De manera que la noia decideix asseure’s davant del paio i somriure-li amistosament. A la qual cosa l’africà contesta amb un altre blanc somriure. Tot seguit, l’alemanya comença a menjar de la safata mirant d’aparentar tota la normalitat i compartint-la amb exquisida generositat i cortesia amb el noi negre. I així, ell pren l’amanida, ella s’acaba la sopa, tots dos piquen de manera paritària al mateix plat d’estofat fins que se l’acaben i un es cruspeix el iogurt i l’altra la fruita. Tot això acompanyat de múltiples somriures educats, tímids per part del xicot, suaument encoratjadors i comprensius per part d’ella.
En acabat el dinar, l’alemanya s’aixeca per anar a buscar un cafè. I aleshores descobreix, a la taula veïna de darrere seu, el propi abric col·locat sobre el respatller d’una cadira, i una safata de menjar intacta.
Dedico aquesta història deliciosa, que a més és autèntica,* a tots els qui, en el fons, recelen dels immigrants i els consideren individus inferiors. A totes les persones que, potser amb bona intenció, els observen amb condescendència i paternalisme. Aniria millor que ens deslliuréssim dels prejudicis o correm el risc de fer el mateix ridícul que la pobre alemanya, que creia ser el súmmum de la civilització mentre que l’africà, ell sí que immensament educat, la deixava menjar de la safata i potser pensava: “Mira que estan torrats, aquests europeus.”
Adaptat d’El País, 17 maig 2005
* Després he sabut que la història no és autèntica, encara que Rosa Montero la va publicar, diu, pensant-se que ho era. En qualsevol cas, és bonica i suggeridora, i per això la mantinc.
