Tres llibres

No paro d’escriure de política, i teòricament aquest bloc era per explicar altres coses. En fi, deu ser que els polítics em tenen el cor robat, que els faci tant de cas. Al capdavall, per molt que m’hi esforci continuaran fent la seva i, per tant, donant-nos disgustos cada dia…

Bé, avui volia parlar de llibres, perquè n’hi ha tres de nous, en aquests moments, que m’han cridat molt i molt l’atenció. I amb un d’ells trencaré un criteri meu de gairebé sempre, que era i és el de no llegir res de ficció que no tingui una solada d’un mínim de deu anys. No vull deixar-me portar per les modes ni els best-sellers. És per cuidar el meu ego, ja ho veieu, allò de creure’s superior perquè no et deixes arrossegar pel corrent general, etc. Doncs, mira, trencaré el meu ego amb l’última novel·la de Kazuo Ishiguro, del qual ja vaig llegir –no en el seu moment, però també sense esperar els deu anys– The remains of the day (El que resta del dia, en la traducció de Xavier Riu per a Edicions 62). Ara ha sortit Never let me go (No em deixis mai, Empúries, traducció de Xavier Pàmies) i m’ha atrapat tant el que n’han dit les pàgines literàries dels diaris que la penso llegir aquests dies o de seguida que pugui. Demà mateix la compraré.

Un altre llibre que penso comprar –i amb aquest no trenco propòsits, perquè amb els llibres de no ficció no tinc manies– és el de les Cròniques de l’altra veritat, de Mercè Piqueras (Rubes Editorial). És un tema que m’apassiona, ja ho vaig explicar fa temps.

El tercer llibre que penso llegir aquests dies –parlo d’abans de Nadal, per Nadal en vindran uns quants més, entre altres Els Buddenbrook de Thomas Mann, que el tinc pendent de fa temps– és… un que no us penso dir ara. El llegiré, i si m’agrada, com penso que m’agradarà, ja us l’explicaré. Mentrestant, m’estimo més no dir-ne res, no fos cas que la intuïció i les informacions que en tinc em fallin. Senzillament, no vull fer propaganda abans d’hora d’un llibre que encara no estic segur al cent per cent que sigui prou recomanable. No vull perdre el prestigi d’infal·libilitat, que m’ha costat tant d’aconseguir… ;-)


(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Eren espanyols

Han passat uns dies del terrible assassinat d’una família sencera –entrega, com diuen a Elx– en una joieria de Castelldefels, i no he vist gaire enlloc que s’hagi comentat amb prou contundència que els assassins –de moment presumptes, d’acord, però agafats en el moment que sortien de la joieria amb el ganivet a la mà i tacats de sang– eren espanyols. Quines coses hauríem sentit si els delinqüents haguessin estat marroquins, romanesos o equatorians? Quantes vegades ens haurien dit que “mai” no s’havia vist un crim tan cruel, tan sanguinari, tan inhumà? Quins crits xenòfobs no hauríem escoltat?

Ho deixo anotat aquí perquè si mai passa una altra cosa d’aquestes tan esgarrifoses i els protagonistes són d’una altra nacionalitat oficial, no digui ningú que “això abans no passava”.

I d’altra banda, ara s’ha sabut que hi ha hagut ja una primera europea suïcida a l’Iraq: una dona belga de 38 anys va fer de dona bomba prop de Bagdad, el passat 9 de novembre. Ens acostem cada cop més al que havíem profetitzat: una vegada, la bomba la durà una nena d’ulls blaus i cabells fúcsia.

El nihilisme no té fronteres, ni colors de pell.


(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Definició de terrorisme

Diu l’escriptor Juan José Millás, a El País d’avui: «La Cimera Euromediterrània de Barcelona va concloure amb una condemna sense pal·liatius al terrorisme. El problema és que els participants no es van posar d’acord sobre el significat del terme. Tampoc és que es moguessin en una ignorància absoluta. Tothom sap, per exemple, que segrestar un avió i llançar-lo contra un edifici habitat és un exercici de terrorisme (i dels més salvatges, per dir-ho tot). Hi ha coses, en fi, que es veuen de lluny. El problema és quan entrem en els matisos. És terrorisme, per exemple, envair un país amb la coartada que representa una amenaça que després es demostra que era falsa? És terrorisme fer servir armes de destrucció massiva, com el napalm o una de les nombroses variants, contra la població civil d’una localitat del país indegudament atacat? Es podria qualificar de terrorista, posem per cas, l’entrada a Fal·luja? És terrorisme segrestar persones i recloure-les en llimbs legals com Guantánamo? És terrorisme la tortura? Són terroristes les presons secretes denunciades per la premsa nord-americana? És terrorisme resistir-se a la invasió d’una potència estrangera? De què parlem quan parlem de terrorisme?»

Fins aquí les preguntes retòriques –les avalo totes– de Millás. Però és curiós que hagi interromput la rastellera justament aquí. Perquè podríem continuar: És terrorisme defensar la teua llengua materna, la pròpia del teu país, amb ungles i dents? És terrorisme imposar amb tota mena de pressions jurídiques, propagandístiques, polítiques, econòmiques i psicològiques una “cultura superior”, en nom d’uns suposats “interessos comuns”? És terrorisme aprofitar el poder per acusar els febles de defensar-se de manera “massa violenta”? És terrorisme allunyar presos del seu país i de les seves famílies? I aquesta darrera que segur que no li importaria a Millás formular-la, però sobre la qual sembla que s’ha imposat un silenci global: són terroristes els càrrecs públics que estant en funcions van protagonitzar una mena de cop d’estat per no perdre el poder, incloent-hi el segrest dels mitjans de comunicació públics i la manipulació d’ambaixades i de l’ONU entre l’11 i el 14 de març del 2004? Són terroristes els polítics dels altres partits que, sabent això, callen i no porten els presumptes colpistes als tribunals? (Perquè sembla que l'omertà de la transició, que potser va estar bé, continuï a hores d'ara, 30 anys després, i que els que manen avui no els interessi l'imperi de la llei, sinó només manar... Perquè no tinc cap dubte que si hagués triomfat el cop d'estat, tothom hauria anat al jutjat a presentar denúncia... Llavors, els cops d'estat s'han de denunciar només si triomfen?)

Acaba Millás, i m’hi afegeixo: «A la Cimera Euromediterrània de Barcelona no hi van ser convidats (si més no que jo sàpiga) acadèmics, ni lingüistes ni filòsofs. Aquests professionals haurien ofert amb molt de gust als polítics una bona definició de terrorisme. “Però és que nosaltres necessitem una definició a la carta, és a dir, una definició que no ens inclogui”. Si a Al Capone li haguessin demanat una definició de gàngster, hauria sol·licitat això mateix. És molt humà.

»I ací hi ha el problema. La definició de gallina inclou totes les gallines, i la de taula, totes les taules, i la d’home, tots els homes. La de terrorisme, inevitablement, inclouria tots els terrorismes. La definició és un invent diabòlic, perquè explica el significat de les paraules amb l’exactitud amb què un cronòmetre divideix en 60 parts un segon. La definició és una arma de destrucció massiva de la mentida, de l’engany. Hi ha una solució, i és qualificar de terrorista la definició de terrorista. Ja hi arribarem.»


(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Les escoles i els concerts

Ja feia dies que volia clavar queixalada al tema perquè em semblava que alguna cosa havia de dir, però no em venia la idea clara al cap. Ara l’he tinguda. La idea és molt clara i molt concreta: tothom sap que les escoles concertades cobren més que el que marca el concert, tothom sap que l’escola concertada diu que no pot sobreviure si no és que tira de veta per una altra banda –les famoses fundacions suposadament voluntàries– i alhora tothom acusa l’escola concertada de ser un negoci... perquè cobra suplements.

Escolteu, polítics –la majoria dels quals porteu els fills a la concertada– i sindicats i mitjans de comunicació i gestors d’escoles. M’és igual l’ideari d’aquests centres educatius, tant si són públics, com si són privats, com si són concertats –sempre dintre d’un ordre…, que no necessàriament ha de ser l’ordre “constitucional”, pot ser un ordre més ampli, democràtic i alhora lliure, i fins i tot netament català i, per tant, segurament “inconstitucional”–, però deixeu de dir mentides, no?, tots plegats… O bé es dóna a les escoles concertades –o als pares, millor– el que costa cada plaça escolar, o bé se suprimeixen els concerts i passem a tenir escola pública de franc –i tot de franc– i escola privada de pagament. Però ja n’hi ha prou d’amagar l’ou –passeu-me el rodolí– i de fer veure el que no és. Jo no sóc ni dels uns ni dels altres, tot i que em miro de més bon ull la pública i me’n dono vergonya cada cop que diuen els governants que no hi ha prou diners per substituir els barracots, per millorar la ràtio mestres/alumnes, per acollir els immigrants i els discapacitats i els desafavorits… Però és que tot plegat passa de taca d’oli! Tothom menteix! I la culpa és dels polítics, que tenint a la mà la possibilitat de resoldre l’assumpte no són capaços ni de dir la veritat. Sí, la veritat és que per la seva totxesa, i malgrat la seva demagògia i les seves mentides de cada dia l’escola no és de franc, ni la pública ni la concertada.

I pel que fa a la religió a les escoles, les últimes dades a Catalunya són: la religió catòlica és sol•licitada en primària pel 50,9% dels alumnes, i el 0,5% opten per altres religions. A secundària trien religió catòlica el 40,4% i el 0,4% altres religions (dades del Departament d’Educació, curs 2004-2005; cf. El País 28 novembre 2005). No sé com s’ha de gestionar això, no sé quina fórmula hi ha d’haver, però em sembla vergonyós que es regali a un partit parafeixista i colpista –recordeu les mentides de l'11-M per conservar el poder– una reivindicació que aplega entre el 40 i el 50 per cent dels pares de família d’aquest país. I al damunt, n’hi ha que barregen els diners de la concertada amb els diners de l’IRPF i els diners de la Cope… Sisplau, que deixin de mentir.

Mireu, hi ha moltes coses que no m’agraden de com està organitzada l’escola d’aquest país nostre, però si volem discutir dels temes, abans convé posar damunt la taula les dades. Si no, tot és una immensa martingala i tot és demagògia.


(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Una injecció d’autoestima... i de realisme

Sentir a parlar Vicent Partal, director de Vilaweb, a la Generalitat de Catalunya, l’altre dia (16 de novembre), en els primers “Espais terminològics” del Termcat, va ser tota una experiència de catarsi personal, no sé si col·lectiva. Partal no fa teories: ell, valencià de Bétera (el Camp de Túria), ha creat i desenvolupat el que és ara el primer mitjà de comunicació en català, i sens dubte el més sòlid, estès i fiable. I no es cansa d’explicar que el català té una presència no gens menyspreable entre el conjunt de llengües del món en l’únic àmbit en què no depèn d’estats, de subvencions ni de padrinatges econòmics, sinó sols de la iniciativa de la gent: internet. El català és segurament la llengua proporcionalment amb més extensió dins la xarxa. I en xifres absolutes, sempre es troba en els llocs capdavanters, entre les posicions 10 a 20 de gairebé tots els paràmetres: Google, Dmoz, Wikipedia, nombre de pàgines web, nombre de blocs… És per això que l’ICANN, l’organisme internacional que gestiona els dominis d’internet, no va dubtar gaire a l’hora d’atorgar-nos el primer domini per a una llengua, el “.cat”, ara fa dos mesos.

Partal insisteix molt que “el català és una llengua global”, que funciona perfectament com a vehicle de comunicació arreu del món, que és molt potent i àgil en el seu desplegament extern i desenvolupament intern i que cal no tenir complexos a l’hora d’anar-se situant en paral·lel a les altres llengües potents del món. S’ha acabat allò de pensar que per anar pel món el català no serveix. Partal demostra cada dia que sí que serveix.

Els catalans necessitem sempre més autoestima i més convenciment sobre les nostres possibilitats. Ens han educat per ser mesells, i ja és l’hora que ens espolsem aquests traumes infantils. S’ha acabat. Prou. El català és una llengua global, és clar que sí. I espereu-vos, que acabem de començar.


(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

La història es repeteix, i no avancem

Escriu l’historiador Joan B. Culla a El País:

«“Creo que ningún Gobierno ha contraído jamás en España una tan grave responsabilidad como la que contraería el que coadyuvara a la aprobación de ese Estatuto que, tal como se ha presentado a las Cortes, significa la desmembración de la Patria.” Les paraules que acabo de transcriure procedeixen –no és difícil d’endevinar-ho– del diari Abc, i van ser firmades pel seu director. Però no han estat extretes d’una edició d’aquesta setmana, ni de l’altra, ni de l’anterior. Corresponen al número datat el 4 de maig de 1932, i les subscriu don Juan Ignacio Luca de Tena. O sigui, que el Govern al qual es refereixen no és el de José Luis Rodríguez Zapatero, sinó el de Manuel Azaña; i l’Estatut contra el qual s’abraonen no és el projecte actual, sinó el republicà, versió molt rebaixada del de Núria, que després de quatre mesos d’intens debat acabaria sent promulgat aquell setembre.

»Durant tot el període comprès entre l’estiu del 1931 i el del 1932, el diari monàrquic madrileny va multiplicar els missatges segons els quals els catalans no sols se separaven d’Espanya, sinó que pretenien imposar-li la forma d’Estat que més interessava els seus fins particulars. No existia, segons l’Abc, cap fet nacional sobirà de Catalunya; els aspectes econòmics i financers de l’Estatut eren “incompatibles con los intereses generales del país” i, en definitiva, l’esmentat Estatut –una “ofensa a España”– no mereixia ni tan sols ser pres en consideració. Els sona?

»Però l’Abc no anava sol en l’actitud, ni de bon tros. També el maig de 1932, El Debate, un diari catòlic molt proper a la jerarquia episcopal, descrivia l’Estatut com “un insulto a la Constitución, a las Cortes y a todo el pueblo español, una pieza de separatismo camuflado”, i al·ludia lúgubrement a “la España balcánica” a punt d’arribar. Els diaris esmentats, i encara amb més ferocitat El Imparcial, explicaven la “sumisión” del president Azaña davant les demandes de “la Esquerra” en raó del “precio a pagar por la colaboración revolucionaria que prestaron los separatistas” al canvi de règim d’abril del 1931. Els continua sonant? Paral·lelament, diverses capçaleres de la premsa dretana castellana (La Gaceta Regional de Salamanca, El Adelantado de Segovia, El Correo de Zamora, El Defensor de Cuenca, etcètera) propugnaven obertament el boicot als viatjants i als productes catalans. Ja al Congrés, Antonio Royo Villanova –l’exponent més paranoic de l’anticatalanisme espanyol en la primera meitat del segle XX– sentenciava, el 10 de juny de 1932: “Aquí no hay más nación que España.”

»Quan totes les idees i reaccions que acabo d’esmentar o resumir es van formular –ara fa 73 anys, tres generacions–, Espanya tenia la meitat d’habitants que ara, i era, considerat en conjunt, un dels països més pobres i subdesenvolupats de l’Occident europeu, amb zones d’una misèria negra, d’un primitivisme ancestral (Las Hurdes, Casas Viejas...), amb taxes d’analfabetisme colossals, amb una hemorràgia emigratòria de centenars de milers de persones cada dècada. En aquella Espanya, la ràdio, el telèfon o l’educació secundària eren luxes burgesos, no diguem res de l’accés a la universitat, i milions d’homes i dones naixien, vivien i es morien sense conèixer altres horitzons que els del seu poble, a tot estirar la comarca d’origen.

»El canvi, en tres quarts de segle, ha sigut gegantí, formidable: creixement demogràfic, inversió dels fluxos migratoris, augment astronòmic dels nivells de renda, de consum, de mobilitat humana, universalització de l’ensenyament mitjà i massificació de la superior, accés general i instantani a la informació i al coneixement. I això, per no parlar dels progressos globals de la ciència i la tecnologia, de la medicina i la biologia; o de la revolució en els costums, els valors, la sexualitat... I no obstant tot plegat, en aquest país i en aquesta societat que s’assemblen tan poc a la del 1932, hi ha quelcom, una sola cosa, es podria dir, que roman incòlume, immutable, granítica: el recel, la fòbia, el rebuig davant les aspiracions catalanes a obtenir l’autogovern o a incrementar-lo. Hi ha –tal com he mirat de il·lustrar-ho– el mateix fonamentalisme, els mateixos adjectius desqualificadors, les mateixes amenaces de boicot, les mateixes interpretacions conspiratives i paranoiques, els mateixos prejudicis; exactament, literalment, paraula per paraula... Com pot ser?» (El País 11 novembre 2005)

Doncs bé, això que constata Culla és la mare dels ous i el resum de tot plegat. No hi ha res més a dir. És per això que vull que Catalunya sigui independent. Perquè ja han passat prou generacions per poder constatar el fracàs de la idea de “les Espanyes” i perquè tothom estigui ben convençut que Catalunya i els catalans no cabem dins la mentalitat de l’Espanya castellana, centralista, autoritària i ploramiques. Mentre depenguem de Madrid mai no serem un país normal. I jo l’únic que vull és viure en un país normal, en el qual per parlar i que et parlin en el teu idioma matern no hagis de fer cada vegada un sobreesforç ni pagar un suplement o una penalització.

El problema, és clar, és que van passant els anys i les generacions, la gent no té memòria històrica, som pacífics i pactistes i ens anem deixant entabanar per les martingales que s'empesquen a Madrid per fer-nos creure que avancem. I encabat, patapam! Cal recordar què va passar després d’allò que recorda Culla, quant de temps va durar aquell altre Estatut de pa sucat amb oli? Quant durarà aquest altre, també aigualit, si és que finalment surt?


(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Sobre una emissora de Madrid

He rebut set correus demanant-me l’opinió sobre una emissora de ràdio de Madrid que diu que critica tant l’Estatut, i els polítics catalans, i Catalunya i tot plegat.

No escolto aquesta emissora i no penso escoltar-la per “escandalitzar-me'n”. Ja fa molts anys que no llegeixo ni escolto ni miro determinats mitjans de comunicació de Madrid –ni tampoc alguns de més a la vora–, perquè sé que no m’aniria gens bé per a la salut, i els metges sempre m’han dit que per poc que pugui miri d’evitar disgustos innecessaris, que la vida de cada dia ja ens en dóna prou. La veritat és que no entenc l’actitud contrària. Quines ganes de posar-se pedres al fetge i de fer-se mala sang, no? Hi ha gent que diu: “Cal conèixer l’enemic, per poder rebatre-li els arguments.” Doncs, no, jo no. Jo no em penso barallar amb una gent de Madrid que no conec de res, i si un no vol, dos no es barallen. Jo sóc pacifista molt convençut, què voleu que us digui. Ja s’ho faran.

Dos dels missatges rebuts, que es veu que em coneixen més, diuen si “les barbaritats” que fa aquesta emissora m’han fet canviar les meves conviccions religioses. I la resposta torna a ser que no. Primer, hi torno, perquè no escolto aquesta emissora, i encara que no em fes mal a la salut no formaria part de les meves prioritats. Altra feina tinc. Però a més, escolteu, les meves opinions personals creieu que trontollaran perquè un papa, un bisbe, un capellà o un borinot radiofònic faci o digui això o allò? No, home, no, si us plau. Doncs encara menys si és un de Madrid, no? M’és ben igual el que diguin les ràdios, i encara més les de Madrid. D’altra banda, sempre he defensat que els bisbes poden fer i dir el que vulguin, com tothom. Jo no els penjo cap obligació pública suplementària que no exigeixi a altres ciutadans. Si no són coherents amb el que la gent espera d’ells, ja s’ho trobaran, amb protestes, blasfèmies, creus no marcades a la declaració de la renda i apostasies, que diu que cada cop n’hi ha més. Jo no els penso jutjar, ni als bisbes, ni als blasfems, ni als apòstates. Suposo que tothom deu tenir les seves raons. Però no m’agradaria estar a la pell d’algú, sigui religiós o sigui laic, que digui que ha actuat de determinada manera o de tal altra perquè l’exemple de no sé qui el va escandalitzar. Això, que ho digui una criatura, bé, però una persona adulta?

De vegades he explicat tot això amb un exemple que fins ara tothom ha entès: si jo estimo Catalunya, creieu que aquesta estimació patirà un daltabaix cada cop que els governants oficials de Catalunya facin una pallassada? I mira que en fan, eh? Doncs, no, és clar que no. Si un representant del meu país fa coses en nom del meu país que no m’agraden, jo haig de renegar del meu país i de la meva llengua? No seria senyal que en realitat potser no tenia unes conviccions prou sòlides? Bé, doncs encara més, perquè aquí i ara ni tan sols no parlem de Ràdio Estel, sinó d’una emissora de Madrid. Que hi ha gent d’aquí que hi tenen accions o interessos? Doncs, escolteu, ja s’ho faran i ja s’ho trobaran. No és el meu problema o, si més no, estic decidit a impedir que una emissora de Madrid sigui el meu problema.

En fi, que hi hagi pau. I si algú no vol pau, que sàpiga que a mi no em trobarà al pati dels duels. M’estimo més passar per petaner.


(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Felicitats per la coherència

Una mica embafador, no?, el devessall de portades d'avui, les ràdios, les teles... Es veu que ha nascut no sé qui a Madrid i tothom s'ha posat el vestit de mudar, s'han mobilitzat els enviats especials i han fet xafarranxos de combat totes les redaccions. I els mitjans catalans no han estat cap excepció. Dol, sobretot, el desplegament de l'Avui, que fins fa ben poc era correcte en les formes, però emotivament distant en aquest punt. Ara, el to és de molta proximitat. Hi influirà el fet que cada vegada hi hagi en les seves pàgines més signatures de plantilla amb el nom en castellà? Hi influeixen els nous amos? Estan lligades totes dues coses? Són preguntes purament retòriques, és clar.

Hi ha hagut dues excepcions en la bavejamenta general, que jo sàpiga: VilaWeb i el Racó Català. Volia deixar-ne constància, perquè passaran els dies i la gent potser no s'ho acabarà de creure. A hores d'ara, mitja tarda del 31 d'octubre del 2005, cap d'aquests dos mitjans no ha parlat a la seva informació de portada d'un fet que, en efecte, és absolutament ordinari, però sembla que ha fet perdre el timó, la xaveta i el control a la resta de mitjans informatius de l'Estat espanyol, incloent-hi la majoria dels catalans -que han reafirmat així la seva condició d'espanyols.

Com que m'ha semblat que l'opció de desmarcar-se de la resta potser podria comportar determinats problemes per a un mitjà generalista com és VilaWeb, els he tramès un missatge de suport, més o menys amb el contingut següent:

«Benvolguts amics,

»Veig que no feu referència, almenys en la vostra portada, a una suposada notícia que avui ofereixen tots els mitjans de comunicació, també els considerats "seriosos", sobre una nena que es veu que ha nascut aquesta nit a Madrid. Suposo que si no en parleu és perquè a Madrid cada dia hi neixen nenes i nens, com també a París, a Nova York, a Yamoussoukro i a Kuala Lumpur, i fins i tot a Igualada, a Elx, a Maó i a Perpinyà, i un mitjà de comunicació seriós no pot anar al darrere d'aquestes històries familiars íntimes que corresponen més aviat a publicacions especialitzades. És clar que VilaWeb també podria fer cada dia una pàgina amb tots els naixements del dia en els Països Catalans, una cosa com la d'aquells supermercats que regalen canastretes, i seria simpàtic i engrescador. Tot i això... una nena nascuda a Madrid, encara que fos filla d'un funcionari privilegiat i d'una periodista del Telediario, continuaria sense tenir res a fer en la primera plana d'un portal català.

»És en detalls com aquests que es posa de manifest de debò que VilaWeb és un mitjà de comunicació realment seriós i independent de modes i de pressions sentimentals. Per a mi, és el mitjà més valuós de tots els que consulto cada dia... tot i que de vegades -i us ho he fet saber- m'hagin decebut determinats silencis seus sobre coses molt negatives que passen de tant en tant al País Valencià i a les Illes.

»Bé, aquesta vegada us felicito per l'opció presa, que suposo que deu haver comportat també algun inconvenient i potser fins i tot alguna ganyota de molt amunt.

»Cordialment,

»(signatura)»



(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Bufetades a temps?

Una de les coses que menys entenc de la manera de comunicar-se de determinades persones constituïdes en autoritat, és que sovint obren escletxes difuses en els principis que formulen, de manera que hi ha la possibilitat clara de fer exactament allò mateix que prohibeixen. Diuen les coses de manera que tant la regla com les excepcions a la regla siguin tan “evidents” que a tothom li semblin bé com a principis, sense que calguin explicacions més detallades. I quan arriba el cas d’aplicar la llei, que l’apliquen ells –són els que manen–, llavors decideixen que el seu cas és el típic en què es compleix l’excepció. Les guerres, decidides gairebé sempre per la gent que mana, són un exemple clar d’aquesta manera de fer: sempre ens asseguren que és un cas excepcional.

Tant per tant, penso, potser seria millor que quan es formulin aquests principis, no s’hi incorporessin excepcions. Les excepcions que ha de tenir tot principi en una societat no fonamentalista penso que no poden formar part de la regla, sinó que han de formar part de l’intangible, han de ser principi indiscutible però sense tenir formulació concreta, perquè si es formula, com que continuem trobant-nos en una societat lliure, caldrà obrir la porta a l’excepció de l’excepció, i així successivament: és impossible ficar en una llei la vida i quan s’ha intentat s’ha caigut en la tirania més perversa. Si incloem les excepcions en la mateixa regla, llavors ja no és excepció, sinó part de la regla. I per tant, el principi expressat en la regla passa a ser paper mullat, a l’albir dels qui manen, que sempre interpretaran, arribat el moment, que en aquell cas, justament en aquell cas, és quan es dóna l’excepció.

Com que aquest paràgraf darrer, ara que l’he rellegit, no s’entén gaire, posem un exemple, el dels càstigs físics als nens. En principi, tothom està d’acord amb el fet que són intolerables. Però després sentim com hi ha gent, de vegades constituïda en autoritat, si més no moral, que diu que “una plantofada a temps” pot arreglar un futur desgraciat. Le regla i l’excepció han estat formulades així mateix per Fernando Savater (El País, 23 octubre 2005), i les ha exemplificades amb el cas de Hellen Keller i la bufetada que li va clavar la seva institutriu Anne Sullivan, la qual va aconseguir així que la famosa nena sorda, muda i cega comencés a respondre positivament als intents de comunicació, fins llavors frustrats, de la gent del seu entorn.

Però aquest principi amb l’excepció inclosa, ¿no es presta a tota mena d’abusos justament per part dels pares i mares, tutors i mestres que ja són propensos a maltractar, mares i pares i tutors i mestres que no tenen les idees tan clares com se suposa que les tenia Anne Sullivan? Com descodificaran de manera adequada la regla i l’excepció aquests pares i mares –que segur que són una minoria, però hi són– propensos a la violència? No hauríem de prohibir les coses pensant només en la gent perillosa, i deixar que el sentit comú faci la resta? Algú pensa que s'han de descriure totes les possibles excepcions d’una regla perquè una societat funcioni? Cal legislar, sobretot en el terreny del dret penal, descrivint tot allò que se’ns acudeixi que pot passar, bo o dolent, en la societat? No legislem massa?

Savater formula el seu principi de diverses maneres. Per exemple, així: “No hay que maltratar a los niños ni se debe recurrir habitualmente por frustración o histeria –cuando no por sadismo– a los castigos corporales contra ellos.” Aquest “habitualmente”, vol dir que hi ha excepcions en què són justificats els càstigs corporals “por frustración o histeria”?

I també ho diu així: “El cachete puede ser en ocasiones un atisbo aleccionador que vacune contra futuras transgresiones que desembocarán en reconciliaciones más difíciles.” Què vol dir “...puede ser en ocasiones”?

O així: “Ninguna bofetada sustituye a la persuasión, pero alguna –en la ocasión y el momento adecuados– puede servir de aldabonazo para que las razones persuasivas sean mejor atendidas.” Què significa exactament “alguna”, “en la ocasión y el momento adecuados” i “puede servir”?

I encara així: “No, claro que no se debe pegar a los críos. Casi nunca.” Què vol dir “casi nunca”?

En fi, per mi Fernando Savater ha comès una greu irresponsabilitat. Una més. Ja vaig deixar de creure en ell i en la seva capacitat d’anàlisi lúcida del món quan va començar a deformar la realitat del País Basc i a presentar-se com a víctima d’una violència que ell, més que molts altres, ha contribuït a atiar de manera contínua en els últims anys, amb la seva irresponsable formulació de principis de no-violència que afectaven desfavorablement en primer lloc tothom qui no pensava com ell. Ell mateix i els seus amics s’apliquen sempre de forma afavoridora els principis i, alhora, neguen sempre aquesta mateixa interpretació favorable als de l’altra banda. És a dir, l’excepció és sempre ell i els de la seva banda, com si no hi hagués precedents ni història ni drets concurrents ni provocacions prèvies de cap mena.

En el cas de les “plantofades a temps”, ja es veu que Savater en deu haver clavat unes quantes i que n’està molt satisfet pensant que la mesura segur que ha servit per arreglar el futur de les criatures afectades. Sí, Savater, el seu futur i la teva tranquil·litat. No és gens estrany que Savater sigui un dels sacerdots suprems davant l’altar de la Constitución espanyola, que tant serveix per a una finalitat com per a la contrària, segons qui la llegeixi i segons què es discuteixi, però que al final sempre queda interpretada i determinada pels mateixos, pels que manen.

Quina és la solució al cas de les lleis generals i les excepcions? No la sé, no sé si hi ha cap solució. Suposo que l’ésser humà és limitat i haurà d’enfrontar-se sempre a aquestes contradiccions. Però jo crec que durant una temporada aniria força bé que les lleis generals més bàsiques –no matar, no pegar, no robar, no insultar, no fer guerres, no enriquir-se injustament a costa de l’esclavisme o les necessitats de subsistència d’altres– no tinguessin excepcions de cap mena, almenys en les formulacions teòriques. Potser aconseguiríem millorar una mica el món, que ja és prou difícil. I les excepcions, ja ens les trobarem en els casos concrets. I com que no som fonamentalistes, sabrem aplicar amb seny el que pertoqui en cada cas.

O ens estimem més que tot estigui teòricament ben quadriculat, que s’escrigui cada cosa amb previsió absoluta de tot el que pot passar, i que al final els que manen dictaminin que en aquest cas s’aplica la regla general i en aquell altre l’excepció?

Jo no.

Els nacionalistes són ells

Ja ho vaig escriure fa temps i es va publicar, però no recordo a on i no sé trobar-ho. Els catalans vam cometre un error quan ens vam qualificar de nacionalistes. Nosaltres, la majoria, som catalans i prou, només volem que ens deixin ser catalans i prou. La paraula i el concepte de "nacionalisme", arreu, en gairebé tots els idiomes, vol dir una cosa diferent del que diuen el diccionaris catalans. Nosaltres diem "nacionalisme" i "nacionalistes" i no tenim la sensació de dir cap cosa lletja. En canvi, en castellà, anglès, alemany, francès, italià... "nacionalisme" els sona a imperialisme, a mata-degolla, a invasions, a guerra, a... nazis, justament. Per tant, encara que per a nosaltres "nacionalisme" signifiqui simplement la nostra manera de dir que estimem el país, hauríem de bandejar aquest terme. I dir-nos catalans i prou. O "pobres catalans", si voleu, que seria més ajustat.

I llavors, anomenar "nacionalistes" els espanyols, perquè ells sí que ho són: imperialistes, mata-degolla, invasors, guerra... nazis. Si un poble diu que vol viure pacíficament d'una altra manera, amb una altra mena de relació amb els països veïns, no ens poden titllar de nacionalistes. Els nacionalistes són ells, que no ens deixen. I són ells els que tenen els tancs per impedir-ho. Nosaltres, des del Decret de Nova Planta, que no ha estat derogat, no podem tenir ni ganivets a casa. I ni ganes. "Som gent pacífica", els nacionalistes són ells.

(Això ve a tomb per una ressenya que he vist en una publicació de Madrid sobre un llibre d'autor català que al crític li ha semblat molt bé, però deia: "Lástima que sea nacionalista..." Potser la culpa és una mica nostra, que ens fem dir el que no som. No pots anar pel món dient que et dius "nazi" i que això en el teu idioma significa tal cosa bonica. A veure si ho anem canviant.)

(Ep! Que quedi clar que som una nació, eh? Això sí. Com Castella, com el Japó i com els Estats Units d'Amèrica. Però una cosa és el que som i una altra l'isme amb el qual qualifiquem la manera d'estimar la nostra nació.)


(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Fruir com un godall

El fet que no m'entusiasmi gens ni mica el nou Estatut no em priva de fruir com un godall amb el que arriba aquests dies de més enllà de l'Ebre i amb les reaccions que provoca aquí mateix el bum-bum espanyol. Potser és veritat el que diu avui el columnista bascoespanyol Kepa Aulestia, segons el qual "és probable que fins divendres la ciutadania catalana no situés [tenir un nou Estatut] entre les seves prioritats [...] tan probable com que després de divendres molts ciutadans catalans el percebin [...] com si ja fos una cosa seva." (La Vanguardia, 4 oct. 05)

Té força raó Aulestia. Hi ha molta gent, almenys al meu voltant, que fins la setmana passada l'Estatut tant els era buit com carregat, i ara segueixen minut a minut el que arriba de Madrid. Primer de tot, les paraules boniques d'uns, donant per descomptat que l'Estatut és "molt respectable" si bé, "òbviament, caldrà fer-hi retocs". Aquest "òbviament" resulta encisador, perquè és aquella apel·lació secular del Madrid paternalista al català mesell, al "seni", com diuen ells, dels catalans "que toquen de peus a terra", que són "los catalanes de verdá", els que tenen el pedigrí beneït per Espanya, els que saben el que ens convé. Molt interessant.

I les estripades dels altres, de bracet amb els militars i amb el rei espanyol i amb la Cope i tota la pesca.

I les reaccions d'aquí, donant per fet que "òbviament" cal comptar que l'Estatut, tal com està, no ens l'aprovarà Madrid i, per tant, caldrà negociar amb el PSOE les retallades, o sigui, a veure si ens introdueixen els supositoris de glicerina constitucional amb mantega o amb margarina. Per descomptat, que ells són molt assenyats, no com aquests cridaners escandalosos del PP, que no paren de bramar.

I els tercers, que es freguen les mans perquè saben que qualsevol cessió que es faci en l'Estatut seran arguments per esgarrapar vots a les pròximes eleccions, ells que per quatre quartos i cinc càrrecs i sis despatxos i set secretàries es van deixar supositoritzar les vegades que va convenir, primer per la UCD, després pel PSOE, finalment pel PP -fuig, dimoni- i ara estan superdisposats de nou a seguir el tractament amb el PSOE del tarannà.

I els d'Esquerra, que... que... que... Ara no em ve al cap quin paper ha fet, fa i farà Esquerra en tota aquesta comèdia, però segur que és un paper molt transcendental. El de pinxo, potser? No, perquè el seu líder no fa por, és més aviat patètic. El d'encarregat que funcioni la nevera on hi ha la mantega i la margarina i els supositoris? Potser és això, sí. Voldran fer el paperot, voldran fer comèdia, com si ells no tinguessin res a veure amb tot plegat i només passessin per allà, molt responsables, per endollar la nevera al corrent.

Molt i molt interessant.



(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

A qui volen enganyar?

Al Parlament s'ha arribat a un acord completament històric, extraordinari i llençacoeter, a quarts de deu de la nit. Els senyors Iceta Llorens (PSC) i Homs Molist (CiU) han negociat durant més de tres hores el futur de Catalunya, i se n'han sortit. Ells sols. És una meravella, quins polítics més traçuts.

Jo, ho sento, no m'ho crec. Si en aquesta negociació s'hi jugaven, com diuen, el futur de Catalunya i un acord tan i tan històric, s'hauria negociat a un nivell més alt. La cosa estava ja feta d'abans, i tota la resta ha estat comèdia, i de fet se li ha escapat una mica el secret al senyor Boada, d'Iniciativa, en la primera intervenció que ha fet després de les diverses interrupcions, per descomptat també històriques. Ha dit, en efecte, que la cosa estava clara des de feia dies i que podien haver escenificat el moment històric d'una manera menys espectacular.

No cal acabar a les petites perquè un esdeveniment sigui històric... i això concedint que el fet sigui històric, que ja és concedir. Els textos han quedat prou aigualits, entre tots plegats, perquè no obliguin a res més que a exercir amb molt d'entusiasme la ingenuïtat que sempre hem tingut els catalans. I a més, ara vénen les rebaixes de Madrid, tot i que José Montilla ha estat gairebé de manera permanent al Parlament, i amb fil directe obert amb Madrid. (I em pregunto qui dirigeix el Ministeri de Comerç espanyol, des de fa mesos... Potser és un ministeri que no necessita ministre?)

Hi haurà rebaixes igual: ja ho han concedit tots, que serà així. O sigui, tenim un altre Estatut, vint-i-sis anys després, molt agosarat i molt bonic. Que bé.


(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

L'última decisió?

Confesso que no sé a hores d'ara si sortirà aquest Estatut dels dallonses o no. Jo no ho sé. Sí que sé -em consta- que els polítics que fan aquestes posades en escena cada dia des de fa un any i mig, aquests polítics sí que saben perfectament des de fa molts dies què votaran divendres. Les discussions mediàtiques em consta que són comèdia. Però jo no sé què faran al final, només ho saben ells.

Jo, sobre aquest Estatut que s'han empescat, que per mi és paper mullat abans i tot de néixer, penso que l'única veritat és la que reflecteix avui Josep Ramoneda, ideòleg del PSC: "Zapatero ha volgut que es fes visible el que de vegades es dissimula en el joc de les aparences i dels gestos: que la penúltima paraula de l'Estatut la té Madrid i que només després de passar per les Corts [espanyoles] el poble català tindrà l'última decisió en forma de sí o no. Zapatero ha volgut deixar clar que els diputats catalans proposen i les Corts [espanyoles] disposen." (El País, 27 setembre 2005)

O sigui: la mama fa una verdura que sap que al nen no li agrada, la mama decideix que a la nit hi ha verdura per sopar i la mama pregunta finalment a la criatura si vol sopar. I la conclusió que hem de treure, si el nen diu que vol sopar, és que la criatura ha triat verdura per sopar? Si us plau.

Doncs, ja està tot dit, no? Aquest Estatut no està fet ni pels catalans, sinó per Madrid -Zapatero i la llarga mà del PSOE-, ni és per als catalans, sinó per a les Corts espanyoles -que són les que diran si els va bé o no- i els catalans tindrem l'opció de dir, al final, si sí o si no. Déu n'hi do, l'autonomia catalana.


(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

El senyor Roca

El senyor Roca té fama de ser un dels personatges més assenyats del país. Ahir, per no dir més, va anar a fer els honors i a tocar la barbeta –mai més ben dit– al senyor Mariano Rajoy, que sembla que tornarà a ser el candidat a la presidència de l’oposició espanyola en les pròximes eleccions estatals, si no el descavalca un suposat sector (més) dur que diu que hi ha en el seu partit.

Doncs bé, ara (més) seriosament, de vegades el senyor Roca diu coses ben interessants. Com avui, que es queixa a La Vanguardia que els corresponsals al Estats Units van dir en un primer moment que els morts de l’huracà Katrina a Nova Orleans havien estat més de 10.000, i ara sabem que amb prou feines van ser 1.000 a tot l’estat de Louisiana, però –es queixa Roca– ningú ha demanat disculpes. Simplement es dóna la nova xifra i ja està, les paraules se les endú el vent. El senyor Roca té raó de queixar-se.

El senyor Roca explica un altre exemple, el del suposat pianista que havia perdut la memòria i no recordava la seva identitat, i els mitjans de comunicació van dir que era un virtuós músic i el comparaven amb Mozart, de tan bo com era. I ara resulta que “el pianista” amb prou feines toca el piano amb dos ditets, i sense acompanyament. Algú ha rectificat, algú s’ha excusat per les informacions precedents? Algú ha explicat per què van donar una dada sense saber-la del cert, però oferint-la com si hi haguessin tingut accés directe? No. El senyor Roca té raó de queixar-se.

L’ensenyança és aquesta, diu el senyor Roca: “Una informació veraç és un fonament de la llibertat. Opinar en llibertat exigeix estar ben informat. Exigeix creure que el que es llegeix, es veu o s’escolta com a notícia és presumptament veraç.” (La Vanguardia 20 setembre 2005).

És bonic veure com els polítics, quan deixen d’estar en actiu –ho ha deixat, el senyor Roca?–, es recorden de dir-nos com han de ser les coses per anar bé. Per descomptat, Miquel Roca i Junyent va predicar amb l’exemple quan tenia responsabilitats polítiques de primera fila. Mai ell mateix com a diputat, ni des de Convergència quan ell n’era el secretari general, es van dir coses sense contrastar-les, i per descomptat si alguna vegada van cometre un error, el van rectificar de seguida i sempre van demanar excuses.

Si us plau, que ja ens afaitem. De tota manera, benvingut a la clarividència, senyor Roca. A veure si a partir d'ara som més coherents.

[Afegitó posterior. Aquesta nota, quan la vaig escriure, acabava a "...i sempre van demanar excuses." Es veu que hi ha hagut lectors que han pensat que aquest escrit era una lloança, un ditirambe. La culpa és meva, és clar: un excés d'ironia. Per si de cas, doncs, he afegit les dues últimes ratlles.]


(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

"Que puc anar al vàter?"

La gent, tothom, el món sencer, estava pendent del president americà. En un moment donat, Bush fa arribar un paper a Condoleezza Rice, secretària d'Estat. Tothom pensa: deu ser alguna cosa de l'estratègia d'aquesta reunió, un punt que ha quedat fosc, un nou argument per defensar davant els representants dels altres països...

"I think I may need a bathroom break. Is this possible? (Em sembla que necessito anar al lavabo. És possible?)". Aquesta és la frase que Bush va escriure la passada nit a la seva secretària d'Estat, Condoleezza Rice, durant l'Assemblea General de les Nacions Unides.

Atenció, no vull fer demagògia. No passa res perquè qualsevol persona hagi d'anar al lavabo, encara que seria recomanable que hi pensessin abans de les reunions. Però això, ganes inesperades d'anar a fer un riu, li pot passar a tothom. El que em preocupa és que un polític, l'emperador del món, no sàpiga si hi pot anar just en aquell moment. És un exemple gràfic que posa de manifest com són, què (no) pensen, amb quin esperit i ganes i coneixement van els líders polítics del món a les reunions on es decideix justament el futur del món. No saben res de res, no entenen de què parlen els altres, només saben, si de cas, somriure i dir que sí, o que no, a les propostes que senten, d'acord amb les instruccions que els han donat abans. No tenen idees pròpies, de cap tipus. No saben ni tan sols on són. No són capaços de decidir si el moment és apropiat o no per anar al vàter.


(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Una OPA més cara que Catalunya

Com saben, hi ha damunt la taula una oferta pública d'adquisició d'accions (OPA) de Gas Natural per comprar l'empresa elèctrica Endesa, la més important -gairebé l'única, al costat de la basca Iberdrola- de l'Estat espanyol. L'operació anunciada puja a 22.549.000.000 euros.

Saben quin era el pressupost de la Generalitat de Catalunya per a l'any 2005? 21.516.865.333,38 euros. No en tindria prou, el Govern català, amb el pressupost íntegre d'un any sencer, per fer l'operació que volen fer aquests senyors, que diu que són catalans.

I després hi ha qui diu que Catalunya té una autonomia de ca l'ample, com no n'hi ha d'altra al món mundial.

Catalunya té un poder de fireta. I cada dia a Espanya es riuen de nosaltres. I això sí, si l'OPA tira endavant, estarem molt cofois perquè "els catalans" dominem el sector de l'electricitat espanyola.


(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

60 anys d’un genocidi

El 6 d’agost es compleix el 60è aniversari del llançament de la primera bomba atòmica sobre la ciutat d’Hiroshima. I els japonesos no es van rendir de seguida, com esperaven els americans. L’alt comandament militar del país del sol ixent va pensar-se que els ianquis només en tenien una, d’aquelles bombes terribles, i que l’havien llançada a Hiroshima per provar-la. Tres dies després, el 9 d’agost, aribava el tràgic desmentiment: el president Truman decideix llançar una segona bomba nuclear, encara més potent –la primera era d’urani, la segona és de plutoni– damunt Nagasaki. Els japonesos, ara sí, es rendeixen incondicionalment.

El primer d’aquells artefactes va produir una explosió equivalent a 15-20.000 tones de TNT. El segon, més o menys el doble. I no solament van matar en uns segons 150.000 persones (80.000 a Hiroshima i 70.000 a Nagasaki), sinó que van anar matant a poc a poc unes 100.000 persones més i van desmuntar la vida de tota la resta. Moralment, els estatunidencs són culpables de l’assassinat indiscriminat i terrorista de tots els habitants –gairebé cap d’ells combatent– que vivien en les dues ciutats (350.000 a Hiroshima i 270.000 a Nagasaki) l’any 1945. Un crim contra la humanitat, t'ho miris com t'ho miris. Ara bé, com deia Hitler quan li demanaven raons i ell es pensava que guanyaria la guerra, al vencedor no li pregunten mai res...

Autoritats científiques i mèdiques dels Estats Units van fer estudis i experiments amb els afectats per les bombes, exactament igual com havien fet els nazis als camps de concentració. Durant uns anys, molts nens van néixer sense cervell per l'efecte de les radiacions en els seus pares. Força dones avortaven si quedaven embarassades per por que els fills nasquessin esguerrats. Els supervivents d’Hiroshima i Nagasaki van tenir molts problemes per casar-se, per anar a la universitat, per aconseguir feina: la gent els considerava empestats, i n’hi havia que desenvolupaven efectivament malalties desconegudes, molts anys després de caure les dues bombes. Durant molts anys, ser un hibakusha (afectat per la radiació) era sinònim de marginat.

Han transcorregut 60 anys. I encara ningú no ha passat comptes amb els genocides, ni ells han demanat perdó. Per als estatunidencs, ara com abans, el fi justifica els mitjans. Però, això sí, cal considerar-los els salvadors de la civilització, ja que el món és “més segur” després de cadascuna de les seves intervencions, i comets un greu error i una gran injustícia, ets un miserable desagraït, si en critiques cap dels seus excessos. Fan venir ganes de dir-los: “Senyors, moltes gràcies, però deixin de salvar-nos.”


(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Un fet lamentable

Hi ha hagut gairebé unanimitat. L’episodi protagonitzat pel president del F.C. Barcelona fa uns dies a l’aeroport del Prat, quasi tothom l’ha qualificat de lamentable. Joan Laporta va perdre la paciència pels constants xiulets que feia l’aparell detectametalls i, tot emprenyat, va començar a desprendre’s del que portava al damunt, fins i tot els pantalons, sense que li demanessin explícitament que arribés en aquests extrems. I hi ha hagut escàndol. Ningú no ha dit si li van donar més opcions, ningú no ens ha explicat què més podia fer, ningú no ens ha confirmat si és normal que a una persona coneguda li facin tan difícil el fet de travessar un control de l’aeroport. El senyor Florentino Pérez també passa aquests controls? I si xiula el control dues vegades? I tres? I quatre? En quin moment cal conduir una persona en una cambra d’escorcoll per aclarir el que calgui amb discreció i sense necessitat que l’interessat perdi la paciència? No hi ha ningú que critiqui l’actuació desproporcionada dels policies i dels seus aparells, que van fallar? O és que gràcies al control i la fiabilitat de les màquines es va descobrir finalment que el senyor Laporta duia algun objecte prohibit? Llavors, quin sentit té tot aquest enrenou? No hem convertit una anècdota en categoria? Hauria estat millor que el senyor Laporta, discretament, passés un bitlletet als senyors guàrdies responsables de la màquina o que demanés indignat pel director de l’aeroport fent saber a tothom qui era ell? El fet que es comportés com podíem haver-ho fet qualsevol de nosaltres en un mal moment és molt deplorable? Un senyor important i representatiu no pot ser mai un senyor normal i corrent?

Bé, posem que sí, que el senyor Laporta, en un moment d’ofuscació, es va comportar malament. Havia d’haver tingut més paciència i esperar-se que els policies del control li donessin altres opcions, com la que li van donar després, que el van acompanyar en una cabina perquè es tornés a vestir. El senyor Laporta ja ha demanat disculpes per la seva actuació. Els catalans sempre demanem disculpes, no caldria sinó.

Però el que a mi no m’ha agradat, sobretot, de tot aquest afer, és que ningú hagi dit res del periodista que va destapar-lo. A tothom li sembla normal que un episodi aïllat durant el qual el seu protagonista es trobava subjectivament en una situació no pública –com un rei que pren el sol conill al mig del mar, per exemple– sigui donat a conèixer per un periodista que casualment passava per allà? El senyor Laporta va fer mal a ningú? Es va aprofitar del fet de ser president del Barça? El comportament del periodista que va explicar l’assumpte no és com el d’un paparazzo que va a caçar una víctima despistada? Aquí tothom està d’acord amb la feina dels paparazzi? Un personatge públic ho és les 24 hores del dia? No pot tenir vida privada, gens ni mica?

En resum, el senyor Laporta es va comportar malament perquè no va tenir paciència, però em sembla infinitament més condemnable l’actitud cínica del periodista que, sense donar-se a conèixer, va aprofitar-se de la seva doble condició de passatger anònim i de paparazzo per denunciar unilateralment el que ell va veure, sense concedir ni un gram de comprensió per al comportament de Laporta. I la seva versió és la que ha triomfat a l’opinió pública. Ningú no ha posat en qüestió el capteniment del periodista. Les comprovacions que han fet els mitjans de comunicació han consistit a parlar amb la guàrdia civil per preguntar-los si l’episodi era cert. Fantàstic. Segur que anem pel bon camí.

Ja ho sabeu, dirigents socials i gent important en general: abans de fer un viatge, aviseu les autoritats, digueu que sou en Pere Berenguera, na Maria de la Trinxeria o en Pau Nicolau i que us fiquin a les sales dels VIP i us donin el tractament adequat, i així no tindreu problemes a l’hora de passar els controls ni hi haurà periodistes camuflats disposats a escandalitzar-se del fet que un president del F.C.Barcelona pugui tenir tan poca paciència com qualsevol altra persona en un mal moment.

Avui és 18 de juliol i continuen guanyant.


(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

O ells no entenen res o jo no entenc res

Llegeixo els diaris d'aquests dies i constato que en general, i des del meu punt de vista, hi ha molts polítics, periodistes i opinadors que no entenen res de res sobre els atemptats de Londres. Només parlen de mesures repressives, de vigilància, de tancar fronteres, de controlar immigrants. Es parla de limitar la llibertat i la confidencialitat dels moviments i les comunicacions de tothom, un sacrifici "necessari", diuen, "per preservar la nostra llibertat". Llenguatge de guerra, un llenguatge que a mi em fa por de debò. No s'adonen que, amb tots els matisos que vulgueu, han acabat parlant, gairebé tothom, el llenguatge idiota, unilateral, absurd, de l'emperador Bush, el mateix llenguatge sord del senyor Aznar. No s'adonen encara que els terroristes de Londres eren anglesos, coneguts com a persones normals i corrents, fins i tot -alguns- pacífics i religiosos. Aquesta darrera característica és la que ha fet que alguns clamessin per controlar també els centres religiosos de l'Islam. Quina bestiesa. Seria, un cop més, posar una mica de mercromina i una tireta al damunt d'un tumor cancerós, "perquè no es vegi, que fa mal efecte". El tumor no són les mesquites. El tumor és tot plegat.

Potser és que sóc curt, o m'hi he tornat tot d'un plegat, perquè a mi em sembla tot prou complicat. Jo crec que, passat el primer cop, després de plorar, cal anar a les causes, o això -el món- farà la fi del cagaelàstics i se n'anirà en pocs anys tot sencer a fer punyetes. Quan hi ha aquest rerefons, de nois i joves normals de famílies corrents que es converteixen en assassins suïcides, cal demanar-se què passa en el fons del fons, què ha passat fins ara, com podem combatre les causes del fenomen. Reduir-ho tot a mesures policials, repressives i militars és una gran bajanada. I a més inútil, perquè l'única cosa que aconseguiran serà aprofundir el mal, fer que hi hagi assassins cada cop més espavilats i més "adormits", "neutralitzats" i "pacífics" fins que els arribi l'hora d'actuar. Diu Joan Barril: "Mentre es bombardeja civils i es profanen les creences [es refereix a l'Iraq i a Guantánamo], a la rereguarda sempre hi haurà un adolescent disposat a l'heroïcitat pòstuma de guanyar-se el cel." (El Periódico, 14 juliol 2005). Doncs, jo crec que ni això, crec que no els caldrà pensar en cap cel. L'expedient aquest de la fantasia del cel amb quaranta verges que t'hi esperen com a raó última dels atemptats a mi no em convenç. Entre altres raons, perquè de vegades les assassines suïcides són dones -i no pas lesbianes, i passeu-me la broma macabra. Jo penso que un dia no gaire llunyà, si continuem igual, l'assassina suïcida serà una joveneta de pell rosada, cabells fúcsia i ulls blaus, una nena farta de les injustícies i les contradiccions del seu món occidental. I ni tan sols reclamarà res: serà una manera de protestar, de cridar l'atenció. I haurem estat nosaltres, els del seu món occidental, i no pas els imams de les mesquites, els qui li haurem ensenyat que el valor d'una vida és molt relatiu. En algunes mesquites, si de cas, potser poden parlar el mateix llenguatge de l'emperador: ull per ull, dent per dent. Però en molts casos, la majoria, segur que a dins de les mesquites se sent parlar més de pau, de perdó, de comprensió, d'integració, d'amor i de bondat que no pas a la Casa Blanca i a la resta de les cancelleries del món occidental.

El problema, senyores i senyors saberuts i setciències, no és el terrorisme. El problema no són els "fanàtics islamistes", el problema no són les mesquites ni els immigrants. I no em digueu que en els seus països tampoc no hi ha llibertats i que, per tant, si els tractem com ells tracten els occidentals als seus territoris no es poden queixar. Deixant de banda que aquestes afirmacions són completament injustes, per genèriques, mai el mal comportament d'un fa que l'altre ja tingui excusa per portar-se de la mateixa manera. Si un comportament és objectivament injust, no pots combatre'l amb comportaments igualment injustos, perquè llavors l'única cosa que aconsegueixes és acréixer el clima d'hostilitat.

Des de sempre, els mals comportaments s'han combatut a curt termini amb disciplina, sí, però a més llarg termini sempre ha calgut el bon exemple, els consells ben donats, l'acompanyament i el fet de compartir sense humiliacions, sense crear guetos, facilitant de debò el progrés autònom i digne de la gent. I quins consells pot donar l'Occident a l'Orient? Som realment exemplars en tot? La nostra democràcia és per llepar-se'n els dits, vista des del punt de vista d'uns "valors universals"? La nostra civilització és superior? Els blancs som superiors? Tenim més respecte i atenció que "els altres" per la vida, en general, per la gent desafavorida, per les persones grans, pels marginats, pels que no tenen casa o feina o senzillament no han tingut sort? Doncs, potser en uns casos sí, però en altres no. I l'Orient, ens pot ensenyar alguna cosa als occidentals? Jo crec que sí. Els occidentals, en general, estem disposats a acceptar cap lliçó? Jo crec que no. Ens pensem que som perfectes o que estem més a prop de la perfecció que ningú.

Tot això, el menyspreu de l'Occident a l'Orient és una part important del problema dels atemptats de l'11-S als Estats Units, de l'11-M a Madrid i del 7-J a Londres. I els que vindran, perquè no sembla que hi hagi ningú disposat a tirar l'esponja.

I ja dic que és una part del problema, perquè tot és molt i molt complicat. Però sembla que els que manen ens volen fer saber que l'única manera de resoldre-ho és a cops de porra.

Posem un exemple. Quan hi ha conflictes, és l'hora que ens asseguem a parlar. I per a això hi ha l'ONU. I l'ONU no funciona. Per què? No és potser per culpa dels occidentals, que no funciona? Qui controla l'ONU? Qui permet o no permet que es prenguin decisions operatives a l'ONU? Si ens hi fixem bé, és la mateixa part del problema. L'ONU actual està muntada a partir d'una guerra mundial després de la qual els països de l'Orient mitjà i altres que no n'havien estat protagonistes principals, no hi van ser tinguts en compte, formaven part a tot estirar de les postres del muntatge.

Una part important del problema, doncs, és que l'Occident no sap dialogar amb l'Orient. I potser l'Orient tampoc no sap dialogar amb l'Occident, però podrien fer-ho si volguessin? L'Occident parla amb l'Orient de tu a tu, o com un pare a un fill? No seria humiliant, si fos això segon? Potser aquesta part important del problema de la qual parlem és que des de fa una colla d'anys, si no són segles, els hem tractat com a ciutadans del món de segona fila. Des d'Occident promovem governs i règims dissenyats des dels despatxos de Washington, Londres, París, Roma o Madrid. (Bé, Madrid de tant en tant, quan algú es pensa que pel fet de posar els peus al damunt de la mateixa taula que l'emperador ja comença a comptar a l'escena mundial i no s'adona que és un convidat de tercera que avui ja va bé perquè fa bulto però demà serà sobrer.) Una part important del problema és que quan interessa alguna cosa d'aquests països i no ens la donen de bon grat -és a dir, pagant quatre duros i emportant-nos els tresors del país que sigui- ens l'emportem per força, si cal fent una guerra. Per a l'Occident, els motius per fer una guerra són gairebé indiferents, i encara després de la guerra -la guerra de l'Iraq s'ha acabat realment, amb 30 o 40 morts cada dia al damunt de la taula? (gairebé els mateixos morts de Londres... però cada dia)-, després de la guerra, doncs, sempre hi ha motius suficients per crear situacians excepcionals, com ara la de Guantánamo. Al vencedor d'una guerra, deia Adolf Hitler quan es pensava que guanyaria la seva, no li demanen mai els motius que va tenir per començar-la. Doncs, ho ha dit Tony Blair aquests dies: "Guanyarem nosaltres, no pas ells." Aquesta és també la part important del problema. Que hi ha una guerra que controlen paternalistament els nostres governants, mirant, això sí -quin detall- que no ens esquitxi gaire a la rereguarda. I quan ens esquitxa una mica ens diuen: "No us amoïneu, que anem guanyant." És clar, la invasió "aliada" de l'Iraq ha fet de moment 25.000 morts civils, pel cap baix, i en canvi "els altres" només ens han fet 3.000 morts a Nova York i Washington, 200 a Madrid i 60 a Londres. O sigui que anem guanyant. Molt bé, Tony Blair i companyia.

Contraatac a Londres

Ho vam dir fa temps i ara, malauradament, amb motiu dels atacs a Londres, ho hem de repetir: Occident està en guerra amb l'Orient mitjà, en alguns països de manera oberta (Iraq) i en d'altres, de moment, de manera encoberta (Palestina, Iran, Afganistan...). No em consola que l'Estat espanyol s'hagi desentès d'aquesta guerra, perquè els meus referents són el món occidental en general, tot i que cada cop menys, perquè em sento cada dia més desenganyat de la presumpta civilitat i superioritat moral que s'atribuïa al món occidental. Els Estats Units i la Gran Bretanya, doncs, estan en guerra amb l'Orient mitjà, i de tant en tant, com va passar ara fa setze mesos a Madrid, les rereguardes reben també el cop dur de pólvora, sang i plors que implica tota guerra.

Són fanàtics, els qui han posat aquestes bombes a Londres. Com van ser fanàtics els estatunidencs, anglesos i espanyols que van llançar bombes sobre la població de Bagdad ara fa dos anys i mig. Com van ser fanàtics els d'al-Qaida quan van estavellar quatre avions civils a Nova York i Washington. Com van ser fanàtics els americans que van llançar bombes atòmiques a Hiroshima i Nagasaki -d'aquí a uns dies en parlarem, que ara farà seixanta anys-, i abans a Dresde i altres ciutats alemanyes que van quedar arrasades, com van ser fanàtics els hutus que es van carregar un milió de tutsis, com van ser fanàtics els serbis i els croats quan van pelar milers de bosnians, com van ser fanàtics els alemanys que van carregar-se sis milions de persones als camps de concentració, com van ser fanàtics els franquistes que van tirar bombes sobre Barcelona -el primer bombardeig de la història sobre "objectius civils"-, com van ser fanàtics els republicans espanyols i catalans que van assassinar gent de manera aleatòria. Tothom qui fa una guerra és fanàtic, tant si la fa de manera "civilitzada" com si la fa de manera "incivilitzada" i "terrorista".

La guerra, totes les guerres, són la manifestació màxima del principi immoral que "el fi justifica els mitjans". Per això vaig dir que era pacifista, perquè jo no hi estic d'acord. Hi insisteixo: la guerra no arregla res. Mai. L'única pau que pot aconseguir una guerra és la pau dels cementiris.

Ara els "terroristes" han contraatacat a Londres. I els ianquis i els anglesos i altres diran que fan falta més màquines de guerra i més bombardeigs i més morts per acabar de collar l'enemic. I encara pujarà un grau més la violència al món.


(Per què no hi ha comentaris al bloc?)