Hi ha catalans i valencians

Hi ha catalans que en tenen prou amb les quatre províncies. Hi ha valencians que en tenen prou amb les tres províncies. Hi ha catalans que es pensen que la seva llengua és exactament la que es parla a Barcelona i si senten algú que no neutralitza les “e” àtones el titllen de xarnego. Hi ha valencians que es pensen que la seua llengua és exactament la que es parla a València i si senten algú que neutralitza les “e” àtones el titllen d’imperialista. Hi ha catalans –i molt conspicus– que es pensen que dir “servici”, “complit” o “esta” no és català. Hi ha valencians –i molt conspicus– que es pensen que dir “petit”, “vermell” o “aquesta” no és valencià. Hi ha una minoria de catalans i valencians que voldrien que hi hagués uns Països Catalans units i ho diuen cada dia. Hi ha una majoria de catalans que no volen saber res de Països Catalans. Hi ha una majoria de valencians que no volen ni sentir a parlar de Països Catalans. Hi ha catalans i valencians que els hauria agradat que la història haguera anat d’una altra manera, però són conscients que no ha sigut aixina. Hi ha catalans i valencians que els agradaria que la gent votara diferent de com vota en les eleccions polítiques, però saben que els desigs no es poden confondre amb la realitat i que cal tocar de peus a terra. Hi ha catalans i valencians que pensen que els valencians que no accepten el nom “català” per a la seua llengua són idiotes. Hi ha catalans que pensen que els valencians que sols accepten el nom “català” per a la seua llengua són poc realistes. Hi ha valencians que pensen que els catalans que sols accepten el nom “català” per a la seua llengua són imperialistes. Hi ha catalans imperialistes. Hi ha valencians imperialistes. Hi ha catalans provincians. Hi ha valencians provincians. I tothom té dret a ser el que vullga.

Hi ha catalans i valencians que creuen que l’Acadèmia Valenciana de la Llengua és d’ella mateixa secessionista i provinciana. Hi ha catalans i valencians que creuen que l’Institut d’Estudis Catalans és en realitat secessionista i imperialista. Hi ha catalans i valencians que pensen que l’Institut d’Estudis Catalans i l’Acadèmia Valenciana de la Llengua podrien conviure sense posar en perill la unitat de la llengua, igual com hi ha vint-i-dues acadèmies espanyoles de la llengua i totes dictaminen sobre la mateixa llengua. Hi ha catalans i valencians, però, que diuen que hi va haver pecat original i un muntó de segles de pecats personals i col·lectius. Hi ha catalans i valencians que es pensen que els pecats originals ho emmerden tot sense remei. Hi ha una immensa majoria de catalans que no es preocupen gens pel que passa al País Valencià. Hi ha bastants valencians que no es preocupen gens pel que passa a Catalunya. Hi ha catalans que els és igual que la seva llengua sigui la mateixa que la que es parla al País Valencià. Hi ha valencians que els és igual que la seua llengua siga la mateixa que la que es parla a Catalunya. Hi ha catalans que sembla que facin tots els possibles perquè la seva llengua no sigui la mateixa que la que es parla al País Valencià. Hi ha valencians que diuen que la seua llengua no és la mateixa que la que es parla a Catalunya. Hi ha una majoria de catalans i valencians que no pensen fer cap esforç per canviar aquest estat de coses.

I canviar eixe estat de coses no és gens fàcil i fins i tot potser és sols una utopia. Una utopia que tal vegada hauria sigut possible fer-la realitat si la gent de Catalunya i del País Valencià fossen una miquiua més conscients que el seu enemic principal i secular, pel que fa a la conservació de la llengua, de la cultura, de la història comuna, no és Barcelona ni és València sinó que és el centralisme de Madrid. Catalunya i el País Valencià han comès errors en la història, però res de comparable amb les insídies, atacs i prohibicions de Madrid, entre altres coses perquè les ferides que es fa qui es defensa no són comparables ni ontològicament ni èticament amb les ferides que produïx directament qui ataca. Barcelona hauria de mirar molt més a València i València hauria de mirar encara més a Barcelona. Però el poder polític és a Madrid i a la majoria de la gent de Catalunya i del País Valencià els interessa sobretot el poder, els quartos, els qüens, el primum vivere i no juguem amb les coses de menjar... i per a ells la resta és poesia.

Canviar l’estat de coses implicaria fer cau i net d’uns quants segles i això, en general, pareix que no s’ha pogut fer mai enlloc ni és donat de fer-ho als homes. I de superhomes, n’estem una mica mancats darrerament i a més a més la veritat, de bon de veres, és que els superhomes fan una miconeta de por. I les coses, tornem-hi, són aixina, la gent és sobirana, el poble vota com li rota i a qui no li agrade que s’hi pose fulles. El que no té sentit és parlar i parlar i parlar i discutir i discutir i barallar-se intentant fer veure que les coses no són d’aquesta manera, o dictaminar sobre la qüestió com si les coses no fossen aixina. Si convé que ens entenguem ni que siga amb una miconiua de si us plau, convé primer de tot que posem damunt la taula les cartes de la veritat, tota la baralla.

I encara i en fi, hi ha mooooolts catalans i mooooolts valencians que quan parlen del català i del valencià s’obliden que els aspectes relacionats amb la seua llengua i costums formen part d’un tot cultural que és un tot relatiu, que dependrà sempre, ens agrade o no, del que diguen els ciutadans de cada indret on es parla la mateixa llengua i en cada moment històric. L’Imperi Romà també va ser en el seu dia un tot únic, i ara mira.

I encara no hem dit res dels balears –mallorquins, menorquins, pitiüsos–, ni dels rossellonesos, andorrans, carxencs, algueresos... Ja sento la xiuladissa de tots aquests col·legues de la nostra llengua, que sovint, enmig de les discussions de catalans i valencians sobre si són naps o si són cols, si tombem o si girem, van veient que d’ells no se’n recorda mai gairebé ningú, si no és a l’hora que se’ls demana d’apuntar-se a dir “sí” si us plau per força al que ha decidit “la majoria”, i encara. Però aquesta és una altra història per a un altre dia. Avui tocava parlar de catalans i valencians.

(Nota: tot això ho he escrit sense haver llegit encara Nosaltres, exvalencians i, per tant, sense saber si m’agradarà o no aquest llibre)


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)