Ve d'ací.
Van eixint les xifres comparatives, i els partits i els qui van iniciar la batalla comencen a callar com putes (o com prostituts).
Dades de fora de Catalunya
- Cotxes de la presidenta de les Corts Valencianes: dos Audi A8 com el d’Ernest Benach.
- Cotxes del president de la Generalitat Valenciana: dos Audi A8 com el d’Ernest Benach.
- Cotxe de la presidenta del Parlament andalús: un Audi A8 com el d’Ernest Benach.
- Cotxe del president de les Corts d’Aragó: un Audi A8 com el d’Ernest Benach.
- Cotxes del president de la Xunta de Galicia: tres Audi A8, un d’ells de 480.000 euros (6 vegades més que el d’Ernest Benach) i un quart cotxe per a ús personal.
- Cotxe de l’alcalde de Madrid: un Audi A8 blindat de 591.624 euros, set vegades i mitja més que el d’Ernest Benach.
- Cotxe del president del Govern espanyol: com a mínim un Audi A8 com el d’Ernest Benach, però blindat (el blindatge pel cap baix dobla el preu).
- Cotxe de la vicepresidenta del Govern espanyol: un BMW 750 (superior al d’Ernest Benach).
- Cotxe del vicepresident del Govern espanyol: un BMW 750 (superior al d’Ernest Benach).
- Cotxes dels ministres: Peugeot 607 (inferior al d’Ernest Benach).
- Cotxes de la família reial espanyola: diversos Rolls-Royce, Mercedes, Audi, BMW... (la majoria de gamma superior al d’Ernest Benach).
- Total de cotxes oficials a l’Estat espanyol: uns 30.000.
Dades de Catalunya
- Per als set membres de la Mesa del Parlament (president, dos vicepresidents, una secretària i tres secretaris), s’alternen els 16 xòfers que el Parlament té en plantilla per a 17 cotxes.
- La Diputació de Barcelona té 26 cotxes oficials.
- L’Ajuntament de Barcelona té 43 cotxes oficials.
- El Govern de la Generalitat té 83 cotxes oficials (algunes fonts diuen que hi ha 202 alts càrrecs del Govern amb dret a cotxe oficial).
- Els grups parlamentaris tenen subvencions anuals, per gastar-les com vulguin (per exemple, en reposapeus o en blutuz per al cotxe), segons els seus resultats electorals: CiU rep 5,89 milions d’euros; el PSC, 4,63; Esquerra, 2,81; el PP, 2; ICV-EUiA, 1,77, i Ciutadans, 0,7.
- Els partits (tots) han retirat les demandes d’«aclariments» presentades sobre el cotxe del president del Parlament de Catalunya.
Ara, doncs, amb les xifres a la mà, exclamem-nos tots plegats i jo el primer i protestem contra la multiplicació d’alts càrrecs i la proliferació de cotxes oficials (i de despatxos oficials i de secretàries oficials, ja que hi som). Però amb la llista completa a la mà.
Perquè suposo que és ben clar: hi ha hagut una maniobra anticatalana dirigida des de Madrid a la qual no s’ha respost amb prou contundència ni dignitat des de Catalunya. Per a molts espanyols i també catalans, els aclariments posteriors i les comparatives no compten. Només els ha quedat la primera dada, difosa per un mitjà de Madrid i esbombada per la resta, amb la complicitat de molta gent, mitjans i institucions d’aquí. El missatge transmès és: «El president del Parlament català es gasta els diners públics en luxes i en foteses. Per tant, cada cop que els catalans reclamin un millor tractament econòmic, finançament, etc., haurem de recordar allò del cotxe del Sr. Benach.»
O sigui, el que podia haver estat «el cas dels cotxes oficials», un bon tema per a un reportatge periodístic, ha esdevingut, també per a la premsa d’aquí, «el cas Ernest Benach». Ens hem deixat arrabassar la dignitat que ens quedava, la poca que encara no ens havien pres.
Goebbels triomfa un cop més.
(Afegitó del dia 30. Hi ha gent que em demana com és que, si estic decebut del senyor Benach, sóc capaç de defendre’l. La resposta és ben senzilla: critique les coses que em pareix que fa malament el president del Parlament català, i el defenc quan amb l’excusa de criticar-lo a ell, en realitat critiquen Catalunya i els catalans. O siga, ens claven a tots una puntada al seus darreres. Supose que esta manera d’actuar és l’avantatge que dóna el fet de no ser membre de cap partit, de no estar condicionat en les meues opinions polítiques per dependències ni disciplines col·lectives. Quin mal que fa a la democràcia l’actual sistema de partits, tal com estan muntats!)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
dimecres, 29 d’octubre del 2008
dimarts, 28 d’octubre del 2008
Sobre cotxes de luxe
Tots aquests que s’han escandalitzat pel cotxarro del president del Parlament de Catalunya, m’agradaria que reflexionessin sobre els punts següents:
1) Quin cotxe creieu que ha de fer servir la segona autoritat de Catalunya? No s’hi valen les demagògies: cal respondre aquesta pregunta. Ha d’anar amb un Seat Ibiza? Amb un Mercedes CL65 AMG? Més? Menys? De quin preu ha de ser com a màxim? Crec que les crítiques d’aquest tipus han d’anar acompanyades de propostes. Criticar el cotxe perquè «és molt car» em sembla demagògia. Qualsevol cotxe que usi una autoritat serà de luxe per a la gent normal i corrent. O sigui, cal mullar-se. Per exemple: crec que el president del Parlament en tindria prou amb un cotxe de 40.000 a 50.000 euros. Menys no, perquè a mi em sembla raonable que el president del Parlament viatgi amb un bon cotxe.
2) Una altra cosa interessant de demanar és amb quin vehicle es desplaça habitualment el qui critica. Perquè s’han sentit veus de gent que gasta uns carros que deixa’ls córrer. (En el meu cas, vaig amb autobús i amb metro. Si algun dia necessito un cotxe, el demano o el llogo. Enguany ho he fet quatre o cinc vegades.)
3) I una tercera dada que he trobat a faltar en les crítiques desfermades és una taula comparativa: quins cotxes utilitzen els presidents dels governs i dels parlaments de dins l’Estat espanyol i quins cotxes gasten els presidents de govern i de parlament dels estats veïns. Podríem tenir més d’una sorpresa.
4) Tothom ha repetit com lloros que a més de les comoditats que ja té el cotxe, el president del Parlament s’hi ha fet instal·lar un bluetooth i un mp3, entre altres coses. Un amic meu va comprar fa unes setmanes un cotxe de gamma més aviat mitjana, d’aquells que se’n venen milers cada mes, i duia de sèrie aquests dos gadgets (fòtils, en podríem dir en català, no?). Respecte a la taula de treball, el televisor i el reposapeus, francament, no m’esvera que una autoritat que cada dia ha de fer més de dues hores de cotxe per anar i venir de casa seva vulgui aprofitar aquest temps per informar-se, llegir i feinejar una estona amb comoditat. No crec que tingui la tele per mirar Ventdelplà, francament. Em sembla que és ben clar que si visqués a Barcelona en una residència oficial les despeses es dispararien molt més enllà de les xifres que han corregut aquests dies.
5) No caldria sospitar d’una informació que dóna el diari ABC, de les dades i de les xifres que ofereix, si és sobre un afer català? No caldria anar amb una mica més de cura amb el que diu un diari que està sistemàticament en campanya contra Catalunya? Els catalans no hauríem de tenir una mica més de dignitat i no utilitzar mai dels mais arguments dels enemics comuns, encara que siguin raonables? No hi ha mitjans prou independents a Catalunya per pescar informacions que realment interessen, com aquesta dels cotxes oficials –i espero amb candeletes el quadre comparatiu que deia, ja que hi som–, abans que ho facin a Madrid? Ja sé que a partir del que deia l’ABC, molts diaris d’aquí –sobretot els que aprofiten qualsevol oportunitat per cascar les baules febles del govern– s’hi han llançat en planxa. Però jo amb aquestes coses, quan vénen de fora, em sento incòmode, què voleu que us digui. Tinguin raó o no les denúncies, em sembla clar que fer-ne un seguiment acrític és compartir estratègies de desgast pensades en clau anticatalana. Cal no ser ingenus. (Suposo que en aquest punt hi estaran d’acord almenys els de CiU, ja que sempre deien que els atacs espanyols contra Pujol eren atacs contra Catalunya.)
6) Algú s’ha aturat un moment a pensar que les despeses corresponents a la Presidència del Parlament no depenen exclusivament de la persona del president del Parlament, sinó que les han d’aprovar altres persones de diferents partits? Té sentit que les mateixes persones, o coreligionaris seus, que han donat el vistiplau a una despesa institucional després se’n desmarquin perquè un diari de Madrid està en campanya permanent contra qualsevol cosa que es bellugui a Catalunya i ha decidit que aquesta era una bona peça per caçar?
I ho deixo ací, que encara m’acusaran d’agent a sou.
Un cop fetes aquestes reflexions, que no he vist en els mitjans de comunicació que miro de manera habitual i per això les escric aquí, ja podeu continuar criticant. No seré jo qui us en faci estar. De fet, sobre la resposta del president del Parlament a les crítiques –una resposta que jo he llegit avui, després d’haver enllestit aquest article– es poden fer unes quantes observacions punyents. Però segur que ja les faran altres.
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
1) Quin cotxe creieu que ha de fer servir la segona autoritat de Catalunya? No s’hi valen les demagògies: cal respondre aquesta pregunta. Ha d’anar amb un Seat Ibiza? Amb un Mercedes CL65 AMG? Més? Menys? De quin preu ha de ser com a màxim? Crec que les crítiques d’aquest tipus han d’anar acompanyades de propostes. Criticar el cotxe perquè «és molt car» em sembla demagògia. Qualsevol cotxe que usi una autoritat serà de luxe per a la gent normal i corrent. O sigui, cal mullar-se. Per exemple: crec que el president del Parlament en tindria prou amb un cotxe de 40.000 a 50.000 euros. Menys no, perquè a mi em sembla raonable que el president del Parlament viatgi amb un bon cotxe.
2) Una altra cosa interessant de demanar és amb quin vehicle es desplaça habitualment el qui critica. Perquè s’han sentit veus de gent que gasta uns carros que deixa’ls córrer. (En el meu cas, vaig amb autobús i amb metro. Si algun dia necessito un cotxe, el demano o el llogo. Enguany ho he fet quatre o cinc vegades.)
3) I una tercera dada que he trobat a faltar en les crítiques desfermades és una taula comparativa: quins cotxes utilitzen els presidents dels governs i dels parlaments de dins l’Estat espanyol i quins cotxes gasten els presidents de govern i de parlament dels estats veïns. Podríem tenir més d’una sorpresa.
4) Tothom ha repetit com lloros que a més de les comoditats que ja té el cotxe, el president del Parlament s’hi ha fet instal·lar un bluetooth i un mp3, entre altres coses. Un amic meu va comprar fa unes setmanes un cotxe de gamma més aviat mitjana, d’aquells que se’n venen milers cada mes, i duia de sèrie aquests dos gadgets (fòtils, en podríem dir en català, no?). Respecte a la taula de treball, el televisor i el reposapeus, francament, no m’esvera que una autoritat que cada dia ha de fer més de dues hores de cotxe per anar i venir de casa seva vulgui aprofitar aquest temps per informar-se, llegir i feinejar una estona amb comoditat. No crec que tingui la tele per mirar Ventdelplà, francament. Em sembla que és ben clar que si visqués a Barcelona en una residència oficial les despeses es dispararien molt més enllà de les xifres que han corregut aquests dies.
5) No caldria sospitar d’una informació que dóna el diari ABC, de les dades i de les xifres que ofereix, si és sobre un afer català? No caldria anar amb una mica més de cura amb el que diu un diari que està sistemàticament en campanya contra Catalunya? Els catalans no hauríem de tenir una mica més de dignitat i no utilitzar mai dels mais arguments dels enemics comuns, encara que siguin raonables? No hi ha mitjans prou independents a Catalunya per pescar informacions que realment interessen, com aquesta dels cotxes oficials –i espero amb candeletes el quadre comparatiu que deia, ja que hi som–, abans que ho facin a Madrid? Ja sé que a partir del que deia l’ABC, molts diaris d’aquí –sobretot els que aprofiten qualsevol oportunitat per cascar les baules febles del govern– s’hi han llançat en planxa. Però jo amb aquestes coses, quan vénen de fora, em sento incòmode, què voleu que us digui. Tinguin raó o no les denúncies, em sembla clar que fer-ne un seguiment acrític és compartir estratègies de desgast pensades en clau anticatalana. Cal no ser ingenus. (Suposo que en aquest punt hi estaran d’acord almenys els de CiU, ja que sempre deien que els atacs espanyols contra Pujol eren atacs contra Catalunya.)
6) Algú s’ha aturat un moment a pensar que les despeses corresponents a la Presidència del Parlament no depenen exclusivament de la persona del president del Parlament, sinó que les han d’aprovar altres persones de diferents partits? Té sentit que les mateixes persones, o coreligionaris seus, que han donat el vistiplau a una despesa institucional després se’n desmarquin perquè un diari de Madrid està en campanya permanent contra qualsevol cosa que es bellugui a Catalunya i ha decidit que aquesta era una bona peça per caçar?
I ho deixo ací, que encara m’acusaran d’agent a sou.
Un cop fetes aquestes reflexions, que no he vist en els mitjans de comunicació que miro de manera habitual i per això les escric aquí, ja podeu continuar criticant. No seré jo qui us en faci estar. De fet, sobre la resposta del president del Parlament a les crítiques –una resposta que jo he llegit avui, després d’haver enllestit aquest article– es poden fer unes quantes observacions punyents. Però segur que ja les faran altres.
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
divendres, 24 d’octubre del 2008
dissabte, 18 d’octubre del 2008
Jo us acuso, gent de la premsa
Jo us acuso, mitjans de comunicació escrits, pels vostres titulars en línia i en paper. (No parlo de les emissores de ràdio i televisió perquè no les segueixo i no sé què han fet.) Us acuso, mitjans escrits que us veneu o us difoneu a Catalunya, de fer la crisi més grossa del que seria sense vosaltres, de fer-la créixer amb els vostres titulars i al final, d’aconseguir que efectivament sigui més grossa. Perquè no pareu d’espantar-nos amb dades terribles i caigudes històriques quan podríeu ser més precisos, més curosos, més prudents, menys sensacionalistes, i oferir-nos, en els titulars, les dades una mica més nues.
Podeu dir que l’economia ha fet un
Catacrac
i podeu dir que la borsa ha patit
La pitjor davallada de la història
però també podríeu dir que
La borsa se situa en nivells de l’any 2005
És ben clar que el tercer titular –una frase que no ha aparegut com a titular, sinó sols en lletra petita– no és tan vistent, però és molt més precís que el primer i també més veraç que el segon.
Més veraç perquè si en una situació delicada tractes la borsa com si fos el termòmetre oficial de l’economia i no com un indicador més, també manipules la realitat. Tots sabem a més, i vosaltres més que ningú, que les estadístiques i els percentatges els carrega el dimoni. Que si un senyor es hala un pollastre i tres companys seus no mengen res, cadascun d’ells s’ha fotut, estadísticament, un quart de pollastre, però això no és la veritat, encara que fent números sigui veritat. Però és que ni tan sols és veritat de debò dir que la borsa pateix «un daltabaix històric» quan des de feia anys i panys sabíeu que els seus indicadors estaven inflats. El fet que de sobte es descobreixi que la inflor era efectivament inflor fa que també es desinfli la substància, però «la gran davallada» no és real, perquè la meitat o més de la desinflada prové d’una inflor aparent.
I vosaltres ho sabeu. Sabeu que era una inflor aconseguida gràcies a determinats constructors, financers i especuladors, de bracet amb alguns ajuntaments i governs i jutges i partits polítics, que durant anys han fet el paquet i s’han omplert les butxaques, un negoci generalment aplaudit a cor què vols per vosaltres, els diaris, perquè tota aquella bellugadissa feia pujar el suflé global –només no aplaudíeu quan el negoci el feien els adversaris polítics, els que en teniu, que sou la majoria.
Una davallada d’un 10% en un dia quan fa temps que estàs instal·lat per damunt del 100% no és tan greu com altres davallades que no arribaven al 10% però es van produir quan ja estaves en precari o, simplement, es van distribuir al llarg de més dies però, al capdavall, van arribar molt més al fons. Per tant, de «davallada històrica» res. És veritat en percentatges i en xifres, però no és veritat. No és el mateix perdre 100 milions si tenies 1.000 milions que perdre 100 euros si només tenies 1.000 euros. Encara que sigui el mateix percentualment, no és el mateix. Al primer li queden 900 milions per anar fent la viu-viu i al segon 900 euros per sobreviure. Els percentatges falsegen la realitat.
I encara, no són innocents els mots que utilitzeu: «la pitjor notícia», «davallada històrica», «desplomar-se», «pessimisme generalitzat», «cataclisme», «terrorífic», «por», «risc», «pànic», «salvar l’economia mundial», «catàstrofe», «morositat disparada», «situació desesperada», «crisi desbocada», «fatal», «derrotisme», «caiguda inaturable», «enfonsament», «recessió global», etc. Tot això en grans titulars. L’excusa és que els polítics es van resistir fins al final a dir la paraula «crisi», però jo en aquest punt, justament, defenso els polítics. Perquè n’hi ha prou que un manaire digui «crisi» perquè la crisi es faci una mica més grossa. És veritat que en comptes de dir «crisi» podrien haver dit «precaució», «hem de treballar fort», o encara que només fos «cal implementar estratègies diferents a nivell col·lectiu», i no ho van fer. Però els diaris vau parlar de crisi des del primer moment i encara que cadascun de vosaltres no teniu la força d’un president de govern d’un país mitjà, tots junts sí que podeu fer estralls. I els heu fet, n’estic ben convençut. Justament perquè aquí, a Europa especialment, tenim una crisi de confiança que s’alimenta en bona part de l’ambient general, de l’atmosfera.
Hem sentit a parlar de «recessió» mil vegades, i encara no l’han confirmada les xifres. Gràcies a vosaltres, en part, començarà, ja ho crec que sí. Tampoc no passa res de l’altre món amb la recessió, tot sigui dit. Recessió vol dir deixar de créixer, i no passa res de l’altre món si després d’uns creixements fora de mida l’economia descansa una mica (si de passada els que manen repassen el motor del sistema, ajusten els cargols de la carrosseria i llencen unes quantes peces rovellades, millor, de manera que la bombolla vinent no es faci tan grossa com aquesta; si pot ser, eh?, no voldria pas molestar).
Diaris, heu jugat i continueu jugant amb l’economia domèstica i els llocs de treball de molta gent innocent, perquè heu donat l’excusa a determinats empresaris per fer neteja, quan de fet potser encara podrien aguantar una temporada, o per no pagar a proveïdors, quan encara tenien calés per fer-ho. Perquè amb aquest joc tràgic de voler vendre més al preu que sigui causeu més crisi –crisi real– que la que realment hi hauria si no fos pel vostre paper d’estrassa. Sou uns irresponsables.
Confesseu-ho, diaris. Encara que dissimuleu, encara que vosaltres mateixos ens digueu cínicament en la vostra pròpia lletra menuda –els editorials, els opinadors– que cal no ser tremendistes perquè això encara empitjoraria les coses, el que preteneu sobretot és vendre més diaris, com més millor. I si per fer-ho calen portades sensacionalistes, les feu. Tots les feu. Al preu que sigui.
Per això la crisi real és en part culpa vostra. I per això jo, que sóc també periodista, us acuso públicament: sou uns terroristes.
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
Podeu dir que l’economia ha fet un
Catacrac
i podeu dir que la borsa ha patit
La pitjor davallada de la història
però també podríeu dir que
La borsa se situa en nivells de l’any 2005
És ben clar que el tercer titular –una frase que no ha aparegut com a titular, sinó sols en lletra petita– no és tan vistent, però és molt més precís que el primer i també més veraç que el segon.
Més veraç perquè si en una situació delicada tractes la borsa com si fos el termòmetre oficial de l’economia i no com un indicador més, també manipules la realitat. Tots sabem a més, i vosaltres més que ningú, que les estadístiques i els percentatges els carrega el dimoni. Que si un senyor es hala un pollastre i tres companys seus no mengen res, cadascun d’ells s’ha fotut, estadísticament, un quart de pollastre, però això no és la veritat, encara que fent números sigui veritat. Però és que ni tan sols és veritat de debò dir que la borsa pateix «un daltabaix històric» quan des de feia anys i panys sabíeu que els seus indicadors estaven inflats. El fet que de sobte es descobreixi que la inflor era efectivament inflor fa que també es desinfli la substància, però «la gran davallada» no és real, perquè la meitat o més de la desinflada prové d’una inflor aparent.
I vosaltres ho sabeu. Sabeu que era una inflor aconseguida gràcies a determinats constructors, financers i especuladors, de bracet amb alguns ajuntaments i governs i jutges i partits polítics, que durant anys han fet el paquet i s’han omplert les butxaques, un negoci generalment aplaudit a cor què vols per vosaltres, els diaris, perquè tota aquella bellugadissa feia pujar el suflé global –només no aplaudíeu quan el negoci el feien els adversaris polítics, els que en teniu, que sou la majoria.
Una davallada d’un 10% en un dia quan fa temps que estàs instal·lat per damunt del 100% no és tan greu com altres davallades que no arribaven al 10% però es van produir quan ja estaves en precari o, simplement, es van distribuir al llarg de més dies però, al capdavall, van arribar molt més al fons. Per tant, de «davallada històrica» res. És veritat en percentatges i en xifres, però no és veritat. No és el mateix perdre 100 milions si tenies 1.000 milions que perdre 100 euros si només tenies 1.000 euros. Encara que sigui el mateix percentualment, no és el mateix. Al primer li queden 900 milions per anar fent la viu-viu i al segon 900 euros per sobreviure. Els percentatges falsegen la realitat.
I encara, no són innocents els mots que utilitzeu: «la pitjor notícia», «davallada històrica», «desplomar-se», «pessimisme generalitzat», «cataclisme», «terrorífic», «por», «risc», «pànic», «salvar l’economia mundial», «catàstrofe», «morositat disparada», «situació desesperada», «crisi desbocada», «fatal», «derrotisme», «caiguda inaturable», «enfonsament», «recessió global», etc. Tot això en grans titulars. L’excusa és que els polítics es van resistir fins al final a dir la paraula «crisi», però jo en aquest punt, justament, defenso els polítics. Perquè n’hi ha prou que un manaire digui «crisi» perquè la crisi es faci una mica més grossa. És veritat que en comptes de dir «crisi» podrien haver dit «precaució», «hem de treballar fort», o encara que només fos «cal implementar estratègies diferents a nivell col·lectiu», i no ho van fer. Però els diaris vau parlar de crisi des del primer moment i encara que cadascun de vosaltres no teniu la força d’un president de govern d’un país mitjà, tots junts sí que podeu fer estralls. I els heu fet, n’estic ben convençut. Justament perquè aquí, a Europa especialment, tenim una crisi de confiança que s’alimenta en bona part de l’ambient general, de l’atmosfera.
Hem sentit a parlar de «recessió» mil vegades, i encara no l’han confirmada les xifres. Gràcies a vosaltres, en part, començarà, ja ho crec que sí. Tampoc no passa res de l’altre món amb la recessió, tot sigui dit. Recessió vol dir deixar de créixer, i no passa res de l’altre món si després d’uns creixements fora de mida l’economia descansa una mica (si de passada els que manen repassen el motor del sistema, ajusten els cargols de la carrosseria i llencen unes quantes peces rovellades, millor, de manera que la bombolla vinent no es faci tan grossa com aquesta; si pot ser, eh?, no voldria pas molestar).
Diaris, heu jugat i continueu jugant amb l’economia domèstica i els llocs de treball de molta gent innocent, perquè heu donat l’excusa a determinats empresaris per fer neteja, quan de fet potser encara podrien aguantar una temporada, o per no pagar a proveïdors, quan encara tenien calés per fer-ho. Perquè amb aquest joc tràgic de voler vendre més al preu que sigui causeu més crisi –crisi real– que la que realment hi hauria si no fos pel vostre paper d’estrassa. Sou uns irresponsables.
Confesseu-ho, diaris. Encara que dissimuleu, encara que vosaltres mateixos ens digueu cínicament en la vostra pròpia lletra menuda –els editorials, els opinadors– que cal no ser tremendistes perquè això encara empitjoraria les coses, el que preteneu sobretot és vendre més diaris, com més millor. I si per fer-ho calen portades sensacionalistes, les feu. Tots les feu. Al preu que sigui.
Per això la crisi real és en part culpa vostra. I per això jo, que sóc també periodista, us acuso públicament: sou uns terroristes.
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
dijous, 16 d’octubre del 2008
Tenir fills (i 2)
Ve d’ací.
Tenir un fill és com llençar una ampolla al mar. Podem bufar una mica perquè vagi cap allà, però no podem saber a on anirà a parar, ni molt menys obligar-la a anar cap allà. Nosaltres segurament no veurem el final de la trajectòria, ja que per sort la majoria dels pares i mares no han de passar pel tràngol de veure la mort dels seus fills. Però de vegades passa, que tot i els esforços per bufar cap a mar obert, l’ampolla es trenca en uns esculls lletjos i foscos, o s’encalla a tocar d’un abocador de fems, o simplement fa una trajectòria curta i s’enfonsa. És difícil d’acceptar-ho.
I hi ha casos que ens sentirem empesos a actuar, si ens sembla que actuant podem ajudar-lo i alhora respectar la seva autonomia.
Però fins i tot si hi ha una desgràcia hauríem de fer un esforç per no culpabilitzar-nos més del compte. Ara, si havíem concebut –mai més ben dit– el fill o la filla com un objecte, llavors farem bé d’amoïnar-nos, de preocupar-nos i de culpabilitzar-nos, perquè és més probable que la deriva desgraciada vingui d’aquí. Però si teníem clar de bon començament que el fill no era un dret nostre, sinó un acte de generositat, si hem fet el que havíem de fer, que era llançar l’ampolla al mar, llavors jo diria que hem d’estar més tranquils. Fins i tot en els casos de desgràcia sobrevinguda crec que hem d’esforçar-nos a deixar de banda la crida genètica i tornar a pensar en termes de generositat. No «ens ha sortit malament el nostre projecte». Cal que pensem que hem ajudat a autoconstruir-se un projecte que des del primer moment no era nostre, que li hem donat autonomia de seguida que ha estat possible i que, malauradament, «no ha anat bé». Crec que això és diferent. El meu projecte continua sent el meu projecte, diferent del de la filla o del del fill.
Aquesta actitud deseixida segurament no ens farà oblidar-los, entre altres coses perquè moltes vegades encara ens reclamaran suport com si tinguéssim un deure especial d’ajudar-los tota la vida –i no tenim tampoc aquest deure, però és una força tremenda la genètica–, i llavors, un cop emparats, socorreguts i guarits, serà l’hora de tornar a deixar-los volar sols, d’oblidar-los un cop més com a projecte personal, de tornar a llençar l’ampolla al mar.
Vist així, amb aquest deseiximent que no és semenfotisme ni relativisme ni escepticisme –perquè continuem desitjant el millor per als nostres fills–, tenir fills és bonic. Donem a la natura una nova vida. Perquè aquesta nova vida faci de si mateixa el que vulgui. És un regal que fem a fons perdut, sense esperar res a canvi.
Escric això perquè jo, com tothom, conec mares i pares amb fill(e)s postadolescents que se’n queixen –això ha passat tota la vida–, però que se’n queixen, diguem-ne, més del compte, de manera desesperada, com amb frustració. I és per projectar-se en ells, que hi ha aquests disgustos.
Els que em coneixeu més i sabeu que no he tingut fills biològics ara direu: aquest no sap de què parla, fa teoria. Em penso que sí que sé de què parlo, però accepto l’objecció per coherència amb allò que deia Richard Ford i que està penjat a infoReflex: «Mai no diguis a ningú que saps com se sent tret que en el mateix moment tu també t’estiguis clavant el mateix punyal, en la mateixa circumstància i en el mateix cor.» (The Lay of the Land, 2006).
Simplement em van venir al cap aquestes idees tan poc originals. Si us van bé, bé, i si no, tan amics.
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
Tenir un fill és com llençar una ampolla al mar. Podem bufar una mica perquè vagi cap allà, però no podem saber a on anirà a parar, ni molt menys obligar-la a anar cap allà. Nosaltres segurament no veurem el final de la trajectòria, ja que per sort la majoria dels pares i mares no han de passar pel tràngol de veure la mort dels seus fills. Però de vegades passa, que tot i els esforços per bufar cap a mar obert, l’ampolla es trenca en uns esculls lletjos i foscos, o s’encalla a tocar d’un abocador de fems, o simplement fa una trajectòria curta i s’enfonsa. És difícil d’acceptar-ho.
I hi ha casos que ens sentirem empesos a actuar, si ens sembla que actuant podem ajudar-lo i alhora respectar la seva autonomia.
Però fins i tot si hi ha una desgràcia hauríem de fer un esforç per no culpabilitzar-nos més del compte. Ara, si havíem concebut –mai més ben dit– el fill o la filla com un objecte, llavors farem bé d’amoïnar-nos, de preocupar-nos i de culpabilitzar-nos, perquè és més probable que la deriva desgraciada vingui d’aquí. Però si teníem clar de bon començament que el fill no era un dret nostre, sinó un acte de generositat, si hem fet el que havíem de fer, que era llançar l’ampolla al mar, llavors jo diria que hem d’estar més tranquils. Fins i tot en els casos de desgràcia sobrevinguda crec que hem d’esforçar-nos a deixar de banda la crida genètica i tornar a pensar en termes de generositat. No «ens ha sortit malament el nostre projecte». Cal que pensem que hem ajudat a autoconstruir-se un projecte que des del primer moment no era nostre, que li hem donat autonomia de seguida que ha estat possible i que, malauradament, «no ha anat bé». Crec que això és diferent. El meu projecte continua sent el meu projecte, diferent del de la filla o del del fill.
Aquesta actitud deseixida segurament no ens farà oblidar-los, entre altres coses perquè moltes vegades encara ens reclamaran suport com si tinguéssim un deure especial d’ajudar-los tota la vida –i no tenim tampoc aquest deure, però és una força tremenda la genètica–, i llavors, un cop emparats, socorreguts i guarits, serà l’hora de tornar a deixar-los volar sols, d’oblidar-los un cop més com a projecte personal, de tornar a llençar l’ampolla al mar.
Vist així, amb aquest deseiximent que no és semenfotisme ni relativisme ni escepticisme –perquè continuem desitjant el millor per als nostres fills–, tenir fills és bonic. Donem a la natura una nova vida. Perquè aquesta nova vida faci de si mateixa el que vulgui. És un regal que fem a fons perdut, sense esperar res a canvi.
Escric això perquè jo, com tothom, conec mares i pares amb fill(e)s postadolescents que se’n queixen –això ha passat tota la vida–, però que se’n queixen, diguem-ne, més del compte, de manera desesperada, com amb frustració. I és per projectar-se en ells, que hi ha aquests disgustos.
Els que em coneixeu més i sabeu que no he tingut fills biològics ara direu: aquest no sap de què parla, fa teoria. Em penso que sí que sé de què parlo, però accepto l’objecció per coherència amb allò que deia Richard Ford i que està penjat a infoReflex: «Mai no diguis a ningú que saps com se sent tret que en el mateix moment tu també t’estiguis clavant el mateix punyal, en la mateixa circumstància i en el mateix cor.» (The Lay of the Land, 2006).
Simplement em van venir al cap aquestes idees tan poc originals. Si us van bé, bé, i si no, tan amics.
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
dimarts, 14 d’octubre del 2008
Tenir fills (1)
L’altre dia em va semblar que em venien idees interessants i originals sobre aquest tema, però ara, un cop escrites, em semblen d’allò més convencionals i fins i tot carrinclones, kumbaieres, no ho sé. O sigui, aquest article, que he dividit en dos trossos perquè m’ha sortit massa llarg, segurament us resultarà una mica tronadet... potser són obvietats molt barates. És com aquell acudit, que un director de cine es queixa que les millors idees li vénen a la nit i un amic li diu que les apunti en un paper i ell ho fa i l’endemà troba escrit: «Un noi coneix una noia.»
Esteu avisats.
Tenir fills és bonic, tenir fills és apostar pel futur, tenir fills és tenir una mica de confiança en el món... Però cal dir de seguida que els fills no poden ser un projecte nostre. Els fills han de ser volguts com a éssers autònoms. Lògicament, de moment els donarem el millor que sabrem i podrem, però sempre hem de deixar oberta la porta del futur a un projecte personal del fill o de la filla que se separi dels nostres gustos i a més a més hem d’estar preparats per a les sorpreses, per als esguerros i també per a les desgràcies. No hem de pensar que els fills ens deuen res per haver-los portat al món. Ens deuen la vida fins a cert punt –tot plegat és una mica automàtic, ho hem de reconèixer, o si voleu misteriós, i nosaltres aquell dia... potser només vam passar una bona estona i no pensàvem en res més–, i podem creure que ens deuen les cures que hem tingut amb ells els primers anys, però de fet no ens deuen res, perquè no els vam demanar l’opinió quan els vam concebre ni quan els vam educar d’una determinada manera. No hi ha drets adquirits. Els pares no tenen dret que els fills majors d’edat els facin cas, ni que els cuidin quan es fan grans. Els fills potser tenen el deure d’escoltar els pares i encara més de tenir cura d’ells si estan malalts o han quedat incapaços, i els pares tenen un dret genèric, humà, de ser cuidats, però no tenen el dret que siguin justament els seus fills els que els cuidin.
Si només vols fills per projectar-t’hi, perquè siguin com tu, perquè et serveixin de joguina o de plaer, per sentir-te realitzat, per gaudir de la teva vida, crec que és millor que no en tinguis. Els fills no poden ser una inversió pensant en el nostre futur: que si s’ocuparan del nostre negoci, que si ens cuidaran a les nostres velleses (tal vegada som capaços d’arribar a reconèixer que no hi tenim dret, com deia abans, però potser pensarem que segurament tindran cura de nosaltres, no per la via dels drets sinó per la via dels fets)... Els fills són, només poden ser, un acte de generositat. I si no és així, és millor no tenir-los, perquè parlem de coses molt serioses. Un fill no és un objecte, una cosa nostra.
És clar que hi ha d’haver un equilibri, difícil, entre l’educació que cal donar als fills –no podem cedir tots els continguts formatius a «la societat», entre altres coses perquè la societat són persones concretes, i n’hi ha de malvades– i l’autonomia que els hem de respectar, de manera progressiva, a mesura que es van fent grans. Aquest és el gran drama, tan difícil de solucionar: fins a quin punt cal amollar la corda cada dia. Aquí no hi ha regles que serveixin per a tothom ni per a totes les situacions ni famílies, això és ben clar.
Però tenir fills per raons egoistes, pensant en nosaltres, em sembla que és un error, que tot sovint es paga car, molt car, i ho paguem tots, és la causa de moltes desgràcies d’ara i d’abans. Els fills detecten de seguida si són volguts per ells mateixos o no o si només van ser un caprici, una joguina per gaudir-ne uns quants anys. I si no són molt forts o no tenen altres referents a on agafar-se, poden quedar marcats per a tota la vida. El suïcidi ja és la primera causa de mort entre els joves barcelonins, i demano perdó per la referència; potser us semblarà demagògica en aquest context, però crec que no és inoportuna.
Per tot això em sembla molt i molt desencertat que hi hagi gent que digui que té dret a un fill: a concebre’l, a gestar-lo, a parir-lo, a tenir-lo, a adoptar-lo, a... adquirir-lo.
I tot plegat vol dir també que hem de fer esforços positius perquè no ens preocupin més del compte les diferències que puguem tenir amb els fills adolescents –i ja tinc en compte que l’adolescència s’allarga i s’allarga i s’allarga... Cal pensar que si hem actuat sense pensar en nosaltres, si els hem pujat amb generositat, la part més important de la contribució que es podia esperar de nosaltres ja l’hem feta.
Educar els fills amb aquesta actitud de generositat de fons em sembla, doncs, la millor manera d’inculcar als fills que ells també siguin generosos, no porucs, que aprenguin a estimar els altres tal com els altres mereixen i desitgen ser estimats, i no com una manera de satisfer-se personalment.
Demà o despús-demà continuo.
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
Esteu avisats.
Tenir fills és bonic, tenir fills és apostar pel futur, tenir fills és tenir una mica de confiança en el món... Però cal dir de seguida que els fills no poden ser un projecte nostre. Els fills han de ser volguts com a éssers autònoms. Lògicament, de moment els donarem el millor que sabrem i podrem, però sempre hem de deixar oberta la porta del futur a un projecte personal del fill o de la filla que se separi dels nostres gustos i a més a més hem d’estar preparats per a les sorpreses, per als esguerros i també per a les desgràcies. No hem de pensar que els fills ens deuen res per haver-los portat al món. Ens deuen la vida fins a cert punt –tot plegat és una mica automàtic, ho hem de reconèixer, o si voleu misteriós, i nosaltres aquell dia... potser només vam passar una bona estona i no pensàvem en res més–, i podem creure que ens deuen les cures que hem tingut amb ells els primers anys, però de fet no ens deuen res, perquè no els vam demanar l’opinió quan els vam concebre ni quan els vam educar d’una determinada manera. No hi ha drets adquirits. Els pares no tenen dret que els fills majors d’edat els facin cas, ni que els cuidin quan es fan grans. Els fills potser tenen el deure d’escoltar els pares i encara més de tenir cura d’ells si estan malalts o han quedat incapaços, i els pares tenen un dret genèric, humà, de ser cuidats, però no tenen el dret que siguin justament els seus fills els que els cuidin.
Si només vols fills per projectar-t’hi, perquè siguin com tu, perquè et serveixin de joguina o de plaer, per sentir-te realitzat, per gaudir de la teva vida, crec que és millor que no en tinguis. Els fills no poden ser una inversió pensant en el nostre futur: que si s’ocuparan del nostre negoci, que si ens cuidaran a les nostres velleses (tal vegada som capaços d’arribar a reconèixer que no hi tenim dret, com deia abans, però potser pensarem que segurament tindran cura de nosaltres, no per la via dels drets sinó per la via dels fets)... Els fills són, només poden ser, un acte de generositat. I si no és així, és millor no tenir-los, perquè parlem de coses molt serioses. Un fill no és un objecte, una cosa nostra.
És clar que hi ha d’haver un equilibri, difícil, entre l’educació que cal donar als fills –no podem cedir tots els continguts formatius a «la societat», entre altres coses perquè la societat són persones concretes, i n’hi ha de malvades– i l’autonomia que els hem de respectar, de manera progressiva, a mesura que es van fent grans. Aquest és el gran drama, tan difícil de solucionar: fins a quin punt cal amollar la corda cada dia. Aquí no hi ha regles que serveixin per a tothom ni per a totes les situacions ni famílies, això és ben clar.
Però tenir fills per raons egoistes, pensant en nosaltres, em sembla que és un error, que tot sovint es paga car, molt car, i ho paguem tots, és la causa de moltes desgràcies d’ara i d’abans. Els fills detecten de seguida si són volguts per ells mateixos o no o si només van ser un caprici, una joguina per gaudir-ne uns quants anys. I si no són molt forts o no tenen altres referents a on agafar-se, poden quedar marcats per a tota la vida. El suïcidi ja és la primera causa de mort entre els joves barcelonins, i demano perdó per la referència; potser us semblarà demagògica en aquest context, però crec que no és inoportuna.
Per tot això em sembla molt i molt desencertat que hi hagi gent que digui que té dret a un fill: a concebre’l, a gestar-lo, a parir-lo, a tenir-lo, a adoptar-lo, a... adquirir-lo.
I tot plegat vol dir també que hem de fer esforços positius perquè no ens preocupin més del compte les diferències que puguem tenir amb els fills adolescents –i ja tinc en compte que l’adolescència s’allarga i s’allarga i s’allarga... Cal pensar que si hem actuat sense pensar en nosaltres, si els hem pujat amb generositat, la part més important de la contribució que es podia esperar de nosaltres ja l’hem feta.
Educar els fills amb aquesta actitud de generositat de fons em sembla, doncs, la millor manera d’inculcar als fills que ells també siguin generosos, no porucs, que aprenguin a estimar els altres tal com els altres mereixen i desitgen ser estimats, i no com una manera de satisfer-se personalment.
Demà o despús-demà continuo.
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
dissabte, 11 d’octubre del 2008
Desenvolupar estratègies diferents
Sembla que la psicopedagogia actual va per aquí. O potser ara ja no es diu «desenvolupar», sinó «implementar». Davant qualsevol problema personal o col·lectiu –familiar, laboral, social–, has de «desenvolupar/implementar estratègies diferents» per encarar aquell problema. Les has de desenvolupar/implementar –o potser millor «desenvolupar i/o implementar»– «a nivell personal», si perceps que els problemes són personals, o les heu de desenvolupar i/o implementar «a nivell col·lectiu», si els problemes són comuns a un conjunt de persones. En aquest segon cas, tu no has de decidir res, sinó que després d’escoltar tothom, des del més experimentat fins a l’últim marrec, has de proposar-los amb cara de circumstàncies: «Hauríem de mirar de desenvolupar i/o implementar estratègies diferents.»
Perdoneu la caricatura, ja sé que no és així. Però sí que sona així a les orelles dels que no som experts en psicologia. Abans et deien, quan eres menut: «Ets un egoista, fes el favor de deixar el llapis al teu germà.» O, ja més grandet: «Nen, et canta l’aixella.» O bé: «Val més que canviïs de xicota, no et prova.» O bé: «Què fas sempre tan solitari, capficat i ensopit? No creus que t’aniria bé festejar amb algú?» O bé: «Si no t’entens amb aquest nou cap que t’han encolomat, abandona, et farà parar boig.»
I potser sí que aquells manaments i aquells consells eren intromissions intolerables i fins i tot judicis temeraris, perquè l’altre, especialment si no era ni el teu pare ni la teva mare –i encara que fos un d’ells–, probablement no el veies mai amb prou autoritat ni prou coneixements com per dir-te com eres tu i què havies de fer amb la teua vida.
Però és que sembla que ara no es pugui ni tan sols obligar –ja sé que fa lleig, però és que es diu així en català: obligar– el nen o la nena que deixi de comportar-se com un brètol o com una tirana, quan es comporten objectivament com un brètol o com una tirana. O com una criatura mal educada o almenys massa consentida.
Sóc vehement en aquest punt perquè crec que ens hi juguem molt de cara a l’avenir.
Encara més. Defenso que els i les mestres eduquin d’aquesta manera, diguem-ne, més políticament correcta i exquisidament polida, perquè efectivament no en tenen ni idea, molts cops, del que hi ha dins el caparró de l’alumna o l’alumne –hi ha excepcions. No en saben prou justament perquè no poden conèixer vint-i-cinc criatures tan bé com se suposa que les coneixen els seus pares –i en això també hi pot haver sorpreses, perquè hi ha pares que fan tot de castells i viuen a la lluna, però haig de pensar que també són excepcions. Ara, dic igualment que els pares i les mares han de ser forts i assumir la seva autoritat sobre els fills menors d’edat. De manera, és clar, progressivament renunciant –no es pot manar igual a una criatura de dos anys com a la que en té vuit, ni a la de deu anys com a la que en té setze–, però sense plegar del deure d’exercir la pròpia autoritat.
Ara em vénen al cap com una allau moltes idees sobre això de tenir fills, per què tenir-los –i per a què tenir-los– i com cal pujar-los. Ja continuaré un altre dia.
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
Perdoneu la caricatura, ja sé que no és així. Però sí que sona així a les orelles dels que no som experts en psicologia. Abans et deien, quan eres menut: «Ets un egoista, fes el favor de deixar el llapis al teu germà.» O, ja més grandet: «Nen, et canta l’aixella.» O bé: «Val més que canviïs de xicota, no et prova.» O bé: «Què fas sempre tan solitari, capficat i ensopit? No creus que t’aniria bé festejar amb algú?» O bé: «Si no t’entens amb aquest nou cap que t’han encolomat, abandona, et farà parar boig.»
I potser sí que aquells manaments i aquells consells eren intromissions intolerables i fins i tot judicis temeraris, perquè l’altre, especialment si no era ni el teu pare ni la teva mare –i encara que fos un d’ells–, probablement no el veies mai amb prou autoritat ni prou coneixements com per dir-te com eres tu i què havies de fer amb la teua vida.
Però és que sembla que ara no es pugui ni tan sols obligar –ja sé que fa lleig, però és que es diu així en català: obligar– el nen o la nena que deixi de comportar-se com un brètol o com una tirana, quan es comporten objectivament com un brètol o com una tirana. O com una criatura mal educada o almenys massa consentida.
Sóc vehement en aquest punt perquè crec que ens hi juguem molt de cara a l’avenir.
Encara més. Defenso que els i les mestres eduquin d’aquesta manera, diguem-ne, més políticament correcta i exquisidament polida, perquè efectivament no en tenen ni idea, molts cops, del que hi ha dins el caparró de l’alumna o l’alumne –hi ha excepcions. No en saben prou justament perquè no poden conèixer vint-i-cinc criatures tan bé com se suposa que les coneixen els seus pares –i en això també hi pot haver sorpreses, perquè hi ha pares que fan tot de castells i viuen a la lluna, però haig de pensar que també són excepcions. Ara, dic igualment que els pares i les mares han de ser forts i assumir la seva autoritat sobre els fills menors d’edat. De manera, és clar, progressivament renunciant –no es pot manar igual a una criatura de dos anys com a la que en té vuit, ni a la de deu anys com a la que en té setze–, però sense plegar del deure d’exercir la pròpia autoritat.
Ara em vénen al cap com una allau moltes idees sobre això de tenir fills, per què tenir-los –i per a què tenir-los– i com cal pujar-los. Ja continuaré un altre dia.
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
dimecres, 8 d’octubre del 2008
Quan em van segrestar
Des de fa un temps utilitzo aquesta fórmula, «quan vaig estar segrestat», per parlar del temps llençat en allò que llavors s’anomenava «el servei», «la mili». Perquè allò era un segrest. Legal, però segrest. El fet que en principi et presentessis voluntàriament a l’enfony, a la cofurna –al zulo, que diuen en èuscar– on havies de passar un any tancat no canvia res, perquè la voluntarietat es basava en el xantatge. O hi anaves a les bones, o et venien a buscar i llavors et tancaven més temps i a més, mentrestant, la teva família havia de patir pressions per totes bandes. Llavors no hi havia possibilitat d’objecció. I la insubmissió significava o bé presó o bé exili indefinit. I tant per tant, davant l’opció d’anar-hi un any voluntàriament o que t’hi portessin per força dos anys o més, la immensa majoria de la gent, si voleu covarda com jo mateix, optàvem per presentar-nos-hi.
De manera que l’expressió és encertada: «quan em van segrestar».
Quan em van segrestar, que va ser l’any 79, em van causar una lesió crònica al turmell esquerre (sinostosi sota l’astràgal, en diuen, amb perdó) que normalment no em fa mal, però cada cop que faig una excursioneta o passo més de tres hores seguides dret, em deixa coix durant un parell o tres de dies, especialment als matins. Quan s’escalfa la cama recupero una mica la mobilitat.
Sóc, doncs, un màrtir parcial del terrorisme institucional que hi havia en aquest país fa trenta anys i que de tant en tant encara belluga –ho dic per determinades actuacions preventives de determinats jutges i policies en determinats moments. Miraré d’apuntar-me en alguna associació de víctimes, a veure si se’n pot treure alguna cosa. No sé si m’hi voldran.
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
De manera que l’expressió és encertada: «quan em van segrestar».
Quan em van segrestar, que va ser l’any 79, em van causar una lesió crònica al turmell esquerre (sinostosi sota l’astràgal, en diuen, amb perdó) que normalment no em fa mal, però cada cop que faig una excursioneta o passo més de tres hores seguides dret, em deixa coix durant un parell o tres de dies, especialment als matins. Quan s’escalfa la cama recupero una mica la mobilitat.
Sóc, doncs, un màrtir parcial del terrorisme institucional que hi havia en aquest país fa trenta anys i que de tant en tant encara belluga –ho dic per determinades actuacions preventives de determinats jutges i policies en determinats moments. Miraré d’apuntar-me en alguna associació de víctimes, a veure si se’n pot treure alguna cosa. No sé si m’hi voldran.
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
dilluns, 6 d’octubre del 2008
Xops de semen
Des de divendres, els diaris ens han inundat de semen. El semen ens esquitxa, ens colga. Tothom preocupat, especialment els catalans, els valencians i els bascos. Resulta que una entitat dedicada a la reproducció assistida ha decidit espantar-nos amb això: el semen dels mascles catalanoparlants i bascoparlants i en general el de tots els de l’Estat espanyol és de mala qualitat. Un parell de treballadors de l’entitat –que no esmento per no contribuir encara més a la parafernàlia– han pretès fer soroll amb unes dades molt i molt parcials. I ho han aconseguit. Estem tots amarats de semen, fins al capdamunt. Els diaris han fet d’altaveu d’una notícia bomba: portades, reportatges, opinions, enquestes, tot un castell de focs. Diu que tenim un semen que fot pena.
Com s’aconsegueixen les mostres de semen? Una trucada des d’un call center, que després d’unes quantes preguntes demana a l’entrevistat que els enviï si us plau al laboratori “un potet de semen per a un experiment”? No, no funciona així. Potser uns enquestadors hàbils que es presenten a la porta del domicili i que demanen “senyora, bon dia, que hi ha el seu marit?”, i quan compareix el mascle de la casa li sol·liciten “una mostreta de semen, que li faria res?”, com qui demana amb quina empresa tenen contractat l’ADSL? No, tampoc no va així.
Les mostres de semen s’aconsegueixen de dues maneres. La més fàcil, la que procedeix de les proves que es fan els qui tenen problemes per concebre, justament. No hi ha caigut ningú, que aquesta mostra és necessàriament esbiaixada d’origen? És veritat que una altra procedència és la dels donants de semen, però és que també són persones interessades, no pas triades a l’atzar entre el conjunt de la població. I hi han anat, en alguns casos –ho diuen els mateixos bancs de semen– cercant una darrera oportunitat de reproduir-se ni que sigui anònimament, si no han tingut descendència fins ara. Però si fins ara no han tingut fills potser ha estat, almenys en algun cas, perquè no podien tenir-los, no? Sigui com sigui, es pot adjudicar a la mostra qualsevol qualificació llevat de la d’aleatòria. La barreja, científicament i estadística, des de tots els punts de vista, és explosiva, una extrapolació manipuladora claríssima.
Cui prodest?, qui interessa? Les entitats que es dediquen a la reproducció assistida, precisament, i en primer lloc les que han aparegut com a avaladores del suposat estudi, que a partir d’avui dilluns potser rebran centenars, milers de trucades de gent alarmada que els demanaran una anàlisi. Una anàlisi que es paga trinco-trinco, i no és barata. Colla d’ingenus. Ingenus, però ingenus induïts. I llavors els diran: “Tranquil, senyor, vostè té un semen com cal, ja pot passar per caixa.” I el client respirarà, alleujat. Uf, a mi no m’ha tocat (m’han tocat la butxaca, però ha estat a fi de bé). Ningú no es queixa de les anàlisis que donen resultats favorables.
Catalans, valencians, bascos, no piqueu. És una estratègia publicitària. Ha tingut èxit, sens dubte, un èxit esclatant, tothom regalima semen per les orelles. Però no deixa de ser publicitat pura i dura. I enganyosa i tramposa. Denunciable. I ningú no la denuncia, hi ha unanimitat. Per això ho explico aquí.
Ja en vam parlar, de com es cuinen determinades estadístiques pensades per al consum mediàtic.
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
Com s’aconsegueixen les mostres de semen? Una trucada des d’un call center, que després d’unes quantes preguntes demana a l’entrevistat que els enviï si us plau al laboratori “un potet de semen per a un experiment”? No, no funciona així. Potser uns enquestadors hàbils que es presenten a la porta del domicili i que demanen “senyora, bon dia, que hi ha el seu marit?”, i quan compareix el mascle de la casa li sol·liciten “una mostreta de semen, que li faria res?”, com qui demana amb quina empresa tenen contractat l’ADSL? No, tampoc no va així.
Les mostres de semen s’aconsegueixen de dues maneres. La més fàcil, la que procedeix de les proves que es fan els qui tenen problemes per concebre, justament. No hi ha caigut ningú, que aquesta mostra és necessàriament esbiaixada d’origen? És veritat que una altra procedència és la dels donants de semen, però és que també són persones interessades, no pas triades a l’atzar entre el conjunt de la població. I hi han anat, en alguns casos –ho diuen els mateixos bancs de semen– cercant una darrera oportunitat de reproduir-se ni que sigui anònimament, si no han tingut descendència fins ara. Però si fins ara no han tingut fills potser ha estat, almenys en algun cas, perquè no podien tenir-los, no? Sigui com sigui, es pot adjudicar a la mostra qualsevol qualificació llevat de la d’aleatòria. La barreja, científicament i estadística, des de tots els punts de vista, és explosiva, una extrapolació manipuladora claríssima.
Cui prodest?, qui interessa? Les entitats que es dediquen a la reproducció assistida, precisament, i en primer lloc les que han aparegut com a avaladores del suposat estudi, que a partir d’avui dilluns potser rebran centenars, milers de trucades de gent alarmada que els demanaran una anàlisi. Una anàlisi que es paga trinco-trinco, i no és barata. Colla d’ingenus. Ingenus, però ingenus induïts. I llavors els diran: “Tranquil, senyor, vostè té un semen com cal, ja pot passar per caixa.” I el client respirarà, alleujat. Uf, a mi no m’ha tocat (m’han tocat la butxaca, però ha estat a fi de bé). Ningú no es queixa de les anàlisis que donen resultats favorables.
Catalans, valencians, bascos, no piqueu. És una estratègia publicitària. Ha tingut èxit, sens dubte, un èxit esclatant, tothom regalima semen per les orelles. Però no deixa de ser publicitat pura i dura. I enganyosa i tramposa. Denunciable. I ningú no la denuncia, hi ha unanimitat. Per això ho explico aquí.
Ja en vam parlar, de com es cuinen determinades estadístiques pensades per al consum mediàtic.
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
divendres, 3 d’octubre del 2008
dimarts, 30 de setembre del 2008
Coincidir amb algú
«Em demanen sobre la darrera pel·lícula de Woody Allen i responc la veritat: no l’he vista. Tant se’n parla, d’aquesta cinta, que he perdut una mica la curiositat i, tal vegada, me n’estaré. Podré viure sense conèixer l’obra del geni ambientada a Barcelona? Ai, ai. Visc perfectament sense haver llegit, per exemple, L’ombra del vent, així que tampoc s’han de treure les coses de mare. L’últim que llegeixo és una cosa fora de la moda i, per tant, terriblement actual.» (La Vanguardia, 29 setembre 2008)
En qüestions polítiques no, però en altres assumptes veig que sovint coincideixo fil per randa amb Francesc-Marc Álvaro. Potser l’hauria de conèixer, però no sé com fer-ho perquè sembli natural.
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
En qüestions polítiques no, però en altres assumptes veig que sovint coincideixo fil per randa amb Francesc-Marc Álvaro. Potser l’hauria de conèixer, però no sé com fer-ho perquè sembli natural.
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
diumenge, 28 de setembre del 2008
Disculpes pel retard
Em vaig equivocar i en aquest cas m’encanta reconèixer-ho. Valentino Rossi continua sent el millor. Vaig pronosticar massa aviat el seu final. I no. Ja fa setmanes que ha tornat a ser el que era, el gran campió, el més bo de tots els temps. «Scusate il ritardo», «Disculpeu-me el retard», deia la samarreta amb què s’ha revestit aquest matí en acabar la cursa. El missatge feia referència als dos anys en què no ha pogut guanyar el campionat del món, perquè la moto no tirava o perquè els pneumàtics el traïen a mitja cursa. Ha quedat demostrat que era això i no ell. Ell continua sent qui era. I encara ens donarà alegries, perquè em penso que s’ha ficat al magí ser també, en nombres absoluts, en totes les estadístiques i sense possibilitat de discussions, el número 1. I Giacomo Agostini hi serà, segur, per aplaudir-lo, rendit davant l’evidència.
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
divendres, 26 de setembre del 2008
La transició «exemplar»
A la fi, algú ha dit coses amb trellat sobre la famosa transició espanyola: «L’elit política del franquisme [controlava] el procés de reforma i, malgrat que el portà més lluny del que volia, [va continuar controlant] l’aparell de l’Estat. El bloc social que va donar suport al franquisme [era] intocable. [...] I ara, l’única cosa [de la constitució espanyola] que preocupa al PSOE és si Leonor podrà ser reina o no.» (Ferran Gallego, UAB, entrevista a Público, 18 setembre 2008)
Ell ja ens ho va dir: «Atado y bien atado.»
«Atado y bien atado», per si algú no ho acaba d’entendre, vol dir que trenta-molts anys després del fet biològic, com es deia aleshores, l’Estat espanyol és igual de fort com era, els que manen, manen, els qui creuen, creuen –i això sí, ara pot manar qualsevol, ja s’ha vist, però es mana de la manera com manava ell i s’ha de creure de la manera com es creia quan hi era ell: això, que és el punt bàsic, no ha canviat–, les estructures són bàsicament les mateixes i no hi ha ningú, fora d’algun cas aïllat, que aixequi el dit per dir que cal tornar a començar, que continuem vivint sota la por dels militars –qui diu militars diu policies i altres funcionaris que fan la seva i es creuen els amos del ball, diu inspectors que sobretot inspeccionen les empreses petites i mitjanes que van bé, primer de tot les catalanes, diu règim de la por i del mesellisme. Ja ho sabeu que el pressupost del ministeri espanyol de Defensa és el segon més gros del Govern de l’Estat, després del de Treball i Afers Socials? Això sí: la ministre és dona, bonica, catalana i mare. La transició és aquest canvi d’embolcall, les essències romanen. I als partits ja els va bé, no ho toquen, perquè el seu únic objectiu és arribar a dalt i manar com ell.
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
Ell ja ens ho va dir: «Atado y bien atado.»
«Atado y bien atado», per si algú no ho acaba d’entendre, vol dir que trenta-molts anys després del fet biològic, com es deia aleshores, l’Estat espanyol és igual de fort com era, els que manen, manen, els qui creuen, creuen –i això sí, ara pot manar qualsevol, ja s’ha vist, però es mana de la manera com manava ell i s’ha de creure de la manera com es creia quan hi era ell: això, que és el punt bàsic, no ha canviat–, les estructures són bàsicament les mateixes i no hi ha ningú, fora d’algun cas aïllat, que aixequi el dit per dir que cal tornar a començar, que continuem vivint sota la por dels militars –qui diu militars diu policies i altres funcionaris que fan la seva i es creuen els amos del ball, diu inspectors que sobretot inspeccionen les empreses petites i mitjanes que van bé, primer de tot les catalanes, diu règim de la por i del mesellisme. Ja ho sabeu que el pressupost del ministeri espanyol de Defensa és el segon més gros del Govern de l’Estat, després del de Treball i Afers Socials? Això sí: la ministre és dona, bonica, catalana i mare. La transició és aquest canvi d’embolcall, les essències romanen. I als partits ja els va bé, no ho toquen, perquè el seu únic objectiu és arribar a dalt i manar com ell.
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
dilluns, 22 de setembre del 2008
La deriva de l’Avui
Ahir al suplement dominical de l’Avui (Plaers d’Avui, 21 setembre 2008) hi havia un reportatge sobre best sellers, d’Anna Cabanillas. Per il·lustrar el reportatge, hi van incloure uns quants retrats d’autors i autores d’arreu del món i també vuit fotografies de portades de llibres d’èxit. Totes les cobertes reproduïdes menys un parell, que són d’autors espanyols, tenen edició catalana, però l’Avui va triar la versió castellana de totes les portades, menys d’una, que la va reproduir en anglès.
«Pus parla català, Déu li don raó» (Ramon Muntaner, segle XIII-XIV) o «puix parla català, vejam què diu» (Joan Fuster, segle XX) són lemes o màximes que tenen el seu què, però que cal contrastar sempre.* Ho dic perquè l’Avui està canviant l’orientació i emparant-se en la bona voluntat de la gent que tradicionalment li ha fet confiança pot introduir dins el catalanisme més o menys militant que el llegeix una manera de veure les coses des de la perspectiva espanyola, que com tothom sap és global i cosmopolita, al contrari que la perspectiva catalana. Com si no hi hagués prou diaris, també a Catalunya, i poderosos, que treballen en la mateixa direcció.
Perquè no digueu que exagero a partir d’una dada solta, us poso un altre exemple també d’ahir mateix. Atemptat contra l’hotel Marriot d’Islamabad, més de 60 morts (Avui, 21 de setembre 2008). Titular: «L’11-S pakistanès». Peça secundària: «No consten hostes espanyols». L’Avui dels nostres dies, al contrari que el d’altres temps, no ha d’informar en primer lloc de si hi havia cap català, incloent-hi els nord-catalans, els andorrans i els algueresos? O tenen por que els titllin de provincians i nacionalistes? Tots els diaris espanyols incloïen ahir aquesta mateixa peça informativa, o molt similar. Si parlant d’un atemptat a Islamabad no és provincià ni nacionalista explicar que allà no hi havia espanyols, l’Avui no pot fer el mateix respecte als catalans?
(Afegitó del 24 de setembre. Dos exemples més i paro, perquè com deia se’n poden trobar cada dia i no em vull fer pesat. Ahir, 23 de setembre, p. 40, sobre l’estrena de la pel·lícula Vicky Cristina Barcelona: «Allen aconsegueix 2,2 milions de taquilla». Et demanes: això és a Catalunya, a l’Estat, a Europa, al món...? Comences a llegir i et queda clar: «als cinemes de tot l'Estat». No seria interessant que l’Avui ho deixés dit en el mateix titular? I no seria molt oportú, ja que d’aquesta pel·lícula, per excepció –la primera vegada a la història!–, se n’han distribuït tantes còpies en català com en castellà, que ens diguessin quant havia recaptat en cada idioma? Sé que un dia ho sabrem, però no és justament aquesta dada la que espera amb candeletes el lector mitjà de l’Avui? Segon exemple, d’avui mateix, dia 24, p. 18: «Els funcionaris cobraran un 2 per cent més l’any que ve». Un cop més parla de l’àmbit de l’Estat. Et demanes: els funcionaris de la Generalitat, els dels ajuntaments catalans, els de les diputacions que hi ha a Catalunya, hi estan inclosos? No? Tindran un augment superior? Inferior? No ho sabem. Però no és justament això el que es deuen demanar els lectors de l’Avui? Només compren l’Avui perquè és escrit en català, o el compren per més coses? Doncs això.)
Els exemples es multipliquen, si us hi fixeu n’hi ha molts en les pàgines informatives, i de manera especial en el suplement esmentat del diumenge.
Diu que el Sr. Lara està fins al capdamunt de l’Avui, com si no hagués sabut fins ara de quina mena de diari li van encolomar el 40% fa quatre anys (a canvi de...?). I llavors, tip de les trucades dels nacionalistes espanyols, entre els quals hi ha els també mig empleats seus de La Razón, que li deuen retreure un munt de coses lletges, ha pressionat els responsables del diari perquè donin una mica de peixet a Madrid. És la manera que tenen alguns catalans de demanar perdó: si ens acusen de provincians, encara que sigui mentida, ens afanyem a fer demostracions d’espanyolitat, que com tothom sap és sinònim de globalitat i d’obertura. Així el Sr. Lara, mentre no aconsegueixi vendre el diari (a qui?, qui l’hi voldrà, després d’aquest gir?), pot ensenyar als amics de Madrid uns quants retalls, cada cop més sovintejats, que compensen els continguts massa catalanistes –és l’Avui!!– d’algunes columnes d’opinió, un àmbit en el qual faria massa lleig introduir-hi censura. Tot i que darrerament hi ha opinadors i entrevistats que deunidó... Bé, segur que amb aquests canvis el Sr. Lara, i potser també el senyor comte, propietari d’un altre 40%, poden dormir més tranquils. Tranquil·litat i bons aliments, sí senyor, molt ben fet.
Atenció, doncs, a la deriva de l’Avui.
* En l’àmbit polític, per exemple, de manera molt especial. Convé tenir en compte que tots els líders que ha tingut el partit lerrou... perdó, el PP a Catalunya, incloent-hi don Alejo, que llavors fins i tot es feia dir Aleix, han parlat habitualment en català. Ara la presidenta és gironina i gasta un català correcte, fins i tot amb bona fonètica. I tenen la senyora Nebrera a la recambra, que també parla un bon català –més farcit de castellanismes, en el seu cas. Però tant ella com la Sánchez Camacho no s’estan de donar suport a les tesis anticatalanes, per arreplegar vots dels pallassos, i ara la Nebrera ha triat com a home seu a Barcelona un personatge de la ultradreta que no s’amaga de ser-ho. Segurament pensen tots plegats que és en aquest terreny on arreplegaran més suports. No seré jo qui els ho desmentirà. En qualsevol cas, el que volia dir és que parlar català no és garantia de bondat. Al llarg de la història n’hi ha hagut uns quants, de catalanoparlants racistes, imperialistes, nazis avant la lettre o dans la suite, botiflers... Cal no ser ingenus.
(Afegitó del 16 d'octubre. El Sr. Lara ha donat el premi Planeta, un fotimer de calés, al gran apòstol espanyol de l’anticatalanisme. No és que l’editorial no tingués alternatives. L’han anat a buscar. El jurat ha dit que aquest cop totes les obres finalistes eren molt bones. Feia temps que no ho deien. Cal no ser ingenus.)
(Afegitó del 23 d'abril 2009. L'Avui –si no m'ha fet algun veí una broma– regala avui, diada de Sant Jordi, un llibre als subscriptors... un llibre en castellà.)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
«Pus parla català, Déu li don raó» (Ramon Muntaner, segle XIII-XIV) o «puix parla català, vejam què diu» (Joan Fuster, segle XX) són lemes o màximes que tenen el seu què, però que cal contrastar sempre.* Ho dic perquè l’Avui està canviant l’orientació i emparant-se en la bona voluntat de la gent que tradicionalment li ha fet confiança pot introduir dins el catalanisme més o menys militant que el llegeix una manera de veure les coses des de la perspectiva espanyola, que com tothom sap és global i cosmopolita, al contrari que la perspectiva catalana. Com si no hi hagués prou diaris, també a Catalunya, i poderosos, que treballen en la mateixa direcció.
Perquè no digueu que exagero a partir d’una dada solta, us poso un altre exemple també d’ahir mateix. Atemptat contra l’hotel Marriot d’Islamabad, més de 60 morts (Avui, 21 de setembre 2008). Titular: «L’11-S pakistanès». Peça secundària: «No consten hostes espanyols». L’Avui dels nostres dies, al contrari que el d’altres temps, no ha d’informar en primer lloc de si hi havia cap català, incloent-hi els nord-catalans, els andorrans i els algueresos? O tenen por que els titllin de provincians i nacionalistes? Tots els diaris espanyols incloïen ahir aquesta mateixa peça informativa, o molt similar. Si parlant d’un atemptat a Islamabad no és provincià ni nacionalista explicar que allà no hi havia espanyols, l’Avui no pot fer el mateix respecte als catalans?
(Afegitó del 24 de setembre. Dos exemples més i paro, perquè com deia se’n poden trobar cada dia i no em vull fer pesat. Ahir, 23 de setembre, p. 40, sobre l’estrena de la pel·lícula Vicky Cristina Barcelona: «Allen aconsegueix 2,2 milions de taquilla». Et demanes: això és a Catalunya, a l’Estat, a Europa, al món...? Comences a llegir i et queda clar: «als cinemes de tot l'Estat». No seria interessant que l’Avui ho deixés dit en el mateix titular? I no seria molt oportú, ja que d’aquesta pel·lícula, per excepció –la primera vegada a la història!–, se n’han distribuït tantes còpies en català com en castellà, que ens diguessin quant havia recaptat en cada idioma? Sé que un dia ho sabrem, però no és justament aquesta dada la que espera amb candeletes el lector mitjà de l’Avui? Segon exemple, d’avui mateix, dia 24, p. 18: «Els funcionaris cobraran un 2 per cent més l’any que ve». Un cop més parla de l’àmbit de l’Estat. Et demanes: els funcionaris de la Generalitat, els dels ajuntaments catalans, els de les diputacions que hi ha a Catalunya, hi estan inclosos? No? Tindran un augment superior? Inferior? No ho sabem. Però no és justament això el que es deuen demanar els lectors de l’Avui? Només compren l’Avui perquè és escrit en català, o el compren per més coses? Doncs això.)
Els exemples es multipliquen, si us hi fixeu n’hi ha molts en les pàgines informatives, i de manera especial en el suplement esmentat del diumenge.
Diu que el Sr. Lara està fins al capdamunt de l’Avui, com si no hagués sabut fins ara de quina mena de diari li van encolomar el 40% fa quatre anys (a canvi de...?). I llavors, tip de les trucades dels nacionalistes espanyols, entre els quals hi ha els també mig empleats seus de La Razón, que li deuen retreure un munt de coses lletges, ha pressionat els responsables del diari perquè donin una mica de peixet a Madrid. És la manera que tenen alguns catalans de demanar perdó: si ens acusen de provincians, encara que sigui mentida, ens afanyem a fer demostracions d’espanyolitat, que com tothom sap és sinònim de globalitat i d’obertura. Així el Sr. Lara, mentre no aconsegueixi vendre el diari (a qui?, qui l’hi voldrà, després d’aquest gir?), pot ensenyar als amics de Madrid uns quants retalls, cada cop més sovintejats, que compensen els continguts massa catalanistes –és l’Avui!!– d’algunes columnes d’opinió, un àmbit en el qual faria massa lleig introduir-hi censura. Tot i que darrerament hi ha opinadors i entrevistats que deunidó... Bé, segur que amb aquests canvis el Sr. Lara, i potser també el senyor comte, propietari d’un altre 40%, poden dormir més tranquils. Tranquil·litat i bons aliments, sí senyor, molt ben fet.
Atenció, doncs, a la deriva de l’Avui.
* En l’àmbit polític, per exemple, de manera molt especial. Convé tenir en compte que tots els líders que ha tingut el partit lerrou... perdó, el PP a Catalunya, incloent-hi don Alejo, que llavors fins i tot es feia dir Aleix, han parlat habitualment en català. Ara la presidenta és gironina i gasta un català correcte, fins i tot amb bona fonètica. I tenen la senyora Nebrera a la recambra, que també parla un bon català –més farcit de castellanismes, en el seu cas. Però tant ella com la Sánchez Camacho no s’estan de donar suport a les tesis anticatalanes, per arreplegar vots dels pallassos, i ara la Nebrera ha triat com a home seu a Barcelona un personatge de la ultradreta que no s’amaga de ser-ho. Segurament pensen tots plegats que és en aquest terreny on arreplegaran més suports. No seré jo qui els ho desmentirà. En qualsevol cas, el que volia dir és que parlar català no és garantia de bondat. Al llarg de la història n’hi ha hagut uns quants, de catalanoparlants racistes, imperialistes, nazis avant la lettre o dans la suite, botiflers... Cal no ser ingenus.
(Afegitó del 16 d'octubre. El Sr. Lara ha donat el premi Planeta, un fotimer de calés, al gran apòstol espanyol de l’anticatalanisme. No és que l’editorial no tingués alternatives. L’han anat a buscar. El jurat ha dit que aquest cop totes les obres finalistes eren molt bones. Feia temps que no ho deien. Cal no ser ingenus.)
(Afegitó del 23 d'abril 2009. L'Avui –si no m'ha fet algun veí una broma– regala avui, diada de Sant Jordi, un llibre als subscriptors... un llibre en castellà.)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
dijous, 18 de setembre del 2008
Qüestions de llengua (XXXI): La jutge, l’alcaldessa, la ministra
(Teniu este article actualitzat ací.)
dimarts, 16 de setembre del 2008
A la democràcia pel sentimentalisme
Potser és veritat el que deia l’altre dia, fa uns mesos, sobre l’evolució del món islàmic a través de les històries d’amor. La sèrie turca Nur, difosa per la cadena MBC des de Dubai (Emirats Àrabs Units) als 22 països de la zona, fa estralls en tot el món àrab. Emesa via satèl·lit des de fa només quatre mesos, Nur relata les aventures sentimentals de la protagonista que dóna nom a la sèrie (l’actriu turca Songül Öden) per guanyar-se l’amor de Muhannad (Kivan ç Tatlituğ), amb el qual es casa inicialment forçada. Ell tampoc arriba al matrimoni gaire convençut, perquè és vidu d’una altra dona morta d’accident, i encara l’enyora. Però de seguida Nur aconsegueix que ell li faci costat com un veritable company, en igualtat de condicions. A partir d’aquest moment, altres persones, gent poderosa i també familiars, miraran d’enterbolir les relacions idíl·liques de la parella.
L’èxit de Nur se suma al que també han aconseguit títols com Els anys perduts o Pom de flors, igualment turcs, la irrupció dels quals en el mercat àrab amenaça l’hegemonia que mantenien en aquest sector els fulletons mexicans, egipcis i libanesos, molt més païbles per a l’islamisme fonamentalista perquè tracten les qüestions amoroses des d’una perspectiva allunyada de la sensibilitat islàmica i, per tant, no interpel·len directament les consciències ni les actituds socials i familiars d’aquestes societats: es veuen com sèries totalment de ficció. En canvi, aquestes produccions turques han desfermat una revolució en moltes llars àrabs, ja que les dones han començat a exigir als seus marits que es comportin d’acord amb el que es veu a la televisió. O sigui, és una sèrie realista, i això cou.
Curiosament, la MBC va decidir doblar la sèrie (del turc a l’àrab) després que a Turquia passés gairebé desapercebuda. I és que les dones turques, molt més avançades socialment, no se sentien identificades amb les aventures de la parella protagonista. Per a elles sembla que és força més natural allò a què aspiren les dones dels països àrabs. Nur conté els elements típics de qualsevol fulletó televisiu, però el que més atrau al públic –sobretot femení– són els rols del matrimoni protagonista: ella és una dissenyadora ambiciosa i el marit un home formós, sentimental i ric que al cap de poc de casar-se comença a tractar-la amb afecte i li dóna suport en els seus afanys professionals. Dues figures ben poc comunes en molts països àrabs.
La MBC emet la sèrie en prime time. Davant l’èxit assolit, ara ha posat en marxa un canal temàtic en el qual es poden veure durant les 24 hores capítols endarrerits i altres extres de la sèrie.
A l’Aràbia Saudita, el gran muftí Abdul Aziz al-Xeij va dictar fa uns dies una resolució en la qual prohibia veure la telenovel·la, perquè atemptava contra els valors musulmans. El Ministeri de Comerç del mateix país ha prohibit la venda de samarretes de la sèrie perquè les considera «ofensives per a la moral». Alguns líders de Hamàs, a Palestina, també s’hi han pronunciat en contra: «La sèrie atempta contra la nostra religió, els valors i les tradicions islàmiques», ha afirmat Hamed Bitawim, diputat de l’organització i predicador en una mesquita de Nablús. També el gran muftí de Bahrein, Isa Qasim, l’ha prohibida.
Però les prohibicions no afecten la popularitat de la sèrie. Segons dades de la cadena MBC, entre tres i quatre milions d’espectadors saudites la segueixen cada dia, d’una població de 28 milions. L’Aràbia Saudita, l’aliada tradicional dels Estats Units a la zona, és justament un dels països en què les dones tenen menys drets i on els personatges de la sèrie constitueixen un contrast més fort davant la rutina del dia a dia. Les dones saudites, per exemple, no poden conduir i necessiten l’autorització del seu protector (és a dir, del marit, o d’un familiar masculí les solteres) per poder acceptar una feina, per viatjar, etc.
També a Gaza i Cisjordània els carrers es buiden a l’hora que s’emet el serial. Als barris àrabs de Jerusalem hi ha força botigues amb pòsters de Nur i Muhannad, al costat de Iàsser Arafat i altres líders palestins i àrabs. I al voltant de la sèrie s’ha creat ja un marxandatge sucós: caramels, bosses de creïlles fregides amb imatges dels personatges, etc. A la ciutat d’Hebron asseguren que els darrers mesos és moda posar als nounats els noms de Nur i Muhannad.
L’èxit de Nur mostra també la incapacitat dels règims àrabs, acostumats a la censura i al control dels mitjans oficials, per limitar l’actuació de les televisions que emeten via satèl·lit a tot l’Orient Mitjà. A començament d’any, l’Egipte i l’Aràbia Saudita ja van presentar a la Lliga Àrab un esborrany de resolució perquè es pogués retirar la llicència d’emissió per als seus països a les emissores que anessin «contra els interessos àrabs, els valors tradicionals o els símbols religiosos». La proposta anava adreçada sobretot contra les emissores de notícies al-Jazira i al-Arabiya, fortament crítiques amb les cúpules de diversos països de la zona i que han dut al món àrab un nivell inimaginable fins fa pocs anys de llibertat informativa. Però la iniciativa no va entrar en vigor per l’oposició de Qatar, seu d’al-Jazira, i el Líban, des d’on emeten moltes cadenes privades.
L’èxit de Nur se suma al que també han aconseguit títols com Els anys perduts o Pom de flors, igualment turcs, la irrupció dels quals en el mercat àrab amenaça l’hegemonia que mantenien en aquest sector els fulletons mexicans, egipcis i libanesos, molt més païbles per a l’islamisme fonamentalista perquè tracten les qüestions amoroses des d’una perspectiva allunyada de la sensibilitat islàmica i, per tant, no interpel·len directament les consciències ni les actituds socials i familiars d’aquestes societats: es veuen com sèries totalment de ficció. En canvi, aquestes produccions turques han desfermat una revolució en moltes llars àrabs, ja que les dones han començat a exigir als seus marits que es comportin d’acord amb el que es veu a la televisió. O sigui, és una sèrie realista, i això cou.
Curiosament, la MBC va decidir doblar la sèrie (del turc a l’àrab) després que a Turquia passés gairebé desapercebuda. I és que les dones turques, molt més avançades socialment, no se sentien identificades amb les aventures de la parella protagonista. Per a elles sembla que és força més natural allò a què aspiren les dones dels països àrabs. Nur conté els elements típics de qualsevol fulletó televisiu, però el que més atrau al públic –sobretot femení– són els rols del matrimoni protagonista: ella és una dissenyadora ambiciosa i el marit un home formós, sentimental i ric que al cap de poc de casar-se comença a tractar-la amb afecte i li dóna suport en els seus afanys professionals. Dues figures ben poc comunes en molts països àrabs.
La MBC emet la sèrie en prime time. Davant l’èxit assolit, ara ha posat en marxa un canal temàtic en el qual es poden veure durant les 24 hores capítols endarrerits i altres extres de la sèrie.
A l’Aràbia Saudita, el gran muftí Abdul Aziz al-Xeij va dictar fa uns dies una resolució en la qual prohibia veure la telenovel·la, perquè atemptava contra els valors musulmans. El Ministeri de Comerç del mateix país ha prohibit la venda de samarretes de la sèrie perquè les considera «ofensives per a la moral». Alguns líders de Hamàs, a Palestina, també s’hi han pronunciat en contra: «La sèrie atempta contra la nostra religió, els valors i les tradicions islàmiques», ha afirmat Hamed Bitawim, diputat de l’organització i predicador en una mesquita de Nablús. També el gran muftí de Bahrein, Isa Qasim, l’ha prohibida.
Però les prohibicions no afecten la popularitat de la sèrie. Segons dades de la cadena MBC, entre tres i quatre milions d’espectadors saudites la segueixen cada dia, d’una població de 28 milions. L’Aràbia Saudita, l’aliada tradicional dels Estats Units a la zona, és justament un dels països en què les dones tenen menys drets i on els personatges de la sèrie constitueixen un contrast més fort davant la rutina del dia a dia. Les dones saudites, per exemple, no poden conduir i necessiten l’autorització del seu protector (és a dir, del marit, o d’un familiar masculí les solteres) per poder acceptar una feina, per viatjar, etc.
També a Gaza i Cisjordània els carrers es buiden a l’hora que s’emet el serial. Als barris àrabs de Jerusalem hi ha força botigues amb pòsters de Nur i Muhannad, al costat de Iàsser Arafat i altres líders palestins i àrabs. I al voltant de la sèrie s’ha creat ja un marxandatge sucós: caramels, bosses de creïlles fregides amb imatges dels personatges, etc. A la ciutat d’Hebron asseguren que els darrers mesos és moda posar als nounats els noms de Nur i Muhannad.
L’èxit de Nur mostra també la incapacitat dels règims àrabs, acostumats a la censura i al control dels mitjans oficials, per limitar l’actuació de les televisions que emeten via satèl·lit a tot l’Orient Mitjà. A començament d’any, l’Egipte i l’Aràbia Saudita ja van presentar a la Lliga Àrab un esborrany de resolució perquè es pogués retirar la llicència d’emissió per als seus països a les emissores que anessin «contra els interessos àrabs, els valors tradicionals o els símbols religiosos». La proposta anava adreçada sobretot contra les emissores de notícies al-Jazira i al-Arabiya, fortament crítiques amb les cúpules de diversos països de la zona i que han dut al món àrab un nivell inimaginable fins fa pocs anys de llibertat informativa. Però la iniciativa no va entrar en vigor per l’oposició de Qatar, seu d’al-Jazira, i el Líban, des d’on emeten moltes cadenes privades.
divendres, 12 de setembre del 2008
Som gent pacífica, tolerant i honrada
Ahir vaig estar gairebé tot el dia a l’Arc de Triomf, col·laborant en un assaig de referèndum, per descomptat il·legal, que havien convocat uns amics. Va ser una diada riallera, sense incidents, una «festa de la democràcia». El que demanàvem en la nostra consulta era: «Voleu que es convoqui un referèndum sobre el futur de Catalunya?» I hi havia paperetes amb el «sí» i paperetes amb el «no». L’abstenció consistia a no votar i el vot en blanc no existia, perquè és una enganyifa i cadascú l’interpreta com vol (i generalment com els que manen li han inculcat que l’interpreti). També hi havia possibilitat de fer vot nul, estripant la papereta, ratllant-la, etc. En fi, com que la pregunta era fàcil, vam tenir moltes respostes, milers. La veritat és que moltes més que les que jo, abans força escèptic sobre l’èxit que podria tenir l’experiència, m’esperava. I els resultats van ser els que més o menys ja intuíem, atesa la ubicació del col·legi electoral i el dia de la consulta: 98,7 «sí», 1,02 «no», 0,01 nuls. A la búlgara, sí senyor.
No es tractava de demostrar res ni de fer cap prospecció objectiva. Només volíem participar activament de la festa i aportar un entreteniment original a la diada. Els dos objectius es van aconseguir.
Hi havia gent que s’acostava a la nostra parada i demanava: «I aquest referèndum que feu, per a què serveix?» I responíem: «Tu agafa una papereta, la que vulguis.» Ho feien. «Ara, tanca els ulls i imagina’t que amb aquesta papereta pots canviar la situació, imagina’t que som en una democràcia de debò i que ens deixen votar això mateix que es diu aquí.» Aclucaven els ulls. «I ara, diposita la papereta a l’urna.» Ho feien. «No et trobes més bé?» Gairebé el cent per cent de la gent deia: «Sí, tens raó, m’ha anat molt bé, ha estat una bona experiència. Gràcies.» Una mena de teràpia col·lectiva, amb resultats magnífics.
Altra gent deia: «Si no preneu nota de les dades de la gent, qui m’impedeix votar dues vegades?» I dèiem: «Home (o dona), fa lleig.» O bé: «Els catalans som honrats, no fem aquestes coses.» La immensa majoria de la gent assentia tot decidida, no volien passar per persones que fan trampes. Alguns deien, amb posat de xai: «Sí, massa honrats, som, per això ens tenen tan collats.» En general, però, alegria i festa.
Només un punt fosc, en tot el dia. Una anècdota que no em va agradar. Sé que explicant-la ací hi pot haver gent que tregui l’anècdota de mare i l’expliqui en altres indrets com dient: «Mireu, mireu, ells mateixos ho reconeixen.» Però va ser una excepció i com a tal l’explico, per denunciar-la. Fins i tot en un context festiu com el d’ahir no hauríem d’aprovar que passessin aquestes coses, ni per excepció.
Un home amb una criatura de pocs anys s’acosta a la parada. L’home agafa una papereta del «sí» ostensiblement i l’ensenya al nen. I tot seguit fica la papereta a l’urna. El xiquet demana, posant el dit damunt les paperetes del «no»: «I aquests altres papers per a què són, papa?» El pare contesta: «Aquests són els papers dels espanyols.» El nen fa una ganyota de fàstic i retira immediatament el dit. Els que ho veiem riem «la gràcia» però després ens quedem pensatius, una mica moixos.
Aquell nen havia estat educat en el racisme, en l’odi als espanyols. I això no és normal. Els catalans som gent honrada, pacífica i tolerant. Sabem que hi ha espanyols que no tenen la culpa del que passa, que el fet de ser espanyols no ha de ser decisiu perquè qualifiquem la gent de manera pejorativa.
Actituds paral·leles a la d’aquest infant –del seu pare, més ben dit, que li havia ensenyat allò–, posicions de rebuig i de fàstic davant el concepte «gent espanyola», es veuen i se senten contínuament a l’inrevés, a tot Espanya, referides als catalans. «Los catalanes», tots en general, som per a molta gent de l’Estat persones empestades, roïnes, malvades. Ja els ho ensenyen de ben menuts a les criatures. Ho he pogut comprovar una altra vegada aquest estiu. Però nosaltres no podem fer el mateix.
Nosaltres hem d’ensenyar als nostres fills que a Espanya hi ha de tot i que encara que només fos una minoria els que són pacífics, tolerants i honrats com ho som la majoria dels catalans, no han d’utilitzar la paraula «espanyol» embolcallada amb una pàtina racista, la del xiquet aquell de l’anècdota.
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
No es tractava de demostrar res ni de fer cap prospecció objectiva. Només volíem participar activament de la festa i aportar un entreteniment original a la diada. Els dos objectius es van aconseguir.
Hi havia gent que s’acostava a la nostra parada i demanava: «I aquest referèndum que feu, per a què serveix?» I responíem: «Tu agafa una papereta, la que vulguis.» Ho feien. «Ara, tanca els ulls i imagina’t que amb aquesta papereta pots canviar la situació, imagina’t que som en una democràcia de debò i que ens deixen votar això mateix que es diu aquí.» Aclucaven els ulls. «I ara, diposita la papereta a l’urna.» Ho feien. «No et trobes més bé?» Gairebé el cent per cent de la gent deia: «Sí, tens raó, m’ha anat molt bé, ha estat una bona experiència. Gràcies.» Una mena de teràpia col·lectiva, amb resultats magnífics.
Altra gent deia: «Si no preneu nota de les dades de la gent, qui m’impedeix votar dues vegades?» I dèiem: «Home (o dona), fa lleig.» O bé: «Els catalans som honrats, no fem aquestes coses.» La immensa majoria de la gent assentia tot decidida, no volien passar per persones que fan trampes. Alguns deien, amb posat de xai: «Sí, massa honrats, som, per això ens tenen tan collats.» En general, però, alegria i festa.
Només un punt fosc, en tot el dia. Una anècdota que no em va agradar. Sé que explicant-la ací hi pot haver gent que tregui l’anècdota de mare i l’expliqui en altres indrets com dient: «Mireu, mireu, ells mateixos ho reconeixen.» Però va ser una excepció i com a tal l’explico, per denunciar-la. Fins i tot en un context festiu com el d’ahir no hauríem d’aprovar que passessin aquestes coses, ni per excepció.
Un home amb una criatura de pocs anys s’acosta a la parada. L’home agafa una papereta del «sí» ostensiblement i l’ensenya al nen. I tot seguit fica la papereta a l’urna. El xiquet demana, posant el dit damunt les paperetes del «no»: «I aquests altres papers per a què són, papa?» El pare contesta: «Aquests són els papers dels espanyols.» El nen fa una ganyota de fàstic i retira immediatament el dit. Els que ho veiem riem «la gràcia» però després ens quedem pensatius, una mica moixos.
Aquell nen havia estat educat en el racisme, en l’odi als espanyols. I això no és normal. Els catalans som gent honrada, pacífica i tolerant. Sabem que hi ha espanyols que no tenen la culpa del que passa, que el fet de ser espanyols no ha de ser decisiu perquè qualifiquem la gent de manera pejorativa.
Actituds paral·leles a la d’aquest infant –del seu pare, més ben dit, que li havia ensenyat allò–, posicions de rebuig i de fàstic davant el concepte «gent espanyola», es veuen i se senten contínuament a l’inrevés, a tot Espanya, referides als catalans. «Los catalanes», tots en general, som per a molta gent de l’Estat persones empestades, roïnes, malvades. Ja els ho ensenyen de ben menuts a les criatures. Ho he pogut comprovar una altra vegada aquest estiu. Però nosaltres no podem fer el mateix.
Nosaltres hem d’ensenyar als nostres fills que a Espanya hi ha de tot i que encara que només fos una minoria els que són pacífics, tolerants i honrats com ho som la majoria dels catalans, no han d’utilitzar la paraula «espanyol» embolcallada amb una pàtina racista, la del xiquet aquell de l’anècdota.
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
dimecres, 10 de setembre del 2008
Reptes publicitaris (2): La gamma que lliga bé amb tu
He recuperat aquest exemple de fa temps, de l’octubre del 2007.
«La gamma que et va com a pintada.» Era el lema d’un anunci de Seguros Bilbao, del grup Catalana Occidente i apareixia en grans cartells a l’entrada de les sucursals d’aquest grup assegurador. La frase s’explicava (?) perquè anava acompanyada d’una paleta de pintor, amb tot de colors.
S’explicava, em demano? No, només s’explicava si anem al castellà –els catalans hem d’estar tot el sant dia traduint al castellà moltes de les poques coses que trobem escrites en català per saber què punyeta ens volen dir. En castellà és prou clar: «La gama que te va que ni pintada.» O sigui, la gamma que et va com l’anell al dit, la gamma que se t’adiu, la gamma que et cau bé, la gamma que t’és com pa i mel. Però, és clar, cap d’aquestes coses no parla ni de pintura ni de paletes de pintor, i fer un nou cartell és molt car, i el català no és una llengua que es mereixi tenir cartells ni dissenys propis.
En qualsevol cas, crec que hi havia una solució: «La gamma que lliga bé amb tu.» Els colors, en efecte, lliguen o no lliguen els uns amb els altres. I en aquest cas, si els haguessin fet lligar, potser hauríem salvat l’escull.
Reptes publicitaris (I): La maduixa que fa petons
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
«La gamma que et va com a pintada.» Era el lema d’un anunci de Seguros Bilbao, del grup Catalana Occidente i apareixia en grans cartells a l’entrada de les sucursals d’aquest grup assegurador. La frase s’explicava (?) perquè anava acompanyada d’una paleta de pintor, amb tot de colors.
S’explicava, em demano? No, només s’explicava si anem al castellà –els catalans hem d’estar tot el sant dia traduint al castellà moltes de les poques coses que trobem escrites en català per saber què punyeta ens volen dir. En castellà és prou clar: «La gama que te va que ni pintada.» O sigui, la gamma que et va com l’anell al dit, la gamma que se t’adiu, la gamma que et cau bé, la gamma que t’és com pa i mel. Però, és clar, cap d’aquestes coses no parla ni de pintura ni de paletes de pintor, i fer un nou cartell és molt car, i el català no és una llengua que es mereixi tenir cartells ni dissenys propis.
En qualsevol cas, crec que hi havia una solució: «La gamma que lliga bé amb tu.» Els colors, en efecte, lliguen o no lliguen els uns amb els altres. I en aquest cas, si els haguessin fet lligar, potser hauríem salvat l’escull.
Reptes publicitaris (I): La maduixa que fa petons
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
dilluns, 8 de setembre del 2008
El ciutadà (franquista) del món
«[N’hi ha que] diuen que no són nacionalistes perquè són “ciutadans del món”. Jo, la majoria de ciutadans del món que he trobat eren espanyols i al cap de dos minuts de clavar-me la pallissa amb la seva ciutadania del món s’han revelat mil vegades més nacionalistes que Joel Joan. Els americans, els francesos i els italians que trobo no es defineixen com ciutadans del món, sinó com americans, francesos o italians. I és que ells no tenen cap problema a mostrar-se nacionalistes (és clar que, en el seu cas, ser-ho té altres noms, com “patriota” o “xovinista”). El problema dels nacionalistes espanyols és que han de dissimular que ho són perquè dediquen el dia a criticar els nacionalistes catalans, bascos o –en casos extrems– gallecs.
»De la mateixa manera, quan algú –sol ser un cantant o artista de varietats– t’explica que ell no es fica en política, perquè “és apolític”, no saps ben bé per què, sempre acaba demostrant-te el seu amor per Franco.
»Ja ho deia Peridis en un acudit: quan algú sosté que ara no hi ha tanta diferència entre les esquerres i les dretes, no en dubtin, és de dretes.» (Empar Moliner, El País 8 setembre 2008)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
»De la mateixa manera, quan algú –sol ser un cantant o artista de varietats– t’explica que ell no es fica en política, perquè “és apolític”, no saps ben bé per què, sempre acaba demostrant-te el seu amor per Franco.
»Ja ho deia Peridis en un acudit: quan algú sosté que ara no hi ha tanta diferència entre les esquerres i les dretes, no en dubtin, és de dretes.» (Empar Moliner, El País 8 setembre 2008)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
dimecres, 3 de setembre del 2008
Subscriure's a:
Comentaris (Atom)
