Segon diari de campanya (IV): Els altres partits

Avui volia parlar breument (ehem) de les campanyes i precampanyes –les precampanyes eren il·legals, hi torno, perquè el concepte «precampanya» jurídicament no existeix i, per tant, el que van fer era campanya, i la feien en contra de la llei, ja ho vam dir l’altra vegada– dels partits més importants que es presenten en aquestes eleccions municipals. I perquè no sembli que tot el que dic sobre els altres és negatiu, reconeixeré que el lema d’un d’ells em va semblar ben trobat per defensar la seva ideologia, era eficaç des del punt de vista comunicatiu i a més força simpàtic (ho dic sense ironia): «D’esquerres i ecologista per sistema.»

Deixant de banda que jo ara com ara no sé què vol dir exactament «d’esquerres» mentre les pensions estiguin com estan i tanta gent aspiri a ser com a mínim mileurista i no hi arribi ni pugui llogar una casa per viure mentre els «d’esquerres» s’ho miren de lluny i diuen coses boniques i sobretot teòriques, deixant això de banda i fixant-me només en les dues darreres paraules, «per sistema», recordo que van acusar d’incoherent l’actual candidata d’aquest partit que dic perquè en un context informal es va definir com a «antisistema», i els altres polítics políticament correctes i els mitjans de comunicació d’ordre i els opinadors ortodoxos li van dir de tot perquè si alguna cosa no pot dir una regidora d’un ajuntament com Barcelona, amb cotxe oficial i tot, és que és «antisistema».

Però a mi em sembla que era una bona manera d’explicar-se, perquè ella parlava de filosofia de la vida, mirava de connectar amb els seus, i aquella expressió era una manera de definir-se eficaç –no parlo de la filosofia per ella mateixa, eh?, parlo de comunicació. Si no, ningú no es podria definir tampoc com a «candidat del poble» i alhora cobrar 6.000 euros cada mes, no? Ni «socialista» i dedicar-se al que es dediquen els socialistes. Ni «popular» i mentir cada dia al poble. Ni «republicà» i anar a fer l’amistat al rei quan toca. Ni «convergent» i barallar-se contínuament amb tothom, començant pels socis. Ni «d’esquerres», com dèiem. I ni tan sols «insubmís» i alhora presentar-se a les eleccions...

I doncs, el lema que van triar per a la precampanya il·legal em va semblar una manera simpàtica d’entomar la crítica, de reblar el clau i de fer veure que no estan espantats. Creixeran, segur, encara que només sigui perquè tenen sentit de l’humor (si és que els seus no pensen que tot plegat ja és massa cinisme).

Ara bé, que vol dir moro –això ho deia sistemàticament un professor meu de quan jo feia el batxillerat de lletres, que se’n deia llavors, i em sembla una expressió simpàtica que no crec que hàgim de perdre perquè no pretén pas ser ofensiva–, dit això, el problema és que aquests, com els altres, com els de més enllà, diuen i no fan. Parlo ara d’aquests només com a exemple, perquè com bé sabeu el problema és general. O sigui, a l’hora de la veritat, quan cal tractar i decidir a l’ajuntament de torn assumptes que tenen a veure amb el seu programa electoral i amb la seva filosofia de la vida, amb el que la gent ha votat –per exemple, tot el que fa referència a la vergonya de les construccions, també municipals, que s’enfilen sense parar pel parc de Collserola i pels altres turons de la ciutat, en el cas de Barcelona–, el que fan aquests «ecologistes per sistema» és mirar cap a una altra banda, que vol dir mirar de conservar, al preu que sigui, la cadira on seuen i el cotxe oficial, cosa que vol dir mantenir al preu que sigui el bon rotllo amb els constructors i els especuladors. I els que els han votat s’han d’aguantar, perquè no hi ha mecanismes institucionals establerts per fer complir els programes. Sempre passa per davant la praxi: «Penseu que si no governem nosaltres, governaran uns altres encara més dolents!» Ui, què ha dit! I amb aquesta amenaça, els simpatitzants van empassant-se els gripaus de la praxi l’un darrere l’altre.

És per això que a més de les candidatures famoses i de les no famoses, a les properes eleccions i en uns quants ajuntaments n’hi haurà –continuarà havent-hi– una altra, la nostra, Escons Insubmisos - Alternativa dels Demòcrates Descontents, composta d’una gent que no vol manar, que no vol treure el cap, que no vol protagonismes personals, que només vol que els partits es posin d’acord en una sèrie de punts que són un clam popular, uns punts bàsics del sistema que els partits que manen fins i tot esmenten de vegades en les campanyes i en els programes, però a l’hora de la veritat en el que es posen tots d’acord de seguida, siguin de dretes, d’esquerres, pallassos o marcians, és en la manera de conservar els sous de tots plegats.

I doncs, mentre no ho facin, mentre els partits vagin a la seva, mentre no es reformi el sistema ni el facin més obert i controlable per la ciutadania, mentre la democràcia continuï segrestada pels aparells dels partits que ens donen peixet un dia cada quatre anys i la resta dels 1.460 dies ens hem de fotre, aquests altres que lluiten de veritat contra les disfuncions del sistema –sense ser, almenys la majoria, necessàriament antisistema, sinó simplement demòcrates desencisats–, continuaran presentant-se a les eleccions. Fins que els que ara manen sentin la seva veu muda i decideixin que això no pot continuar així perquè ja no vota gairebé ningú i els que voten voten escons buits. Però tot això no començarà a passar fins que no tinguem almenys un escó, ja que un primer escó ens farà visibles. Quan tinguem un escó farem forat, perquè la gent es demanarà «qui són aquests, què volen?», i llegiran el Manifest, i llavors, si res no canvia, en les eleccions següents l’escó únic es podria multiplicar per vint.


Segon diari de campanya (I): Precampanyes il·legals
Segon diari de campanya (II): Les llistes d’Ei-ADD
Segon diari de campanya (III): L’abstenció i el vot dels descontents


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)