dissabte, 9 de juny de 2012

La lliçó del fracassat

per Ricard Ruiz Garzón

Que Stoner aparegui en català és un esdeveniment i un petit miracle. Que Edicions 62 n’hagi triat l’aparició per commemorar el seu 50è aniversari [...], només fa que ratificar-ho.

Vegin si no: el texà John Edward Williams (1922-1944) va escriure aquesta obra mestra el 1965, però ningú se’n va adonar. Bé, algú potser sí, perquè la novel·la es va reeditar el 1966, el 1973, el 1981 i el 2003, però cada vegada els seus redescobridors es preguntaven per què una meravella així seguia passant desapercebuda. Potser, es deien, perquè sembla la història senzilla, escrita amb senzillesa, d’un professor al qual no li passa res: ensenya, es casa, té una filla i una aventura i mor. Carn d’oblit, doncs. I, tot i així, novel·la i personatge anaven superant la prova del temps.

El 2006, l’aposta la va fer The New York Review of Books, i aquest cop la percepció sobre Stoner va canviar. L’escriptor Colum McCann, per exemple, se’n va tornar tan defensor que en va acabar regalant centenars d’exemplars. Gràcies a ell, l’escriptora Anna Gavalda va decidir traduir-lo al francès, i gràcies a ella, els editors canaris de Baile del Sol van traduir-lo al castellà. A tot això, corria el 2011; l’octubre, Enrique Vila-Matas escrivia en aquest diari l’article «Obra maestra ignorada», en el qual se sumava als contagiats per McCann, i pel desembre, després d’haver-li dedicat una crítica apassionada, Rodrigo Fresán el triava entre els seus llibres de l’any. Després, el boca-orella ha seguit a la xarxa, i és així com ha arribat el miracle: malgrat la crisi, malgrat el risc, malgrat l’ocasió, Edicions 62 celebra el mig segle amb una obra extraordinària... i desconeguda. Cal aplaudir-ho: gràcies a aquest coratge, Stoner tindrà l’oportunitat de convertir-se en una de les sorpreses de la temporada, subratllada per una gran traducció d’Albert Torrescasana, que millora la castellana en molts detalls i algun aspecte important com els diàlegs.

Perquè la de Williams és una gran novel·la, un petit clàssic que modifica la lectura d’autors com Ian McEwan o David Vann, que fins i tot enfronta epifanies de l’alçada de la dels Dublinesos de James Joyce amb descensos a l’infern com el de la Via revolucionària de Richard Yates. [...]

Quin és el secret de Stoner? Què fa que no sigui una novel·leta de campus com tantes altres? Hi ha dues respostes: una és la forma de narrar de l’autor, el seu estil neutre, racional, allunyat de tot de sentiment i per això mateix ple de compassió. Williams no jutja Stoner, i el lector se sent incapaç de fer-ho sense vergonya. [...]

Un amic, al principi, titlla el protagonista de «Quixot de l’oest mitjà», d’El rei Lear, de «desposseït» del món i membre del «manicomi». Altres, tants, creiem fer sempre més i no hi arribem. Permetin si és el cas que Stoner els posi a prova.

(Extracte de la ressenya publicada al Quadern d’El País, 7 juny 2012. N’he eliminat sobretot –i lògicament– les descripcions excessivament detallades que fa Ruiz Garzón sobre l’argument de l’obra, un defecte massa repetit per part dels crítics literaris; sembla que vulguin demostrar que han llegit aquell llibre fins a les últimes pàgines, i no s’adonen –o sí?– que, fent-ho, aixafen la guitarra a molts possibles lectors.)