Una de les coses que menys entenc de la manera de comunicar-se de determinades persones constituïdes en autoritat, és que sovint obren escletxes difuses en els principis que formulen, de manera que hi ha la possibilitat clara de fer exactament allò mateix que prohibeixen. Diuen les coses de manera que tant la regla com les excepcions a la regla siguin tan “evidents” que a tothom li semblin bé com a principis, sense que calguin explicacions més detallades. I quan arriba el cas d’aplicar la llei, que l’apliquen ells –són els que manen–, llavors decideixen que el seu cas és el típic en què es compleix l’excepció. Les guerres, decidides gairebé sempre per la gent que mana, són un exemple clar d’aquesta manera de fer: sempre ens asseguren que és un cas excepcional.
Tant per tant, penso, potser seria millor que quan es formulin aquests principis, no s’hi incorporessin excepcions. Les excepcions que ha de tenir tot principi en una societat no fonamentalista penso que no poden formar part de la regla, sinó que han de formar part de l’intangible, han de ser principi indiscutible però sense tenir formulació concreta, perquè si es formula, com que continuem trobant-nos en una societat lliure, caldrà obrir la porta a l’excepció de l’excepció, i així successivament: és impossible ficar en una llei la vida i quan s’ha intentat s’ha caigut en la tirania més perversa. Si incloem les excepcions en la mateixa regla, llavors ja no és excepció, sinó part de la regla. I per tant, el principi expressat en la regla passa a ser paper mullat, a l’albir dels qui manen, que sempre interpretaran, arribat el moment, que en aquell cas, justament en aquell cas, és quan es dóna l’excepció.
Com que aquest paràgraf darrer, ara que l’he rellegit, no s’entén gaire, posem un exemple, el dels càstigs físics als nens. En principi, tothom està d’acord amb el fet que són intolerables. Però després sentim com hi ha gent, de vegades constituïda en autoritat, si més no moral, que diu que “una plantofada a temps” pot arreglar un futur desgraciat. Le regla i l’excepció han estat formulades així mateix per Fernando Savater (El País, 23 octubre 2005), i les ha exemplificades amb el cas de Hellen Keller i la bufetada que li va clavar la seva institutriu Anne Sullivan, la qual va aconseguir així que la famosa nena sorda, muda i cega comencés a respondre positivament als intents de comunicació, fins llavors frustrats, de la gent del seu entorn.
Però aquest principi amb l’excepció inclosa, ¿no es presta a tota mena d’abusos justament per part dels pares i mares, tutors i mestres que ja són propensos a maltractar, mares i pares i tutors i mestres que no tenen les idees tan clares com se suposa que les tenia Anne Sullivan? Com descodificaran de manera adequada la regla i l’excepció aquests pares i mares –que segur que són una minoria, però hi són– propensos a la violència? No hauríem de prohibir les coses pensant només en la gent perillosa, i deixar que el sentit comú faci la resta? Algú pensa que s'han de descriure totes les possibles excepcions d’una regla perquè una societat funcioni? Cal legislar, sobretot en el terreny del dret penal, descrivint tot allò que se’ns acudeixi que pot passar, bo o dolent, en la societat? No legislem massa?
Savater formula el seu principi de diverses maneres. Per exemple, així: “No hay que maltratar a los niños ni se debe recurrir habitualmente por frustración o histeria –cuando no por sadismo– a los castigos corporales contra ellos.” Aquest “habitualmente”, vol dir que hi ha excepcions en què són justificats els càstigs corporals “por frustración o histeria”?
I també ho diu així: “El cachete puede ser en ocasiones un atisbo aleccionador que vacune contra futuras transgresiones que desembocarán en reconciliaciones más difíciles.” Què vol dir “...puede ser en ocasiones”?
O així: “Ninguna bofetada sustituye a la persuasión, pero alguna –en la ocasión y el momento adecuados– puede servir de aldabonazo para que las razones persuasivas sean mejor atendidas.” Què significa exactament “alguna”, “en la ocasión y el momento adecuados” i “puede servir”?
I encara així: “No, claro que no se debe pegar a los críos. Casi nunca.” Què vol dir “casi nunca”?
En fi, per mi Fernando Savater ha comès una greu irresponsabilitat. Una més. Ja vaig deixar de creure en ell i en la seva capacitat d’anàlisi lúcida del món quan va començar a deformar la realitat del País Basc i a presentar-se com a víctima d’una violència que ell, més que molts altres, ha contribuït a atiar de manera contínua en els últims anys, amb la seva irresponsable formulació de principis de no-violència que afectaven desfavorablement en primer lloc tothom qui no pensava com ell. Ell mateix i els seus amics s’apliquen sempre de forma afavoridora els principis i, alhora, neguen sempre aquesta mateixa interpretació favorable als de l’altra banda. És a dir, l’excepció és sempre ell i els de la seva banda, com si no hi hagués precedents ni història ni drets concurrents ni provocacions prèvies de cap mena.
En el cas de les “plantofades a temps”, ja es veu que Savater en deu haver clavat unes quantes i que n’està molt satisfet pensant que la mesura segur que ha servit per arreglar el futur de les criatures afectades. Sí, Savater, el seu futur i la teva tranquil·litat. No és gens estrany que Savater sigui un dels sacerdots suprems davant l’altar de la Constitución espanyola, que tant serveix per a una finalitat com per a la contrària, segons qui la llegeixi i segons què es discuteixi, però que al final sempre queda interpretada i determinada pels mateixos, pels que manen.
Quina és la solució al cas de les lleis generals i les excepcions? No la sé, no sé si hi ha cap solució. Suposo que l’ésser humà és limitat i haurà d’enfrontar-se sempre a aquestes contradiccions. Però jo crec que durant una temporada aniria força bé que les lleis generals més bàsiques –no matar, no pegar, no robar, no insultar, no fer guerres, no enriquir-se injustament a costa de l’esclavisme o les necessitats de subsistència d’altres– no tinguessin excepcions de cap mena, almenys en les formulacions teòriques. Potser aconseguiríem millorar una mica el món, que ja és prou difícil. I les excepcions, ja ens les trobarem en els casos concrets. I com que no som fonamentalistes, sabrem aplicar amb seny el que pertoqui en cada cas.
O ens estimem més que tot estigui teòricament ben quadriculat, que s’escrigui cada cosa amb previsió absoluta de tot el que pot passar, i que al final els que manen dictaminin que en aquest cas s’aplica la regla general i en aquell altre l’excepció?
Jo no.
dimarts, 25 d’octubre del 2005
divendres, 14 d’octubre del 2005
Els nacionalistes són ells
Ja ho vaig escriure fa temps i es va publicar, però no recordo a on i no sé trobar-ho. Els catalans vam cometre un error quan ens vam qualificar de nacionalistes. Nosaltres, la majoria, som catalans i prou, només volem que ens deixin ser catalans i prou. La paraula i el concepte de "nacionalisme", arreu, en gairebé tots els idiomes, vol dir una cosa diferent del que diuen el diccionaris catalans. Nosaltres diem "nacionalisme" i "nacionalistes" i no tenim la sensació de dir cap cosa lletja. En canvi, en castellà, anglès, alemany, francès, italià... "nacionalisme" els sona a imperialisme, a mata-degolla, a invasions, a guerra, a... nazis, justament. Per tant, encara que per a nosaltres "nacionalisme" signifiqui simplement la nostra manera de dir que estimem el país, hauríem de bandejar aquest terme. I dir-nos catalans i prou. O "pobres catalans", si voleu, que seria més ajustat.
I llavors, anomenar "nacionalistes" els espanyols, perquè ells sí que ho són: imperialistes, mata-degolla, invasors, guerra... nazis. Si un poble diu que vol viure pacíficament d'una altra manera, amb una altra mena de relació amb els països veïns, no ens poden titllar de nacionalistes. Els nacionalistes són ells, que no ens deixen. I són ells els que tenen els tancs per impedir-ho. Nosaltres, des del Decret de Nova Planta, que no ha estat derogat, no podem tenir ni ganivets a casa. I ni ganes. "Som gent pacífica", els nacionalistes són ells.
(Això ve a tomb per una ressenya que he vist en una publicació de Madrid sobre un llibre d'autor català que al crític li ha semblat molt bé, però deia: "Lástima que sea nacionalista..." Potser la culpa és una mica nostra, que ens fem dir el que no som. No pots anar pel món dient que et dius "nazi" i que això en el teu idioma significa tal cosa bonica. A veure si ho anem canviant.)
(Ep! Que quedi clar que som una nació, eh? Això sí. Com Castella, com el Japó i com els Estats Units d'Amèrica. Però una cosa és el que som i una altra l'isme amb el qual qualifiquem la manera d'estimar la nostra nació.)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
I llavors, anomenar "nacionalistes" els espanyols, perquè ells sí que ho són: imperialistes, mata-degolla, invasors, guerra... nazis. Si un poble diu que vol viure pacíficament d'una altra manera, amb una altra mena de relació amb els països veïns, no ens poden titllar de nacionalistes. Els nacionalistes són ells, que no ens deixen. I són ells els que tenen els tancs per impedir-ho. Nosaltres, des del Decret de Nova Planta, que no ha estat derogat, no podem tenir ni ganivets a casa. I ni ganes. "Som gent pacífica", els nacionalistes són ells.
(Això ve a tomb per una ressenya que he vist en una publicació de Madrid sobre un llibre d'autor català que al crític li ha semblat molt bé, però deia: "Lástima que sea nacionalista..." Potser la culpa és una mica nostra, que ens fem dir el que no som. No pots anar pel món dient que et dius "nazi" i que això en el teu idioma significa tal cosa bonica. A veure si ho anem canviant.)
(Ep! Que quedi clar que som una nació, eh? Això sí. Com Castella, com el Japó i com els Estats Units d'Amèrica. Però una cosa és el que som i una altra l'isme amb el qual qualifiquem la manera d'estimar la nostra nació.)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
dimarts, 4 d’octubre del 2005
Fruir com un godall
El fet que no m'entusiasmi gens ni mica el nou Estatut no em priva de fruir com un godall amb el que arriba aquests dies de més enllà de l'Ebre i amb les reaccions que provoca aquí mateix el bum-bum espanyol. Potser és veritat el que diu avui el columnista bascoespanyol Kepa Aulestia, segons el qual "és probable que fins divendres la ciutadania catalana no situés [tenir un nou Estatut] entre les seves prioritats [...] tan probable com que després de divendres molts ciutadans catalans el percebin [...] com si ja fos una cosa seva." (La Vanguardia, 4 oct. 05)
Té força raó Aulestia. Hi ha molta gent, almenys al meu voltant, que fins la setmana passada l'Estatut tant els era buit com carregat, i ara segueixen minut a minut el que arriba de Madrid. Primer de tot, les paraules boniques d'uns, donant per descomptat que l'Estatut és "molt respectable" si bé, "òbviament, caldrà fer-hi retocs". Aquest "òbviament" resulta encisador, perquè és aquella apel·lació secular del Madrid paternalista al català mesell, al "seni", com diuen ells, dels catalans "que toquen de peus a terra", que són "los catalanes de verdá", els que tenen el pedigrí beneït per Espanya, els que saben el que ens convé. Molt interessant.
I les estripades dels altres, de bracet amb els militars i amb el rei espanyol i amb la Cope i tota la pesca.
I les reaccions d'aquí, donant per fet que "òbviament" cal comptar que l'Estatut, tal com està, no ens l'aprovarà Madrid i, per tant, caldrà negociar amb el PSOE les retallades, o sigui, a veure si ens introdueixen els supositoris de glicerina constitucional amb mantega o amb margarina. Per descomptat, que ells són molt assenyats, no com aquests cridaners escandalosos del PP, que no paren de bramar.
I els tercers, que es freguen les mans perquè saben que qualsevol cessió que es faci en l'Estatut seran arguments per esgarrapar vots a les pròximes eleccions, ells que per quatre quartos i cinc càrrecs i sis despatxos i set secretàries es van deixar supositoritzar les vegades que va convenir, primer per la UCD, després pel PSOE, finalment pel PP -fuig, dimoni- i ara estan superdisposats de nou a seguir el tractament amb el PSOE del tarannà.
I els d'Esquerra, que... que... que... Ara no em ve al cap quin paper ha fet, fa i farà Esquerra en tota aquesta comèdia, però segur que és un paper molt transcendental. El de pinxo, potser? No, perquè el seu líder no fa por, és més aviat patètic. El d'encarregat que funcioni la nevera on hi ha la mantega i la margarina i els supositoris? Potser és això, sí. Voldran fer el paperot, voldran fer comèdia, com si ells no tinguessin res a veure amb tot plegat i només passessin per allà, molt responsables, per endollar la nevera al corrent.
Molt i molt interessant.
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
Té força raó Aulestia. Hi ha molta gent, almenys al meu voltant, que fins la setmana passada l'Estatut tant els era buit com carregat, i ara segueixen minut a minut el que arriba de Madrid. Primer de tot, les paraules boniques d'uns, donant per descomptat que l'Estatut és "molt respectable" si bé, "òbviament, caldrà fer-hi retocs". Aquest "òbviament" resulta encisador, perquè és aquella apel·lació secular del Madrid paternalista al català mesell, al "seni", com diuen ells, dels catalans "que toquen de peus a terra", que són "los catalanes de verdá", els que tenen el pedigrí beneït per Espanya, els que saben el que ens convé. Molt interessant.
I les estripades dels altres, de bracet amb els militars i amb el rei espanyol i amb la Cope i tota la pesca.
I les reaccions d'aquí, donant per fet que "òbviament" cal comptar que l'Estatut, tal com està, no ens l'aprovarà Madrid i, per tant, caldrà negociar amb el PSOE les retallades, o sigui, a veure si ens introdueixen els supositoris de glicerina constitucional amb mantega o amb margarina. Per descomptat, que ells són molt assenyats, no com aquests cridaners escandalosos del PP, que no paren de bramar.
I els tercers, que es freguen les mans perquè saben que qualsevol cessió que es faci en l'Estatut seran arguments per esgarrapar vots a les pròximes eleccions, ells que per quatre quartos i cinc càrrecs i sis despatxos i set secretàries es van deixar supositoritzar les vegades que va convenir, primer per la UCD, després pel PSOE, finalment pel PP -fuig, dimoni- i ara estan superdisposats de nou a seguir el tractament amb el PSOE del tarannà.
I els d'Esquerra, que... que... que... Ara no em ve al cap quin paper ha fet, fa i farà Esquerra en tota aquesta comèdia, però segur que és un paper molt transcendental. El de pinxo, potser? No, perquè el seu líder no fa por, és més aviat patètic. El d'encarregat que funcioni la nevera on hi ha la mantega i la margarina i els supositoris? Potser és això, sí. Voldran fer el paperot, voldran fer comèdia, com si ells no tinguessin res a veure amb tot plegat i només passessin per allà, molt responsables, per endollar la nevera al corrent.
Molt i molt interessant.
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
dijous, 29 de setembre del 2005
A qui volen enganyar?
Al Parlament s'ha arribat a un acord completament històric, extraordinari i llençacoeter, a quarts de deu de la nit. Els senyors Iceta Llorens (PSC) i Homs Molist (CiU) han negociat durant més de tres hores el futur de Catalunya, i se n'han sortit. Ells sols. És una meravella, quins polítics més traçuts.
Jo, ho sento, no m'ho crec. Si en aquesta negociació s'hi jugaven, com diuen, el futur de Catalunya i un acord tan i tan històric, s'hauria negociat a un nivell més alt. La cosa estava ja feta d'abans, i tota la resta ha estat comèdia, i de fet se li ha escapat una mica el secret al senyor Boada, d'Iniciativa, en la primera intervenció que ha fet després de les diverses interrupcions, per descomptat també històriques. Ha dit, en efecte, que la cosa estava clara des de feia dies i que podien haver escenificat el moment històric d'una manera menys espectacular.
No cal acabar a les petites perquè un esdeveniment sigui històric... i això concedint que el fet sigui històric, que ja és concedir. Els textos han quedat prou aigualits, entre tots plegats, perquè no obliguin a res més que a exercir amb molt d'entusiasme la ingenuïtat que sempre hem tingut els catalans. I a més, ara vénen les rebaixes de Madrid, tot i que José Montilla ha estat gairebé de manera permanent al Parlament, i amb fil directe obert amb Madrid. (I em pregunto qui dirigeix el Ministeri de Comerç espanyol, des de fa mesos... Potser és un ministeri que no necessita ministre?)
Hi haurà rebaixes igual: ja ho han concedit tots, que serà així. O sigui, tenim un altre Estatut, vint-i-sis anys després, molt agosarat i molt bonic. Que bé.
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
Jo, ho sento, no m'ho crec. Si en aquesta negociació s'hi jugaven, com diuen, el futur de Catalunya i un acord tan i tan històric, s'hauria negociat a un nivell més alt. La cosa estava ja feta d'abans, i tota la resta ha estat comèdia, i de fet se li ha escapat una mica el secret al senyor Boada, d'Iniciativa, en la primera intervenció que ha fet després de les diverses interrupcions, per descomptat també històriques. Ha dit, en efecte, que la cosa estava clara des de feia dies i que podien haver escenificat el moment històric d'una manera menys espectacular.
No cal acabar a les petites perquè un esdeveniment sigui històric... i això concedint que el fet sigui històric, que ja és concedir. Els textos han quedat prou aigualits, entre tots plegats, perquè no obliguin a res més que a exercir amb molt d'entusiasme la ingenuïtat que sempre hem tingut els catalans. I a més, ara vénen les rebaixes de Madrid, tot i que José Montilla ha estat gairebé de manera permanent al Parlament, i amb fil directe obert amb Madrid. (I em pregunto qui dirigeix el Ministeri de Comerç espanyol, des de fa mesos... Potser és un ministeri que no necessita ministre?)
Hi haurà rebaixes igual: ja ho han concedit tots, que serà així. O sigui, tenim un altre Estatut, vint-i-sis anys després, molt agosarat i molt bonic. Que bé.
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
dimarts, 27 de setembre del 2005
L'última decisió?
Confesso que no sé a hores d'ara si sortirà aquest Estatut dels dallonses o no. Jo no ho sé. Sí que sé -em consta- que els polítics que fan aquestes posades en escena cada dia des de fa un any i mig, aquests polítics sí que saben perfectament des de fa molts dies què votaran divendres. Les discussions mediàtiques em consta que són comèdia. Però jo no sé què faran al final, només ho saben ells.
Jo, sobre aquest Estatut que s'han empescat, que per mi és paper mullat abans i tot de néixer, penso que l'única veritat és la que reflecteix avui Josep Ramoneda, ideòleg del PSC: "Zapatero ha volgut que es fes visible el que de vegades es dissimula en el joc de les aparences i dels gestos: que la penúltima paraula de l'Estatut la té Madrid i que només després de passar per les Corts [espanyoles] el poble català tindrà l'última decisió en forma de sí o no. Zapatero ha volgut deixar clar que els diputats catalans proposen i les Corts [espanyoles] disposen." (El País, 27 setembre 2005)
O sigui: la mama fa una verdura que sap que al nen no li agrada, la mama decideix que a la nit hi ha verdura per sopar i la mama pregunta finalment a la criatura si vol sopar. I la conclusió que hem de treure, si el nen diu que vol sopar, és que la criatura ha triat verdura per sopar? Si us plau.
Doncs, ja està tot dit, no? Aquest Estatut no està fet ni pels catalans, sinó per Madrid -Zapatero i la llarga mà del PSOE-, ni és per als catalans, sinó per a les Corts espanyoles -que són les que diran si els va bé o no- i els catalans tindrem l'opció de dir, al final, si sí o si no. Déu n'hi do, l'autonomia catalana.
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
Jo, sobre aquest Estatut que s'han empescat, que per mi és paper mullat abans i tot de néixer, penso que l'única veritat és la que reflecteix avui Josep Ramoneda, ideòleg del PSC: "Zapatero ha volgut que es fes visible el que de vegades es dissimula en el joc de les aparences i dels gestos: que la penúltima paraula de l'Estatut la té Madrid i que només després de passar per les Corts [espanyoles] el poble català tindrà l'última decisió en forma de sí o no. Zapatero ha volgut deixar clar que els diputats catalans proposen i les Corts [espanyoles] disposen." (El País, 27 setembre 2005)
O sigui: la mama fa una verdura que sap que al nen no li agrada, la mama decideix que a la nit hi ha verdura per sopar i la mama pregunta finalment a la criatura si vol sopar. I la conclusió que hem de treure, si el nen diu que vol sopar, és que la criatura ha triat verdura per sopar? Si us plau.
Doncs, ja està tot dit, no? Aquest Estatut no està fet ni pels catalans, sinó per Madrid -Zapatero i la llarga mà del PSOE-, ni és per als catalans, sinó per a les Corts espanyoles -que són les que diran si els va bé o no- i els catalans tindrem l'opció de dir, al final, si sí o si no. Déu n'hi do, l'autonomia catalana.
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
dimarts, 20 de setembre del 2005
El senyor Roca
El senyor Roca té fama de ser un dels personatges més assenyats del país. Ahir, per no dir més, va anar a fer els honors i a tocar la barbeta –mai més ben dit– al senyor Mariano Rajoy, que sembla que tornarà a ser el candidat a la presidència de l’oposició espanyola en les pròximes eleccions estatals, si no el descavalca un suposat sector (més) dur que diu que hi ha en el seu partit.
Doncs bé, ara (més) seriosament, de vegades el senyor Roca diu coses ben interessants. Com avui, que es queixa a La Vanguardia que els corresponsals al Estats Units van dir en un primer moment que els morts de l’huracà Katrina a Nova Orleans havien estat més de 10.000, i ara sabem que amb prou feines van ser 1.000 a tot l’estat de Louisiana, però –es queixa Roca– ningú ha demanat disculpes. Simplement es dóna la nova xifra i ja està, les paraules se les endú el vent. El senyor Roca té raó de queixar-se.
El senyor Roca explica un altre exemple, el del suposat pianista que havia perdut la memòria i no recordava la seva identitat, i els mitjans de comunicació van dir que era un virtuós músic i el comparaven amb Mozart, de tan bo com era. I ara resulta que “el pianista” amb prou feines toca el piano amb dos ditets, i sense acompanyament. Algú ha rectificat, algú s’ha excusat per les informacions precedents? Algú ha explicat per què van donar una dada sense saber-la del cert, però oferint-la com si hi haguessin tingut accés directe? No. El senyor Roca té raó de queixar-se.
L’ensenyança és aquesta, diu el senyor Roca: “Una informació veraç és un fonament de la llibertat. Opinar en llibertat exigeix estar ben informat. Exigeix creure que el que es llegeix, es veu o s’escolta com a notícia és presumptament veraç.” (La Vanguardia 20 setembre 2005).
És bonic veure com els polítics, quan deixen d’estar en actiu –ho ha deixat, el senyor Roca?–, es recorden de dir-nos com han de ser les coses per anar bé. Per descomptat, Miquel Roca i Junyent va predicar amb l’exemple quan tenia responsabilitats polítiques de primera fila. Mai ell mateix com a diputat, ni des de Convergència quan ell n’era el secretari general, es van dir coses sense contrastar-les, i per descomptat si alguna vegada van cometre un error, el van rectificar de seguida i sempre van demanar excuses.
Si us plau, que ja ens afaitem. De tota manera, benvingut a la clarividència, senyor Roca. A veure si a partir d'ara som més coherents.
[Afegitó posterior. Aquesta nota, quan la vaig escriure, acabava a "...i sempre van demanar excuses." Es veu que hi ha hagut lectors que han pensat que aquest escrit era una lloança, un ditirambe. La culpa és meva, és clar: un excés d'ironia. Per si de cas, doncs, he afegit les dues últimes ratlles.]
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
Doncs bé, ara (més) seriosament, de vegades el senyor Roca diu coses ben interessants. Com avui, que es queixa a La Vanguardia que els corresponsals al Estats Units van dir en un primer moment que els morts de l’huracà Katrina a Nova Orleans havien estat més de 10.000, i ara sabem que amb prou feines van ser 1.000 a tot l’estat de Louisiana, però –es queixa Roca– ningú ha demanat disculpes. Simplement es dóna la nova xifra i ja està, les paraules se les endú el vent. El senyor Roca té raó de queixar-se.
El senyor Roca explica un altre exemple, el del suposat pianista que havia perdut la memòria i no recordava la seva identitat, i els mitjans de comunicació van dir que era un virtuós músic i el comparaven amb Mozart, de tan bo com era. I ara resulta que “el pianista” amb prou feines toca el piano amb dos ditets, i sense acompanyament. Algú ha rectificat, algú s’ha excusat per les informacions precedents? Algú ha explicat per què van donar una dada sense saber-la del cert, però oferint-la com si hi haguessin tingut accés directe? No. El senyor Roca té raó de queixar-se.
L’ensenyança és aquesta, diu el senyor Roca: “Una informació veraç és un fonament de la llibertat. Opinar en llibertat exigeix estar ben informat. Exigeix creure que el que es llegeix, es veu o s’escolta com a notícia és presumptament veraç.” (La Vanguardia 20 setembre 2005).
És bonic veure com els polítics, quan deixen d’estar en actiu –ho ha deixat, el senyor Roca?–, es recorden de dir-nos com han de ser les coses per anar bé. Per descomptat, Miquel Roca i Junyent va predicar amb l’exemple quan tenia responsabilitats polítiques de primera fila. Mai ell mateix com a diputat, ni des de Convergència quan ell n’era el secretari general, es van dir coses sense contrastar-les, i per descomptat si alguna vegada van cometre un error, el van rectificar de seguida i sempre van demanar excuses.
Si us plau, que ja ens afaitem. De tota manera, benvingut a la clarividència, senyor Roca. A veure si a partir d'ara som més coherents.
[Afegitó posterior. Aquesta nota, quan la vaig escriure, acabava a "...i sempre van demanar excuses." Es veu que hi ha hagut lectors que han pensat que aquest escrit era una lloança, un ditirambe. La culpa és meva, és clar: un excés d'ironia. Per si de cas, doncs, he afegit les dues últimes ratlles.]
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
dijous, 15 de setembre del 2005
"Que puc anar al vàter?"
La gent, tothom, el món sencer, estava pendent del president americà. En un moment donat, Bush fa arribar un paper a Condoleezza Rice, secretària d'Estat. Tothom pensa: deu ser alguna cosa de l'estratègia d'aquesta reunió, un punt que ha quedat fosc, un nou argument per defensar davant els representants dels altres països...
"I think I may need a bathroom break. Is this possible? (Em sembla que necessito anar al lavabo. És possible?)". Aquesta és la frase que Bush va escriure la passada nit a la seva secretària d'Estat, Condoleezza Rice, durant l'Assemblea General de les Nacions Unides.
Atenció, no vull fer demagògia. No passa res perquè qualsevol persona hagi d'anar al lavabo, encara que seria recomanable que hi pensessin abans de les reunions. Però això, ganes inesperades d'anar a fer un riu, li pot passar a tothom. El que em preocupa és que un polític, l'emperador del món, no sàpiga si hi pot anar just en aquell moment. És un exemple gràfic que posa de manifest com són, què (no) pensen, amb quin esperit i ganes i coneixement van els líders polítics del món a les reunions on es decideix justament el futur del món. No saben res de res, no entenen de què parlen els altres, només saben, si de cas, somriure i dir que sí, o que no, a les propostes que senten, d'acord amb les instruccions que els han donat abans. No tenen idees pròpies, de cap tipus. No saben ni tan sols on són. No són capaços de decidir si el moment és apropiat o no per anar al vàter.
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
"I think I may need a bathroom break. Is this possible? (Em sembla que necessito anar al lavabo. És possible?)". Aquesta és la frase que Bush va escriure la passada nit a la seva secretària d'Estat, Condoleezza Rice, durant l'Assemblea General de les Nacions Unides.
Atenció, no vull fer demagògia. No passa res perquè qualsevol persona hagi d'anar al lavabo, encara que seria recomanable que hi pensessin abans de les reunions. Però això, ganes inesperades d'anar a fer un riu, li pot passar a tothom. El que em preocupa és que un polític, l'emperador del món, no sàpiga si hi pot anar just en aquell moment. És un exemple gràfic que posa de manifest com són, què (no) pensen, amb quin esperit i ganes i coneixement van els líders polítics del món a les reunions on es decideix justament el futur del món. No saben res de res, no entenen de què parlen els altres, només saben, si de cas, somriure i dir que sí, o que no, a les propostes que senten, d'acord amb les instruccions que els han donat abans. No tenen idees pròpies, de cap tipus. No saben ni tan sols on són. No són capaços de decidir si el moment és apropiat o no per anar al vàter.
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
dimecres, 7 de setembre del 2005
Una OPA més cara que Catalunya
Com saben, hi ha damunt la taula una oferta pública d'adquisició d'accions (OPA) de Gas Natural per comprar l'empresa elèctrica Endesa, la més important -gairebé l'única, al costat de la basca Iberdrola- de l'Estat espanyol. L'operació anunciada puja a 22.549.000.000 euros.
Saben quin era el pressupost de la Generalitat de Catalunya per a l'any 2005? 21.516.865.333,38 euros. No en tindria prou, el Govern català, amb el pressupost íntegre d'un any sencer, per fer l'operació que volen fer aquests senyors, que diu que són catalans.
I després hi ha qui diu que Catalunya té una autonomia de ca l'ample, com no n'hi ha d'altra al món mundial.
Catalunya té un poder de fireta. I cada dia a Espanya es riuen de nosaltres. I això sí, si l'OPA tira endavant, estarem molt cofois perquè "els catalans" dominem el sector de l'electricitat espanyola.
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
Saben quin era el pressupost de la Generalitat de Catalunya per a l'any 2005? 21.516.865.333,38 euros. No en tindria prou, el Govern català, amb el pressupost íntegre d'un any sencer, per fer l'operació que volen fer aquests senyors, que diu que són catalans.
I després hi ha qui diu que Catalunya té una autonomia de ca l'ample, com no n'hi ha d'altra al món mundial.
Catalunya té un poder de fireta. I cada dia a Espanya es riuen de nosaltres. I això sí, si l'OPA tira endavant, estarem molt cofois perquè "els catalans" dominem el sector de l'electricitat espanyola.
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
dimarts, 2 d’agost del 2005
60 anys d’un genocidi
El 6 d’agost es compleix el 60è aniversari del llançament de la primera bomba atòmica sobre la ciutat d’Hiroshima. I els japonesos no es van rendir de seguida, com esperaven els americans. L’alt comandament militar del país del sol ixent va pensar-se que els ianquis només en tenien una, d’aquelles bombes terribles, i que l’havien llançada a Hiroshima per provar-la. Tres dies després, el 9 d’agost, aribava el tràgic desmentiment: el president Truman decideix llançar una segona bomba nuclear, encara més potent –la primera era d’urani, la segona és de plutoni– damunt Nagasaki. Els japonesos, ara sí, es rendeixen incondicionalment.
El primer d’aquells artefactes va produir una explosió equivalent a 15-20.000 tones de TNT. El segon, més o menys el doble. I no solament van matar en uns segons 150.000 persones (80.000 a Hiroshima i 70.000 a Nagasaki), sinó que van anar matant a poc a poc unes 100.000 persones més i van desmuntar la vida de tota la resta. Moralment, els estatunidencs són culpables de l’assassinat indiscriminat i terrorista de tots els habitants –gairebé cap d’ells combatent– que vivien en les dues ciutats (350.000 a Hiroshima i 270.000 a Nagasaki) l’any 1945. Un crim contra la humanitat, t'ho miris com t'ho miris. Ara bé, com deia Hitler quan li demanaven raons i ell es pensava que guanyaria la guerra, al vencedor no li pregunten mai res...
Autoritats científiques i mèdiques dels Estats Units van fer estudis i experiments amb els afectats per les bombes, exactament igual com havien fet els nazis als camps de concentració. Durant uns anys, molts nens van néixer sense cervell per l'efecte de les radiacions en els seus pares. Força dones avortaven si quedaven embarassades per por que els fills nasquessin esguerrats. Els supervivents d’Hiroshima i Nagasaki van tenir molts problemes per casar-se, per anar a la universitat, per aconseguir feina: la gent els considerava empestats, i n’hi havia que desenvolupaven efectivament malalties desconegudes, molts anys després de caure les dues bombes. Durant molts anys, ser un hibakusha (afectat per la radiació) era sinònim de marginat.
Han transcorregut 60 anys. I encara ningú no ha passat comptes amb els genocides, ni ells han demanat perdó. Per als estatunidencs, ara com abans, el fi justifica els mitjans. Però, això sí, cal considerar-los els salvadors de la civilització, ja que el món és “més segur” després de cadascuna de les seves intervencions, i comets un greu error i una gran injustícia, ets un miserable desagraït, si en critiques cap dels seus excessos. Fan venir ganes de dir-los: “Senyors, moltes gràcies, però deixin de salvar-nos.”
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
El primer d’aquells artefactes va produir una explosió equivalent a 15-20.000 tones de TNT. El segon, més o menys el doble. I no solament van matar en uns segons 150.000 persones (80.000 a Hiroshima i 70.000 a Nagasaki), sinó que van anar matant a poc a poc unes 100.000 persones més i van desmuntar la vida de tota la resta. Moralment, els estatunidencs són culpables de l’assassinat indiscriminat i terrorista de tots els habitants –gairebé cap d’ells combatent– que vivien en les dues ciutats (350.000 a Hiroshima i 270.000 a Nagasaki) l’any 1945. Un crim contra la humanitat, t'ho miris com t'ho miris. Ara bé, com deia Hitler quan li demanaven raons i ell es pensava que guanyaria la guerra, al vencedor no li pregunten mai res...
Autoritats científiques i mèdiques dels Estats Units van fer estudis i experiments amb els afectats per les bombes, exactament igual com havien fet els nazis als camps de concentració. Durant uns anys, molts nens van néixer sense cervell per l'efecte de les radiacions en els seus pares. Força dones avortaven si quedaven embarassades per por que els fills nasquessin esguerrats. Els supervivents d’Hiroshima i Nagasaki van tenir molts problemes per casar-se, per anar a la universitat, per aconseguir feina: la gent els considerava empestats, i n’hi havia que desenvolupaven efectivament malalties desconegudes, molts anys després de caure les dues bombes. Durant molts anys, ser un hibakusha (afectat per la radiació) era sinònim de marginat.
Han transcorregut 60 anys. I encara ningú no ha passat comptes amb els genocides, ni ells han demanat perdó. Per als estatunidencs, ara com abans, el fi justifica els mitjans. Però, això sí, cal considerar-los els salvadors de la civilització, ja que el món és “més segur” després de cadascuna de les seves intervencions, i comets un greu error i una gran injustícia, ets un miserable desagraït, si en critiques cap dels seus excessos. Fan venir ganes de dir-los: “Senyors, moltes gràcies, però deixin de salvar-nos.”
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
dilluns, 18 de juliol del 2005
Un fet lamentable
Hi ha hagut gairebé unanimitat. L’episodi protagonitzat pel president del F.C. Barcelona fa uns dies a l’aeroport del Prat, quasi tothom l’ha qualificat de lamentable. Joan Laporta va perdre la paciència pels constants xiulets que feia l’aparell detectametalls i, tot emprenyat, va començar a desprendre’s del que portava al damunt, fins i tot els pantalons, sense que li demanessin explícitament que arribés en aquests extrems. I hi ha hagut escàndol. Ningú no ha dit si li van donar més opcions, ningú no ens ha explicat què més podia fer, ningú no ens ha confirmat si és normal que a una persona coneguda li facin tan difícil el fet de travessar un control de l’aeroport. El senyor Florentino Pérez també passa aquests controls? I si xiula el control dues vegades? I tres? I quatre? En quin moment cal conduir una persona en una cambra d’escorcoll per aclarir el que calgui amb discreció i sense necessitat que l’interessat perdi la paciència? No hi ha ningú que critiqui l’actuació desproporcionada dels policies i dels seus aparells, que van fallar? O és que gràcies al control i la fiabilitat de les màquines es va descobrir finalment que el senyor Laporta duia algun objecte prohibit? Llavors, quin sentit té tot aquest enrenou? No hem convertit una anècdota en categoria? Hauria estat millor que el senyor Laporta, discretament, passés un bitlletet als senyors guàrdies responsables de la màquina o que demanés indignat pel director de l’aeroport fent saber a tothom qui era ell? El fet que es comportés com podíem haver-ho fet qualsevol de nosaltres en un mal moment és molt deplorable? Un senyor important i representatiu no pot ser mai un senyor normal i corrent?
Bé, posem que sí, que el senyor Laporta, en un moment d’ofuscació, es va comportar malament. Havia d’haver tingut més paciència i esperar-se que els policies del control li donessin altres opcions, com la que li van donar després, que el van acompanyar en una cabina perquè es tornés a vestir. El senyor Laporta ja ha demanat disculpes per la seva actuació. Els catalans sempre demanem disculpes, no caldria sinó.
Però el que a mi no m’ha agradat, sobretot, de tot aquest afer, és que ningú hagi dit res del periodista que va destapar-lo. A tothom li sembla normal que un episodi aïllat durant el qual el seu protagonista es trobava subjectivament en una situació no pública –com un rei que pren el sol conill al mig del mar, per exemple– sigui donat a conèixer per un periodista que casualment passava per allà? El senyor Laporta va fer mal a ningú? Es va aprofitar del fet de ser president del Barça? El comportament del periodista que va explicar l’assumpte no és com el d’un paparazzo que va a caçar una víctima despistada? Aquí tothom està d’acord amb la feina dels paparazzi? Un personatge públic ho és les 24 hores del dia? No pot tenir vida privada, gens ni mica?
En resum, el senyor Laporta es va comportar malament perquè no va tenir paciència, però em sembla infinitament més condemnable l’actitud cínica del periodista que, sense donar-se a conèixer, va aprofitar-se de la seva doble condició de passatger anònim i de paparazzo per denunciar unilateralment el que ell va veure, sense concedir ni un gram de comprensió per al comportament de Laporta. I la seva versió és la que ha triomfat a l’opinió pública. Ningú no ha posat en qüestió el capteniment del periodista. Les comprovacions que han fet els mitjans de comunicació han consistit a parlar amb la guàrdia civil per preguntar-los si l’episodi era cert. Fantàstic. Segur que anem pel bon camí.
Ja ho sabeu, dirigents socials i gent important en general: abans de fer un viatge, aviseu les autoritats, digueu que sou en Pere Berenguera, na Maria de la Trinxeria o en Pau Nicolau i que us fiquin a les sales dels VIP i us donin el tractament adequat, i així no tindreu problemes a l’hora de passar els controls ni hi haurà periodistes camuflats disposats a escandalitzar-se del fet que un president del F.C.Barcelona pugui tenir tan poca paciència com qualsevol altra persona en un mal moment.
Avui és 18 de juliol i continuen guanyant.
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
Bé, posem que sí, que el senyor Laporta, en un moment d’ofuscació, es va comportar malament. Havia d’haver tingut més paciència i esperar-se que els policies del control li donessin altres opcions, com la que li van donar després, que el van acompanyar en una cabina perquè es tornés a vestir. El senyor Laporta ja ha demanat disculpes per la seva actuació. Els catalans sempre demanem disculpes, no caldria sinó.
Però el que a mi no m’ha agradat, sobretot, de tot aquest afer, és que ningú hagi dit res del periodista que va destapar-lo. A tothom li sembla normal que un episodi aïllat durant el qual el seu protagonista es trobava subjectivament en una situació no pública –com un rei que pren el sol conill al mig del mar, per exemple– sigui donat a conèixer per un periodista que casualment passava per allà? El senyor Laporta va fer mal a ningú? Es va aprofitar del fet de ser president del Barça? El comportament del periodista que va explicar l’assumpte no és com el d’un paparazzo que va a caçar una víctima despistada? Aquí tothom està d’acord amb la feina dels paparazzi? Un personatge públic ho és les 24 hores del dia? No pot tenir vida privada, gens ni mica?
En resum, el senyor Laporta es va comportar malament perquè no va tenir paciència, però em sembla infinitament més condemnable l’actitud cínica del periodista que, sense donar-se a conèixer, va aprofitar-se de la seva doble condició de passatger anònim i de paparazzo per denunciar unilateralment el que ell va veure, sense concedir ni un gram de comprensió per al comportament de Laporta. I la seva versió és la que ha triomfat a l’opinió pública. Ningú no ha posat en qüestió el capteniment del periodista. Les comprovacions que han fet els mitjans de comunicació han consistit a parlar amb la guàrdia civil per preguntar-los si l’episodi era cert. Fantàstic. Segur que anem pel bon camí.
Ja ho sabeu, dirigents socials i gent important en general: abans de fer un viatge, aviseu les autoritats, digueu que sou en Pere Berenguera, na Maria de la Trinxeria o en Pau Nicolau i que us fiquin a les sales dels VIP i us donin el tractament adequat, i així no tindreu problemes a l’hora de passar els controls ni hi haurà periodistes camuflats disposats a escandalitzar-se del fet que un president del F.C.Barcelona pugui tenir tan poca paciència com qualsevol altra persona en un mal moment.
Avui és 18 de juliol i continuen guanyant.
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
divendres, 15 de juliol del 2005
O ells no entenen res o jo no entenc res
Llegeixo els diaris d'aquests dies i constato que en general, i des del meu punt de vista, hi ha molts polítics, periodistes i opinadors que no entenen res de res sobre els atemptats de Londres. Només parlen de mesures repressives, de vigilància, de tancar fronteres, de controlar immigrants. Es parla de limitar la llibertat i la confidencialitat dels moviments i les comunicacions de tothom, un sacrifici "necessari", diuen, "per preservar la nostra llibertat". Llenguatge de guerra, un llenguatge que a mi em fa por de debò. No s'adonen que, amb tots els matisos que vulgueu, han acabat parlant, gairebé tothom, el llenguatge idiota, unilateral, absurd, de l'emperador Bush, el mateix llenguatge sord del senyor Aznar. No s'adonen encara que els terroristes de Londres eren anglesos, coneguts com a persones normals i corrents, fins i tot -alguns- pacífics i religiosos. Aquesta darrera característica és la que ha fet que alguns clamessin per controlar també els centres religiosos de l'Islam. Quina bestiesa. Seria, un cop més, posar una mica de mercromina i una tireta al damunt d'un tumor cancerós, "perquè no es vegi, que fa mal efecte". El tumor no són les mesquites. El tumor és tot plegat.
Potser és que sóc curt, o m'hi he tornat tot d'un plegat, perquè a mi em sembla tot prou complicat. Jo crec que, passat el primer cop, després de plorar, cal anar a les causes, o això -el món- farà la fi del cagaelàstics i se n'anirà en pocs anys tot sencer a fer punyetes. Quan hi ha aquest rerefons, de nois i joves normals de famílies corrents que es converteixen en assassins suïcides, cal demanar-se què passa en el fons del fons, què ha passat fins ara, com podem combatre les causes del fenomen. Reduir-ho tot a mesures policials, repressives i militars és una gran bajanada. I a més inútil, perquè l'única cosa que aconseguiran serà aprofundir el mal, fer que hi hagi assassins cada cop més espavilats i més "adormits", "neutralitzats" i "pacífics" fins que els arribi l'hora d'actuar. Diu Joan Barril: "Mentre es bombardeja civils i es profanen les creences [es refereix a l'Iraq i a Guantánamo], a la rereguarda sempre hi haurà un adolescent disposat a l'heroïcitat pòstuma de guanyar-se el cel." (El Periódico, 14 juliol 2005). Doncs, jo crec que ni això, crec que no els caldrà pensar en cap cel. L'expedient aquest de la fantasia del cel amb quaranta verges que t'hi esperen com a raó última dels atemptats a mi no em convenç. Entre altres raons, perquè de vegades les assassines suïcides són dones -i no pas lesbianes, i passeu-me la broma macabra. Jo penso que un dia no gaire llunyà, si continuem igual, l'assassina suïcida serà una joveneta de pell rosada, cabells fúcsia i ulls blaus, una nena farta de les injustícies i les contradiccions del seu món occidental. I ni tan sols reclamarà res: serà una manera de protestar, de cridar l'atenció. I haurem estat nosaltres, els del seu món occidental, i no pas els imams de les mesquites, els qui li haurem ensenyat que el valor d'una vida és molt relatiu. En algunes mesquites, si de cas, potser poden parlar el mateix llenguatge de l'emperador: ull per ull, dent per dent. Però en molts casos, la majoria, segur que a dins de les mesquites se sent parlar més de pau, de perdó, de comprensió, d'integració, d'amor i de bondat que no pas a la Casa Blanca i a la resta de les cancelleries del món occidental.
El problema, senyores i senyors saberuts i setciències, no és el terrorisme. El problema no són els "fanàtics islamistes", el problema no són les mesquites ni els immigrants. I no em digueu que en els seus països tampoc no hi ha llibertats i que, per tant, si els tractem com ells tracten els occidentals als seus territoris no es poden queixar. Deixant de banda que aquestes afirmacions són completament injustes, per genèriques, mai el mal comportament d'un fa que l'altre ja tingui excusa per portar-se de la mateixa manera. Si un comportament és objectivament injust, no pots combatre'l amb comportaments igualment injustos, perquè llavors l'única cosa que aconsegueixes és acréixer el clima d'hostilitat.
Des de sempre, els mals comportaments s'han combatut a curt termini amb disciplina, sí, però a més llarg termini sempre ha calgut el bon exemple, els consells ben donats, l'acompanyament i el fet de compartir sense humiliacions, sense crear guetos, facilitant de debò el progrés autònom i digne de la gent. I quins consells pot donar l'Occident a l'Orient? Som realment exemplars en tot? La nostra democràcia és per llepar-se'n els dits, vista des del punt de vista d'uns "valors universals"? La nostra civilització és superior? Els blancs som superiors? Tenim més respecte i atenció que "els altres" per la vida, en general, per la gent desafavorida, per les persones grans, pels marginats, pels que no tenen casa o feina o senzillament no han tingut sort? Doncs, potser en uns casos sí, però en altres no. I l'Orient, ens pot ensenyar alguna cosa als occidentals? Jo crec que sí. Els occidentals, en general, estem disposats a acceptar cap lliçó? Jo crec que no. Ens pensem que som perfectes o que estem més a prop de la perfecció que ningú.
Tot això, el menyspreu de l'Occident a l'Orient és una part important del problema dels atemptats de l'11-S als Estats Units, de l'11-M a Madrid i del 7-J a Londres. I els que vindran, perquè no sembla que hi hagi ningú disposat a tirar l'esponja.
I ja dic que és una part del problema, perquè tot és molt i molt complicat. Però sembla que els que manen ens volen fer saber que l'única manera de resoldre-ho és a cops de porra.
Posem un exemple. Quan hi ha conflictes, és l'hora que ens asseguem a parlar. I per a això hi ha l'ONU. I l'ONU no funciona. Per què? No és potser per culpa dels occidentals, que no funciona? Qui controla l'ONU? Qui permet o no permet que es prenguin decisions operatives a l'ONU? Si ens hi fixem bé, és la mateixa part del problema. L'ONU actual està muntada a partir d'una guerra mundial després de la qual els països de l'Orient mitjà i altres que no n'havien estat protagonistes principals, no hi van ser tinguts en compte, formaven part a tot estirar de les postres del muntatge.
Una part important del problema, doncs, és que l'Occident no sap dialogar amb l'Orient. I potser l'Orient tampoc no sap dialogar amb l'Occident, però podrien fer-ho si volguessin? L'Occident parla amb l'Orient de tu a tu, o com un pare a un fill? No seria humiliant, si fos això segon? Potser aquesta part important del problema de la qual parlem és que des de fa una colla d'anys, si no són segles, els hem tractat com a ciutadans del món de segona fila. Des d'Occident promovem governs i règims dissenyats des dels despatxos de Washington, Londres, París, Roma o Madrid. (Bé, Madrid de tant en tant, quan algú es pensa que pel fet de posar els peus al damunt de la mateixa taula que l'emperador ja comença a comptar a l'escena mundial i no s'adona que és un convidat de tercera que avui ja va bé perquè fa bulto però demà serà sobrer.) Una part important del problema és que quan interessa alguna cosa d'aquests països i no ens la donen de bon grat -és a dir, pagant quatre duros i emportant-nos els tresors del país que sigui- ens l'emportem per força, si cal fent una guerra. Per a l'Occident, els motius per fer una guerra són gairebé indiferents, i encara després de la guerra -la guerra de l'Iraq s'ha acabat realment, amb 30 o 40 morts cada dia al damunt de la taula? (gairebé els mateixos morts de Londres... però cada dia)-, després de la guerra, doncs, sempre hi ha motius suficients per crear situacians excepcionals, com ara la de Guantánamo. Al vencedor d'una guerra, deia Adolf Hitler quan es pensava que guanyaria la seva, no li demanen mai els motius que va tenir per començar-la. Doncs, ho ha dit Tony Blair aquests dies: "Guanyarem nosaltres, no pas ells." Aquesta és també la part important del problema. Que hi ha una guerra que controlen paternalistament els nostres governants, mirant, això sí -quin detall- que no ens esquitxi gaire a la rereguarda. I quan ens esquitxa una mica ens diuen: "No us amoïneu, que anem guanyant." És clar, la invasió "aliada" de l'Iraq ha fet de moment 25.000 morts civils, pel cap baix, i en canvi "els altres" només ens han fet 3.000 morts a Nova York i Washington, 200 a Madrid i 60 a Londres. O sigui que anem guanyant. Molt bé, Tony Blair i companyia.
Potser és que sóc curt, o m'hi he tornat tot d'un plegat, perquè a mi em sembla tot prou complicat. Jo crec que, passat el primer cop, després de plorar, cal anar a les causes, o això -el món- farà la fi del cagaelàstics i se n'anirà en pocs anys tot sencer a fer punyetes. Quan hi ha aquest rerefons, de nois i joves normals de famílies corrents que es converteixen en assassins suïcides, cal demanar-se què passa en el fons del fons, què ha passat fins ara, com podem combatre les causes del fenomen. Reduir-ho tot a mesures policials, repressives i militars és una gran bajanada. I a més inútil, perquè l'única cosa que aconseguiran serà aprofundir el mal, fer que hi hagi assassins cada cop més espavilats i més "adormits", "neutralitzats" i "pacífics" fins que els arribi l'hora d'actuar. Diu Joan Barril: "Mentre es bombardeja civils i es profanen les creences [es refereix a l'Iraq i a Guantánamo], a la rereguarda sempre hi haurà un adolescent disposat a l'heroïcitat pòstuma de guanyar-se el cel." (El Periódico, 14 juliol 2005). Doncs, jo crec que ni això, crec que no els caldrà pensar en cap cel. L'expedient aquest de la fantasia del cel amb quaranta verges que t'hi esperen com a raó última dels atemptats a mi no em convenç. Entre altres raons, perquè de vegades les assassines suïcides són dones -i no pas lesbianes, i passeu-me la broma macabra. Jo penso que un dia no gaire llunyà, si continuem igual, l'assassina suïcida serà una joveneta de pell rosada, cabells fúcsia i ulls blaus, una nena farta de les injustícies i les contradiccions del seu món occidental. I ni tan sols reclamarà res: serà una manera de protestar, de cridar l'atenció. I haurem estat nosaltres, els del seu món occidental, i no pas els imams de les mesquites, els qui li haurem ensenyat que el valor d'una vida és molt relatiu. En algunes mesquites, si de cas, potser poden parlar el mateix llenguatge de l'emperador: ull per ull, dent per dent. Però en molts casos, la majoria, segur que a dins de les mesquites se sent parlar més de pau, de perdó, de comprensió, d'integració, d'amor i de bondat que no pas a la Casa Blanca i a la resta de les cancelleries del món occidental.
El problema, senyores i senyors saberuts i setciències, no és el terrorisme. El problema no són els "fanàtics islamistes", el problema no són les mesquites ni els immigrants. I no em digueu que en els seus països tampoc no hi ha llibertats i que, per tant, si els tractem com ells tracten els occidentals als seus territoris no es poden queixar. Deixant de banda que aquestes afirmacions són completament injustes, per genèriques, mai el mal comportament d'un fa que l'altre ja tingui excusa per portar-se de la mateixa manera. Si un comportament és objectivament injust, no pots combatre'l amb comportaments igualment injustos, perquè llavors l'única cosa que aconsegueixes és acréixer el clima d'hostilitat.
Des de sempre, els mals comportaments s'han combatut a curt termini amb disciplina, sí, però a més llarg termini sempre ha calgut el bon exemple, els consells ben donats, l'acompanyament i el fet de compartir sense humiliacions, sense crear guetos, facilitant de debò el progrés autònom i digne de la gent. I quins consells pot donar l'Occident a l'Orient? Som realment exemplars en tot? La nostra democràcia és per llepar-se'n els dits, vista des del punt de vista d'uns "valors universals"? La nostra civilització és superior? Els blancs som superiors? Tenim més respecte i atenció que "els altres" per la vida, en general, per la gent desafavorida, per les persones grans, pels marginats, pels que no tenen casa o feina o senzillament no han tingut sort? Doncs, potser en uns casos sí, però en altres no. I l'Orient, ens pot ensenyar alguna cosa als occidentals? Jo crec que sí. Els occidentals, en general, estem disposats a acceptar cap lliçó? Jo crec que no. Ens pensem que som perfectes o que estem més a prop de la perfecció que ningú.
Tot això, el menyspreu de l'Occident a l'Orient és una part important del problema dels atemptats de l'11-S als Estats Units, de l'11-M a Madrid i del 7-J a Londres. I els que vindran, perquè no sembla que hi hagi ningú disposat a tirar l'esponja.
I ja dic que és una part del problema, perquè tot és molt i molt complicat. Però sembla que els que manen ens volen fer saber que l'única manera de resoldre-ho és a cops de porra.
Posem un exemple. Quan hi ha conflictes, és l'hora que ens asseguem a parlar. I per a això hi ha l'ONU. I l'ONU no funciona. Per què? No és potser per culpa dels occidentals, que no funciona? Qui controla l'ONU? Qui permet o no permet que es prenguin decisions operatives a l'ONU? Si ens hi fixem bé, és la mateixa part del problema. L'ONU actual està muntada a partir d'una guerra mundial després de la qual els països de l'Orient mitjà i altres que no n'havien estat protagonistes principals, no hi van ser tinguts en compte, formaven part a tot estirar de les postres del muntatge.
Una part important del problema, doncs, és que l'Occident no sap dialogar amb l'Orient. I potser l'Orient tampoc no sap dialogar amb l'Occident, però podrien fer-ho si volguessin? L'Occident parla amb l'Orient de tu a tu, o com un pare a un fill? No seria humiliant, si fos això segon? Potser aquesta part important del problema de la qual parlem és que des de fa una colla d'anys, si no són segles, els hem tractat com a ciutadans del món de segona fila. Des d'Occident promovem governs i règims dissenyats des dels despatxos de Washington, Londres, París, Roma o Madrid. (Bé, Madrid de tant en tant, quan algú es pensa que pel fet de posar els peus al damunt de la mateixa taula que l'emperador ja comença a comptar a l'escena mundial i no s'adona que és un convidat de tercera que avui ja va bé perquè fa bulto però demà serà sobrer.) Una part important del problema és que quan interessa alguna cosa d'aquests països i no ens la donen de bon grat -és a dir, pagant quatre duros i emportant-nos els tresors del país que sigui- ens l'emportem per força, si cal fent una guerra. Per a l'Occident, els motius per fer una guerra són gairebé indiferents, i encara després de la guerra -la guerra de l'Iraq s'ha acabat realment, amb 30 o 40 morts cada dia al damunt de la taula? (gairebé els mateixos morts de Londres... però cada dia)-, després de la guerra, doncs, sempre hi ha motius suficients per crear situacians excepcionals, com ara la de Guantánamo. Al vencedor d'una guerra, deia Adolf Hitler quan es pensava que guanyaria la seva, no li demanen mai els motius que va tenir per començar-la. Doncs, ho ha dit Tony Blair aquests dies: "Guanyarem nosaltres, no pas ells." Aquesta és també la part important del problema. Que hi ha una guerra que controlen paternalistament els nostres governants, mirant, això sí -quin detall- que no ens esquitxi gaire a la rereguarda. I quan ens esquitxa una mica ens diuen: "No us amoïneu, que anem guanyant." És clar, la invasió "aliada" de l'Iraq ha fet de moment 25.000 morts civils, pel cap baix, i en canvi "els altres" només ens han fet 3.000 morts a Nova York i Washington, 200 a Madrid i 60 a Londres. O sigui que anem guanyant. Molt bé, Tony Blair i companyia.
dijous, 7 de juliol del 2005
Contraatac a Londres
Ho vam dir fa temps i ara, malauradament, amb motiu dels atacs a Londres, ho hem de repetir: Occident està en guerra amb l'Orient mitjà, en alguns països de manera oberta (Iraq) i en d'altres, de moment, de manera encoberta (Palestina, Iran, Afganistan...). No em consola que l'Estat espanyol s'hagi desentès d'aquesta guerra, perquè els meus referents són el món occidental en general, tot i que cada cop menys, perquè em sento cada dia més desenganyat de la presumpta civilitat i superioritat moral que s'atribuïa al món occidental. Els Estats Units i la Gran Bretanya, doncs, estan en guerra amb l'Orient mitjà, i de tant en tant, com va passar ara fa setze mesos a Madrid, les rereguardes reben també el cop dur de pólvora, sang i plors que implica tota guerra.
Són fanàtics, els qui han posat aquestes bombes a Londres. Com van ser fanàtics els estatunidencs, anglesos i espanyols que van llançar bombes sobre la població de Bagdad ara fa dos anys i mig. Com van ser fanàtics els d'al-Qaida quan van estavellar quatre avions civils a Nova York i Washington. Com van ser fanàtics els americans que van llançar bombes atòmiques a Hiroshima i Nagasaki -d'aquí a uns dies en parlarem, que ara farà seixanta anys-, i abans a Dresde i altres ciutats alemanyes que van quedar arrasades, com van ser fanàtics els hutus que es van carregar un milió de tutsis, com van ser fanàtics els serbis i els croats quan van pelar milers de bosnians, com van ser fanàtics els alemanys que van carregar-se sis milions de persones als camps de concentració, com van ser fanàtics els franquistes que van tirar bombes sobre Barcelona -el primer bombardeig de la història sobre "objectius civils"-, com van ser fanàtics els republicans espanyols i catalans que van assassinar gent de manera aleatòria. Tothom qui fa una guerra és fanàtic, tant si la fa de manera "civilitzada" com si la fa de manera "incivilitzada" i "terrorista".
La guerra, totes les guerres, són la manifestació màxima del principi immoral que "el fi justifica els mitjans". Per això vaig dir que era pacifista, perquè jo no hi estic d'acord. Hi insisteixo: la guerra no arregla res. Mai. L'única pau que pot aconseguir una guerra és la pau dels cementiris.
Ara els "terroristes" han contraatacat a Londres. I els ianquis i els anglesos i altres diran que fan falta més màquines de guerra i més bombardeigs i més morts per acabar de collar l'enemic. I encara pujarà un grau més la violència al món.
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
Són fanàtics, els qui han posat aquestes bombes a Londres. Com van ser fanàtics els estatunidencs, anglesos i espanyols que van llançar bombes sobre la població de Bagdad ara fa dos anys i mig. Com van ser fanàtics els d'al-Qaida quan van estavellar quatre avions civils a Nova York i Washington. Com van ser fanàtics els americans que van llançar bombes atòmiques a Hiroshima i Nagasaki -d'aquí a uns dies en parlarem, que ara farà seixanta anys-, i abans a Dresde i altres ciutats alemanyes que van quedar arrasades, com van ser fanàtics els hutus que es van carregar un milió de tutsis, com van ser fanàtics els serbis i els croats quan van pelar milers de bosnians, com van ser fanàtics els alemanys que van carregar-se sis milions de persones als camps de concentració, com van ser fanàtics els franquistes que van tirar bombes sobre Barcelona -el primer bombardeig de la història sobre "objectius civils"-, com van ser fanàtics els republicans espanyols i catalans que van assassinar gent de manera aleatòria. Tothom qui fa una guerra és fanàtic, tant si la fa de manera "civilitzada" com si la fa de manera "incivilitzada" i "terrorista".
La guerra, totes les guerres, són la manifestació màxima del principi immoral que "el fi justifica els mitjans". Per això vaig dir que era pacifista, perquè jo no hi estic d'acord. Hi insisteixo: la guerra no arregla res. Mai. L'única pau que pot aconseguir una guerra és la pau dels cementiris.
Ara els "terroristes" han contraatacat a Londres. I els ianquis i els anglesos i altres diran que fan falta més màquines de guerra i més bombardeigs i més morts per acabar de collar l'enemic. I encara pujarà un grau més la violència al món.
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
dimecres, 22 de juny del 2005
Villatoro la clava
Mireu que ben dit:
«El Govern potser recorre en ocasions a una retòrica nacionalista, però per portar a terme una política -la del PSC- estrictament autonomista. És la proposta socialista per a l'Estatut: Catalunya és una nació que es constitueix en comunitat autònoma. Segons la meva impressió, en la política del tripartit el nacionalisme hi posa la retòrica, algunes paraules, però les aliances, les polítiques, els plans comunicatius, fins i tot part dels gestos s'inscriuen en un horitzó postnacionalista, que és el del president Maragall. Cert, Maragall no és un antinacionalista. Però tampoc és un nacionalista. Jo diria que [...] el debat nacionalista l'avorreix. És un postnacionalista.» (Vicenç Villatoro, El Periódico, 22 juny 2005)
Mira que força sovint no estic d'acord amb Villatoro, però en aquest cas no sols la clava sinó que a més, d'alguna manera reconeix que la concepció de la política -catalana, en aquest cas- com una pura estratègia i no com un servei als ciutadans ja ve de lluny. Diu: «Ja fa temps que en el debat polític està molt buscat el paper de víctima. El perseguit, el perjudicat, es considera convencionalment dipositari automàtic de la raó. Certament, el nacionalisme català també ha jugat de vegades aquesta carta. I la discussió [...] ha acabat sent una competició sobre qui es mereix més el títol de víctima oficial. Els memorials de greuges comparats acaben sent els mèrits en una carrera a veure qui és més víctima.»
Ja va bé, ja, que els convergents facin una mica d'autocrítica. Si no, a vegades sembla que encara no sàpiguen per què no governen. I si han de tornar a governar (en cas que no desapareguin com la UCD, que és el que passarà si Trias, l'última esperança que els queda, no aconsegueix ser alcalde de Barcelona d'aquí a dos anys), va bé que prenguin nota, des de fora, de com no s'han de fer les coses. De moment, el govern actual i l'anterior fan si fa no fa el mateix: molta xerrameca, molt soroll de boixets, una mica de peix al cove a Madrid... i para de comptar.
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
«El Govern potser recorre en ocasions a una retòrica nacionalista, però per portar a terme una política -la del PSC- estrictament autonomista. És la proposta socialista per a l'Estatut: Catalunya és una nació que es constitueix en comunitat autònoma. Segons la meva impressió, en la política del tripartit el nacionalisme hi posa la retòrica, algunes paraules, però les aliances, les polítiques, els plans comunicatius, fins i tot part dels gestos s'inscriuen en un horitzó postnacionalista, que és el del president Maragall. Cert, Maragall no és un antinacionalista. Però tampoc és un nacionalista. Jo diria que [...] el debat nacionalista l'avorreix. És un postnacionalista.» (Vicenç Villatoro, El Periódico, 22 juny 2005)
Mira que força sovint no estic d'acord amb Villatoro, però en aquest cas no sols la clava sinó que a més, d'alguna manera reconeix que la concepció de la política -catalana, en aquest cas- com una pura estratègia i no com un servei als ciutadans ja ve de lluny. Diu: «Ja fa temps que en el debat polític està molt buscat el paper de víctima. El perseguit, el perjudicat, es considera convencionalment dipositari automàtic de la raó. Certament, el nacionalisme català també ha jugat de vegades aquesta carta. I la discussió [...] ha acabat sent una competició sobre qui es mereix més el títol de víctima oficial. Els memorials de greuges comparats acaben sent els mèrits en una carrera a veure qui és més víctima.»
Ja va bé, ja, que els convergents facin una mica d'autocrítica. Si no, a vegades sembla que encara no sàpiguen per què no governen. I si han de tornar a governar (en cas que no desapareguin com la UCD, que és el que passarà si Trias, l'última esperança que els queda, no aconsegueix ser alcalde de Barcelona d'aquí a dos anys), va bé que prenguin nota, des de fora, de com no s'han de fer les coses. De moment, el govern actual i l'anterior fan si fa no fa el mateix: molta xerrameca, molt soroll de boixets, una mica de peix al cove a Madrid... i para de comptar.
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
divendres, 17 de juny del 2005
Qüestions pendents
Tinc moltes qüestions pendents. Aviam si me’n trec alguna del damunt.
Tema manifest dels 199 intel·lectuals (diu que eren 200 però la Cristina Peri Rossi, de moment ella, ja se n’ha desmarcat). Déu me’n guard de menystenir-los o de minusvalorar-los, però em fa l’efecte que parlar-ne tant són ganes d’inflar el gos. Ja els coneixem, són la gent de sempre... deu anys més grans que quan eren al Foro Babel i vint anys més grans que quan eren 2.300. Van de baixa. El seu gran èxit és que cada deu anys els que queden de la tongada anterior fan un nou manifest i la premsa els riu la gràcia com si fos una novetat. Ja s’ho faran. De moment, no es poden queixar: tenen molta opinió publicada a favor seu: El País, El Periódico, La Vanguardia... (i parlo només de la de casa nostra). Com aquell que diu, encara militen al seu bàndol els portaavions. I sento una veu que diu: ataca’ls, home, que no veus que això mateix dels diaris que tenen a favor seu ja és un argument molt poderós contra la seva argumentació bàsica? I contesto: ells no volen arguments, ells només volen passejar l’Ego per l’opinió pública, fer formar la guàrdia dels portaavions i remenar la cua.
Tema matrimoni de gais. Ja ho he dit un altre dia: primer, els bisbes tenen tot el dret a dir el que els peti, a sortir al carrer i a cantar la canya als polítics, tant si ho volen fer amb tots els polítics com si ho volen fer només amb alguns, tant si ho fan cada dia com si només ho fan de tant en tant, tant si semblen coherents com si no. Pel que fa a la meva posició personal, també l’he explicada: potser no tinc les idees del tot clares sobre la qüestió, però de moment les argumentacions que m’han convençut més són les de Lionel Jospin i, a casa nostra, les de la socialista Mercè (o Mercedes) Aroz, la senadora més votada de l’Estat espanyol a les darreres eleccions. Per arreglar aquesta qüestió no calia aigualir o espatllar, com s’ha decidit fer, la institució del matrimoni, que per ser-ho (matri-moni) necessita una mare. Les parelles de lesbianes potser sí, però els gais, impossible, encara que un d’ells s’operés: no poden ser mares. Els polítics ho potinegen tot, per fer-se els simpàtics. Ara, quan parlarem a la canalla de matrimoni, què els haurem d’explicar? Que són dues persones que viuen juntes? Llavors ens diran: ah, com l’àvia i la tieta Conxita? Doncs, no, mira, aquestes dues no. Han de viure juntes i més coses. Més coses com què? Ja t’ho explicaré quan siguis gran, que ara tinc molta feina.
Tema adsl. Ja ens l’han tornat a posar. En total, els quinze dies s’han convertit en un mes i mig. Vigileu que no us tallin l’adsl o el telèfon per cap motiu, encara que no sigui per culpa vostra. És un drama que no ha acabat en tragèdia per miracle.
(Post scriptum. Encara un afegitó sobre el tema dels matrimonis gais. Resulta que amb aquesta operació es deixa definitivament fora de l'àmbit normatiu civil una institució jurídica secular la definició de la qual a tothom li ve al cap de manera intuïtiva quan es parla de matrimoni: "un amb una i per sempre". És a dir, ara a l'Estat espanyol si algú vol fer un contracte d'aquesta mena, "un amb una i per sempre", ha d'anar a l'Església catòlica. Perquè l'altra cosa és un poti-poti que, per voler englobar-ho tot, ja no se sap ben bé per a què serveix ni per quins set sous ha de tenir una protecció institucional... que no tenen l'àvia i la tieta Conxita, per cert, quina discriminació. En resum, el que vull fer veure és que s'ha deixat en mans privades, per dir-ho així, el referent institucional del matrimoni tal com l'han entès els nostres avantpassats de totes les èpoques i països. Ja s'hi ha pensat, en aquesta conseqüència?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
Tema manifest dels 199 intel·lectuals (diu que eren 200 però la Cristina Peri Rossi, de moment ella, ja se n’ha desmarcat). Déu me’n guard de menystenir-los o de minusvalorar-los, però em fa l’efecte que parlar-ne tant són ganes d’inflar el gos. Ja els coneixem, són la gent de sempre... deu anys més grans que quan eren al Foro Babel i vint anys més grans que quan eren 2.300. Van de baixa. El seu gran èxit és que cada deu anys els que queden de la tongada anterior fan un nou manifest i la premsa els riu la gràcia com si fos una novetat. Ja s’ho faran. De moment, no es poden queixar: tenen molta opinió publicada a favor seu: El País, El Periódico, La Vanguardia... (i parlo només de la de casa nostra). Com aquell que diu, encara militen al seu bàndol els portaavions. I sento una veu que diu: ataca’ls, home, que no veus que això mateix dels diaris que tenen a favor seu ja és un argument molt poderós contra la seva argumentació bàsica? I contesto: ells no volen arguments, ells només volen passejar l’Ego per l’opinió pública, fer formar la guàrdia dels portaavions i remenar la cua.
Tema matrimoni de gais. Ja ho he dit un altre dia: primer, els bisbes tenen tot el dret a dir el que els peti, a sortir al carrer i a cantar la canya als polítics, tant si ho volen fer amb tots els polítics com si ho volen fer només amb alguns, tant si ho fan cada dia com si només ho fan de tant en tant, tant si semblen coherents com si no. Pel que fa a la meva posició personal, també l’he explicada: potser no tinc les idees del tot clares sobre la qüestió, però de moment les argumentacions que m’han convençut més són les de Lionel Jospin i, a casa nostra, les de la socialista Mercè (o Mercedes) Aroz, la senadora més votada de l’Estat espanyol a les darreres eleccions. Per arreglar aquesta qüestió no calia aigualir o espatllar, com s’ha decidit fer, la institució del matrimoni, que per ser-ho (matri-moni) necessita una mare. Les parelles de lesbianes potser sí, però els gais, impossible, encara que un d’ells s’operés: no poden ser mares. Els polítics ho potinegen tot, per fer-se els simpàtics. Ara, quan parlarem a la canalla de matrimoni, què els haurem d’explicar? Que són dues persones que viuen juntes? Llavors ens diran: ah, com l’àvia i la tieta Conxita? Doncs, no, mira, aquestes dues no. Han de viure juntes i més coses. Més coses com què? Ja t’ho explicaré quan siguis gran, que ara tinc molta feina.
Tema adsl. Ja ens l’han tornat a posar. En total, els quinze dies s’han convertit en un mes i mig. Vigileu que no us tallin l’adsl o el telèfon per cap motiu, encara que no sigui per culpa vostra. És un drama que no ha acabat en tragèdia per miracle.
(Post scriptum. Encara un afegitó sobre el tema dels matrimonis gais. Resulta que amb aquesta operació es deixa definitivament fora de l'àmbit normatiu civil una institució jurídica secular la definició de la qual a tothom li ve al cap de manera intuïtiva quan es parla de matrimoni: "un amb una i per sempre". És a dir, ara a l'Estat espanyol si algú vol fer un contracte d'aquesta mena, "un amb una i per sempre", ha d'anar a l'Església catòlica. Perquè l'altra cosa és un poti-poti que, per voler englobar-ho tot, ja no se sap ben bé per a què serveix ni per quins set sous ha de tenir una protecció institucional... que no tenen l'àvia i la tieta Conxita, per cert, quina discriminació. En resum, el que vull fer veure és que s'ha deixat en mans privades, per dir-ho així, el referent institucional del matrimoni tal com l'han entès els nostres avantpassats de totes les èpoques i països. Ja s'hi ha pensat, en aquesta conseqüència?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
dilluns, 6 de juny del 2005
Han guanyat i, per tant... han de plegar
L'altre dia ja dèiem que les conseqüències del no de França i els Països Baixos al tractat europeu eren imprevisibles, perquè amb els polítics no se sap mai. Doncs bé, encara espero que algú m'expliqui el següent fet. Resulta que un partit polític francès, el PSF, estava molt dividit pel que fa a la posició corporativa que havien de prendre sobre el referèndum. Resulta que alguns dels màxims dirigents del partit (Hollande, Bartolone, Jospin) van apostar pel sí. Resulta que uns altres (Fabius, Emmanuelli, Mélenchon) van apostar pel no. Resulta que al partit va guanyar el sí. Resulta que al referèndum popular va guanyar el no. Doncs, agafeu-vos, Fabius, Emmanuelli i Mélenchon han hagut de plegar. Per a aquest partit -i no és una excepció a Europa- és més important la disciplina interna que el fet de demostrar que sintonitzes amb el poble en una qüestió controvertida. No és un cas aïllat a Europa, perquè molts diaris europeus han castigat Fabius, com a element més visible dels dissidents -era fins ara el número dos del partit- amb presons de paper, semàfors vermells i condemnes simbòliques pel fet d'haver apostat... pel que volia la majoria de la població.
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
dijous, 2 de juny del 2005
Gràcies, Països Baixos
Esperem que el cop de porta dels neerlandesos se senti amb prou claredat. Els motius pels quals han votat no, en bona part, no són els meus ni els de molts catalans que vam votar no, però això m'és ben igual. Penso que els catalans hem d'estar força contents, perquè ens estimem Europa i no volíem un tractat que ens menystenia. Amb aquest no francès i neerlandès no hem avançat, certament, perquè ara falta saber què passarà. Cal esperar que els polítics responsables d'un tractat com el que ara s'ha rebutjat faran marxa enrere i presentaran una altra proposta. Però és clar, això seria així si la política fos una disciplina seriosa, que ara com ara no ho és. En qualsevol cas, hem aturat el cop: no es començarà a construir una Europa sense nosaltres. Aconseguirem que "la pròxima Europa" sigui més respectuosa amb els nostres drets històrics i actuals?
(I ja que hi som, un recordatori: Holanda és només una part dels Països Baixos; els súbdits d'aquell país s'anomenen neerlandesos; els holandesos són només els habitants d'Holanda, uns territoris del nord-oest dels Països Baixos.)
((Afegitó posterior: em diu una amiga holandesa que es pot dir "Holanda" com a sinònim de "Països Baixos", sense cap problema, que així es fa en tots els idiomes. Diu que és com anomenar "castellà" l'idioma "espanyol", o a l'inrevés: són sinònims. Qui té boca s'equivoca.))
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
(I ja que hi som, un recordatori: Holanda és només una part dels Països Baixos; els súbdits d'aquell país s'anomenen neerlandesos; els holandesos són només els habitants d'Holanda, uns territoris del nord-oest dels Països Baixos.)
((Afegitó posterior: em diu una amiga holandesa que es pot dir "Holanda" com a sinònim de "Països Baixos", sense cap problema, que així es fa en tots els idiomes. Diu que és com anomenar "castellà" l'idioma "espanyol", o a l'inrevés: són sinònims. Qui té boca s'equivoca.))
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
dilluns, 30 de maig del 2005
Gràcies, França
Ja sé que molts francesos han votat que sí, i que molts que han votat no, per no dir la immensa majoria, ho han fet per motius que jo no comparteixo. Però el fet és que avui seré demagògic i vull felicitar França, tot França, per l'alegria immensa que ens han proporcionat amb la victòria del no al tractat europeu. Estic content perquè, com vaig dir, la nova Europa que neixia d'aquest tractat era una Europa en la qual els catalans no estàvem representats. Era una Europa sense nosaltres. Llavors, ara, amb l'ensulsiada d'ahir a França, el tractat segurament s'haurà de tornar a fer. S'obre una nova oportunitat perquè Europa obri les portes al meu país. Tant de bo sigui així. Si dimecres els Països Baixos també voten no, llavors la marxa enrere serà ineludible.
(I no escric més perquè haig de penjar aquests textos a internet amb un mòdem de l'any de la picor i fent servir el telèfon, continuo sense adsl i no estic per a gaires alegries.)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
(I no escric més perquè haig de penjar aquests textos a internet amb un mòdem de l'any de la picor i fent servir el telèfon, continuo sense adsl i no estic per a gaires alegries.)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
dijous, 19 de maig del 2005
La reforma de les titulacions universitàries (esquema)
La tàctica és coneguda.
Fase 1: Es parla de la necessitat de fer una reforma, normalment amb l’excusa d’un bé superior o d’un mandat extern. En aquest cas, el papu al qual cal retre un sacrifici és la declaració de Bolonya i la “imprescindible convergència” de tots els estudis europeus.
Fase 2: Es crea una comissió de treball per fer “propostes” de reforma.
Fase 3: La comissió que es crea té molt clars els objectius finals: servir en safata les raons “científiques i acadèmiques” que convenen al govern que l’ha constituïda. En el cas que ens ocupa, el govern (espanyol) pretén uns quants objectius lloables i del tot lògics –que en alguns casos no són sinó la rectificació necessària d’un mal pas decidit en un altre moment en què al govern de torn li convenia fer el contrari: és el cas de la multiplicació d’enginyeries–, i alhora aprofitar l’avinentesa per passar comptes pendents i retallar, modificar o reorientar alguna cosa que no li fa el pes. Per exemple, les carreres d’història de l’art o d'humanitats, ja que els artistes i els humanistes, en general, són díscols; per tant, cal fermar-los curt i oxigenar els seus estudis, que no es capfiquin gaire en l’art i les lletres o, si volen fer-ho, que facin belles arts o humanitats en una escola o universitat privada. O per exemple, oi que els catalanistes i els basquistes cada cop emprenyen més?, doncs eliminem la filologia catalana i l’èuscara, que són un cau de futurs terroristes desvagats, i la raó que donarem és que són carreres amb pocs estudiants (3.000 entre totes dues), tot i que proporcionalment tinguin més alumnes que la filologia hispànica (13.600), però aquesta no es pot suprimir ni diluir en altres perquè és una qüestió de “identidad nacional”.
Fase 4: Per tal d’aconseguir els objectius, la comissió presenta un programa de màxims.
Fase 5: La gent s’exclama. (És la fase actual.)
Fase 6: Es fa veure que es negocia, es retallen coses secundàries del programa i els de la comissió fan veure que cedeixen també en algun punt important “fent un gran sacrifici que la gent ha de visualitzar”. Quan en aquest context es diu “la gent”, volen dir normalment els partits polítics, ja que, com tothom sap, els partits són l’expressió màxima de la representativitat ciutadana, i tant és que es discuteixi sobre titulacions universitàries que sobre els diversos companatges que pots posar al damunt del pa amb tomaca: ho han de pactar els partits.
Fase 7: En canvi del sacrifici de la comissió, doncs, es demana a “la gent” que siguin comprensius i que cedeixin, com ells han cedit. És a dir, ja han convertit el programa de màxims en una donzella que necessàriament cal lliurar al drac, peti qui peti.
Fase 8: Mentre no vingui sant Jordi, això –tot plegat– fa molt mala pinta. I sant Jordi, en aquest cas i en altres, pareix com si estigués adormit de fa dies.
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
Fase 1: Es parla de la necessitat de fer una reforma, normalment amb l’excusa d’un bé superior o d’un mandat extern. En aquest cas, el papu al qual cal retre un sacrifici és la declaració de Bolonya i la “imprescindible convergència” de tots els estudis europeus.
Fase 2: Es crea una comissió de treball per fer “propostes” de reforma.
Fase 3: La comissió que es crea té molt clars els objectius finals: servir en safata les raons “científiques i acadèmiques” que convenen al govern que l’ha constituïda. En el cas que ens ocupa, el govern (espanyol) pretén uns quants objectius lloables i del tot lògics –que en alguns casos no són sinó la rectificació necessària d’un mal pas decidit en un altre moment en què al govern de torn li convenia fer el contrari: és el cas de la multiplicació d’enginyeries–, i alhora aprofitar l’avinentesa per passar comptes pendents i retallar, modificar o reorientar alguna cosa que no li fa el pes. Per exemple, les carreres d’història de l’art o d'humanitats, ja que els artistes i els humanistes, en general, són díscols; per tant, cal fermar-los curt i oxigenar els seus estudis, que no es capfiquin gaire en l’art i les lletres o, si volen fer-ho, que facin belles arts o humanitats en una escola o universitat privada. O per exemple, oi que els catalanistes i els basquistes cada cop emprenyen més?, doncs eliminem la filologia catalana i l’èuscara, que són un cau de futurs terroristes desvagats, i la raó que donarem és que són carreres amb pocs estudiants (3.000 entre totes dues), tot i que proporcionalment tinguin més alumnes que la filologia hispànica (13.600), però aquesta no es pot suprimir ni diluir en altres perquè és una qüestió de “identidad nacional”.
Fase 4: Per tal d’aconseguir els objectius, la comissió presenta un programa de màxims.
Fase 5: La gent s’exclama. (És la fase actual.)
Fase 6: Es fa veure que es negocia, es retallen coses secundàries del programa i els de la comissió fan veure que cedeixen també en algun punt important “fent un gran sacrifici que la gent ha de visualitzar”. Quan en aquest context es diu “la gent”, volen dir normalment els partits polítics, ja que, com tothom sap, els partits són l’expressió màxima de la representativitat ciutadana, i tant és que es discuteixi sobre titulacions universitàries que sobre els diversos companatges que pots posar al damunt del pa amb tomaca: ho han de pactar els partits.
Fase 7: En canvi del sacrifici de la comissió, doncs, es demana a “la gent” que siguin comprensius i que cedeixin, com ells han cedit. És a dir, ja han convertit el programa de màxims en una donzella que necessàriament cal lliurar al drac, peti qui peti.
Fase 8: Mentre no vingui sant Jordi, això –tot plegat– fa molt mala pinta. I sant Jordi, en aquest cas i en altres, pareix com si estigués adormit de fa dies.
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
dimarts, 17 de maig del 2005
Noves aventures de l'adsl
La cosa passa de taca d'oli, perquè aviat farà quatre setmanes que la CEPB i Ya.com van decidir posar-nos a prova i encara estem conills d'adsl. O sigui, grans dificultats de comunicació, grans obstacles per fer la feina amb normalitat, el despatx a mig gas i unes ganes enormes d'enviar-ho tot a fer punyetes. Les adreces electròniques, segons sembla, perdudes per sempre (ens han dit sis mesos, però sis mesos en una feina com aquesta és sempre, perquè evidentment ja fa dies que no esperem que ens tornin les adreces, sinó que en fem servir d'altres, per mirar de continuar treballant encara que sigui a ritme de llimac, i òbviament no farem el procés invers d'aquí a sis mesos). Les pàgines web que administrem o actualitzem periòdicament des del despatx, o bé han quedat sense actualitzar, o bé hem perdut (de moment, temporalment) el client que ens les havia encarregat o bé les hem hagut de gestionar desplaçant-nos físicament a d'altres indrets, amb tot l'enrenou que això implica. Pel que fa a les traduccions, correccions i transcripcions en línia, hem perdut dotzenes i dotzenes d'hores, hem perdut moltes feines puntuals i també hem perdut uns quants clients (de moment, temporalment), i ja no parlem dels passavolants que de tant en tant ens encarregaven feines a través de les adreces que durant els dos últims anys hem fet servir; aquests els hem perdut potser per sempre. I com es comptabilitza el fet de tenir uns lectors habituals que deixen d'entrar a la teva web perquè veuen que no es renova? Ara, aquests dies, ens connectem a internet a través d'un mòdem, utilitzant la línia telefònica, la qual cosa vol dir que mentre parlem per telèfon no podem connectar-nos a internet i quan estem connectats a la xarxa no podem trucar ni rebre trucades telefòniques. (Qualsevol altra solució com demanar una nova alta de servei telefònic o adsl en una altra empresa implica esperar els mateixos dies que ja ens esperem, perquè la xarxa telefònica bàsica continua depenent de Telefónica i els terminis per establir connexions són els que són, o sigui que tot ho tenen lligat i ben lligat.) Qui ens compensarà pels danys soferts? Com es pot calcular el mal que ens han fet? Hem d'escriure al senyor Fornesa, com a responsable últim de l'empresa que va prendre la decisió unilateral de rebutjar un rebut, per dir-li com ha anat tot i comunicar-li que això seu no té nom? Què en traurem? Que gràcies a nosaltres la CEPB millori els seus serveis i a partir d'ara a ningú més li passi el que ens ha passat a nosaltres? No ens ho creiem, perquè tot és una gran martingala. Només en traurem una lletra aparentment amable i òbviament cínica, que ja deuen tenir impresa, en la qual ens diran que els sap molt de greu el que ha passat i que no dubtem a posar-nos en contacte amb el seu servei d'atenció als clients. Algú creu de debò que pot anar d'una altra manera? Algú creu que els de la CEPB ens cridarien i ens dirien: a veure, senyors, calculin el que han perdut, passin-nos la factura i els l'abonarem? Ha, ha, ha. Jo no, nosaltres no ens ho creiem. La CEPB, per principi, no ens "pot" compensar pel mal que ens ha fet, perquè les lleis els emparen. No. Quina diferència hi ha, doncs, entre la prepotència i la impunitat amb què actuen determinades empreses i corporacions que esclafen els ciutadans, i les dictadures polítiques? Hi ha algú que ens sàpiga dir alguna cosa que pugui servir de vaselina per entomar aquesta impotència nostra?
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
dimarts, 3 de maig del 2005
Aventura adsl
Aquest és un conte real ofert per gentilesa de la Caixa d’Estalvis i Pensions de Barcelona (des d’ara CEPB, em nego a fer-los de franc la propaganda de la marca comercial) i Ya.com, una operadora de telefonia. I em penso que em sortirà tot a raig perquè estic molt emprenyat i escriure seguit seguit em sembla que és una bona manera de desfogar-se. Al despatx on treballo tenim un parell de comptes corrents a la CEPB. En un dels comptes sempre hi ha moooolts diners; en l’altre, que fem servir exclusivament per al pagament de rebuts domiciliats, n’hi ha els justos i una mica més per a imprevistos. La CEPB té instruccions d’avisar-nos per fer passar diners del principal al secundari quan els fons del segon s’apropen a un límit mínim. Fins ara, i el compte té prop de 20 anys, no hi havia hagut mai cap problema. Fins ara. Resulta que un mal dia el compte destinat al pagament de rebuts, sense arribar a 0, es va quedar amb molt poquets euros de saldo. Resulta que justament aquells dies Ya.com va passar no un rebut de la connexió adsl que tenim al despatx, sinó que en va passar dos alhora. Resulta que al compte secundari no hi havia prou diners per pagar els dos rebuts alhora. Resulta –ja us ho podeu imaginar– que sembla que van fallar tots els protocols de control de la CEPB, la qual no sols no va fer el que s’havia compromès a fer i sempre havia fet –avisar-nos i passar diners d’un compte a l’altre–, sinó que ni tan sols ens va dir que “hi ha un problema”, que és el que fan tots els bancs i caixes quan veuen que un client ha tingut un descuit –i insisteixo que no era el cas: que el descuit era d’ells–, i no sols això, sinó que a més a més va retornar els rebuts a Ya.com amb la indicació de “rebutjats”. Resulta –també us ho podeu imaginar– que sembla que a Ya.com van fallar tots els mecanismes de control, “perquè nosaltres sempre avisem amb temps el client”, i van decidir tallar la línia adsl del nostre despatx. Resulta que la primera notícia del desastre la vam rebre perquè tot d’un plegat les adreces electròniques associades a la connexió de Ya.com van deixar de funcionar, i quan truquem a l’empresa ens diuen que ens han tallat la línia per haver rebutjat dos rebuts consecutius. Tots els detalls sobre les causes de la desfeta que he explicat fins ara els hem anat esbrinant després. Els de Ya.com diuen que si volem tornar a tenir línia cal tornar a fer una alta, que no hi ha possibilitat de fer marxa enrere i que les adreces miraran de conservar-nos-les, però no ens garanteixen que puguin fer-ho. Després, quan s’ha anat sabent la veritat, tot han estat excuses, però els de la CEPB, davant la nostra insistència que arreglessin el desastre produït per la seva incompetència, no es van estar de dir-nos que ells “no tenien cap obligació” d’estar pendents del saldo d’un compte. Per nosaltres, la falta de connexió adsl al despatx significa la pèrdua immediata de feina –treballem en línia amb tots els nostres clients– i, en pocs dies, la mort professional del despatx. I qualsevol alta d’adsl triga un mínim de 15 dies a ser operativa. 15 dies? Sí, 15 dies –pel cap baix. Perquè en aquest estat nostre democràtic-i-de-dret-i-de-les-autonomies-i-nacionalitats-que-el-componen continua havent-hi de facto un monopoli –el mateix monopoli creat en època del general Miguel Primo de Rivera, i mira que ha plogut des de llavors– pel que fa a la infraestructura de les línies telefòniques. I això vol dir que qualsevol operador ha d’adaptar el seu afany de servei –de reparació, en aquest cas, perquè els de Ya.com també han reconegut que els van fallar els protocols d’avís– al ritme que marca l’amo únic de la infraestructura, que ja deveu imaginar qui és, comença per “t” i acaba per “a” i al mig hi ha les lletres “elefonic”.
En resum: donar-te d’alta d’una línia d’adsl, o més ben dit, començar a pagar-la, és d’allò més senzill: una trucadeta, un clic a la web i prou. Ni tan sols cal que avisis el banc: si al banc arriba un rebut amb les dades “correctes” i hi ha fons, ells tiren endavant. Ja protestaràs. Donar-se de baixa d’una línia adsl és més complicat, tot i que ara diu que ho faran més senzill. Que ells et donin de baixa si els ve de gust –amb la inestimable cooperació de la CEPB– també és senzill: en uns segons, tot a fer punyetes. Arreglar-te el problema i tornar-te a donar d’alta, ui, això és molt complicat, almenys 15 dies. I no em digueu que canviï d’operador o de banc: sabeu perfectament que tots són iguals: són incapaços de ser responsables i solidaris amb els seus errors. L’única sortida que tens és anar al jutjat. Però ells ja hi compten: trigues anys i panys, si tens sort, a aconseguir una sentència definitiva... que et compensarà pel cap alt amb la xocolata del lloro. I en aquest cas segur que ni una xicra, perquè, com ells diuen, no hi estaven obligats. O sigui, ens tenen agafats pels dallonses i quan els vaga, tiben i tot seguit potser et demanen disculpes, però les disculpes no arreglen res. Bé, els 15 dies els farem demà passat. Ja us ho aniré explicant.
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
En resum: donar-te d’alta d’una línia d’adsl, o més ben dit, començar a pagar-la, és d’allò més senzill: una trucadeta, un clic a la web i prou. Ni tan sols cal que avisis el banc: si al banc arriba un rebut amb les dades “correctes” i hi ha fons, ells tiren endavant. Ja protestaràs. Donar-se de baixa d’una línia adsl és més complicat, tot i que ara diu que ho faran més senzill. Que ells et donin de baixa si els ve de gust –amb la inestimable cooperació de la CEPB– també és senzill: en uns segons, tot a fer punyetes. Arreglar-te el problema i tornar-te a donar d’alta, ui, això és molt complicat, almenys 15 dies. I no em digueu que canviï d’operador o de banc: sabeu perfectament que tots són iguals: són incapaços de ser responsables i solidaris amb els seus errors. L’única sortida que tens és anar al jutjat. Però ells ja hi compten: trigues anys i panys, si tens sort, a aconseguir una sentència definitiva... que et compensarà pel cap alt amb la xocolata del lloro. I en aquest cas segur que ni una xicra, perquè, com ells diuen, no hi estaven obligats. O sigui, ens tenen agafats pels dallonses i quan els vaga, tiben i tot seguit potser et demanen disculpes, però les disculpes no arreglen res. Bé, els 15 dies els farem demà passat. Ja us ho aniré explicant.
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
