dijous, 18 de setembre del 2008
Qüestions de llengua (XXXI): La jutge, l’alcaldessa, la ministra
(Teniu este article actualitzat ací.)
dimarts, 16 de setembre del 2008
A la democràcia pel sentimentalisme
Potser és veritat el que deia l’altre dia, fa uns mesos, sobre l’evolució del món islàmic a través de les històries d’amor. La sèrie turca Nur, difosa per la cadena MBC des de Dubai (Emirats Àrabs Units) als 22 països de la zona, fa estralls en tot el món àrab. Emesa via satèl·lit des de fa només quatre mesos, Nur relata les aventures sentimentals de la protagonista que dóna nom a la sèrie (l’actriu turca Songül Öden) per guanyar-se l’amor de Muhannad (Kivan ç Tatlituğ), amb el qual es casa inicialment forçada. Ell tampoc arriba al matrimoni gaire convençut, perquè és vidu d’una altra dona morta d’accident, i encara l’enyora. Però de seguida Nur aconsegueix que ell li faci costat com un veritable company, en igualtat de condicions. A partir d’aquest moment, altres persones, gent poderosa i també familiars, miraran d’enterbolir les relacions idíl·liques de la parella.
L’èxit de Nur se suma al que també han aconseguit títols com Els anys perduts o Pom de flors, igualment turcs, la irrupció dels quals en el mercat àrab amenaça l’hegemonia que mantenien en aquest sector els fulletons mexicans, egipcis i libanesos, molt més païbles per a l’islamisme fonamentalista perquè tracten les qüestions amoroses des d’una perspectiva allunyada de la sensibilitat islàmica i, per tant, no interpel·len directament les consciències ni les actituds socials i familiars d’aquestes societats: es veuen com sèries totalment de ficció. En canvi, aquestes produccions turques han desfermat una revolució en moltes llars àrabs, ja que les dones han començat a exigir als seus marits que es comportin d’acord amb el que es veu a la televisió. O sigui, és una sèrie realista, i això cou.
Curiosament, la MBC va decidir doblar la sèrie (del turc a l’àrab) després que a Turquia passés gairebé desapercebuda. I és que les dones turques, molt més avançades socialment, no se sentien identificades amb les aventures de la parella protagonista. Per a elles sembla que és força més natural allò a què aspiren les dones dels països àrabs. Nur conté els elements típics de qualsevol fulletó televisiu, però el que més atrau al públic –sobretot femení– són els rols del matrimoni protagonista: ella és una dissenyadora ambiciosa i el marit un home formós, sentimental i ric que al cap de poc de casar-se comença a tractar-la amb afecte i li dóna suport en els seus afanys professionals. Dues figures ben poc comunes en molts països àrabs.
La MBC emet la sèrie en prime time. Davant l’èxit assolit, ara ha posat en marxa un canal temàtic en el qual es poden veure durant les 24 hores capítols endarrerits i altres extres de la sèrie.
A l’Aràbia Saudita, el gran muftí Abdul Aziz al-Xeij va dictar fa uns dies una resolució en la qual prohibia veure la telenovel·la, perquè atemptava contra els valors musulmans. El Ministeri de Comerç del mateix país ha prohibit la venda de samarretes de la sèrie perquè les considera «ofensives per a la moral». Alguns líders de Hamàs, a Palestina, també s’hi han pronunciat en contra: «La sèrie atempta contra la nostra religió, els valors i les tradicions islàmiques», ha afirmat Hamed Bitawim, diputat de l’organització i predicador en una mesquita de Nablús. També el gran muftí de Bahrein, Isa Qasim, l’ha prohibida.
Però les prohibicions no afecten la popularitat de la sèrie. Segons dades de la cadena MBC, entre tres i quatre milions d’espectadors saudites la segueixen cada dia, d’una població de 28 milions. L’Aràbia Saudita, l’aliada tradicional dels Estats Units a la zona, és justament un dels països en què les dones tenen menys drets i on els personatges de la sèrie constitueixen un contrast més fort davant la rutina del dia a dia. Les dones saudites, per exemple, no poden conduir i necessiten l’autorització del seu protector (és a dir, del marit, o d’un familiar masculí les solteres) per poder acceptar una feina, per viatjar, etc.
També a Gaza i Cisjordània els carrers es buiden a l’hora que s’emet el serial. Als barris àrabs de Jerusalem hi ha força botigues amb pòsters de Nur i Muhannad, al costat de Iàsser Arafat i altres líders palestins i àrabs. I al voltant de la sèrie s’ha creat ja un marxandatge sucós: caramels, bosses de creïlles fregides amb imatges dels personatges, etc. A la ciutat d’Hebron asseguren que els darrers mesos és moda posar als nounats els noms de Nur i Muhannad.
L’èxit de Nur mostra també la incapacitat dels règims àrabs, acostumats a la censura i al control dels mitjans oficials, per limitar l’actuació de les televisions que emeten via satèl·lit a tot l’Orient Mitjà. A començament d’any, l’Egipte i l’Aràbia Saudita ja van presentar a la Lliga Àrab un esborrany de resolució perquè es pogués retirar la llicència d’emissió per als seus països a les emissores que anessin «contra els interessos àrabs, els valors tradicionals o els símbols religiosos». La proposta anava adreçada sobretot contra les emissores de notícies al-Jazira i al-Arabiya, fortament crítiques amb les cúpules de diversos països de la zona i que han dut al món àrab un nivell inimaginable fins fa pocs anys de llibertat informativa. Però la iniciativa no va entrar en vigor per l’oposició de Qatar, seu d’al-Jazira, i el Líban, des d’on emeten moltes cadenes privades.
L’èxit de Nur se suma al que també han aconseguit títols com Els anys perduts o Pom de flors, igualment turcs, la irrupció dels quals en el mercat àrab amenaça l’hegemonia que mantenien en aquest sector els fulletons mexicans, egipcis i libanesos, molt més païbles per a l’islamisme fonamentalista perquè tracten les qüestions amoroses des d’una perspectiva allunyada de la sensibilitat islàmica i, per tant, no interpel·len directament les consciències ni les actituds socials i familiars d’aquestes societats: es veuen com sèries totalment de ficció. En canvi, aquestes produccions turques han desfermat una revolució en moltes llars àrabs, ja que les dones han començat a exigir als seus marits que es comportin d’acord amb el que es veu a la televisió. O sigui, és una sèrie realista, i això cou.
Curiosament, la MBC va decidir doblar la sèrie (del turc a l’àrab) després que a Turquia passés gairebé desapercebuda. I és que les dones turques, molt més avançades socialment, no se sentien identificades amb les aventures de la parella protagonista. Per a elles sembla que és força més natural allò a què aspiren les dones dels països àrabs. Nur conté els elements típics de qualsevol fulletó televisiu, però el que més atrau al públic –sobretot femení– són els rols del matrimoni protagonista: ella és una dissenyadora ambiciosa i el marit un home formós, sentimental i ric que al cap de poc de casar-se comença a tractar-la amb afecte i li dóna suport en els seus afanys professionals. Dues figures ben poc comunes en molts països àrabs.
La MBC emet la sèrie en prime time. Davant l’èxit assolit, ara ha posat en marxa un canal temàtic en el qual es poden veure durant les 24 hores capítols endarrerits i altres extres de la sèrie.
A l’Aràbia Saudita, el gran muftí Abdul Aziz al-Xeij va dictar fa uns dies una resolució en la qual prohibia veure la telenovel·la, perquè atemptava contra els valors musulmans. El Ministeri de Comerç del mateix país ha prohibit la venda de samarretes de la sèrie perquè les considera «ofensives per a la moral». Alguns líders de Hamàs, a Palestina, també s’hi han pronunciat en contra: «La sèrie atempta contra la nostra religió, els valors i les tradicions islàmiques», ha afirmat Hamed Bitawim, diputat de l’organització i predicador en una mesquita de Nablús. També el gran muftí de Bahrein, Isa Qasim, l’ha prohibida.
Però les prohibicions no afecten la popularitat de la sèrie. Segons dades de la cadena MBC, entre tres i quatre milions d’espectadors saudites la segueixen cada dia, d’una població de 28 milions. L’Aràbia Saudita, l’aliada tradicional dels Estats Units a la zona, és justament un dels països en què les dones tenen menys drets i on els personatges de la sèrie constitueixen un contrast més fort davant la rutina del dia a dia. Les dones saudites, per exemple, no poden conduir i necessiten l’autorització del seu protector (és a dir, del marit, o d’un familiar masculí les solteres) per poder acceptar una feina, per viatjar, etc.
També a Gaza i Cisjordània els carrers es buiden a l’hora que s’emet el serial. Als barris àrabs de Jerusalem hi ha força botigues amb pòsters de Nur i Muhannad, al costat de Iàsser Arafat i altres líders palestins i àrabs. I al voltant de la sèrie s’ha creat ja un marxandatge sucós: caramels, bosses de creïlles fregides amb imatges dels personatges, etc. A la ciutat d’Hebron asseguren que els darrers mesos és moda posar als nounats els noms de Nur i Muhannad.
L’èxit de Nur mostra també la incapacitat dels règims àrabs, acostumats a la censura i al control dels mitjans oficials, per limitar l’actuació de les televisions que emeten via satèl·lit a tot l’Orient Mitjà. A començament d’any, l’Egipte i l’Aràbia Saudita ja van presentar a la Lliga Àrab un esborrany de resolució perquè es pogués retirar la llicència d’emissió per als seus països a les emissores que anessin «contra els interessos àrabs, els valors tradicionals o els símbols religiosos». La proposta anava adreçada sobretot contra les emissores de notícies al-Jazira i al-Arabiya, fortament crítiques amb les cúpules de diversos països de la zona i que han dut al món àrab un nivell inimaginable fins fa pocs anys de llibertat informativa. Però la iniciativa no va entrar en vigor per l’oposició de Qatar, seu d’al-Jazira, i el Líban, des d’on emeten moltes cadenes privades.
divendres, 12 de setembre del 2008
Som gent pacífica, tolerant i honrada
Ahir vaig estar gairebé tot el dia a l’Arc de Triomf, col·laborant en un assaig de referèndum, per descomptat il·legal, que havien convocat uns amics. Va ser una diada riallera, sense incidents, una «festa de la democràcia». El que demanàvem en la nostra consulta era: «Voleu que es convoqui un referèndum sobre el futur de Catalunya?» I hi havia paperetes amb el «sí» i paperetes amb el «no». L’abstenció consistia a no votar i el vot en blanc no existia, perquè és una enganyifa i cadascú l’interpreta com vol (i generalment com els que manen li han inculcat que l’interpreti). També hi havia possibilitat de fer vot nul, estripant la papereta, ratllant-la, etc. En fi, com que la pregunta era fàcil, vam tenir moltes respostes, milers. La veritat és que moltes més que les que jo, abans força escèptic sobre l’èxit que podria tenir l’experiència, m’esperava. I els resultats van ser els que més o menys ja intuíem, atesa la ubicació del col·legi electoral i el dia de la consulta: 98,7 «sí», 1,02 «no», 0,01 nuls. A la búlgara, sí senyor.
No es tractava de demostrar res ni de fer cap prospecció objectiva. Només volíem participar activament de la festa i aportar un entreteniment original a la diada. Els dos objectius es van aconseguir.
Hi havia gent que s’acostava a la nostra parada i demanava: «I aquest referèndum que feu, per a què serveix?» I responíem: «Tu agafa una papereta, la que vulguis.» Ho feien. «Ara, tanca els ulls i imagina’t que amb aquesta papereta pots canviar la situació, imagina’t que som en una democràcia de debò i que ens deixen votar això mateix que es diu aquí.» Aclucaven els ulls. «I ara, diposita la papereta a l’urna.» Ho feien. «No et trobes més bé?» Gairebé el cent per cent de la gent deia: «Sí, tens raó, m’ha anat molt bé, ha estat una bona experiència. Gràcies.» Una mena de teràpia col·lectiva, amb resultats magnífics.
Altra gent deia: «Si no preneu nota de les dades de la gent, qui m’impedeix votar dues vegades?» I dèiem: «Home (o dona), fa lleig.» O bé: «Els catalans som honrats, no fem aquestes coses.» La immensa majoria de la gent assentia tot decidida, no volien passar per persones que fan trampes. Alguns deien, amb posat de xai: «Sí, massa honrats, som, per això ens tenen tan collats.» En general, però, alegria i festa.
Només un punt fosc, en tot el dia. Una anècdota que no em va agradar. Sé que explicant-la ací hi pot haver gent que tregui l’anècdota de mare i l’expliqui en altres indrets com dient: «Mireu, mireu, ells mateixos ho reconeixen.» Però va ser una excepció i com a tal l’explico, per denunciar-la. Fins i tot en un context festiu com el d’ahir no hauríem d’aprovar que passessin aquestes coses, ni per excepció.
Un home amb una criatura de pocs anys s’acosta a la parada. L’home agafa una papereta del «sí» ostensiblement i l’ensenya al nen. I tot seguit fica la papereta a l’urna. El xiquet demana, posant el dit damunt les paperetes del «no»: «I aquests altres papers per a què són, papa?» El pare contesta: «Aquests són els papers dels espanyols.» El nen fa una ganyota de fàstic i retira immediatament el dit. Els que ho veiem riem «la gràcia» però després ens quedem pensatius, una mica moixos.
Aquell nen havia estat educat en el racisme, en l’odi als espanyols. I això no és normal. Els catalans som gent honrada, pacífica i tolerant. Sabem que hi ha espanyols que no tenen la culpa del que passa, que el fet de ser espanyols no ha de ser decisiu perquè qualifiquem la gent de manera pejorativa.
Actituds paral·leles a la d’aquest infant –del seu pare, més ben dit, que li havia ensenyat allò–, posicions de rebuig i de fàstic davant el concepte «gent espanyola», es veuen i se senten contínuament a l’inrevés, a tot Espanya, referides als catalans. «Los catalanes», tots en general, som per a molta gent de l’Estat persones empestades, roïnes, malvades. Ja els ho ensenyen de ben menuts a les criatures. Ho he pogut comprovar una altra vegada aquest estiu. Però nosaltres no podem fer el mateix.
Nosaltres hem d’ensenyar als nostres fills que a Espanya hi ha de tot i que encara que només fos una minoria els que són pacífics, tolerants i honrats com ho som la majoria dels catalans, no han d’utilitzar la paraula «espanyol» embolcallada amb una pàtina racista, la del xiquet aquell de l’anècdota.
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
No es tractava de demostrar res ni de fer cap prospecció objectiva. Només volíem participar activament de la festa i aportar un entreteniment original a la diada. Els dos objectius es van aconseguir.
Hi havia gent que s’acostava a la nostra parada i demanava: «I aquest referèndum que feu, per a què serveix?» I responíem: «Tu agafa una papereta, la que vulguis.» Ho feien. «Ara, tanca els ulls i imagina’t que amb aquesta papereta pots canviar la situació, imagina’t que som en una democràcia de debò i que ens deixen votar això mateix que es diu aquí.» Aclucaven els ulls. «I ara, diposita la papereta a l’urna.» Ho feien. «No et trobes més bé?» Gairebé el cent per cent de la gent deia: «Sí, tens raó, m’ha anat molt bé, ha estat una bona experiència. Gràcies.» Una mena de teràpia col·lectiva, amb resultats magnífics.
Altra gent deia: «Si no preneu nota de les dades de la gent, qui m’impedeix votar dues vegades?» I dèiem: «Home (o dona), fa lleig.» O bé: «Els catalans som honrats, no fem aquestes coses.» La immensa majoria de la gent assentia tot decidida, no volien passar per persones que fan trampes. Alguns deien, amb posat de xai: «Sí, massa honrats, som, per això ens tenen tan collats.» En general, però, alegria i festa.
Només un punt fosc, en tot el dia. Una anècdota que no em va agradar. Sé que explicant-la ací hi pot haver gent que tregui l’anècdota de mare i l’expliqui en altres indrets com dient: «Mireu, mireu, ells mateixos ho reconeixen.» Però va ser una excepció i com a tal l’explico, per denunciar-la. Fins i tot en un context festiu com el d’ahir no hauríem d’aprovar que passessin aquestes coses, ni per excepció.
Un home amb una criatura de pocs anys s’acosta a la parada. L’home agafa una papereta del «sí» ostensiblement i l’ensenya al nen. I tot seguit fica la papereta a l’urna. El xiquet demana, posant el dit damunt les paperetes del «no»: «I aquests altres papers per a què són, papa?» El pare contesta: «Aquests són els papers dels espanyols.» El nen fa una ganyota de fàstic i retira immediatament el dit. Els que ho veiem riem «la gràcia» però després ens quedem pensatius, una mica moixos.
Aquell nen havia estat educat en el racisme, en l’odi als espanyols. I això no és normal. Els catalans som gent honrada, pacífica i tolerant. Sabem que hi ha espanyols que no tenen la culpa del que passa, que el fet de ser espanyols no ha de ser decisiu perquè qualifiquem la gent de manera pejorativa.
Actituds paral·leles a la d’aquest infant –del seu pare, més ben dit, que li havia ensenyat allò–, posicions de rebuig i de fàstic davant el concepte «gent espanyola», es veuen i se senten contínuament a l’inrevés, a tot Espanya, referides als catalans. «Los catalanes», tots en general, som per a molta gent de l’Estat persones empestades, roïnes, malvades. Ja els ho ensenyen de ben menuts a les criatures. Ho he pogut comprovar una altra vegada aquest estiu. Però nosaltres no podem fer el mateix.
Nosaltres hem d’ensenyar als nostres fills que a Espanya hi ha de tot i que encara que només fos una minoria els que són pacífics, tolerants i honrats com ho som la majoria dels catalans, no han d’utilitzar la paraula «espanyol» embolcallada amb una pàtina racista, la del xiquet aquell de l’anècdota.
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
dimecres, 10 de setembre del 2008
Reptes publicitaris (2): La gamma que lliga bé amb tu
He recuperat aquest exemple de fa temps, de l’octubre del 2007.
«La gamma que et va com a pintada.» Era el lema d’un anunci de Seguros Bilbao, del grup Catalana Occidente i apareixia en grans cartells a l’entrada de les sucursals d’aquest grup assegurador. La frase s’explicava (?) perquè anava acompanyada d’una paleta de pintor, amb tot de colors.
S’explicava, em demano? No, només s’explicava si anem al castellà –els catalans hem d’estar tot el sant dia traduint al castellà moltes de les poques coses que trobem escrites en català per saber què punyeta ens volen dir. En castellà és prou clar: «La gama que te va que ni pintada.» O sigui, la gamma que et va com l’anell al dit, la gamma que se t’adiu, la gamma que et cau bé, la gamma que t’és com pa i mel. Però, és clar, cap d’aquestes coses no parla ni de pintura ni de paletes de pintor, i fer un nou cartell és molt car, i el català no és una llengua que es mereixi tenir cartells ni dissenys propis.
En qualsevol cas, crec que hi havia una solució: «La gamma que lliga bé amb tu.» Els colors, en efecte, lliguen o no lliguen els uns amb els altres. I en aquest cas, si els haguessin fet lligar, potser hauríem salvat l’escull.
Reptes publicitaris (I): La maduixa que fa petons
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
«La gamma que et va com a pintada.» Era el lema d’un anunci de Seguros Bilbao, del grup Catalana Occidente i apareixia en grans cartells a l’entrada de les sucursals d’aquest grup assegurador. La frase s’explicava (?) perquè anava acompanyada d’una paleta de pintor, amb tot de colors.
S’explicava, em demano? No, només s’explicava si anem al castellà –els catalans hem d’estar tot el sant dia traduint al castellà moltes de les poques coses que trobem escrites en català per saber què punyeta ens volen dir. En castellà és prou clar: «La gama que te va que ni pintada.» O sigui, la gamma que et va com l’anell al dit, la gamma que se t’adiu, la gamma que et cau bé, la gamma que t’és com pa i mel. Però, és clar, cap d’aquestes coses no parla ni de pintura ni de paletes de pintor, i fer un nou cartell és molt car, i el català no és una llengua que es mereixi tenir cartells ni dissenys propis.
En qualsevol cas, crec que hi havia una solució: «La gamma que lliga bé amb tu.» Els colors, en efecte, lliguen o no lliguen els uns amb els altres. I en aquest cas, si els haguessin fet lligar, potser hauríem salvat l’escull.
Reptes publicitaris (I): La maduixa que fa petons
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
dilluns, 8 de setembre del 2008
El ciutadà (franquista) del món
«[N’hi ha que] diuen que no són nacionalistes perquè són “ciutadans del món”. Jo, la majoria de ciutadans del món que he trobat eren espanyols i al cap de dos minuts de clavar-me la pallissa amb la seva ciutadania del món s’han revelat mil vegades més nacionalistes que Joel Joan. Els americans, els francesos i els italians que trobo no es defineixen com ciutadans del món, sinó com americans, francesos o italians. I és que ells no tenen cap problema a mostrar-se nacionalistes (és clar que, en el seu cas, ser-ho té altres noms, com “patriota” o “xovinista”). El problema dels nacionalistes espanyols és que han de dissimular que ho són perquè dediquen el dia a criticar els nacionalistes catalans, bascos o –en casos extrems– gallecs.
»De la mateixa manera, quan algú –sol ser un cantant o artista de varietats– t’explica que ell no es fica en política, perquè “és apolític”, no saps ben bé per què, sempre acaba demostrant-te el seu amor per Franco.
»Ja ho deia Peridis en un acudit: quan algú sosté que ara no hi ha tanta diferència entre les esquerres i les dretes, no en dubtin, és de dretes.» (Empar Moliner, El País 8 setembre 2008)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
»De la mateixa manera, quan algú –sol ser un cantant o artista de varietats– t’explica que ell no es fica en política, perquè “és apolític”, no saps ben bé per què, sempre acaba demostrant-te el seu amor per Franco.
»Ja ho deia Peridis en un acudit: quan algú sosté que ara no hi ha tanta diferència entre les esquerres i les dretes, no en dubtin, és de dretes.» (Empar Moliner, El País 8 setembre 2008)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
dimecres, 3 de setembre del 2008
dissabte, 30 d’agost del 2008
Trastorns genials
Una persona m’ha enviat un missatge que m’ha agradat i que em ve de gust compartir, amb el seu permís. L’adjunto a continuació, traient-ne algunes referències que identifiquen les persones implicades:
«“Si poguéssim eliminar del món els que pateixen psicosis maniacodepressives, ens privaríem alhora d’una quantitat incommensurable de bondat i talent, de color i calidesa, d’esperit i frescor.”
»M’hauria agradat haver llegit aquesta cita fa més de tres anys, i haver-la pogut compartir llavors amb alguna persona que tu també coneixes. Aquí en va una altra:
»“És probable que la genialitat sigui una anomalia. Si s’eliminessin els gens causants de l’autisme i d’altres trastorns com el maniacodepressiu, el món podria quedar en mans de conformistes avorrits amb poques idees creatives. És possible que el conjunt de gens que interactuen causant l’autisme, el trastorn maniacodepressiu i l’esquizofrènia tingui un efecte beneficiós a petites dosis.”
»Són dues cites diferents, la segona parla de coses més divulgades, com ara les obres de molts genis, possibles precisament gràcies a les seves patologies (Van Gogh, Einstein, Nietzsche, etc.). La primera, en canvi, per a mi és més nova, aquesta referència a la bondat i la calidesa...
»Les dues cites són del llibre Thinking in Pictures. My Life with Autism (Pensar en imatges. La meva vida amb autisme), de la Temple Grandin. Tal com diu el títol, ella mateixa és autista. És una dona que explica que ha patit molt a causa de la seva particularitat, però malgrat tot diu que si tingués l’oportunitat “de curar-se”, no voldria, ja que el fet de ser com és li ha permès tenir una percepció de les coses insòlita, que li agrada i valora.
»El llibre el trobo fascinant. Aquesta idea sobre allò de socialment positiu que aporten algunes de les anomenades patologies mentals (sobretot en els camps de les ciències i l’art) és només una de les moltes idees diferents i sorprenents que hi ha al llibre, sobre la manera com percebem les coses, com funciona el cervell...
»Parla també molt del patiment, cosa que ella diferencia de les potencialitats inherents a la seva particularitat. No fa cap lloança del patiment, ni el minimitza; al contrari, també explica com s’hi ha barallat constantment, com ha recorregut a la medicació, i com se n’ha pogut beneficiar... sense perdre tanmateix la seva particular manera de pensar i de percebre la realitat. Òbviament, en aquest aspecte ella ha estat més afortunada que algunes persones que poques vegades troben l’equilibri i que estarien encantades si es produís “el miracle” que potser tant demanen: alliberar-se de la seva bipolaritat (possiblement tots els que coneixen aquestes persones ho celebrarien... però potser llavors “no les reconeixerien”).
»Recordar aquestes persones, la seva gran capacitat d’invasió i de generar catàstrofes en alguns moments d’eufòria, o el seu gran patiment dels moments depressius, no seria just ni bo si no fos recordant alhora aquest altre aspecte seu càlid i original que reflecteix la citació del començament.
»Fins una altra estona, i disculpa aquestes reflexions tenint en compte les elevades temperatures d’aquests dies, que segurament no conviden a “cabòries” com aquestes.»
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
«“Si poguéssim eliminar del món els que pateixen psicosis maniacodepressives, ens privaríem alhora d’una quantitat incommensurable de bondat i talent, de color i calidesa, d’esperit i frescor.”
»M’hauria agradat haver llegit aquesta cita fa més de tres anys, i haver-la pogut compartir llavors amb alguna persona que tu també coneixes. Aquí en va una altra:
»“És probable que la genialitat sigui una anomalia. Si s’eliminessin els gens causants de l’autisme i d’altres trastorns com el maniacodepressiu, el món podria quedar en mans de conformistes avorrits amb poques idees creatives. És possible que el conjunt de gens que interactuen causant l’autisme, el trastorn maniacodepressiu i l’esquizofrènia tingui un efecte beneficiós a petites dosis.”
»Són dues cites diferents, la segona parla de coses més divulgades, com ara les obres de molts genis, possibles precisament gràcies a les seves patologies (Van Gogh, Einstein, Nietzsche, etc.). La primera, en canvi, per a mi és més nova, aquesta referència a la bondat i la calidesa...
»Les dues cites són del llibre Thinking in Pictures. My Life with Autism (Pensar en imatges. La meva vida amb autisme), de la Temple Grandin. Tal com diu el títol, ella mateixa és autista. És una dona que explica que ha patit molt a causa de la seva particularitat, però malgrat tot diu que si tingués l’oportunitat “de curar-se”, no voldria, ja que el fet de ser com és li ha permès tenir una percepció de les coses insòlita, que li agrada i valora.
»El llibre el trobo fascinant. Aquesta idea sobre allò de socialment positiu que aporten algunes de les anomenades patologies mentals (sobretot en els camps de les ciències i l’art) és només una de les moltes idees diferents i sorprenents que hi ha al llibre, sobre la manera com percebem les coses, com funciona el cervell...
»Parla també molt del patiment, cosa que ella diferencia de les potencialitats inherents a la seva particularitat. No fa cap lloança del patiment, ni el minimitza; al contrari, també explica com s’hi ha barallat constantment, com ha recorregut a la medicació, i com se n’ha pogut beneficiar... sense perdre tanmateix la seva particular manera de pensar i de percebre la realitat. Òbviament, en aquest aspecte ella ha estat més afortunada que algunes persones que poques vegades troben l’equilibri i que estarien encantades si es produís “el miracle” que potser tant demanen: alliberar-se de la seva bipolaritat (possiblement tots els que coneixen aquestes persones ho celebrarien... però potser llavors “no les reconeixerien”).
»Recordar aquestes persones, la seva gran capacitat d’invasió i de generar catàstrofes en alguns moments d’eufòria, o el seu gran patiment dels moments depressius, no seria just ni bo si no fos recordant alhora aquest altre aspecte seu càlid i original que reflecteix la citació del començament.
»Fins una altra estona, i disculpa aquestes reflexions tenint en compte les elevades temperatures d’aquests dies, que segurament no conviden a “cabòries” com aquestes.»
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
dimarts, 26 d’agost del 2008
Postal d’Espanya
Encara sóc de vacances, demà al vespre torno. Però ja us puc posar una postal des d'Espanya*. No ve d'aquí ni on sóc ni on he estat exactament aquestes tres setmanes. He estat a Espanya, i em sembla que l'Espanya que he vist i que he sentit, tota sencera, és força igual. La meva tàctica és preguntar i escoltar de manera innocent, no donar lliçons. No discuteixo. No tinc cap interès a fer canviar d'opinió els espanyols, si és que això fos possible aconseguir-ho.
Rellegint Gaziel o Prat de la Riba, rellegint premsa del temps de la República, constates que ells no han reculat ni un centímetre. L'experiència viscuda en aquestes vacances d'enguany em diu que no ha canviat ni el país ni la gent. Almenys si penso en l'Espanya que vaig conèixer prou bé just els anys de la mal anomenada transició, del 1976 al 1982, que els vaig passar a Madrid, a les Castelles i a l'Aragó (i al País Basc, però Euskadi era, i és, molt diferent: per això no forma part de l'Espanya de la qual parlo ací, tot i que al País Basc i a Navarra hi hagi gent més espanyolista que els castellans de tota la vida; i també gent més nacionalista, perquè n'hi ha que pensen que poden matar per aconseguir els seus fins... i és clar que l'Estat espanyol també ha matat fins fa quatre dies, i encara hi ha tortures i detencions arbitràries).
El que em sobta més de l'Espanya actual, i aquí sí que hi ha canvi, és que força gent admet com a hipòtesi de futur el desmembrament de l'Estat. Sí, s'observa un cert fatalisme, des del seu punt de vista, respecte a l'avenir de la seva Espanya, però em sembla que no són capaços d'adonar-se que si un dia l'Estat actual desapareix haurà estat culpa seva i només seva. Per a molta gent espanyola, "la causa de la situació actual", i ho diuen amb pena, és més aviat la falta de mà dura que no pas de mà esquerra. O sigui, estan convençuts que ells, si un dia es trenca l'Estat, no tindran culpes greus. O que si hi ha culpa –aquest missatge arriba sobretot des de la dreta, però també se sent per l'esquerra– és per no haver tallat a l'hora el que s'havia de tallar de soca-rel: les "pretensions nacionalistes". Evidentment, quan parlen dels nacionalismes sempre s'obliden que el primer nacionalisme de l'Estat, el més radical i el més dogmàtic, és el nacionalisme espanyol. Però cal donar-los la raó: la culpa d'un hipotètic trencament de l'Estat (ja vaig dir mig de broma que l'any 2035 seria una cosa feta) serà el nacionalisme: no el nacionalisme defensiu dels països perifèrics, sinó el nacionalisme intolerant dels espanyols centralistes.
També ha canviat molt el perfil del litoral espanyol, però això és només una continuació del que va començar els anys 60. I hi ha llocs de la costa catalana que han fet exactament la mateixa trajectòria: carregar-se tants paradisos com oferia la natura tot al voltant de la península.
Només una anècdota i ho deixo córrer, perquè no crec que valgui la pena aprofundir el tema –em cansa, no serveix de res discutir-ho, ja està molt dit i no és ni de bon tros gratificant com ho era parlar de la Llombardia l'any passat. El primer dia ens van aturar a l'autopista uns agents de l'anomenada guàrdia civil, sense cap motiu, i ens van demanar la documentació "a efectos de control". La persona que conduïa va ensenyar els seus documents. Tot correcte, li van dir. Llavors em van demanar els meus. Jo tenia els meus papers, suposava, en una de les bosses que dúiem al darrere, segurament al fons del tot. No conduïa, hi insisteixo. Portar la documentació hauria de ser només obligatori si hi havia algun motiu perquè te la demanessin, no per a decisions aleatòries que depenen d'un caprici, que no estan subjectes a cap control legal i que poden donar lloc a tota mena d'abusos, com era el cas. Això és d'altres èpoques, pensava jo. Els vaig demanar pietat, explicant-los que havia fet les maletes molt de pressa i que no sabia on tenia els documents. No en van tenir. Vaig estar-me, doncs, amb un paio mirant-me de prop i uns altres dos apuntant-me amb l'arma carregada, unes armes enormes –la meva resistència inicial em feia, suposo, més sospitós–, al mig de l'autopista –havien reduït els tres carrils de circulació a un–, a 35 graus a l'ombra segons el termòmetre del cotxe –però estàvem al sol–, remenant maletes davant d'ells. Tot va quedar estès per terra, mitjó per mitjó i calçotet per calçotet. Quan a la fi –em va costar deu minuts ben bons– vaig aconseguir trobar els papers, els vaig dir que allò em semblava inconstitucional. Es van mirar amb sornegueria. "Verás si te parece constitucional que te llevemos ahora mismo a la comisaría y nos pasemos allí todo el día", va dir un d'ells. No vaig respondre res més, allò feia massa pudor per discutir-ho. Una escena d'altres temps i d'altres règims polítics, pensava jo. Ja som a Espanya, nois, benvinguts. Era el primer dia, tot just havíem travessat la ratlla. Mai m'havia passat una cosa com aquella, ni tan sols feia 30 anys, si bé sabia que llavors això passava. Doncs bé, ara també passa.
Potser vaig tenir mala sort –no sé si triaven els cotxes a l'atzar o nosaltres fèiem, segons ells, mala pinta–, però una mala sort de país tercermundista, de país dictatorial. La policia no pot tenir aquest poder omnímode. Em vaig sentir transportat a 30 anys enrere. Vaig tenir ganes de recular, d'oblidar-me de les vacances, de cercar un altre destí. Si la policia espanyola podia actuar així l'any 2008, volia dir que no havia canviat res. Per tant, no calia continuar la recerca. Ja tenia els resultats. Tothom amb qui he parlat aquests dies de l'assumpte m'ha dit que era normal el que m'havia passat, que és lògic que hi hagi aquests controls, que això va d'aquesta manera. Només algú em reconeixia que la resposta del policia a la meva queixa estava fora de lloc, però no discutia la conveniència de fer controls discrecionals (i exhaustius) d'aquesta mena.
Crec que a Catalunya actuacions policials d'aquest tipus no són freqüents, cridarien massa l'atenció; aquí quan hi ha un abús de poder sol aparèixer a la premsa.
Si m'he queixat? No. Sé que podria fer-ho, però no hi tinc cap interès i sobretot no hi crec. Ja s'ho faran.
Com deia, allò va ser el primer dia. És una anècdota, però tres setmanes després puc confirmar que l'anècdota és un bon símbol. Espanya és així: exactament com era fa 30 anys, com era fa 75 anys, com era fa 100 anys.
* Espanya, en aquest article, vol dir Andalusia, Múrcia, Aragó, les dues Castelles –incloent-hi Madrid, la capital–, Extremadura, Cantàbria i Astúries. O sigui, l'Espanya-Espanya, l'Espanya eterna, l'«Espanya uniforme», en terminologia espanyola canònica del segle XIX –ells mateixos ho deien–, en contraposició a l'«Espanya foral», a l'«Espanya incorporada o assimilada» i a l'«Espanya colonial» (segons un mapa de la Biblioteca Nacional de Madrid).
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
Rellegint Gaziel o Prat de la Riba, rellegint premsa del temps de la República, constates que ells no han reculat ni un centímetre. L'experiència viscuda en aquestes vacances d'enguany em diu que no ha canviat ni el país ni la gent. Almenys si penso en l'Espanya que vaig conèixer prou bé just els anys de la mal anomenada transició, del 1976 al 1982, que els vaig passar a Madrid, a les Castelles i a l'Aragó (i al País Basc, però Euskadi era, i és, molt diferent: per això no forma part de l'Espanya de la qual parlo ací, tot i que al País Basc i a Navarra hi hagi gent més espanyolista que els castellans de tota la vida; i també gent més nacionalista, perquè n'hi ha que pensen que poden matar per aconseguir els seus fins... i és clar que l'Estat espanyol també ha matat fins fa quatre dies, i encara hi ha tortures i detencions arbitràries).
El que em sobta més de l'Espanya actual, i aquí sí que hi ha canvi, és que força gent admet com a hipòtesi de futur el desmembrament de l'Estat. Sí, s'observa un cert fatalisme, des del seu punt de vista, respecte a l'avenir de la seva Espanya, però em sembla que no són capaços d'adonar-se que si un dia l'Estat actual desapareix haurà estat culpa seva i només seva. Per a molta gent espanyola, "la causa de la situació actual", i ho diuen amb pena, és més aviat la falta de mà dura que no pas de mà esquerra. O sigui, estan convençuts que ells, si un dia es trenca l'Estat, no tindran culpes greus. O que si hi ha culpa –aquest missatge arriba sobretot des de la dreta, però també se sent per l'esquerra– és per no haver tallat a l'hora el que s'havia de tallar de soca-rel: les "pretensions nacionalistes". Evidentment, quan parlen dels nacionalismes sempre s'obliden que el primer nacionalisme de l'Estat, el més radical i el més dogmàtic, és el nacionalisme espanyol. Però cal donar-los la raó: la culpa d'un hipotètic trencament de l'Estat (ja vaig dir mig de broma que l'any 2035 seria una cosa feta) serà el nacionalisme: no el nacionalisme defensiu dels països perifèrics, sinó el nacionalisme intolerant dels espanyols centralistes.
També ha canviat molt el perfil del litoral espanyol, però això és només una continuació del que va començar els anys 60. I hi ha llocs de la costa catalana que han fet exactament la mateixa trajectòria: carregar-se tants paradisos com oferia la natura tot al voltant de la península.
Només una anècdota i ho deixo córrer, perquè no crec que valgui la pena aprofundir el tema –em cansa, no serveix de res discutir-ho, ja està molt dit i no és ni de bon tros gratificant com ho era parlar de la Llombardia l'any passat. El primer dia ens van aturar a l'autopista uns agents de l'anomenada guàrdia civil, sense cap motiu, i ens van demanar la documentació "a efectos de control". La persona que conduïa va ensenyar els seus documents. Tot correcte, li van dir. Llavors em van demanar els meus. Jo tenia els meus papers, suposava, en una de les bosses que dúiem al darrere, segurament al fons del tot. No conduïa, hi insisteixo. Portar la documentació hauria de ser només obligatori si hi havia algun motiu perquè te la demanessin, no per a decisions aleatòries que depenen d'un caprici, que no estan subjectes a cap control legal i que poden donar lloc a tota mena d'abusos, com era el cas. Això és d'altres èpoques, pensava jo. Els vaig demanar pietat, explicant-los que havia fet les maletes molt de pressa i que no sabia on tenia els documents. No en van tenir. Vaig estar-me, doncs, amb un paio mirant-me de prop i uns altres dos apuntant-me amb l'arma carregada, unes armes enormes –la meva resistència inicial em feia, suposo, més sospitós–, al mig de l'autopista –havien reduït els tres carrils de circulació a un–, a 35 graus a l'ombra segons el termòmetre del cotxe –però estàvem al sol–, remenant maletes davant d'ells. Tot va quedar estès per terra, mitjó per mitjó i calçotet per calçotet. Quan a la fi –em va costar deu minuts ben bons– vaig aconseguir trobar els papers, els vaig dir que allò em semblava inconstitucional. Es van mirar amb sornegueria. "Verás si te parece constitucional que te llevemos ahora mismo a la comisaría y nos pasemos allí todo el día", va dir un d'ells. No vaig respondre res més, allò feia massa pudor per discutir-ho. Una escena d'altres temps i d'altres règims polítics, pensava jo. Ja som a Espanya, nois, benvinguts. Era el primer dia, tot just havíem travessat la ratlla. Mai m'havia passat una cosa com aquella, ni tan sols feia 30 anys, si bé sabia que llavors això passava. Doncs bé, ara també passa.
Potser vaig tenir mala sort –no sé si triaven els cotxes a l'atzar o nosaltres fèiem, segons ells, mala pinta–, però una mala sort de país tercermundista, de país dictatorial. La policia no pot tenir aquest poder omnímode. Em vaig sentir transportat a 30 anys enrere. Vaig tenir ganes de recular, d'oblidar-me de les vacances, de cercar un altre destí. Si la policia espanyola podia actuar així l'any 2008, volia dir que no havia canviat res. Per tant, no calia continuar la recerca. Ja tenia els resultats. Tothom amb qui he parlat aquests dies de l'assumpte m'ha dit que era normal el que m'havia passat, que és lògic que hi hagi aquests controls, que això va d'aquesta manera. Només algú em reconeixia que la resposta del policia a la meva queixa estava fora de lloc, però no discutia la conveniència de fer controls discrecionals (i exhaustius) d'aquesta mena.
Crec que a Catalunya actuacions policials d'aquest tipus no són freqüents, cridarien massa l'atenció; aquí quan hi ha un abús de poder sol aparèixer a la premsa.
Si m'he queixat? No. Sé que podria fer-ho, però no hi tinc cap interès i sobretot no hi crec. Ja s'ho faran.
Com deia, allò va ser el primer dia. És una anècdota, però tres setmanes després puc confirmar que l'anècdota és un bon símbol. Espanya és així: exactament com era fa 30 anys, com era fa 75 anys, com era fa 100 anys.
* Espanya, en aquest article, vol dir Andalusia, Múrcia, Aragó, les dues Castelles –incloent-hi Madrid, la capital–, Extremadura, Cantàbria i Astúries. O sigui, l'Espanya-Espanya, l'Espanya eterna, l'«Espanya uniforme», en terminologia espanyola canònica del segle XIX –ells mateixos ho deien–, en contraposició a l'«Espanya foral», a l'«Espanya incorporada o assimilada» i a l'«Espanya colonial» (segons un mapa de la Biblioteca Nacional de Madrid).
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
diumenge, 3 d’agost del 2008
divendres, 1 d’agost del 2008
Sobre el Manifiesto
Jo això del Manifiesto ho resolc ràpid, posant-me a la pell de la gent que l’ha signat i que diuen que estan tan preocupats per la supervivència de l’espanyol. Hi ha dues possibilitats. Si aquests senyors i aquestes senyores –Delibes, Matute i Marina entre ells, quins desencisos– creuen que el català és espanyol, no han de veure cap problema en els (suposats) canvis de percentatge d’un idioma espanyol respecte a un altre, justament perquè segons el seu plantejament tots dos idiomes són espanyols. Ningú que parli menys castellà per començar a parlar més català o només català –que ja em dirà on és possible, això darrer– no farà que es perdi cap ni un parlant d’«espanyol».
Des d’aquesta primera perspectiva, l’única cosa que els hauria de preocupar –si és que aquestes coses han de preocupar algú al segle XXI– és que hi hagi parlants d’algun idioma «espanyol», sigui castellà, sigui català, que abandonin l’«espanyol» i comencin a parlar anglès, mandarí o àrab perquè els sembli més pràctic per anar pel món.
La segona possibilitat és que considerin que el català no és espanyol, o que no és un espanyol igual d’espanyol que el castellà (que sembla que és el que pensen, si ens atenim al seu Manifiesto). Llavors, el que els hem de dir és que siguin conseqüents políticament i ens deixin fer la nostra ruta amb llibertat: que ens deixin en pau, que ja ens entendrem amb l’ONU i amb la UE directament.
La resta de discussions i polèmiques i que si tomba i que si gira són palla, ganes d’inflar el gos.
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
Des d’aquesta primera perspectiva, l’única cosa que els hauria de preocupar –si és que aquestes coses han de preocupar algú al segle XXI– és que hi hagi parlants d’algun idioma «espanyol», sigui castellà, sigui català, que abandonin l’«espanyol» i comencin a parlar anglès, mandarí o àrab perquè els sembli més pràctic per anar pel món.
La segona possibilitat és que considerin que el català no és espanyol, o que no és un espanyol igual d’espanyol que el castellà (que sembla que és el que pensen, si ens atenim al seu Manifiesto). Llavors, el que els hem de dir és que siguin conseqüents políticament i ens deixin fer la nostra ruta amb llibertat: que ens deixin en pau, que ja ens entendrem amb l’ONU i amb la UE directament.
La resta de discussions i polèmiques i que si tomba i que si gira són palla, ganes d’inflar el gos.
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
dimarts, 29 de juliol del 2008
Reptes publicitaris (1): La maduixa que fa petons
Encete una nova sèrie, que no sé si tindrà continuïtat.
He vist, com suposo que ha vist tothom, uns anuncis espanyols dels xiclets Orbit que m’han fet rumiar uns quants dies, pensant en com caldria traduir el missatge si aquests senyors es dignessin a fer-lo en català. La imatge és el rostre d’una noia tota petonejada (o d’un noi ídem) amb un munt de marques de pintallavis que dibuixen cadascuna la forma d’una maduixa. Al costat, amb lletres de pam, la llegenda següent, disposada com en una columna:
«Nadie
besa
como
besa
esta
fresa»
Rumiant, rumiant, se m’han acudit fins ara tres possibles solucions, la segona i la tercera fugint deliberadament i progressiva de la traducció literal i anant per altres vies que poguessin suggerir coses similars. Les dues primeres solucions no són tan bones, ho reconec, com el lema original; però potser la tercera faria el fet, tot i que probablement tindríem problemes amb els clients, que normalment no els agraden les solucions creatives quan es tracta de traduccions. Les volen literals. Les tres solucions són:
1.
«No es fan
petons
com fan
petons
aquests
maduixons»
2.
«Ningú
no estima
com estima
la maduixa
que rima»
3.
«No hi ha
cap bruixa
tan bruixa
com aquesta
maduixa»
El context en què apareix el lema –una cara somrient d’una noia o d’un noi, en primer pla, coberta de petons– ja avisa que no s’ha d’entendre “bruixa” de manera pejorativa, ans al contrari és una picada d’ull. Gràcies a la consonància, concentra el protagonisme en la maduixa i en les seves propietats encantadores –encantadores en els dos sentits de la paraula. En qualsevol cas, la versió catalana afegeix un punt de malícia a l’espanyola, però tractant-se de xiclets i de jovent em sembla defensable que aquest punt de malícia pot representar un guany respecte a la versió espanyola.
Potser, si se m’acudeixen idees similars, aniré apuntant aquí altres reptes d’aquest tipus: lemes publicitaris especialment difícils de traduir (o que s’hagin traduït massa de pressa). Però no es tracta d’esmenar el/la pobre traductor/a-adaptador/a que hagi hagut d’empescar-se a corre-cuita una traducció-adaptació amb ganxo en un temps tan limitat com el que normalment et donen aquestes empreses –col·laboro amb dues agències de publicitat i sé de què parlo–, sinó d’ajudar la gent a valorar més les dificultats objectives a què ens enfrontem els traductors d’aquest tipus de textos. En qualsevol cas, penso que pot ser un exercici interessant. Naturalment, si a algun/a lector/a se li acut cap solució bona sobre el lema d'avui, només cal que m’ho digui, i la hi publicaré amb molt de gust si vol –amb firma i tot (també si vol).
26 de setembre. Una lectora amable suggereix una altra possibilitat per a la maduixa que fa petons:
«Els petons
que dibuixa
la nostra
maduixa.»
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
He vist, com suposo que ha vist tothom, uns anuncis espanyols dels xiclets Orbit que m’han fet rumiar uns quants dies, pensant en com caldria traduir el missatge si aquests senyors es dignessin a fer-lo en català. La imatge és el rostre d’una noia tota petonejada (o d’un noi ídem) amb un munt de marques de pintallavis que dibuixen cadascuna la forma d’una maduixa. Al costat, amb lletres de pam, la llegenda següent, disposada com en una columna:
«Nadie
besa
como
besa
esta
fresa»
Rumiant, rumiant, se m’han acudit fins ara tres possibles solucions, la segona i la tercera fugint deliberadament i progressiva de la traducció literal i anant per altres vies que poguessin suggerir coses similars. Les dues primeres solucions no són tan bones, ho reconec, com el lema original; però potser la tercera faria el fet, tot i que probablement tindríem problemes amb els clients, que normalment no els agraden les solucions creatives quan es tracta de traduccions. Les volen literals. Les tres solucions són:
1.
«No es fan
petons
com fan
petons
aquests
maduixons»
2.
«Ningú
no estima
com estima
la maduixa
que rima»
3.
«No hi ha
cap bruixa
tan bruixa
com aquesta
maduixa»
El context en què apareix el lema –una cara somrient d’una noia o d’un noi, en primer pla, coberta de petons– ja avisa que no s’ha d’entendre “bruixa” de manera pejorativa, ans al contrari és una picada d’ull. Gràcies a la consonància, concentra el protagonisme en la maduixa i en les seves propietats encantadores –encantadores en els dos sentits de la paraula. En qualsevol cas, la versió catalana afegeix un punt de malícia a l’espanyola, però tractant-se de xiclets i de jovent em sembla defensable que aquest punt de malícia pot representar un guany respecte a la versió espanyola.
Potser, si se m’acudeixen idees similars, aniré apuntant aquí altres reptes d’aquest tipus: lemes publicitaris especialment difícils de traduir (o que s’hagin traduït massa de pressa). Però no es tracta d’esmenar el/la pobre traductor/a-adaptador/a que hagi hagut d’empescar-se a corre-cuita una traducció-adaptació amb ganxo en un temps tan limitat com el que normalment et donen aquestes empreses –col·laboro amb dues agències de publicitat i sé de què parlo–, sinó d’ajudar la gent a valorar més les dificultats objectives a què ens enfrontem els traductors d’aquest tipus de textos. En qualsevol cas, penso que pot ser un exercici interessant. Naturalment, si a algun/a lector/a se li acut cap solució bona sobre el lema d'avui, només cal que m’ho digui, i la hi publicaré amb molt de gust si vol –amb firma i tot (també si vol).
26 de setembre. Una lectora amable suggereix una altra possibilitat per a la maduixa que fa petons:
«Els petons
que dibuixa
la nostra
maduixa.»
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
dijous, 24 de juliol del 2008
L’estratègia del firandant engalipador
Ho copio de Francesc-Marc Álvaro, perquè aquest cop diu exactament el que jo penso i així ja no m’hi haig d’esforçar:
«Quasi un quart del total de la població treballadora extremenya depèn directament de les arques públiques [...] A Catalunya, la xifra d’ocupació pública representa només el 8% mentre a les Balears és del 9,9% i a València del 10,1%. Per darrere d’Extremadura, l’Espanya amb més empleats públics és Castella i Lleó (16,1%), Castella - La Manxa (15,4%), Andalusia (15,3%) i Aragó (14,5%). [...] Aquí tenim, doncs, la crua realitat que explica les enormes dificultats amb què s’enfronta la Generalitat a l’hora de negociar el finançament autonòmic, afer clau que Solbes ha concretat penosament la setmana passada, per a alarma dels indígenes.
»Tinc un moment de pitonissa, vostès perdonin. El vicepresident econòmic cedirà poc i per això, ara, li convé remarcar una proposta impresentable per tal que, finalment, l’ínfim que s’acordarà sembli –d’aquí uns mesos– una cosa gegantina i digna de ser venuda per Montilla com “el millor sistema de finançament de la història” [...] Tant de bo m’equivoqui en l’auguri. L’únic dubte que tinc, a dia d’avui, és sobre el conseller Castells: participarà a la comèdia o es plantarà de veritat quan l’estafa sigui incompatible amb el seu prestigi acadèmic?
»[...] Sense recursos públics, ni l’escola, ni la sanitat, ni la seguretat funcionaran. Amb la crisi i l’atur a l’alça, el risc és encara més gros. Urgeix que algú encapçali la batalla i lideri la resposta col·lectiva, almenys perquè els catalans no siguem confosos amb una estora.» (La Vanguardia 21 juliol 2008)
Tant de bo Álvaro també s’equivoqui ara, com s’equivoca sovint. Tant de bo les proclames de Castells i la famosa frase de Montilla –«entre els interessos del PSOE i els interessos de Catalunya, el PSC optarà pels de Catalunya»– no fossin, com em sembla que són, farfolles. Paraules, no fets.
Jo crec que Álvaro, malauradament, no s’equivocarà. I la tragèdia és que, al contrari que Álvaro, que creu que això ho arreglaria en Mas, jo estic convençut que qualsevol d’aquests firandants arxiconeguts que puguin accedir al capdamunt de la Generalitat faran igual com han fet tots fins ara: vendre’ns la idea que el que fan és tot el que és possible «en les circumstàncies actuals». És una cançó que hem sentit ja massa vegades.
Caldria un líder, sí, però un líder nou, diferent de tots aquests. Un líder que, per exemple, tingués en el seu programa electoral anar a l’ONU a presentar-hi l’Estatut del 30 de setembre del 2005 aprovat pel 90% dels diputats de Catalunya –article 1: «Catalunya és una nació»– i a denunciar-hi formalment l’Estat espanyol per impedir als catalans que s’autogovernin de la manera com vulguin. I no hi és.
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
«Quasi un quart del total de la població treballadora extremenya depèn directament de les arques públiques [...] A Catalunya, la xifra d’ocupació pública representa només el 8% mentre a les Balears és del 9,9% i a València del 10,1%. Per darrere d’Extremadura, l’Espanya amb més empleats públics és Castella i Lleó (16,1%), Castella - La Manxa (15,4%), Andalusia (15,3%) i Aragó (14,5%). [...] Aquí tenim, doncs, la crua realitat que explica les enormes dificultats amb què s’enfronta la Generalitat a l’hora de negociar el finançament autonòmic, afer clau que Solbes ha concretat penosament la setmana passada, per a alarma dels indígenes.
»Tinc un moment de pitonissa, vostès perdonin. El vicepresident econòmic cedirà poc i per això, ara, li convé remarcar una proposta impresentable per tal que, finalment, l’ínfim que s’acordarà sembli –d’aquí uns mesos– una cosa gegantina i digna de ser venuda per Montilla com “el millor sistema de finançament de la història” [...] Tant de bo m’equivoqui en l’auguri. L’únic dubte que tinc, a dia d’avui, és sobre el conseller Castells: participarà a la comèdia o es plantarà de veritat quan l’estafa sigui incompatible amb el seu prestigi acadèmic?
»[...] Sense recursos públics, ni l’escola, ni la sanitat, ni la seguretat funcionaran. Amb la crisi i l’atur a l’alça, el risc és encara més gros. Urgeix que algú encapçali la batalla i lideri la resposta col·lectiva, almenys perquè els catalans no siguem confosos amb una estora.» (La Vanguardia 21 juliol 2008)
Tant de bo Álvaro també s’equivoqui ara, com s’equivoca sovint. Tant de bo les proclames de Castells i la famosa frase de Montilla –«entre els interessos del PSOE i els interessos de Catalunya, el PSC optarà pels de Catalunya»– no fossin, com em sembla que són, farfolles. Paraules, no fets.
Jo crec que Álvaro, malauradament, no s’equivocarà. I la tragèdia és que, al contrari que Álvaro, que creu que això ho arreglaria en Mas, jo estic convençut que qualsevol d’aquests firandants arxiconeguts que puguin accedir al capdamunt de la Generalitat faran igual com han fet tots fins ara: vendre’ns la idea que el que fan és tot el que és possible «en les circumstàncies actuals». És una cançó que hem sentit ja massa vegades.
Caldria un líder, sí, però un líder nou, diferent de tots aquests. Un líder que, per exemple, tingués en el seu programa electoral anar a l’ONU a presentar-hi l’Estatut del 30 de setembre del 2005 aprovat pel 90% dels diputats de Catalunya –article 1: «Catalunya és una nació»– i a denunciar-hi formalment l’Estat espanyol per impedir als catalans que s’autogovernin de la manera com vulguin. I no hi és.
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
dilluns, 21 de juliol del 2008
Primera censura
Jo diria que el vigilant del far no és sectari, ni mentider. De vegades pot ser un pèl exagerat, i fins i tot desagradable, o almenys poc diplomàtic. I és contradictori, això segur. Però m’agradaria, ja ho vaig dir, que em consideressin inclassificable. En aquests quatre anys i escaig he rebut crítiques i aplaudiments –no gaires– de totes bandes. Fins ara, les crítiques crec que no havien pretès mai fer-me modificar la meva manera de pensar.
Ara he tingut un problema, per una cosa que he escrit i que es veu que algú ha descobert i li ha molestat. M’han pressionat. Són gent que té poder sobre meu. M’he donat. He esborrat el que molestava. Demano disculpes als lectors per ser tan feble, però tinc gent a casa que haig d’alimentar i el bloc no és més que un divertiment amb el qual no he pensat mai a guanyar-me la vida. Un divertiment i també un eixidiu, un desguàs. No sé si els règims absolutistes van triomfar per això, per gent que es donava. Hi ha gent en aquest país que ha perdut la feina pel que escrivia al seu bloc (almenys en conec un). Jo, si puc evitar que em passi, ho evitaré.
Ara, em dono però no callo. Escric aquesta nota perquè voldria que en quedés algun rastre. I no penso autocontrolar-me més del que ho he fet fins ara. Si algú em vol renyar, ho haurà de fer a posteriori. I llavors, si entenc que les conseqüències d’haver fet enfadar aquelles persones poderoses poden ser desproporcionades, eliminaré allò que els hagi pogut molestar. Però ho faré després d’haver-ho escrit i publicat, no abans. Continuaré, doncs, repartint a tort a a dret si mai em vaga fer-ho, amb la prudència amb què em sembla que he actuat sempre fins ara. I continuaré lloant també indiscriminadament, si em plau, allò que em paregui que convé lloar, o que em vingui de gust lloar, de la dreta i de l’esquerra o del mig.
Chi può capire, capisca. I qui no, és que no li convé.
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
Ara he tingut un problema, per una cosa que he escrit i que es veu que algú ha descobert i li ha molestat. M’han pressionat. Són gent que té poder sobre meu. M’he donat. He esborrat el que molestava. Demano disculpes als lectors per ser tan feble, però tinc gent a casa que haig d’alimentar i el bloc no és més que un divertiment amb el qual no he pensat mai a guanyar-me la vida. Un divertiment i també un eixidiu, un desguàs. No sé si els règims absolutistes van triomfar per això, per gent que es donava. Hi ha gent en aquest país que ha perdut la feina pel que escrivia al seu bloc (almenys en conec un). Jo, si puc evitar que em passi, ho evitaré.
Ara, em dono però no callo. Escric aquesta nota perquè voldria que en quedés algun rastre. I no penso autocontrolar-me més del que ho he fet fins ara. Si algú em vol renyar, ho haurà de fer a posteriori. I llavors, si entenc que les conseqüències d’haver fet enfadar aquelles persones poderoses poden ser desproporcionades, eliminaré allò que els hagi pogut molestar. Però ho faré després d’haver-ho escrit i publicat, no abans. Continuaré, doncs, repartint a tort a a dret si mai em vaga fer-ho, amb la prudència amb què em sembla que he actuat sempre fins ara. I continuaré lloant també indiscriminadament, si em plau, allò que em paregui que convé lloar, o que em vingui de gust lloar, de la dreta i de l’esquerra o del mig.
Chi può capire, capisca. I qui no, és que no li convé.
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
divendres, 18 de juliol del 2008
dijous, 17 de juliol del 2008
Més sobre el telèfon
Tinc problemes amb el telèfon, ja us ho deia. I encara més amb el mòbil, més ben dit, amb el concepte mòbil o la filosofia mòbil. El cas és que em resisteixo a donar el número del mòbil, i la gent m’acusa de secretisme, i llavors el dono, i la mateixa gent se’m torna a enfadar per l’ús que en faig, que no és el canònic, no és el que s’espera d’algú que fa anar un mòbil. I llavors els torno a dir que per això em resistia a donar-los el número del mòbil, per evitar que s’enfadessin si no l’agafava, si el tenia desconnectat, si no contestava les perdudes ni els missatges de veu. Perquè la gent s’apunta el teu número de mòbil i a partir d’aquell moment s’oblida dels advertiments que els puguis haver fet sobre la teva relació peculiar amb aquell estri. Has passat a formar part d’una sèrie de números, els que té gravats aquella persona a la seva llista de contactes.
No vaig tot el dia amb el mòbil al damunt. El faig servir per a una cosa molt i molt concreta: quan, en hores de feina, haig de sortir del despatx i sé que hi ha un client que m’ha de poder localitzar per resoldre, per telèfon, una qüestió ràpida. I perquè em puguin localitzar des de casa en situacions similars, si es preveu que pot passar alguna cosa. I prou.
Jo ja entenc que hi ha gent que ha de dur el mòbil al damunt per motius diversos, que necessita estar sempre localitzable i immediatament disponible. I hi ha gent a la qual li agrada. No hi ha res a dir. Ara, als que em parlen del mòbil com una obligació genèrica me’ls crec menys, perquè les urgències més o menys són les mateixes ara que fa vint o cinquanta anys. No ens enganyem: el mòbil serveix molt sovint –no dic sempre: dic molt sovint– per complir menys que abans els compromisos. Si hem quedat que avui a les set del vespre serem a casa o estem citats demà a les dues del migdia per a un compromís, el mòbil serveix perquè tots plegats ens concedim de temps fins avui mateix a les 19 h o fins demà mateix a les 14 h, i fins i tot una mica més, per desfer la cita, i l’altra/e, que potser ha canviat els seus plans per no fallar, que es foti. Enteneu-me: de vegades no hi ha més remei que desfer una cita, però moltes altres vegades, senzillament, no ens ve de gust o hi ha una altra cosa que passa per davant. Això ens dóna més llibertat, sens dubte, però també més superficialitat en les relacions i menys compromisos. I les relacions humanes directes, les paraules donades, les cites, ja s’estableixen d’aquesta manera, amb aquesta filosofia: potser ens veurem aquest vespre, o demà, o potser no. «Si no puc, ja et trucaré.» I davant l’avís, ja saps que hi ha un 50% de possibilitats que et truqui.
Jo no. Jo, si he quedat avui a les set, demà a les dues o el dia 4 d’octubre a dinar a Selmella, n’ha de passar una de molt grossa perquè avui a les set, demà a les dues o el 4 d’octubre a l’hora de dinar no sigui allà on hem quedat. No és mèrit meu ni sé si aquí es pot parlar de mèrit o de mania. Simplement, sóc així i no hi puc fer res.
La gent que em coneix sap que tinc uns horaris molt regulars i que pot trobar-me habitualment, en hores de feina, al despatx. El telèfon del despatx el dono a tothom que em demana el telèfon: és el meu telèfon per a les coses ordinàries que es poden comunicar per telèfon. La gent que em coneix una mica més, té el telèfon de casa meva, on sóc habitualment les hores en què no sóc al despatx. I queden altres moments i situacions en què no sóc ni al despatx ni a casa, per exemple molts caps de setmana, alguns vespres, força dies a l’hora de dinar, etc., que llavors normalment sóc en indrets on em molestaria molt que em truquessin, o simplement seria de mala educació dur el mòbil engegat.
I encara hi ha una manera més senzilla de comunicar-se amb mi amb certa diligència, que és el correu electrònic. Això sí que és un bon invent. Permet una gestió de la comunicació molt més intel·ligent, si no vols entrar dins el xuclador de la immediatesa –la majoria de les vegades la urgència és causada per la manca de previsió, em penso que ja ho he dit–, perquè pots enviar els missatges quan et va bé i l’altra/e et pot contestar quan li plagui. No es produeixen aquelles situacions desagradables que et telefonen i potser et demanen si et va bé parlar en aquell moment, però no goses dir que no o bé perquè et sembla que l’altra persona s’ho pot prendre malament o bé perquè encara et fa més mandra haver de trucar tu després o potser ja no et recordaràs de fer-ho, o...
Certament, un cop l’any, més o menys, pot passar que algú em cerqui amb molta urgència en un moment en què no estic disponible i no em trobi. Segurament, tant tu com l’altre haureu de pagar un preu per aquesta circumstància: «És clar, si duguessis el mòbil al damunt...», em renyen. Doncs, sí, em sap greu que passi això... Però he comprovat que fins i tot als que dormen amb el mòbil també els passa això mateix almenys un cop l’any, i normalment més vegades, perquè depenen més de l’andròmina i la gent que els busca si no els troba al mòbil ja no sap què fer. I doncs, això del mòbil a tot drap és com cardar amb preservatiu perquè no estàs segur de la parella o no vols dallò (criatures): com més es multipliquen les relacions, refiats que el condom és segur al 100%, més possibilitats hi ha que un dia es trenqui la gometa o que no te la posis bé per les presses o que hagi deixat passar «una miqueta de no res que ni es veu» i tinguis un disgust.
De manera que és inevitable que un cop l’any no et localitzin, perquè ni tan sols els que viuen enganxats al telèfon no es deslliuren de les estadístiques.
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
No vaig tot el dia amb el mòbil al damunt. El faig servir per a una cosa molt i molt concreta: quan, en hores de feina, haig de sortir del despatx i sé que hi ha un client que m’ha de poder localitzar per resoldre, per telèfon, una qüestió ràpida. I perquè em puguin localitzar des de casa en situacions similars, si es preveu que pot passar alguna cosa. I prou.
Jo ja entenc que hi ha gent que ha de dur el mòbil al damunt per motius diversos, que necessita estar sempre localitzable i immediatament disponible. I hi ha gent a la qual li agrada. No hi ha res a dir. Ara, als que em parlen del mòbil com una obligació genèrica me’ls crec menys, perquè les urgències més o menys són les mateixes ara que fa vint o cinquanta anys. No ens enganyem: el mòbil serveix molt sovint –no dic sempre: dic molt sovint– per complir menys que abans els compromisos. Si hem quedat que avui a les set del vespre serem a casa o estem citats demà a les dues del migdia per a un compromís, el mòbil serveix perquè tots plegats ens concedim de temps fins avui mateix a les 19 h o fins demà mateix a les 14 h, i fins i tot una mica més, per desfer la cita, i l’altra/e, que potser ha canviat els seus plans per no fallar, que es foti. Enteneu-me: de vegades no hi ha més remei que desfer una cita, però moltes altres vegades, senzillament, no ens ve de gust o hi ha una altra cosa que passa per davant. Això ens dóna més llibertat, sens dubte, però també més superficialitat en les relacions i menys compromisos. I les relacions humanes directes, les paraules donades, les cites, ja s’estableixen d’aquesta manera, amb aquesta filosofia: potser ens veurem aquest vespre, o demà, o potser no. «Si no puc, ja et trucaré.» I davant l’avís, ja saps que hi ha un 50% de possibilitats que et truqui.
Jo no. Jo, si he quedat avui a les set, demà a les dues o el dia 4 d’octubre a dinar a Selmella, n’ha de passar una de molt grossa perquè avui a les set, demà a les dues o el 4 d’octubre a l’hora de dinar no sigui allà on hem quedat. No és mèrit meu ni sé si aquí es pot parlar de mèrit o de mania. Simplement, sóc així i no hi puc fer res.
La gent que em coneix sap que tinc uns horaris molt regulars i que pot trobar-me habitualment, en hores de feina, al despatx. El telèfon del despatx el dono a tothom que em demana el telèfon: és el meu telèfon per a les coses ordinàries que es poden comunicar per telèfon. La gent que em coneix una mica més, té el telèfon de casa meva, on sóc habitualment les hores en què no sóc al despatx. I queden altres moments i situacions en què no sóc ni al despatx ni a casa, per exemple molts caps de setmana, alguns vespres, força dies a l’hora de dinar, etc., que llavors normalment sóc en indrets on em molestaria molt que em truquessin, o simplement seria de mala educació dur el mòbil engegat.
I encara hi ha una manera més senzilla de comunicar-se amb mi amb certa diligència, que és el correu electrònic. Això sí que és un bon invent. Permet una gestió de la comunicació molt més intel·ligent, si no vols entrar dins el xuclador de la immediatesa –la majoria de les vegades la urgència és causada per la manca de previsió, em penso que ja ho he dit–, perquè pots enviar els missatges quan et va bé i l’altra/e et pot contestar quan li plagui. No es produeixen aquelles situacions desagradables que et telefonen i potser et demanen si et va bé parlar en aquell moment, però no goses dir que no o bé perquè et sembla que l’altra persona s’ho pot prendre malament o bé perquè encara et fa més mandra haver de trucar tu després o potser ja no et recordaràs de fer-ho, o...
Certament, un cop l’any, més o menys, pot passar que algú em cerqui amb molta urgència en un moment en què no estic disponible i no em trobi. Segurament, tant tu com l’altre haureu de pagar un preu per aquesta circumstància: «És clar, si duguessis el mòbil al damunt...», em renyen. Doncs, sí, em sap greu que passi això... Però he comprovat que fins i tot als que dormen amb el mòbil també els passa això mateix almenys un cop l’any, i normalment més vegades, perquè depenen més de l’andròmina i la gent que els busca si no els troba al mòbil ja no sap què fer. I doncs, això del mòbil a tot drap és com cardar amb preservatiu perquè no estàs segur de la parella o no vols dallò (criatures): com més es multipliquen les relacions, refiats que el condom és segur al 100%, més possibilitats hi ha que un dia es trenqui la gometa o que no te la posis bé per les presses o que hagi deixat passar «una miqueta de no res que ni es veu» i tinguis un disgust.
De manera que és inevitable que un cop l’any no et localitzin, perquè ni tan sols els que viuen enganxats al telèfon no es deslliuren de les estadístiques.
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
dissabte, 12 de juliol del 2008
Dues citacions i una reflexió personal
Avui vaig de miscel·lània.
Elvira Lindo de vegades –quan no parla de temes espanyols– hi toca, ara sobre el cas Betancourt: «Quan Ingrid Betancourt va ser alliberada i exposada als ulls del món amb un aspecte no terminal, vaig intuir que els comentaris degenerarien de l’admiració a la sospita; el mateix quan, mestressa a la fi d’ella mateixa, s’ha expressat i ha viatjat segons els seus desigs. A una persona que ha passat sis anys a la selva, lligada amb una cadena, se li retreu tenir bon aspecte físic (però no va dir que es moria?), mostrar la voluntat d’intervenir en el futur del seu país i no ser prolixa en detalls escabrosos. Vist el que hi ha, seria de gran utilitat que algú escrivís el Manual del perfecte alliberat, perquè els interessats l’anessin llegint a l’helicòpter, mentre fan via cap a la llibertat.» (El País, 9 juliol 2008). Ja va passar una cosa semblant amb Nastascha Kampusch.
I també Juan José Millás: «Hem de trobar la manera de convèncer-nos que la Llei del retorn és filantròpica. A mi gairebé m’han plantat bledes al clatell aquesta setmana. A veure com les hi planten a un innocent ics quan faci un any que és tancat en una cel·la. Com explicar-li que és allà pel seu bé, per la seva seguretat [...]? Com convèncer-lo que, si no l’hi haguéssim tancat, potser l’hauríem mort, que era el que ens demanava el cos? Però som europeus, noi, dictem lleis capaces de contenir-nos, de posar-nos límits, i tu, enhorabona, n’ets un dels primers beneficiats.» (El País 4 juliol 2008)
I ara jo. Pots estar convençut que Laporta no és culpable, però negar l’evidència és perillós. I l’evidència és que el 60% dels socis culés que han votat han dit a Jan Laporta que no el volen. És igual el que consti als estatuts: els fets són els fets, sis de cada deu li han dit que foti el camp. És un clam. Ni tan sols el rei espanyol Alfonso XIII no va esperar que el fessin fora legalment per anar-se’n. I ell no havia perdut cap votació: va veure en unes eleccions municipals el pa que es donava en determinades ciutats i va tocar el dos (els d’aquesta família, malauradament, sempre acaben tornant). Jo hauria votat que no a la moció, si fos soci, i he defensat Laporta en algun dels esdeveniments al·legats pels que han presentat la censura, però els fets són els fets. Sigui culpa de qui sigui, sigui o no resultat d’una campanya d’intoxicació, quedar-se de president ara és cagar-la, amb perdó, és llençar a rodar totes les raons que pogués tenir. I és llençar a les escombraries el seu futur, en el qual força gent tenia esperances posades, al marge del món del futbol.
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
Elvira Lindo de vegades –quan no parla de temes espanyols– hi toca, ara sobre el cas Betancourt: «Quan Ingrid Betancourt va ser alliberada i exposada als ulls del món amb un aspecte no terminal, vaig intuir que els comentaris degenerarien de l’admiració a la sospita; el mateix quan, mestressa a la fi d’ella mateixa, s’ha expressat i ha viatjat segons els seus desigs. A una persona que ha passat sis anys a la selva, lligada amb una cadena, se li retreu tenir bon aspecte físic (però no va dir que es moria?), mostrar la voluntat d’intervenir en el futur del seu país i no ser prolixa en detalls escabrosos. Vist el que hi ha, seria de gran utilitat que algú escrivís el Manual del perfecte alliberat, perquè els interessats l’anessin llegint a l’helicòpter, mentre fan via cap a la llibertat.» (El País, 9 juliol 2008). Ja va passar una cosa semblant amb Nastascha Kampusch.
I també Juan José Millás: «Hem de trobar la manera de convèncer-nos que la Llei del retorn és filantròpica. A mi gairebé m’han plantat bledes al clatell aquesta setmana. A veure com les hi planten a un innocent ics quan faci un any que és tancat en una cel·la. Com explicar-li que és allà pel seu bé, per la seva seguretat [...]? Com convèncer-lo que, si no l’hi haguéssim tancat, potser l’hauríem mort, que era el que ens demanava el cos? Però som europeus, noi, dictem lleis capaces de contenir-nos, de posar-nos límits, i tu, enhorabona, n’ets un dels primers beneficiats.» (El País 4 juliol 2008)
I ara jo. Pots estar convençut que Laporta no és culpable, però negar l’evidència és perillós. I l’evidència és que el 60% dels socis culés que han votat han dit a Jan Laporta que no el volen. És igual el que consti als estatuts: els fets són els fets, sis de cada deu li han dit que foti el camp. És un clam. Ni tan sols el rei espanyol Alfonso XIII no va esperar que el fessin fora legalment per anar-se’n. I ell no havia perdut cap votació: va veure en unes eleccions municipals el pa que es donava en determinades ciutats i va tocar el dos (els d’aquesta família, malauradament, sempre acaben tornant). Jo hauria votat que no a la moció, si fos soci, i he defensat Laporta en algun dels esdeveniments al·legats pels que han presentat la censura, però els fets són els fets. Sigui culpa de qui sigui, sigui o no resultat d’una campanya d’intoxicació, quedar-se de president ara és cagar-la, amb perdó, és llençar a rodar totes les raons que pogués tenir. I és llençar a les escombraries el seu futur, en el qual força gent tenia esperances posades, al marge del món del futbol.
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
dijous, 10 de juliol del 2008
Les criatures sanes, les últimes
Algú pot fer-me el favor, us ho demano si us plau, de dir a la gent que si puja a un transport públic amb una criatura sana de les que caminen soles i hi ha un seient lliure, primer ha de seure l’adult(a) i només si hi ha dos seients, també la criatura? I això penso que hauria de ser així sempre, sense gaires excepcions. La criatura ha d’aprendre a comportar-se en societat, a respectar els grans, a cedir el seient a la seva mare, al seu pare, als seus avis! –per no parlar de les altres persones que ho podrien necessitar més que ella, però això ja és per a nota; ara em refereixo només a deixar que segui l’adult(a) que l’acompanya, i no ella. Com eduquem les criatures? A mi m’ho van ensenyar de molt menut, això. I ara... Si fins i tot he cedit el seient a una embarassada que portava un altre fill de cinc o sis anys i ella, amb el bombo, ha quedat dreta mentre el fill de cinc o sis anyets seia tan tranquil! O a una altra que portava un fill a collibè i un altre de nou o deu anys i hi ha fet seure el de nou o deu anys mentre ella s’estava dreta amb l’altra criatura als braços!
Estic fart, tip, cuit, cansat, fins al coll, fins a les celles i fins al capdamunt de deixar el lloc a gent que es pensa que els seus infants tenen més dret que ningú a seure als transports públics. De manera que ara o no cedeixo el lloc a gent amb criatures que caminen o bé, si ho faig, abans demano a l’adult(a) en qüestió si és per seure ell(a) o bé perquè segui la criatura. Ves si sóc odiós, eh? I si no em contesten de manera correcta des del meu punt de vista, es queden sense seient, apa. Encara més odiós.
És clar que des del seu punt de vista deuen pensar que si tu cedeixes el seient, què t’importa el que ell(a) en faci? Què és això de cedir amb condicions?
Doncs, sí, el que és teu –molt relativament teu en aquest cas, ja ho sé, perquè només l’ocuparàs una estona i, per tant, no has de posar-hi mai els peus al damunt, ni enganxar-hi xiclets, ni...–, el que és teu, deia, ho pots cedir amb condicions. I si a l’altra persona no li agrada el tracte, pitjor per a ella.
No dubto que hi ha gent –aquesta mateixa gent que dic, quan van sols– que cedeixen el seient a les parelles adult-criatura amb el benentès que hi seurà la criatura, gent que els semblarà, al contrari que a mi, que si cedeixen el seient és perquè hi segui la criatura, no pas l’adult(a). Però jo crec que a aquesta gent se’ls ha d’educar, també. I fent el que faig, els educo. O ho intento. És possible que només aconsegueixi que es recordin de la mare que em va matricular, però també pot ser que després, quan ho expliquin a casa o en parlin amb les amistats, es trobin que algú amb una mica de seny els dirà que aquell senyor tan odiós tenia raó.
M’he fet massa gran, que cada dia m’alteren més aquestes coses?
(Afegitó del 28 d'agost. Miracle! Vaig amb metro, no gaire ple però amb quasi tots els seients ocupats, i a l'estació d'Espanya veig que puja una nena d'uns cinc anys amb un senyor. Tot just entrar, el senyor li diu una cosa a la nena, que no sento. La nena corre cap a l'únic seient lliure del vagó i s'hi asseu. Penso: ja hi som. Però per la porta del costat ha pujat a la mateixa estació una senyora amb un cotxet, dins del qual hi ha una criatura d'un any o dos. El senyor que ha pujat amb la nena s'acosta a la dona que porta la criatura i agafa el cotxet. O sigui, anaven junts tots quatre, el que passa és que han pujat per portes diferents. En el mateix moment que l'home agafa el cotxet, s'esdevé el prodigi. La nena que havia corregut a asseure's crida: "Mama!" I la dona del cotxet s'acosta a la xiqueta, la xiqueta s'alça del seient i el cedeix a la seva mare. O sigui, quan han pujat el pare es veu que ha dit a la filla gran: "A veure si agafes aquell seient per a la mare." Una família exemplar. Encara hi ha esperança.)
(Afegitó del 24 abril 2009. Pujo al 32 a Tarradellas-Borrell. També hi puja un noi d'uns 12 anys, que ha arribat corrents per agafar el bus. Ell puja primer. Passo la targeta per la cancel·ladora després d'ell. Al fons de l'autobús hi ha un seient lliure, un de sol. El noi hi va. Però just abans de seure passa una cosa meravellosa. Es gira, em mira –jo ja m'havia quedat a la plataforma del mig, dret– i em fa un gest com dient: si vols seure tu... Li responc amb un altre gest d'agraïment. El noi veig que va al IES Gal·la Placídia, a Príncep d'Astúries - Guillem Tell. Un noi com cal... tot i que em fa l'efecte que arribava un pèl tard ;-) –eren les 8:35 quan ell ha baixat i em penso que allà entren a les 8:30. Però hi ha esperança.)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
Estic fart, tip, cuit, cansat, fins al coll, fins a les celles i fins al capdamunt de deixar el lloc a gent que es pensa que els seus infants tenen més dret que ningú a seure als transports públics. De manera que ara o no cedeixo el lloc a gent amb criatures que caminen o bé, si ho faig, abans demano a l’adult(a) en qüestió si és per seure ell(a) o bé perquè segui la criatura. Ves si sóc odiós, eh? I si no em contesten de manera correcta des del meu punt de vista, es queden sense seient, apa. Encara més odiós.
És clar que des del seu punt de vista deuen pensar que si tu cedeixes el seient, què t’importa el que ell(a) en faci? Què és això de cedir amb condicions?
Doncs, sí, el que és teu –molt relativament teu en aquest cas, ja ho sé, perquè només l’ocuparàs una estona i, per tant, no has de posar-hi mai els peus al damunt, ni enganxar-hi xiclets, ni...–, el que és teu, deia, ho pots cedir amb condicions. I si a l’altra persona no li agrada el tracte, pitjor per a ella.
No dubto que hi ha gent –aquesta mateixa gent que dic, quan van sols– que cedeixen el seient a les parelles adult-criatura amb el benentès que hi seurà la criatura, gent que els semblarà, al contrari que a mi, que si cedeixen el seient és perquè hi segui la criatura, no pas l’adult(a). Però jo crec que a aquesta gent se’ls ha d’educar, també. I fent el que faig, els educo. O ho intento. És possible que només aconsegueixi que es recordin de la mare que em va matricular, però també pot ser que després, quan ho expliquin a casa o en parlin amb les amistats, es trobin que algú amb una mica de seny els dirà que aquell senyor tan odiós tenia raó.
M’he fet massa gran, que cada dia m’alteren més aquestes coses?
(Afegitó del 28 d'agost. Miracle! Vaig amb metro, no gaire ple però amb quasi tots els seients ocupats, i a l'estació d'Espanya veig que puja una nena d'uns cinc anys amb un senyor. Tot just entrar, el senyor li diu una cosa a la nena, que no sento. La nena corre cap a l'únic seient lliure del vagó i s'hi asseu. Penso: ja hi som. Però per la porta del costat ha pujat a la mateixa estació una senyora amb un cotxet, dins del qual hi ha una criatura d'un any o dos. El senyor que ha pujat amb la nena s'acosta a la dona que porta la criatura i agafa el cotxet. O sigui, anaven junts tots quatre, el que passa és que han pujat per portes diferents. En el mateix moment que l'home agafa el cotxet, s'esdevé el prodigi. La nena que havia corregut a asseure's crida: "Mama!" I la dona del cotxet s'acosta a la xiqueta, la xiqueta s'alça del seient i el cedeix a la seva mare. O sigui, quan han pujat el pare es veu que ha dit a la filla gran: "A veure si agafes aquell seient per a la mare." Una família exemplar. Encara hi ha esperança.)
(Afegitó del 24 abril 2009. Pujo al 32 a Tarradellas-Borrell. També hi puja un noi d'uns 12 anys, que ha arribat corrents per agafar el bus. Ell puja primer. Passo la targeta per la cancel·ladora després d'ell. Al fons de l'autobús hi ha un seient lliure, un de sol. El noi hi va. Però just abans de seure passa una cosa meravellosa. Es gira, em mira –jo ja m'havia quedat a la plataforma del mig, dret– i em fa un gest com dient: si vols seure tu... Li responc amb un altre gest d'agraïment. El noi veig que va al IES Gal·la Placídia, a Príncep d'Astúries - Guillem Tell. Un noi com cal... tot i que em fa l'efecte que arribava un pèl tard ;-) –eren les 8:35 quan ell ha baixat i em penso que allà entren a les 8:30. Però hi ha esperança.)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
dilluns, 7 de juliol del 2008
Dos que van per les seves
Em sembla estrany no haver vist reflectit als diaris –almenys, als que he llegit aquests dies– aquest tema.
No crec que sigui casualitat que els recents congressos de dos partits tan allunyats ideològicament com Esquerra i el PP –tan allunyats en el funcionament intern i en les dependències nacionals, però potser no tant en qüestions com ara la representativitat que realment es poden arrogar de la població que els dóna suport– s’hagin caracteritzat per l’aparició de dos outsiders, que han ficat en doina els aparells dels respectius partits i han posat en un compromís seriós els candidats oficials.
Potser el fenomen, que hem vist en aquests dos partits, és extrapolable. Podria ser que fossin, tots dos, manifestacions d’un mar de fons que hi ha a la societat respecte al funcionament poc democràtic dels partits polítics i a la seva manera poc clara de traslladar al capteniment diari la voluntat de la majoria dels seus militants i sobretot de la majoria dels seus simpatitzants i possibles votants. Podria ser que els simpatitzants no militants d’aquests dos partits hagin trobat en els dos outsiders una escletxa –heterodoxa, però dins de la legalitat acceptada com a regles del joc– per fer arribar a la cúpula el descontentament que comparteix molta gent amiga d’aquests dos partits, un descontentament que és transversal, comú a tots els partits.
En el cas d’aquests dos partits que diem, no m’atreveixo a afirmar que els dos outsiders representen més la mitjana del votant de les respectives ideologies polítiques que no pas els dirigents finalment enlairats a la cúpula de tots dos partits. En el cas d’Esquerra, pot ser que sí. En el cas del PP, crec que no, que als actuals votants del PP, majoritàriament, ja els agrada l’«ordeno y mando» vingut de Madrid. Però i si un dia el PP català es planteja ser autònom i començar a recollir vots de debò de tota la gent que se sent «tan catalana com espanyola» i que és més o menys de dretes, que potser han votat alguna vegada CiU i que últimament no voten o voten tapant-se el nas? Potser llavors la senyora Nebrera els representarà més bé que no els que han manat fins ara i continuen manant, amb l’obediència a Madrid com a condició prèvia. Jo no la votaré, que quedi clar, parlo dels seus possibles votants. Però m’impressionen aquestes aventures dels qui van contra el corrent establert i alhora potser representen més del que ells mateixos es pensaven.
De manera que si aquesta teoria fos certa –dos que van pel seu compte i que representen un mar de fons transversal–, els que s’haurien de preocupar d’ara endavant són els partits polítics als quals no els aparegui un sector crític potent que reculli el descontentament del carrer, aquesta maregassa que, com dic, em sembla general i transversal. Els partits que es creguin que si no hi ha un sector crític cridaner i fins i tot crispat –cric, cric, cric, com els grills– vol dir que és que ho fan tot bé i que no hi ha cap mena de problema, són partits destinats a comptar més aviat poc, em penso, en un avenir no llunyà. Hi ha cada vegada més gent, especialment joves, als quals no els agraden les menges mastegades. S’estimen més pensar i decidir pel seu compte. I quedar-se quiets fins que no ho veuen clar.
Podria haver-hi, doncs, un possible xoc de trens en un futur a mitjà termini, posem-hi 6-8 anys, a Catalunya, entre el senyor Carretero com a representant dels catalanistes de centreesquerra, i la senyora Nebrera, com a representant d’una futura dreta espanyolista. Qui diu Carretero i Nebrera diu ells mateixos o algun o alguna dels companys i companyes dels seus partits que just ara han descobert que sense aparell i sense gaires mitjans també es pot fer soroll –sempre que hagis tingut o tinguis un càrrec que t’hagi fet prèviament visible, això em sembla també obvi. Que hi hagi altres contrincants, per exemple en representació de l’esquerra espanyolista o de la dreta catalanista o d’altres opcions, que puguin ser també protagonistes en aquest futur xoc de trens dependrà dels partits respectius, que es posin aviat el fonendoscopi i sàpiguen captar la ranera del malalt, que és força sorollosa. Si no, potser hauran de veure el xoc de trens només com a testimonis convidats.
Alguna cosa es belluga fora dels aparells dels partits, almenys a Catalunya, i això és bo, sens dubte. És clar que també és probable que tots aquests moviments de fons s’enterrin pietosament i discreta i els partits continuïn com aquells camioners espanyols de l’acudit, que es troben davant d’un túnel un senyal que diu «alt. màx. 2,40 m» i un diu «i ara què?, el nostre camió fa 2,50», i l’altre «va, tira endavant, que no ens veu ningú».
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
No crec que sigui casualitat que els recents congressos de dos partits tan allunyats ideològicament com Esquerra i el PP –tan allunyats en el funcionament intern i en les dependències nacionals, però potser no tant en qüestions com ara la representativitat que realment es poden arrogar de la població que els dóna suport– s’hagin caracteritzat per l’aparició de dos outsiders, que han ficat en doina els aparells dels respectius partits i han posat en un compromís seriós els candidats oficials.
Potser el fenomen, que hem vist en aquests dos partits, és extrapolable. Podria ser que fossin, tots dos, manifestacions d’un mar de fons que hi ha a la societat respecte al funcionament poc democràtic dels partits polítics i a la seva manera poc clara de traslladar al capteniment diari la voluntat de la majoria dels seus militants i sobretot de la majoria dels seus simpatitzants i possibles votants. Podria ser que els simpatitzants no militants d’aquests dos partits hagin trobat en els dos outsiders una escletxa –heterodoxa, però dins de la legalitat acceptada com a regles del joc– per fer arribar a la cúpula el descontentament que comparteix molta gent amiga d’aquests dos partits, un descontentament que és transversal, comú a tots els partits.
En el cas d’aquests dos partits que diem, no m’atreveixo a afirmar que els dos outsiders representen més la mitjana del votant de les respectives ideologies polítiques que no pas els dirigents finalment enlairats a la cúpula de tots dos partits. En el cas d’Esquerra, pot ser que sí. En el cas del PP, crec que no, que als actuals votants del PP, majoritàriament, ja els agrada l’«ordeno y mando» vingut de Madrid. Però i si un dia el PP català es planteja ser autònom i començar a recollir vots de debò de tota la gent que se sent «tan catalana com espanyola» i que és més o menys de dretes, que potser han votat alguna vegada CiU i que últimament no voten o voten tapant-se el nas? Potser llavors la senyora Nebrera els representarà més bé que no els que han manat fins ara i continuen manant, amb l’obediència a Madrid com a condició prèvia. Jo no la votaré, que quedi clar, parlo dels seus possibles votants. Però m’impressionen aquestes aventures dels qui van contra el corrent establert i alhora potser representen més del que ells mateixos es pensaven.
De manera que si aquesta teoria fos certa –dos que van pel seu compte i que representen un mar de fons transversal–, els que s’haurien de preocupar d’ara endavant són els partits polítics als quals no els aparegui un sector crític potent que reculli el descontentament del carrer, aquesta maregassa que, com dic, em sembla general i transversal. Els partits que es creguin que si no hi ha un sector crític cridaner i fins i tot crispat –cric, cric, cric, com els grills– vol dir que és que ho fan tot bé i que no hi ha cap mena de problema, són partits destinats a comptar més aviat poc, em penso, en un avenir no llunyà. Hi ha cada vegada més gent, especialment joves, als quals no els agraden les menges mastegades. S’estimen més pensar i decidir pel seu compte. I quedar-se quiets fins que no ho veuen clar.
Podria haver-hi, doncs, un possible xoc de trens en un futur a mitjà termini, posem-hi 6-8 anys, a Catalunya, entre el senyor Carretero com a representant dels catalanistes de centreesquerra, i la senyora Nebrera, com a representant d’una futura dreta espanyolista. Qui diu Carretero i Nebrera diu ells mateixos o algun o alguna dels companys i companyes dels seus partits que just ara han descobert que sense aparell i sense gaires mitjans també es pot fer soroll –sempre que hagis tingut o tinguis un càrrec que t’hagi fet prèviament visible, això em sembla també obvi. Que hi hagi altres contrincants, per exemple en representació de l’esquerra espanyolista o de la dreta catalanista o d’altres opcions, que puguin ser també protagonistes en aquest futur xoc de trens dependrà dels partits respectius, que es posin aviat el fonendoscopi i sàpiguen captar la ranera del malalt, que és força sorollosa. Si no, potser hauran de veure el xoc de trens només com a testimonis convidats.
Alguna cosa es belluga fora dels aparells dels partits, almenys a Catalunya, i això és bo, sens dubte. És clar que també és probable que tots aquests moviments de fons s’enterrin pietosament i discreta i els partits continuïn com aquells camioners espanyols de l’acudit, que es troben davant d’un túnel un senyal que diu «alt. màx. 2,40 m» i un diu «i ara què?, el nostre camió fa 2,50», i l’altre «va, tira endavant, que no ens veu ningú».
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
dissabte, 5 de juliol del 2008
Corrípies de la setmana
El funicular amb els departaments i els seients de fusta, l’estació modernista del senyor Conill, la història que s’explicava del vell senyor Miralles que havia estat l’últim alcalde del poble abans de ser absorbit per Sarrià –i abans que Sarrià fos absorbit per Barcelona, no cal dir-ho– i que molts anys després però igualment ja feia molt de temps va acollir mossèn Cinto a la Vil·la Joana i tots n’havíem d’estar prou orgullosos, el pantano, el restaurant Montserrat, les primeres comunions, la Villa María, les quatre gallines a les quals curiosament no se’ls havia de donar geranis per menjar, el senyor Pere, els Baró, les palmeres, els dàtils que calia escombrar cada matí i les escombres que queien de les mateixes palmeres, la Carmen, la Mari Carmen i la Carmen gallega, la Paquita que es va acomiadar a crits i tots plorant, els antimosquits elèctrics que fregien tota mena de bestioles i les mosquiteres que sempre tenien un forat, el Josete i l’Antonio que cridava la veïna, La Corda, el Biscúter vermell que va costar tres mil pessetes i que quan ja no li funcionava el motor jo mateix vaig recomprar per mil peles –tots els meus estalvis–, les pujades empenyent i per etapes, les baixades apoteòsiques, «el rècord van ser catorze», la goitibera, la Velo-Solex, el Crysler, la Rubia B-303232, el Dauphine, el primer sis-cents B-775324 –també anomenat «el Rolls»–, la tenda de campanya, els patins, l’sky-ski, la trompada contra la columna i la lesió crònica del còcsis, la cistella de bàsquet penjada a la barana de la terrassa, les hortènsies, les dàlies, el nesprer i la figuera i el cirerer, La Magnòlia, les formigues i les erugues, saltar la corda, tocar i parar, jugar a amagar i pies quietos, els cossis de plàstic per baixar les escales i per remullar-nos, la manguera, l’Eva que vivia al carrer Caponata, l’Eulàlia i la seva germana, el senyor Urdeix, el senyor Plans, el senyor Machicot, la barra que tenia el Tom –la seva mare, en canvi, que va venir dels EUA uns mesos després, era encantadora–, el bar Paradís, Cal Trampa, l’antic hotel Panorama on hi havia un altre Biscúter platejat, el gaspatxo, les sardanes del dimecres, aprendre a ballar modern de manera espasmòdica, les curses, les gimcanes, les piules i els coets i les rodes de foc, la coca, les truites de patates, Lohengrin pertot, la senyoreta Viñas i el seu oncle famós, els avis Viñas que et miraven fixament des dels seus retrats et posessis on et posessis, els deures, les classes particulars entre germans, els acudits de Mingote, els discs d’en Capri i els de l’Aretha Franklin i els de Paul Mauriac i els primers d’en Serrat, els Matoses i el seu Ford negre, els del despatx, el senyor Bassas, la Ramona, el senyor Isidre, l’Amàlia, la banyera, el safareig, el sabó Lagarto, el paper de vàter Elefante, els fregalls i la pedra pómez, els crispis i els cornsfleics, la carrabina de balins, els tricicles i les bicicletes, el fre que se li va clavar a la cuixa i corrents a posar-li el tètanus, el plínton, el ping-pong, la gravadora de Londres, les majorets de la festa major i una que somreia tant –la molt pocavergonya–, el pa amb oli i ametlles crues, els pinyons, les cagarines, el doctor Ferrer Pi, «estava amb la panxa inflada com aquells nens de Biafra i si un dia feia caca vint-i-vuit vegades l’endemà eren trenta-cinc», els contes de Calleja, els tebeos de Pinocchio, les caminades i les bicicletades al Tibidabo, les expedicions a Can Massana passant per la Creu d’Olorda i el Papiol, els encàrrecs, l’avi que dormia al sofà-llit del passadís perquè jo estava malalt, les escales des del tren –la Drecera– que si les pujaves a peu t’estalviaves una pesseta amb la qual podies comprar deu regalèssies o dos xiclets, la pastisseria Oliva que acaba de tancar, rentar el cotxe amb galleda i baieta i paper de diari per als vidres, els Puig, els Roig, els Morillo, la font de la Budellera, l’hotel on es concentraven els del Barça, les Ray-Ban del Rexach, el germà del Cambó que plorava a missa, el Sagrat Cor, l’enigmàtica Actriz Tubau, el lloro del carrer Navarro i Reverter –que era, és clar, el carrer del Lloro–, la granja, els gelats de tutti frutti i els de tres gustos i les galetes de gelat que no tenien sucre, els gats de la casa de sota, l’Ideal Pavillon, les pel·lícules de Fantomas i una que es deia Rompecabezas chino: ¡Judoka! o una cosa així i que la van fer a la plaça Pep Ventura i hi havia centenars de xiquets i xiquetes i tot de mares al voltant cridant-los esgarrifades perquè deien que era per a adults i els nens i les nenes s’amagaven sota les cadires perquè no els trobessin, la Conxita que saludava el conductor del funicular, la néta o filla o neboda misteriosa del conductor del funicular de la qual jo estava secretament enamorat i no em vaig atrevir a dir-li-ho però un dia em vaig convidar tímidament a anar a la cabina amb ells i el pare o oncle o avi em va dir que sí i vaig fer una baixada i una pujada amb tots dos i jo estava més pendent dels ulls de la nena morena i del seu pentinat que del cable greixós del funicular i de les rodes de politja com continuaven girant per la inèrcia.
Són records, imatges i noms que m’han anat venint al cap aquests dies des d’avui en fa vuit. No tots tenen a veure exactament amb el lloc concret on es va començar a desfermar dissabte passat la cataracta o les corrípies de totes aquestes vivències recuperades, però una cosa ha portat l’altra com les cireres del cirerer que he esmentat tot passant. Disculpes per l’allau de dades inconnexes, però tenia la necessitat d’escriure-les, de fixar-les, de conservar-les. Hi aniré afegint altres paraules clau i records sintètics, a mesura que em vinguin al cap, i així sabré on trobar totes aquestes coses el dia que em calgui repassar-les amb més calma.
Vallvidrera, 1958-1972, el paradís perdut de la infància i la preadolescència.
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
Són records, imatges i noms que m’han anat venint al cap aquests dies des d’avui en fa vuit. No tots tenen a veure exactament amb el lloc concret on es va començar a desfermar dissabte passat la cataracta o les corrípies de totes aquestes vivències recuperades, però una cosa ha portat l’altra com les cireres del cirerer que he esmentat tot passant. Disculpes per l’allau de dades inconnexes, però tenia la necessitat d’escriure-les, de fixar-les, de conservar-les. Hi aniré afegint altres paraules clau i records sintètics, a mesura que em vinguin al cap, i així sabré on trobar totes aquestes coses el dia que em calgui repassar-les amb més calma.
Vallvidrera, 1958-1972, el paradís perdut de la infància i la preadolescència.
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
dimecres, 2 de juliol del 2008
Són una nació
Els que van cridar el nom del seu equip i fer soroll tota la nit als carrers, els que van incendiar contenidors, destrossar papereres i embrutar voreres i calçades, els que van cremar banderes catalanes (almenys a Igualada i a Reus unes quantes), els que van obligar els bombers a eixir a apagar focs 113 vegades (parlo de Catalunya), els que dilluns no van anar a treballar i si hi van anar van passar el dia comentant la jugada, els que s’alegraven quan es lesionava un alemany perquè així ja n’hi havia un de menys, els que van insultar els adversaris una vegada i l’altra, tots aquests són una nació de nacionalistes veritablement exacerbats.
Jo diumenge no tenia cap nació que em representés, però el president del meu país donava suport a la dels insultadors i a la dels paraterroristes que s’alegraven perquè un dels seus gairebé havia buidat l’ull d’un esportista alemany. És per això que em vaig sentir, dilluns, proper als alemanys. Quan insulten, fereixen i maltracten algú, tinc una certa tendència a posar-me al seu costat.
I m’apunto al que diu avui el dissenyador Juli Capella a la contraportada del segon diari que més es ven a Catalunya: «Jo no he guanyat res. Sento no trempar amb l’èxit de la selecció espanyola de futbol. [...] Lamento no sentir-me al·ludit pels crits d’“hem guanyat”, ni tampoc compartir l’expressió “un triomf de tot Espanya”. [...] Que potser hem inventat la penicil·lina? [...] Em sembla molt exagerada l’escenificació de patriotisme obligat viscut aquests dies. I molt mesquina la utilització per part dels polítics de la celebració. Reconec que han estat ben espavilades les empreses que han aprofitat l’impuls gregari per vendre la seva espanyolitat envasada en llaunes de cervesa. Es folraran, i Zapatero tornarà a guanyar les eleccions, com si els dos triomfs s’interconnectessin. Tampoc em va agradar la posterior celebració dels colèrics, ni veure els seguidors descamisats i amb la cara pintada com els sioux en to de guerra. M’encanta el toro d’Osborne, però penso que el seu creador, el comunista republicà Manolo Prieto, s’horroritzaria al veure’l convertit en una rància icona patriotera. Això sí, molt millor que l’aguilot predemocràtic que feien onejar d’altres.» (El Periódico, 2 juliol 2008)
Ho signo tot, tret d’això darrer del toro d’Osborne, que no m’agrada gens, en cap sentit, per tot el que significa. Per mi, l’estètica que no és ètica no és estètica, no m’atrau, em provoca rebuig. I si alguna vegada no ha estat així ha sigut per excepció, per ceguesa, potser perquè no he estat capaç de veure el component antiètic d’allò a la primera. Si algú me’l fa veure, de seguida em sortirà la ganyota de fàstic, encara que un moment abans em caigués la bava mirant-ho (em passa sovint als museus, quan algú m’explica la manera com tal cosa i tal altra han anat a parar allà). No sé si és bo o dolent que em passi això, no sé si és meritori o digne de llàstima, però em passa.
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
Jo diumenge no tenia cap nació que em representés, però el president del meu país donava suport a la dels insultadors i a la dels paraterroristes que s’alegraven perquè un dels seus gairebé havia buidat l’ull d’un esportista alemany. És per això que em vaig sentir, dilluns, proper als alemanys. Quan insulten, fereixen i maltracten algú, tinc una certa tendència a posar-me al seu costat.
I m’apunto al que diu avui el dissenyador Juli Capella a la contraportada del segon diari que més es ven a Catalunya: «Jo no he guanyat res. Sento no trempar amb l’èxit de la selecció espanyola de futbol. [...] Lamento no sentir-me al·ludit pels crits d’“hem guanyat”, ni tampoc compartir l’expressió “un triomf de tot Espanya”. [...] Que potser hem inventat la penicil·lina? [...] Em sembla molt exagerada l’escenificació de patriotisme obligat viscut aquests dies. I molt mesquina la utilització per part dels polítics de la celebració. Reconec que han estat ben espavilades les empreses que han aprofitat l’impuls gregari per vendre la seva espanyolitat envasada en llaunes de cervesa. Es folraran, i Zapatero tornarà a guanyar les eleccions, com si els dos triomfs s’interconnectessin. Tampoc em va agradar la posterior celebració dels colèrics, ni veure els seguidors descamisats i amb la cara pintada com els sioux en to de guerra. M’encanta el toro d’Osborne, però penso que el seu creador, el comunista republicà Manolo Prieto, s’horroritzaria al veure’l convertit en una rància icona patriotera. Això sí, molt millor que l’aguilot predemocràtic que feien onejar d’altres.» (El Periódico, 2 juliol 2008)
Ho signo tot, tret d’això darrer del toro d’Osborne, que no m’agrada gens, en cap sentit, per tot el que significa. Per mi, l’estètica que no és ètica no és estètica, no m’atrau, em provoca rebuig. I si alguna vegada no ha estat així ha sigut per excepció, per ceguesa, potser perquè no he estat capaç de veure el component antiètic d’allò a la primera. Si algú me’l fa veure, de seguida em sortirà la ganyota de fàstic, encara que un moment abans em caigués la bava mirant-ho (em passa sovint als museus, quan algú m’explica la manera com tal cosa i tal altra han anat a parar allà). No sé si és bo o dolent que em passi això, no sé si és meritori o digne de llàstima, però em passa.
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
