Ara aquest jove gran home de lletres que és Andreu Jaume ens presenta els dos primers volums d’una sèrie que en tindrà cinc i que inclourà tota l’obra de Shakespeare, en tots els gèneres que va practicar: sempre he lamentat que el poeta anglès no es dediqués també a la Història, perquè tindríem la clau més veritable i exacta per entendre què pretenia, almenys, amb els seus drames de rerefons històric.
Andreu Jaume i Random House Mondadori han presentat, per ara, un volum dedicat a les comèdies xecspirianes, i un altre dedicat a les tragèdies. Les edicions, els pròlegs i les notes són d’enorme valor, per bé que escassos, però cal dir que el propòsit dels editors és fer arribar l’obra de Shakespeare a com més gent millor: són llibres barats, al preu de poca filologia anglesa i a costa d’un paper gairebé d’estrassa –ecològic, això sí, aspecte que prou va menysprear, quan encara no existia aquest mite neorousseaunià, l’edició infòlio de 1623, que és especialment luxosa en el cas del Juli Cèsar.
Però no parlarem d’aquesta darrera obra (al volum II, de Tragèdies) per aquest fet, sinó a causa de l’enorme vigència política de l’obra. És sabut que uns veuen en l’actitud soberga de Cèsar –que desafia els famosos idus de març– el perill de la tirania; d’altres incideixen en el conflicte moral de Brutus: assassinar Cèsar per salvar la pàtria, o no fer-ho en honor a l’amistat filial que li professa.
Però hi ha una cosa que avui voldríem subratllar, d’aquesta mateixa obra, que ens sembla posseir tanta vigència com n’ha tingut des de fa més de quatre segles. Quan Juli Cèsar cau sota l’espasa –més aviat devien ser els punyals– dels senadors sediciosos, Brutus entre ells (“tu també!”), aquest es proposa narrar a la plebs la causa de la seva acció violenta, en el fons molt complicada d’explicar. Però Marc Antoni, que al capdavall recolliria el fruit d’aquesta sedició juntament amb Lèpid i Octavi, triumvirs altra vegada, també desitja honorar la memòria de Cèsar i fer un discurs davant el poble. El fan tots dos, doncs, primer Brutus i després Antoni, aquest en un dels monòlegs més famosos de tota l’obra xecspiriana.
L’interessant és que, després que Brutus hagi convençut al poble que Cèsar havia de morir perquè Roma se salvés, els ciutadans queden la mar de satisfets: “Visca Brutus! Visca! Visca!”; i que, al seu torn, després que hagi parlat Marc Antoni, els mateixos ciutadans cridin: “Porteu foc! Fem llenya amb els bancs!”, amb la idea d’agafar Brutus i la resta dels conspiradors i cremar-los. Llavors Antoni diu aquella famosa sentència. “I ara, deixem que facin. Destrucció, fes via; agafa el camí que més t’estimis.”
Shakespeare és ric en ambigüitats i en interpretacions, i aquí tenim, molt ben presentada dramàticament, la frivolitat i el caràcter voluble de la massa, la plebs, el poble. Afegim-hi això: en el fons, tant se val que Cèsar hagués quedat estalviat, com que Brutus s’hagués fet amb el poder, com que Antoni acabi fundant el segon triumvirat. Ser manat per un altre –encara que sigui per delegació parlamentària– és una arbitrarietat, i, en el fons, un acte violent, perquè l’exercici del poder sempre és això, poder. I formar part d’una pacífica o una exaltada població no fa canviar ni un bri aquesta dolorosa realitat, potser només salvada a la democràcia de Pèricles: tota persona que delega el poder en un altre ho fa sense un gran coneixement de causa i està, doncs, condemnat a ser la riota dels governants mateixos, els quals, en tota circumstància, acaben fent amb el seu poble estimat allò que els surt de la barretina.
(Extracte adaptat de l’article publica al Quadern d’El País, 28 juny 2012)
