent, se’m veuen els defectes...”, es disculpa. Si n’hi té, no hi ha res de destacable. Només aquest descontentament amb el físic, que afecta fins i tot la seva condició femenina. “No em sento gens bé amb el cos. M’agradaria ser una mica més gran, forta, masculina. Com a home es tenen menys problemes físics... i es poden fer més coses.” “Potser són els quilos?” “Doncs sí”, contesta. Frau Kampusch fa ganyotes constants quan parla; tanca i obre els ulls, els posa en blanc i els alça cap al cel... I segons aquest catàleg d’expressions pot semblar molt gran o molt joveneta. Temíem que fos distant i freda, però és camaleònica. De vegades tendra, divertida o sarcàstica; d’altres, molt crítica i dolguda. Sempre conscient, alerta. Anys d’entrenament. Una pregunta delicada? La ignora. Passem a una altra cosa.
Avui lluu un vestit vermell escotat i jaqueta de llana, botes i mitges negres. Femenina. Peces prohibides per a ella fins fa no res, que havia de fer servir per força els jerseis i pantalons del segrestador. Ell mateix li comprava el que li calia, fins les compreses, i li tallava els cabells, perquè sí o per càstig... Ara s’arregla, fa posat d’estrella. Somiava amb això en la infància. Una fama trista, la d’aquesta austríaca. “Cèlebre per ser víctima d’un delicte.” Pensament instantani i col·lectiu en llegir això: “Pobra nena.” Pensament crític de Frau Kampusch: “L’interès que es mostra per una víctima és enganyós. Hom sent afecte per la víctima només quan s’hi pot sentir pel damunt. Ja en les primeres cartes que vaig rebre me’n van arribar dotzenes d’assetjadors, cartes d’amor, proposicions de matrimoni i cartes anònimes perverses.” Va refusar i refusa representar aquest paper, portar un segell al front que digui: víctima, nena trencada... Produir llàstima. No, Natascha és una supervivent. I gens ximple.
Com és un dia normal ara per a ella, treient-ne la promoció del llibre? “Amb teràpia”, respon, tan fluixet que de vegades és impossible seguir-la. I va bé? “Bé, la majoria de la gent es tracta per problemes de parella o amb els seus pares... Jo en puc acumular 24 de diferents.” És clar. Quant d’horror passat li queda encara? “Tot.” Centenars d’efectes col·laterals: somnis de la vida de fora que la van mantenir amb vida a dins i malsons de dins que la intranquil·litzen a fora; claustrofòbia, agorafòbia, resignació, culpabilitat, ser víctima i alhora creure que s’ho mereix, empremtes de la tortura psicològica i física que ell li va infligir, la por que l’abandonés o la de tornar al món real... És absurd demanar-li exemples de danys i perjudicis a algú que ha crescut subjecta a un adult estrany, per força i convençuda que la seva família l’ha oblidada. No han pagat el rescat, li va dir Priklopil des del començament. No et volen, no vénen a buscar-te, només em tens a mi...” Una cançoneta cruel. Paralitzant. Mortal per als febles, una invitació al suïcidi. Ja no tens família, ara jo ho sóc tot per a tu, em pertanys, jo t’he creat. Vuit anys i mig així. Fins que es va atrevir a dir al segrestador a la cara: “T’estic agraïda per no haver-me mort i per haver-me cuidat tan bé... però no em pots obligar a viure amb tu. Sóc una persona independent. O em mates o em deixes anar.” Un llarg camí.
3.096 dies amb les seves nits presonera al soterrani d’una casa amb jardí. La mateixa casa que hem anat a veure al matí, amb la primera llum del dia, a Strasshof, als afores de Viena, després de deixar enrere fàbriques, urbanitzacions, centres comercials i planes nevades, acompanyats de desenes de camions d’Europa de l’Est; després de passar per la Rennbahnsiedlung, la urbanització per a treballadors on vivia Natascha, i per Süssenbrunn, on s’alçava la llar de la seva àvia i la fleca que menaven els seus pares. “Punts de referència de la meva infància.” La botiga encara existeix. Molt precària. Per allà corria ella. Hi entrem. Una parella despatxa salsitxes, xocolata, llaunes... La dependenta podria ser la seva mare, o la germana. Els ho demanem. No se’n refien. Aquí tothom sap de què parlem. Han llogat el local a la seva família.
L’habitatge amb amagatall del paleta i antic enginyer Priklopil (s’ignora per què el va construir: ho tenia planejat, l’havia fet servir abans, era un búnquer antinuclear?) és a Heinestrasse, 60. Xalets amb tanques, piscina i barbacoa, casetes de fusta per a horticultura i bosc atractiu al voltant. Un racó com n’hi ha milers al món urbanitzat. Dins la parcel·la s’hi veuen eines, la gespa descurada, les coníferes molt crescudes... La casa té la façana groga, les finestres i la porta del garatge són tancades, s’intueix que a dins hi ha habitacions buides, secrets rere els murs... Una, dues, tres passes cap a la Blaselgasse per on va fugir... Un imant per a la imaginació. Costa de creure que en aquest entorn algú pogués retenir un altre ésser humà. Una nena. I que ningú no se n’assabentés. Cadascú a casa seva i Déu en la de tothom, una mena de Revolutionary Road a l’austríaca. “Gent que neix, que es mor, que té jardí, i mentre això es mantingui estable, tot va bé”, sentenciarà després Frau Kampusch. Que vol dir que qualsevol de nosaltres pot callar. I fer el mateix.
Què se’n farà d’aquesta mansió dels horrors? “S’enderrocarà”, diu ella. Però no l’ha comprada, com s’assegura, sinó que la hi han “assignat”. Va passar que després del seu “autoalliberament” (ella insisteix en aquest concepte: la policia no la va trobar), la casa fou assaltada per curiosos: “Tothom volia sentir el calfred del terror. A mi em semblava horrible que un pervers admirador del segrestador pogués adquirir-la. Per això em vaig ocupar que em fos adjudicada com a indemnització.” I així l’ha treta de la circulació.
El taxista turc que ens hi porta també ho sap, mira i opina: “Aquesta zona és cara.” I creix. S’hi construeix molt. Davant la casa-presó hi ha un altre habitatge, modern, amb gronxadors i pilotes; hi viuen nens feliços, en un entorn com aquest. Això era Natascha Kampusch quan Priklopil la va agafar al carrer Melangasse, prop de l’escola a on anava, la va fer pujar a la furgoneta i la va portar fins aquí: una noia somiadora, tot i que insegura, mancada d’autoestima, filla de pares separats, un forner amic de la gresca i una costurera que odiava la sensibleria i no es permetia cap feblesa. “Els indis no coneixen el dolor”, era el seu lema. “La meva mare no s’imaginava que això em faria forta i m’ajudaria a salvar la vida.”
Natascha ja havia sentit a parlar llavors de xarxes de pederàstia (hi va haver diversos casos els anys noranta). Els experts aconsellaven als telenotícies: no oposar resistència, parlar... Ella va fer-ho. Va patir una regressió. Es va fer nena, la nena estimada del segrestador. A la masmorra, ell li llegia contes (La princesa del pèsol va ser el primer), jugaven a les dames, la banyava, li va portar un ordinador... Es va convertir en l’únic adult capaç de prendre decisions per ella. Qui et dóna menjar i te’l pren. L’amo. Com creu que va poder fer una cosa com aquesta?, li demanem, mentre ella beu te i es recol·loca les mitges. “Intentava venjar-se del món. No pensava en mi, ni en la meva família, ni en els meus companys de classe, que tindrien por durant anys...” No sabia pensar en els altres. Un asocial. Ella intentava convèncer-lo de l’error. “Li deia: ‘No pot ser, això’, però ell es pensava que tenia dret sobre meu. Molts homes se saben amos de les dones. I ell volia construir-ne una al seu gust.” Un animal amb princesa al cau.
És impossible imaginar-la allà a baix. 270 × 180 × 240, feia l’amagatall. Onze metres cúbics d’aire aclaparador. El seu cos fràgil encaixat entre el llit, la roba, el despertador, la ràdio, una tele, bombetes, la Barbie... Allà esperant, una hora, dues, tres, tot el dia, que s’obrís la porta. Parlava sola. “I només hi havia una persona que em podia salvar d’aquella solitud aclaparadora: la mateixa que me l’havia imposada.” Quina paradoxa. Toc... toc... toc... Explica que cada segon, a dins, s’hi sentia l’extractor.
Natascha va estar-se dos anys a la masmorra de Strasshof sense veure el sol. Després, a poc a poc, lligada o vigilada, ell la va deixar pujar a una planta, després a l’altra, després la va portar a dormir al seu llit lligada amb corretges, després la va deixar sortir al jardí, després a comprar amb cotxe per la zona... I quan ella va créixer i va començar a acumular coratge, a revoltar-se, ell, vulnerable, va reforçar els seus mètodes d’assetjament mitjançant tortures i pallisses. Li retirava el menjar o les sortides de l’amagatall, la deixava abandonada fins que ella cedia, pel pànic de morir de fam en aquell forat. Enterrada viva. “És el que m’espantava més.”
I si la seva història a dins és brutal, també ho va ser l’impacte que va causar a fora, en escapar-se. “Els fotògrafs s’enfilaven als arbres per fer-me la primera foto, va aparèixer als diaris el meu amagatall. La porta de formigó oberta. Les meves pertinences, poques però valuoses per a mi, els meus diaris i el meu parell de vestits, van ser exposats sense pietat, vaig veure com la meva petita vida privada, tant de temps oculta, saltava a les portades. Dues setmanes després vaig decidir posar fi a les especulacions i explicar la història jo mateixa.” Va concedir tres entrevistes, a la televisió austríaca ORF, al diari Kronen Zeitung i a la revista News. Volia mitigar l’expectació. L’efecte va ser el contrari. Carn fresca per als diaris sensacionalistes, que ja no la van deixar més en pau. “La gent volia convertir-me en figura pública, i molts em tractaven, i ho continuen fent, com si fossin coneguts meus.” Tot va anar molt de pressa. Un dia a l’amagatall, un altre a les revistes, l’endemà presentant un xou a la televisió (se’n van fer tres emissions).
A Frau Kampusch li van oferir canviar d’identitat. Ho va refusar. “M’havia enfrontat a totes les maldats psíquiques i a les fosques fantasies de Priklopil, i no m’havia deixat vèncer... i només es volia veure en mi això: una persona trencada que mai més aixecaria el cap, que sempre dependria de l’ajuda d’altres. Quan em vaig negar a portar aquest estigma la resta de la meva vida van canviar les coses.” Van ploure les crítiques: era una desagraïda, volia treure’n profit, s’havia fet milionària amb les entrevistes... “El que pitjor es va entomar era que no condemnés el segrestador.” Però ella l’havia perdonat. “Si no, no hauria sobreviscut.” Així que va ser i és objecte de mofa: grups en xarxes socials que demanen que torni a l’amagatall, cançons o acudits que en fan esment de mala manera... Sobre la crueltat de la societat (especialment de la seva) Frau Kampusch ja en sap prou. “De mica en mica em vaig adonar que havia caigut en una nova presó.” La voracitat de l’opinió pública. I a més la recerca policial continua tan viva com l’expectació sobre la seva persona. Agents i jutges encara fan voltes al cas (els molts errors comesos, les pistes no seguides, si el raptor va actuar sol o treballava per a una xarxa de pederàstia encara oculta i potser amb implicacions polítiques), una patata calenta que fins i tot inclou el suïcidi recent d’un investigador.
Quatre anys ha trigat Natascha Kampusch a escriure tota la seva història amb l’ajuda de dos periodistes, Heike Gronemeier i Corinna Milborn. “El llibre serveix perquè se m’entengui més bé”, diu ella. “És la història d’una lluitadora –opina Milborn–, no va deixar de somiar en la llibertat.” No es va donar mai. Els psicòlegs que l’han tractada han admirat sempre la seva formació: es va mantenir activa a l’amagatall, no va perdre la curiositat, va llegir, va veure cinema, va estudiar, sabia coses de política, de cultura... “Jo seguia la ràdio, estava informada, però tot i així, en sortir, vaig veure el món una mica canviat. Per exemple, de sobte tothom tenia dos mòbils, hi havia ordinadors pertot arreu...”
Aquest llibre és el punt final. I un punt de partida (el productor alemany Bernd Eichinger, el de L’enfonsament, ja en prepara una pel·lícula). Hi recull tot el que volia explicar: “Desitjava aclarir malentesos: per què no havia fugit abans, per què no vaig acusar el segrestador..., o donar resposta a falsedats.” Un gran esforç per treure’s de dins tot el que hi tenia: records, detalls, sensacions... I interpretar la raó del que va passar.
El mal per a Natascha Kampusch té rostre humà. Parla d’aquesta violència burgesa, soterrada i fina tan usual, de com es creen monstres i víctimes per tal de disfressar-la, de l’abús del blanc i el negre per definir conductes, quan el mal és gris i tothom el tenim a dins. “Crec que Priklopil va ser un més entre nosaltres, producte de la indiferència.” Ignora què es pot fer, però potser per això intenta implicar-se en grups contra la violència de gènere, crear fons per a víctimes de segrestos (va voler ajudar l’altra segrestada austríaca, Elisabeth Fritzl, la d’Amstetten), i està interessada en els fets de Ciudad Juárez (Mèxic). “Hi ha centenars de persones maltractades en aquest moment, davant la nostra passivitat i la dels polítics, més interessats a guanyar diners que a servir.”
–Però quina relació va tenir realment amb Priklopil durant tants anys? La va violar? El va estimar?
–Això no és públic. Ho vull guardar per a mi sola.
Stop. Per aquí no es passa.
–Li va doldre la seva mort?
–És clar, era l’únic familiar que jo tenia. Però la impressió es va suavitzar molt pel fet que aquell dia jo vaig ser lliure. Vaig sentir alleujament. El que ell havia fet era injust, i jo havia de decidir o bé morir-me allà o bé trobar el meu propi camí.
–Per què es va suïcidar?
–Perquè es va trobar perdut, perquè sabia que podia anar a la presó i perquè havia perdut la seva princesa, la que havia inventat, la que havia volgut que fos perfecta. Però jo ja era una altra persona.
Resulta admirable, Frau Kampusch. Que tan jove i amb l’experiència que ha viscut hagi aconseguit mantenir una actitud tan digna amb ella mateixa. Mantenir-se ferma davant les pressions. Que sàpiga callar sobre les humiliacions patides. Que aquest llibre expliqui tantes coses sense dir-les. I que cremi tant a les mans. Perquè hi ha detalls que ella no diu. No en el sentit que la gent busca amb ànsia: sexe amb el segrestador. Els diaris de mig món van titular: “Natascha Kampusch confessa en el seu llibre que va patir abusos sexuals.” Abusos sí. La paraula “sexuals” o no la utilitza o no la trobem. “Tal com està explicat en aquestes pàgines és com ha de ser. Hi ha informació suplementària que és per a mi, que vull estalviar a la meva família.” I una altra omissió: la religió. Amb prou feines parla de Déu. No és religiosa? No li va caldre trobar consol en la seva situació? “Mmm, bona pregunta. No sé si ho sóc. Penso que Déu és sempre amb mi.”
La conversa deriva cap al futur. “Ara continuo aprenent a adaptar-me a la vida social, a reaccionar davant la gent i les crítiques.” Tot just ha acabat l’escola i vol formar-se com a joiera després dels estudis secundaris. Diu que sí, que va recuperar “degudament” la relació amb la família després del xoc de la reaparició, i que de nuviatges res de res, que no li interessen ni l’estil xuclasang de Robert Pattinson ni el del maduret Clooney, i dels interessants per a la seva edat “no n’abunden”. Però n’ha tingut? “Pregunta personal.” Stop. Una relació amb un home? La limitaria. S’estima més tenir bons amics. Les revistes van omplir pàgines sobre una suposada relació amb un aristòcrata, tema que ella explica ara amb detall: un pur xou d’aduladors nobles i famosos, de balls a l’òpera, de classicisme vienès interior i exterior.
Passa part del temps envoltada d’assessors i guardaespatlles, d’amigues tampoc n’hi ha gaires. Potser pel seu caràcter difícil i controlador? “Sí, potser sóc molt exigent amb els altres. Però ja he après que no és possible controlar-ho tot, ni satisfer la gent o entendre les seves contradiccions.” Es troba més bé al costat d’altres que sola. “Però no quan els he de satisfer.” L’obligació li pesa com una llosa.
Finalment, hem sortit a un parc del centre de Viena per fer-li fotos. L’ambient és glaçat. Els ocells patinen al llac i es diverteixen al voltant nostre. Frau Kampusch hauria de passar inadvertida. Però hi ha gent que la reconeix de seguida. Sobretot homes grans. I hi ha mirades que no encaixen. És una sensació que ella té de vegades, segons que comenta. Com en aquella visita que va fer un dia a una escola privada prou coneguda: “Allà hi havia tots aquells nois rics, ben vestits, musculosos. Vaig pensar, perquè ho vaig sentir, que creien que jo em mereixia el fet d’haver estat tancada.” Uf, perill, perill, l’enemic interior a l’aguait. Ella se’n riu. Ho sap.
No seria millor que s’anés preparant ja per deixar de ser coneguda? Frau Kampusch, presumida, s’estira llavors l’abric negre i respon divertida: “Sí, em puc operar i canviar-me del tot per lluir com Britney Spears. Així també seré famosa, però la gent em parlarà com a Britney i no com a Natascha.” Quin horror.
3.096 dies, de Natascha Kampusch, editat per Ara Llibres, es publica el 16 de febrer
(Adaptat d’EPS, 31 gener 2011)
