[...] Els actuals plans d’estudi no contemplen l’ensenyament del llatí ni de la filosofia durant l’escolarització obligatòria, inclouen la història com a part de l’assignatura de ciències socials, i de literatura se’n parla a les classes de llengua. També durant el batxillerat els alumnes poden obviar alguns d’aquests ensenyaments i plantar-se a la universitat per fer dret o història sense haver estudiat mai, per exemple, ni llatí ni grec.
Es pot pensar que és així perquè els responsables de planificar la formació de les futures generacions tenen clar que no ho necessitaran, que aquests coneixements en el món on viuran no els faran cap servei. “Sembla que les humanitats entrin dins la categoria de l’inútil i per això sovint es pregunta per a què serveixen; si la utilitat la mesurem en termes de rendiment econòmic o d’aplicabilitat, la resposta potser sigui que per a res; però si pensem en els beneficis en termes de valors, de coneixements, de la informació que ens donen i de com ens ajuden a rumiar, sí que serveixen”, afirma Laura Borràs, professora de literatura de la Universitat de Barcelona, investigadora sobre tecnologies digitals i defensora de les humanitats digitals. [...]
Tampoc no és que el debat sobre la utilitat de les humanitats o el seu encaix en un món científic i tecnològic sigui nou. Fa dècades que es parla del seu declivi.* N’hi ha prou amb navegar uns minuts per internet per trobar mitja dotzena de conferències i articles sobre aquest tema que es remunten a l’últim quart del segle passat. Hans Ulrich Gumbrecht, professor de literatura de Stanford, deia el 1999 que les humanitats ja van viure la primera crisi al segle XIX, quan es van fundar com a tals sobre uns principis ja qüestionats, i una segona als anys seixanta i setanta, quan les van voler transformar en ciències socials, mentre que la decadència actual la vincula amb l’obsessió per la professionalització i la pèrdua de sentit de la formació individual.
A més de permetre revisitar el passat, sembla que el llatí i el grec contribueixen a organitzar més bé el cervell i a desenvolupar el pensament lògic, i potencien la capacitat de raonar i d’expressar el propi pensament, habilitats que perduren fins i tot quan els coneixements concrets sobre aquestes llengües s’obliden. L’estudi del grec es vincula a més amb un desenvolupament de la capacitat d’abstracció de la persona, perquè en estudiar-lo cal separar el concepte que conté una paraula de la seva grafia, ja que s’utilitza un alfabet diferent. Altres utilitats derivades de l’estudi de les llengües clàssiques és que faciliten l’aprenentatge d’idiomes –sobretot si tenen declinacions– i que, al posar-nos en contacte amb cultures mil·lenàries i fomentar la lectura, estimulen la capacitat de contemplació i un més bon desenvolupament de la personalitat.
La filòsofa estatunidenca Martha Nussba, a Sense finalitats de lucre. Per què la democràcia necessita les humanitats, assegura que la crisi actual no és una crisi econòmica, sinó educativa, i reivindica la formació humanista com imprescindible per a la democràcia, perquè porta a empatitzar amb l’altre, a formar-se en valors, i això millora la convivència. També el filòsof i professor de literatura Jordi Llovet, a Adéu a la Universitat. L’eclipsi de les humanitats (Galàxia Gutenberg), defensa un retorn a l’educació [...] centrada en el llegat literari, artístic i científic d’Occident, “perquè no es pot tenir un sistema democràtic pròpiament dit si la ciutadania no està preparada intel·lectualment per discernir les coses que passen cada dia amb sentit crític”. [...]
Hi ha qui opina que justament ara, amb les noves tecnologies de la informació, amb el triomf de les biociències i les biotecnologies, assistim a un ressorgir de les humanitats i s’obren noves perspectives i demandes per a aquests especialistes. [...]
Laura Borràs indica que la proliferació d’equips multidisciplinaris en molts àmbits laborals crea noves oportunitats d’ocupació per als qui estudien humanitats. “Amb les eines digitals les humanitats poden repensar-se i trobar sortides; per dissenyar una aplicació literària per a l’iPad fan falta dissenyadors gràfics, però també literats, documentalistes, músics...”, afirma. I afegeix que ja es parla de neuroart, de neurohistòria i, en general, de neurohumanitats per referir-se als treballs que analitzen, per exemple, quins processos cognitius s’activen al llegir o quin costat de la cara se’ns mostra a les pintures d’una determinada època històrica, per saber si el referent d’aleshores era l’hemisferi cerebral dret o l’esquerre. “Per fer i interpretar aquestes recerques calen neuròlegs, psiquiatres, professors de filosofia, d’història, d’art...”, comenta Borràs.
El mateix passa amb les anomenades biohumanitats, que tenen a veure, per exemple, amb els processos d’implantació de pròtesis a l’ésser humà. “Una operació de reducció d’estómac exigeix un cirurgià, però també la intervenció de psicòlegs o filòsofs que ajudin la persona a adaptar-se a una nova forma de viure”, diu.
Un desenvolupament més gran han assolit ja les geohumanitats. La seva pràctica més freqüent és la vinculació de coneixements literaris, artístics o històrics a una ruta, amb el suport d’un GPS. Laura Borràs creu que aquesta aplicació de les humanitats a altres disciplines hauria d’acabar amb l’etiqueta d’inútils per falta de rendibilitat, perquè al darrere hi ha un rendiment econòmic. [...]
Les sortides més habituals són en els àmbits de gestió cultural, en les indústries culturals, en comunicació, en el sector de les tecnologies de la informació (TIC), en medi ambient i en el de serveis a les empreses. “El mercat laboral ja no és tan rígid com fa anys i per a moltes feines s’admet gent que ha seguit diversos itineraris formatius; el binomi ocupació-formació cada cop està més difuminat i la teva sortida professional pot allunyar-se del nucli dels teus estudis; un filòleg pot treballar com a filòleg però també com a webgardener, és a dir, com a encarregat d’actualitzar els continguts i el material gràfic penjat a la web o a la intranet d’una empresa, o com a infonomista empresarial, és a dir, administrant la informació que l’empresa facilita per diversos mitjans”, explica el director de Porta 22, Lorenzo di Pietro.
Diu que en termes relatius la sortida professional que més llocs de treball crea està en el sector de les TIC i és la d’especialista en sistemes d’informació geogràfica. Són persones que treballen amb informació cartogràfica, digitalitzen mapes i dissenyen rutes per a múltiples aplicacions. També es reclamen llicenciats en filologia, història de l’art, belles arts o música com a responsables de patrocini, de serveis educatius per a museus, gestors de drets, especialistes en edificis patrimonials i assessors o correctors d’estil a les indústries culturals. Di Pietro enfasitza que la visió global del coneixement que tenen molts llicenciats en humanitats constitueix un punt a favor seu en el procés de recerca de feina perquè són més adaptables i saben treballar en equip. “El sector de medi ambient, per exemple, ofereix moltes opcions de treballar a aquestes persones si afegeixen a la seva titulació una mica de formació contínua, perquè en aquest àmbit les habilitats comunicatives i el bagatge cultural són apreciats”, exemplifica.
El fet cert és que algunes escoles de negocis han començat a introduir en els programes de direcció i administració d’empreses continguts relacionats amb les humanitats, com història, filosofia o antropologia, per complementar els cursos de lideratge, en línia amb la transversalitat o transdisciplinarietat que impregna avui el món laboral. Hi ha estudiosos com Alfonso de Toro, catedràtic de filologia romànica de la Universitat de Leipzig, que defensen reformar també l’estructura dels ensenyaments. “Els d’humanitats, en comptes d’estar agrupats en facultats, haurien de ser mòduls d’una estructura superior en els quals intervinguin diverses disciplines, perquè ocupar-se del descobriment i la conquesta d’Amèrica requereix historiadors, etnòlegs, arqueòlegs, antropòlegs, experts en llengües precolombines...”, suggeria en un article sobre el futur de les humanitats publicat a la revista Universum l’any 2008.
(Extractat d’un reportatge publicat a LV Estilos, 15 octubre 2011)
* Postil·la personal: l’assignatura pendent que han d’aprovar les humanitats avui és una posada al dia en producció de continguts atractius accessibles a la xarxa, molt especialment en català. Hi ha molt poca cosa fora del que és història de l’art i alguna altra disciplina similar. I el que hi ha, sovint, més aviat descoratja, per plumbi i gràficament poc captivador.
