dissabte, 7 de gener de 2012

Com es mesuren les audiències de TV

Hi ha 440 famílies catalanes que tenen molt poder. Ells decideixen què faran demà a la tele, en tots els canals. Sortosament, no es coneixen entre ells i no es poden posar d’acord per decidir-ho. Però entre tots ho decideixen. I ells saben que tenen aquesta quota compartida de poder. Cada dia, cada minut de cada dia, aquestes famílies marquen el nostre immediat futur televisiu. I centenars, milers de persones, a l’altra banda de la pantalla, productors, editors, locutors, actors… estan pendents cada minut de cada dia del que dirà la dictadura de l’audiència, representada per aquesta mostra.

Amb les dades que proporcionen les 440 famílies, podem saber quins programes agraden més als avis, a les dones o als joves, quanta canalla mira la tele en horari de matinada, quin tipus de gent la mira al matí o al migdia. Ho podem saber tot. I potser no és ben cert, potser les dades no responen exactament a la realitat, però a l’altra banda, allà on manen sobre els canals i els programes, es creuen més aquestes dades sobre l’audiència que si fossin solemnes oracles divins. I bé, són els resultats d’una enquesta, que com totes les enquestes no dóna resultats exactes –i ells saben que no els dóna–, però sí que dóna tendències més o menys aproximades.

Les dades que proporciona l’anàlisi detallada del comportament dels aparells de televisió que hi ha en aquestes 440 llars catalanes arriben a l’empresa TNS Sofres (Taylor Nelson Sofres és el nom complet), i en aquesta empresa es descodifiquen, s'esmicolen, es miren amb lupa, o sigui, s'analitzen les xifres, i tot seguit en passen un resum a les cadenes de televisió i a la premsa. I així sabem quins són els programes teòricament més vistos d’ahir, de la setmana anterior, del mes passat o de l’any que s'ha acabat.

Els analistes i programadors de les diverses cadenes i empreses de televisió creuen que és un bon sistema. De fet és així, amb petites variants, com funciona arreu del món el control de les audiències de televisió. La fiabilitat dels sondeigs depèn del fet que la mostra sigui realment representativa de la població, però a TNS són els primers interessats a aconseguir aquesta representativitat, i per tant, l’afinen tant com poden. I segurament, com dèiem, els resultats que aporten no s’allunyen gaire de la realitat.

Segons TNS, la mostra catalana s’ha fet a partir de les dades que proporciona l’INE espanyol (Instituto Nacional de Estadística), l’Idescat català (Institut d’Estadística de Catalunya) i diversos estudis sociodemogràfics d’altres organismes, i també fan servir per a orientar-se prèviament les anàlisis de l’EGM (Estudi General de Mitjans), que aporten també tendències –menys aproximades que els resultats que ofereix TNS.

La manera de contrastar la bondat dels resultats de TNS és l’enquesta anual que fa l’Associació per a la Investigació de Mitjans de Comunicació (AIMC), però aquesta associació, que representa els mitjans de comunicació i les empreses anunciants, està auditada per Sofres, amb la qual cosa es fan auditories mútues… tot i que a tots dos, com dèiem abans, els interessa per damunt de tot conèixer la realitat. L’AIMC fa les seves enquestes de contrast trucant de tant en tant a les 440 cases que tenen audímetre en els seus televisors i els pregunta què veuen en aquell moment, de manera que després poden contrastar els resultats de l'enquesta telefònica amb els que dóna TNS. Segons l’AIMC, la coincidència entre les dues fonts de dades és del 95 per cent.

També es fa de tant en tant una altra enquesta per telèfon a unes 1.500 persones de tot Catalunya escollides teòricament de manera aleatòria i els pregunten què veuen en aquell moment. La preferència d’aquestes persones coincideix en un 85 per cent amb les dades dels audímetres.

(Font: elaboració pròpia, amb dades de La Vanguardia, TNS Sofres i AIMC; text publicat a la desapareguda revista infoReflex el 5 de març del 2005)