dissabte, 28 de gener de 2012

Anem-nos preparant

per Quim Monzó

Fa unes setmanes, The New York Times va publicar un reportatge sobre el programari per escriure articles. Cada cop més mitjans de comunicació utilitzen un programa al qual subministres dades i en un dir ai et redacta un article. Potser no serà un article excepcional, però sí acceptable, tan acceptable com la majoria dels articles que publiquen cada dia els mitjans de comunicació. L’única diferència és que els escriu un ordinador en comptes d’una persona.

Fa uns deu anys jo em divertia jugant amb generadors de lletres de cançons, d’aquests que hi ha a internet. N’hi ha de cançons country, nadalenques, romàntiques... Incorporen l’estructura de cada tipus de lletra i, a partir d’això i dels tòpics de cada gènere musical, produeixen noves lletres, gairebé indistingibles de les originals. El meu generador preferit era The Alanis Morisette Random Lyric Generator. Li subministrava tres o quatre paraules que no diré aquí per si hi ha canalla i, a partir d’aquestes paraules, al cap de no res em regalava una cançó amb la mateixa blederia que les de l’almivarada Alanis Morisette.

Doncs el generador d’articles és el mateix, però a l’engròs. Un diari necessita un article sobre el partit de futbol que està a punt d’acabar? Introdueixes les dades i en menys d’un minut el té fet. El programari es diu Narrative Science i va néixer a les facultats d’Enginyeria i Periodisme de la Universitat Northwestern, a Illinois. Investiguen sobre llengua i intel·ligencia artificial i han estat més de deu anys alimentant aquest programa amb tòpics periodístics: sobre economia, sobre el món immobiliari, sobre esports, sobre eleccions... Ha digerit l’estil dels periodistes rutinaris, els que, tot i ser humans, escriuen amb recursos mil cops repetits.

A propòsit dels articles esportius, diu el Times novaiorquès: “El programari de Narrative Science fa deduccions a partir de les dades que emmagatzema i de l’ordre lògic i els resultats de partits anteriors. Explica el señor Hammond de Narrative Science que, per generar ‘punts de vista’ del que narra, el programari aprèn conceptes com esforç individual, esforç de l’equip, venir des del darrere, un cop i un altre, el més bo de la temporada, ratxa del jugador o classificació per equips. El programari decideix quin element és el més important d’aquell partit i fa que sigui l’eix al voltant del qual desenrotlla l’article.” El resultat és que l’ordinador et dóna un text amb els mateixos clixés que els de la majoria dels periodistes, però més ràpidament i a més bon preu.

El diari americà formula una pregunta: “Els robots periodista reemplaçaran en les redaccions els periodistes de carn i ossos?” És una pregunta retòrica, porque es veu d’una hora lluny que sí: alguns mitjans de Nord-amèrica ja el fan servir, i cada cop el faran servir més, tant allà como a la resta del món, incloent-hi Europa. Per què han de pagar a un vailet un sou –encara que sigui un sou mileurista– si amb aquest programari cada article de 3.200 caràcters els costa només 7 euros? Que Déu ens agafi confessats.

(Adaptat de Magazine, 13 octubre 2011)