per
Claudia Lage
Un matí gris, cap al començament del segle XX, en un barri londinenc la jove Virginia s’acomiadava amb una barreja d’enveja i enyorament –si aquests dos sentiments poden mai anar junts– dels germans que deixaven casa i ciutat per anar a estudiar a la universitat, mentre que ella i la seva germana Vanessa tenien al sofà uns coixins per brodar i a la cuina unes patates per pelar.
Des de petita, Virginia adorava els llibres, i es commovia especialment amb la imatge del seu pare, ja gran, assegut davant la llar de foc amb un exemplar a les mans, llegint-lo cada dia en veu alta. No va trigar gaire la nena a percebre que allò que adorava feia part d’un univers distant i aliè –distància que la seva naturalesa no comprenia i amb la qual no es conformava–, un univers fet de lleis severes i mil·lenàries al qual no estava convidada ni se li permetria entrar encara que ho desitgés molt. Però Virginia ho desitjava tant que, contra el parer del pare, va fer lliçons de grec clàssic, el primer pas en la seva sòlida formació autodidacta, conquistada plenament.
Dècades després, el 1928, a quaranta-sis anys d’edat i amb set llibres publicats, Virginia Woolf escriu l’assaig titulat
Una cambra pròpia, en el qual imagina l’existència d’una hipotètica germana de Shakespeare, anomenada Judith, que com el germà bard posseïa una gran capacitat intel·lectual i talent artístic. Què se’n faria de Judith, de la seva vida, del seu do i dels seus afanys?, demana Virginia. Mentre el germà va a escola, coneix món, esdevé un autor d’èxit i un dramaturg popular i notable, Judith roman a casa. “Era tan aventurera, tan imaginativa, tan curiosa per veure món com ho era ell. Però ella no va anar a escola. No va tenir l’oportunitat d’aprendre gramàtica i lògica, i encara menys de llegir Horaci i Virgili. Agafava un llibre de tant en tant, potser un dels que tenia el seu germà, i llegia unes quantes pàgines. Però llavors venien els seus pares i li manaven sargir les mitges o tenir cura del dinar i deixar de somiar desperta amb llibres i papers. [...] Potser va assajar d’escriure alguna pàgina al soterrani, d’amagat, però les feia desaparèixer o les cremava de seguida.” El talent de Judith no havia de trobar ni expressió ni sortida fora de les poques ratlles engolides pel foc i d’aquelles poques frases escrites en la penombra i el secret.
Fins la mateixa Jane Austen, tres segles després, amagava els seus manuscrits o els tapava amb paper assecant quan s’adonava que venia algú. La cèlebre escriptora anglesa no tenia ni una habitació ni cap altre lloc propi per escriure, i llavors ho feia a la taula de la sala de estar, on la interrompien a cada moment. La manera com Austen es dedicava a escriure en comptes de fer altres activitats casolanes Virginia Woolf la interpretava en clau d’autorepressió. “Però ningú hauria de sentir-se avergonyit pel fet de ser sorprès en el moment d’escriure un llibre com ara
Orgull i prejudici.”
Aquell sentiment d’activitat inadequada no tenia relació amb les dificultats naturals de tota la vida, masculina o femenina, va ponderar Virginia Woolf. “La indiferència del món que Keats i Flaubert i altres homes de geni van haver de suportar amb tanta dificultat, en el cas de la dona no era indiferència sinó hostilitat. El món no li deia, com a ells: ‘Escriu, si vols; a mi no em fa res.’ El món, a elles, els deia amb una riallada: ‘Escriure? Què t’ha agafat, amb això d’escriure?’”.
I doncs, entre papers amagats, manuscrits cremats, diaris i cartes, culpes, pors i ànsies, s’escrivia. I així com la nena Virginia observava el pare amb els llibres, tenia consciència que ella feia una cosa prohibida, no permesa, o encara, més perillosament, una cosa que no li pertocava, que no feia part del seu món, o bé, com li deia aquell entorn hostil, una cosa que li era denegada perquè no hi tenia dret.
A l’altra banda de l’oceà, en terres tropicals, una jove com tantes altres, germana també de Shakespeare, esperava l’hora que a casa no quedés ningú per tancar-se al quarto amb ploma i paper. “Perquè jo ja escrivia versos, sent una nena. Ah!, ningú no s’imagina amb quin gust”, deia Julia Lopes de Almeida en una entrevista, anys després, el 1903, al periodista João do Rio. “Era com un plaer prohibit! Sentia alhora la delícia de compondre’ls i la por que acabessin descobrint-los. Em tancava a l’habitació, ben tancada i barrada, obria l’escriptori i estenia per la blancor del paper unes quantes rimes...”
Quan li feien l’entrevista, Julia ja era una escriptora amb repercussió notable entre els lectors i dins el medi literari carioca, però amb això no n’hi va haver prou perquè rebés el reconeixement merescut. Entre les diverses activitats que feia a Rio de Janeiro, Julia participava a la comissió de formació de l’Acadèmia Brasilera de Lletres, però a l’hora de triar un nou membre de l’acadèmiala seva candidatura fou exclosa. Filinto de Almeida, el seu marit, fou qui va ocupar la cadira, i diuen les bones i les males llengües que ho van fer com un “homenatge”... a ella. Filinto, tot i que va acceptar l’honor, reconegué a João do Rio: “No era jo qui havia d’anar a l’acadèmia, era ella.” La resposta del periodista fou directa: “Hi ha molta gent que considera Julia el primer novel·lista brasiler.”
Però aquella “molta gent”, mentrestant, no es va pas manifestar ni amb allò de l’acadèmia ni després, quan el nom de l’escriptora va ser bandejat per crítics, escriptors i antologistes, tant coetanis com posteriors, cosa que es va traduir, fins fa poc, en silenci sobre el seu nom. Després, i fins fa ben poc, en oblit.
És coneguda l’anècdota explicada per Lygia Fagundes Telles sobre una de les seves primeres publicacions, al començament de la carrera. La jove escriptora va ser complimentada per dos escriptors famosos de l’època que, en comptes de parlar del llibre, es van fixar en les seves cames. “Molt boniques”, van dir. I de seguida, com si fossin davant un gran misteri: “Però com és que li ha donat per escriure? Vostè és una noia ben bonica, s’ha de casar i no pas escriure, és malaguanyar-se.” Lygia conta que es va posar a plorar allà mateix, el dia de la presentació, davant els dos escriptors.
“Era molt difícil en aquella època”, diu, “s’acceptava que una dona escrivís poesia o abordés temes puerils i sentimentals, però una dona que escrivís prosa incomodava massa. La dona no podia ser una narradora que intentés copsar realitats que només els homes copsaven. Se’n burlaven, les minimitzaven, les menyspreaven. Insistien que la nostra vocació era el matrimoni. I, compte, ja érem al segle XX. [...] A aquells dos senyors els vaig respondre: la vocació és allò a què ets cridat, i a mi em va cridar la literatura.”
Lygia recorda que Clarice Lispector va ser una de les poques de la seva generació que plantà cara amb relació a les escriptores de ficció. “El prejudici s’expressava així: l’home escriu bé, la dona ja ho veurem”, resumia Clarice.
Com Virginia Woolf a
Una cambra pròpia, Lygia Fagundes Telles recorda les seves antecessores. “Els primers pensaments d’aquelles dones reprimides i engavanyades dels segles passats eren escrits al quadern de notes de casa seva. Entre els ‘dos quilos de patates’ i els ‘cinc quilos de cebes’ col·locaven els primers pensaments poètics, en general els dubtes, els anhels, els somnis. Foren les primeres escriptores. Després vam arribar nosaltres.”
I ho diu també Virginia: “Si tenim l’hàbit de la llibertat i el coratge d’escriure exactament el que pensem; si fugim una estona de la sala d’estar i mirem els éssers humans [...] i també el cel i els arbres, o el que sigui, i cap ésser humà no ens tapa l’horitzó, llavors l’oportunitat sorgirá, i la poeta morta que fou la germana de Shakespeare assumirà el cos que ella tan sovint havia de tenir amagat. Rescatant la seva vida de les vides desconegudes que havien estat les seves precursores, com ja havia aconseguit el seu germà, ella també naixerà.”
(Extracte adaptat del darrer article publicat per l’escriptora Claudia Lage a la revista mensual de literatura
Rascunho, Curitiba, desembre 2011)
Josep Lluís Bausset era un home amb trellat. Crec que és la millor definició que es pot donar d’aquest homenot de l’Alcúdia: un homenot amb trellat, si voleu. O un home a seques, en el sentit goethià del terme. Ell deia que el seu mèrit era haver arribat a cent anys, i allò, sense ser totalment fals, ja que meritòria era la seua longevitat, li permetia abordar amb un cert escepticisme l’allau d’homenatges i de records. 
