Josep Lluís Bausset era un home amb trellat. Crec que és la millor definició que es pot donar d’aquest homenot de l’Alcúdia: un homenot amb trellat, si voleu. O un home a seques, en el sentit goethià del terme. Ell deia que el seu mèrit era haver arribat a cent anys, i allò, sense ser totalment fals, ja que meritòria era la seua longevitat, li permetia abordar amb un cert escepticisme l’allau d’homenatges i de records. Santi Vallés recorda com li molestava que el fotografiaren, i com deia que qui es mou no ix en la foto, i ell es movia sempre, de manera que evitava en l’últim moment el flaix del fotògraf. Era en aquest sentit reticent al protagonisme que descartava no sols per la seua modèstia natural, sinó també per un pronunciat sentit del ridícul.
I, tanmateix, Bausset encarnava moltes coses i per això la seua mort ens dol tant. Encarnava l’honestedat, la faena ben feta, el magisteri, l’ús de la paraula. Era un home de bé, d’ideals robustos, de fe indoblegable, de mirada serena. Sentia curiositat, i aquest desig de saber el feia extensible al seu cercle, als seus amics i coneguts. Des del seu racó, des d’aquell poble de la Ribera del Xúquer, va fer pacientment el seu camí (l’home subterrani, que deia Joan Fuster): al seu voltant, a poc a poc, va anar germinant l’obra ben feta del treball pacient. L’Alcúdia li deu molt, però també tota la Ribera, i per extensió tota la nostra cultura. Va encarnar el gust a l’estudi, el respecte a l’autoritat intel·lectual, l’admiració plena pel conreu de la saviesa.
I per això, aquests darrers anys va patir molt, comprovant com es destruïa el país, com s’atacava la llengua, el trist paper fet pels nostres polítics, sense altura ni moral. Crec que ningú no ha escrit un text més dur i adolorit que el que va dedicar a Francisco Camps: en qualsevol país civilitzat un article com aquell, venint de qui venia (què podien retraure-li?), hauria d’haver tingut alguna conseqüència. Bausset potser esperava que el contestaren, però això hauria estat possible si a l’altra banda hi haguera hagut algú amb un mínim de dignitat. Els seus articles van quedar sense resposta, ignorats i menystinguts pels nostres mandataris polítics, però ell va seguir lluitant fins al darrer moment.
Siga com vulga, gràcies a Bausset, i a homes com ell, encara som. I res no està del tot perdut. El recordarem sempre com un homenot amb trellat, com un home que va lluitar, des del seu retir humil, pel que considerava bo i just. Amb rigor i paciència, perquè aquesta era la seua naturalesa.
(Article publicat a El País, 6 juny 2012; la fotografia és de Carlos Pla, del diari Levante-EMV)
