No, si al final tindrem Estatut, és clar, però quin Estatut? Vet ací el què. Doncs bé, ja han passat prou coses perquè pugui pujar-hi de peus: no serà l'Estatut que molts reclamàvem, serà un Estatut de pa sucat amb oli, aigualit, rebaixadet com els gots de vi que el iaio serveix als infants.
La pel·lícula aquella de Mel Gibson sobre la passió de Jesucrist explica que Ponç Pilat va manar assotar-lo, i de quina manera, per veure si entendria el cor dels que li demanaven la mort del profeta i així decidien ja deixar-lo en pau. De manera que el pobre Jesús no sols va ser finalment crucificat de viu en viu, sinó que abans el van flagel·lar també de viu en viu. Tant per tant, una altra vegada, si ens hi trobem, potser que passis directament a la crucifixió, no, amic Ponç?
I l’altra vegada és ara. Ara, avui, els nostres dies, als pobres catalans ens faran el mateix. Els partits polítics ens diran que han hagut d’acceptar que s’aigualís el projecte, perquè si no no l’acceptarien a Madrid. I a Madrid, aigualit i tot, tampoc l’acceptaran i el tornaran a rebaixar, de manera que cap català –excepte els que siguin d’estricta obediència madrilenya o espanyola– no podrà veure com a cosa seva l’Estatut que ens concediran. Això sí, mentre ens flagel·len, que és ara, diu que hem d’acceptar el càstig –la rebaixa que fem nosaltres mateixos– amb posat d’anyell, no fos cas, diu, que ens quedéssim sense res. I al final, ens quedarem sense res, o sense gaire res més del que tenim, que ja és ben poca cosa. Haurem d’estar contents si hi ha un petit avenç... en un document escrit que aviat, a més a més, serà paper mullat? No, jo no, no m’engaliparan pas una altra vegada:
Jo ja fa temps que vaig deixar de creure
en els reis, i en les Espanyes,
i en l’Estat plural
i en totes aquestes galindaines
I ens diuen que hem de fer bona cara i que les coses podrien ser pitjors, i que almenys tindrem Estatut nou, que si no fos pel govern tripartit i progressista i catalanista i d’esquerres no tindríem ni això.
Doncs, tant per tant, jo, com en el cas de l’amic Pilat, m’estimo més passar directament a la fase següent, sigui la crucifixió o sigui plantar-se, crucifixió o plantar-se que no sé ben bé què poden voler dir avui en dia ni com s’han de traduir en la situació actual. Però si ens saltem l’etapa aquesta del flagell sado-maso millor, no? Almenys no farem tant el pallasso.
Som un país ben miserable i galdós, sí.
(Post scriptum. Bé, hi ha una manera de passar directament a la creu, que seria presentar un Estatut ambiciós de debò, sense pensar en el que pugui dir després Madrid, no ho sé, per allò de fer una cosa prou de gust, no? Dir: aquí ho teniu, això és el que demanem. I llavors, passar directament a la crucifixió, és clar. Però ens saltaríem l'autocàstig previ. Ja sé que és fer volar coloms, i per això no se m'havia acudit fins que ja havia penjat la nota, perquè la nota ha estat escrita dins d'un plantejament realista, no utòpic...)
(Post scriptum 2. També hi ha una altra possibilitat, que és prendre-s'ho com ho ha fet Jordi Cabré en aquesta proposta. Recomano especialment la lectura dels articles tercer i vuitantè, i la disposició final.)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
dijous, 14 d’abril del 2005
dissabte, 9 d’abril del 2005
Tsunami wojtylià
(Demanant disculpes prèvies a tots els afectats i familiars d’afectats del terratrèmol submarí de l’Àsia, si cap d’ells llegeix això...)
Algú va dir que la millor manera de conèixer el fons del fons de la gent era veure com es captenien en els moments transcendentals, les vegades –poques, al llarg de la vida, o potser cap– que el destí o la història produeix una ventada d'aquelles que fa trontollar tothom. És clar que seria pretensiós que jo digués ara que el papa Wojtyla i el seu traspàs és un d’aquests moments històrics. Però és que jo no recordo res de semblant. Si em permeteu l'al·legoria, aquest terratrèmol sense precedents ha afectat no sols les costes, sinó les muntanyes més elevades de tot el món mundial, ha arrossegat tot el que se li posava al davant, incloent-hi governs progressistes i fins i tot socialistes, i diaris laics que en alguns casos s'han sentit impel·lits a treure quatre, cinc, sis portades consecutives senceres dedicades a l’assumpte... mentre en les pàgines interiors potser la majoria dels articulistes clamaven contra el “fenomen mediàtic” i deien que se n’estava fent un gra massa.
Què he vist al meu voltant? D’una banda, he vist aquesta reacció de “l'interior” dels diaris, prou sòlida i cridanera al nostre país. Són gent que escriu i que pensa, són intel·lectuals, alguns polítics, alguna gent de bona capa i una mica setciències, que s’ho mira sardònicament, que fa balanços objectius de pros i contres sobre tot plegat, que adopta posats condescendents, que formula teories sociològiques sobre les reaccions de les masses, que diu que ja n’hi ha prou d’aquest terratrèmol i pontifica –mai més ben dit– sobre com ha de ser el pròxim. Al costat d’opinions crítiques molt respectables, aquest és l'efecte que m'han fet la majoria. M’han sonat algunes reaccions d’aquestes com si davant un fenomen com aquell tsunami del Pacífic algú digués –hi va haver gent que ho va dir!– que no n’hi ha per a tant i que ja n’estem al capdamunt que ens en parlin, que al món es mor molta gent cada dia... Els trastorns mundials provoquen reaccions de tota mena i no es poden fer blocs ni caselles, però entre els crítics hi ha actituds que semblen un pèl migrades, petites, pobletanes... disfressades de saviesa i de seny.
He vist, en canvi –per la tele–, una gernació de dirigents mundials que no sé si hi han anat sincerament o per a fer-s'hi la foto, però que hi han anat, i alguns, com els ex, sense cap “necessitat” de fer-ho... i he vist sobretot una immensa majoria de gent senzilla, del carrer, gent d’entrepà, espardenya i motxilla, força jovent però no sols jovent, que han passat fred i gana sense que hi hagués al final cap seguretat ni tan sols d’acostar-se a l’escenari, sense compensacions lúdiques ni musicals ni consumístiques per al seu sacrifici, gent que ha sentit l’assumpte com un esdeveniment molt pròxim i que no els ha fet res passar penalitats i son i pols i quilòmetres de carretera i rails.
I d’on han sorgit les portades dels diaris? I les hores d’emissió de televisió i de ràdio arreu del món... i també a casa nostra, justament ara, que a Catalunya i a l’Estat hi ha governs suposadament progressistes i, per descomptat, superlaics? Tot aquest desplegament ha estat fruit de resolucions preses en els despatxos? Qui ha pres aquestes decisions unànimes arreu del món? I la gent que ha sortit al carrer i ha omplert esglésies? Són preguntes, per mi, sense respostes clares.
Sabeu prou bé, els que em coneixeu, que no sóc gens amic de manifestacions ni multituds –tot i que no he faltat a les mobilitzacions ciutadanes que he cregut que eren imprescindibles, per exemple les que es van fer contra la invasió de l’Irac–, i que no em refio gaire del bon criteri de la gent quan van tots a l’una, però tota aquesta marea em fa un gran respecte. Sobretot perquè, justament, no segueix el fil políticament correcte dels cappares de l’opinió pública, és una marea en contra. És el començament de la fi dels murs d’Occident? Serà finalment aquest mateix papa qui, post mortem, enderrocarà el sistema capitalista tal com està muntat ara, tan insolidari i despreocupat del proïsme? Són els primers senyals d’alguna cosa nova?
Els motius d’aquesta commoció multitudinària no me’ls sé, ja ho deia, cadascú se sap els seus i n’hi ha que han intentat explicar-los públicament. Jo no sóc capaç de fer-ho, ni d’intentar-ho. Jo, ho repeteixo, no havia vist mai una cosa com aquesta. Acoto el cap, doncs, i reconec que per mi tot plegat és un misteri. Ara, no puc evitar, de primer impuls, sentir-me més proper de l’ingenu “primitiu” i “irracional” que plora i aplaudeix el papa i fa milers de quilòmetres “per no res” que no per l’analista fred del fenomen... que se’l mira de lluny estant i en critica els excessos.
Això que segueix ha estat escrit en el diari laic per excel·lència de l’Estat espanyol, en un editorial d’avui mateix: “El desbordament planetari produït per la mort de Joan Pau II suscita més interrogants que no respostes proporciona, i en qualsevol cas, els primers van més enllà del fenomen religiós entès com a expressió d’una creença. A Roma s’han aplegat físicament Orient i Occident, Nord i Sud, representants polítics i religiosos de les més diverses confessions i cultures. Sense cap necessitat de enfasitzar, la capital del cristianisme fou ahir escenari de l’utòpic diàleg de civilitzacions. El catolicisme romà mai no ha mostrat una faç tan universal –el seu significat original– com ahir a la plaça de Sant Pere davant el fèretre del papa Wojtyla, mentre el vent feia voleiar les tiares entre el llatí litúrgic i els cants gregorians.” I afegeix: Joan Pau II “ha posat els fonaments d’una nova geografia espiritual.” (El País, editorial, 9 abril 2005)
I un altre diari laic, el més crític amb Wojtyla dels que es publiquen a casa nostra, escriu també avui a l'editorial: “El fervor d'aquests dies no indica necessàriament que al Vell Continent s'hagi de viure un renaixement religiós semblant al que està imposant els valors conservadors als EUA. Però obliga a reflexionar els sectors convençuts que la secularització és un fenomen unànime a Europa.” (El Periódico de Catalunya, 9 abril 2005)
Senyores i senyors, la foto del tsunami Wojtyla ja ha estat feta. La gent ha quedat retratada, com passa en els grans moments de la història. Qui sortirà bé a la foto? Qui, en canvi, passarà a formar part del museu històric del patetisme? El futur ens ho dirà. (I potser, no es pot descartar, sigui aquest mateix article el que esdevingui patètic, i no en un futur llunyà, sinó d'aquí a quinze dies, si el tsunami resulta que era en realitat una flor que no feia estiu. Ho assumeixo. De tant en tant, m'agrada córrer el risc d'endinsar-me en la incorrecció política.)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
Algú va dir que la millor manera de conèixer el fons del fons de la gent era veure com es captenien en els moments transcendentals, les vegades –poques, al llarg de la vida, o potser cap– que el destí o la història produeix una ventada d'aquelles que fa trontollar tothom. És clar que seria pretensiós que jo digués ara que el papa Wojtyla i el seu traspàs és un d’aquests moments històrics. Però és que jo no recordo res de semblant. Si em permeteu l'al·legoria, aquest terratrèmol sense precedents ha afectat no sols les costes, sinó les muntanyes més elevades de tot el món mundial, ha arrossegat tot el que se li posava al davant, incloent-hi governs progressistes i fins i tot socialistes, i diaris laics que en alguns casos s'han sentit impel·lits a treure quatre, cinc, sis portades consecutives senceres dedicades a l’assumpte... mentre en les pàgines interiors potser la majoria dels articulistes clamaven contra el “fenomen mediàtic” i deien que se n’estava fent un gra massa.
Què he vist al meu voltant? D’una banda, he vist aquesta reacció de “l'interior” dels diaris, prou sòlida i cridanera al nostre país. Són gent que escriu i que pensa, són intel·lectuals, alguns polítics, alguna gent de bona capa i una mica setciències, que s’ho mira sardònicament, que fa balanços objectius de pros i contres sobre tot plegat, que adopta posats condescendents, que formula teories sociològiques sobre les reaccions de les masses, que diu que ja n’hi ha prou d’aquest terratrèmol i pontifica –mai més ben dit– sobre com ha de ser el pròxim. Al costat d’opinions crítiques molt respectables, aquest és l'efecte que m'han fet la majoria. M’han sonat algunes reaccions d’aquestes com si davant un fenomen com aquell tsunami del Pacífic algú digués –hi va haver gent que ho va dir!– que no n’hi ha per a tant i que ja n’estem al capdamunt que ens en parlin, que al món es mor molta gent cada dia... Els trastorns mundials provoquen reaccions de tota mena i no es poden fer blocs ni caselles, però entre els crítics hi ha actituds que semblen un pèl migrades, petites, pobletanes... disfressades de saviesa i de seny.
He vist, en canvi –per la tele–, una gernació de dirigents mundials que no sé si hi han anat sincerament o per a fer-s'hi la foto, però que hi han anat, i alguns, com els ex, sense cap “necessitat” de fer-ho... i he vist sobretot una immensa majoria de gent senzilla, del carrer, gent d’entrepà, espardenya i motxilla, força jovent però no sols jovent, que han passat fred i gana sense que hi hagués al final cap seguretat ni tan sols d’acostar-se a l’escenari, sense compensacions lúdiques ni musicals ni consumístiques per al seu sacrifici, gent que ha sentit l’assumpte com un esdeveniment molt pròxim i que no els ha fet res passar penalitats i son i pols i quilòmetres de carretera i rails.
I d’on han sorgit les portades dels diaris? I les hores d’emissió de televisió i de ràdio arreu del món... i també a casa nostra, justament ara, que a Catalunya i a l’Estat hi ha governs suposadament progressistes i, per descomptat, superlaics? Tot aquest desplegament ha estat fruit de resolucions preses en els despatxos? Qui ha pres aquestes decisions unànimes arreu del món? I la gent que ha sortit al carrer i ha omplert esglésies? Són preguntes, per mi, sense respostes clares.
Sabeu prou bé, els que em coneixeu, que no sóc gens amic de manifestacions ni multituds –tot i que no he faltat a les mobilitzacions ciutadanes que he cregut que eren imprescindibles, per exemple les que es van fer contra la invasió de l’Irac–, i que no em refio gaire del bon criteri de la gent quan van tots a l’una, però tota aquesta marea em fa un gran respecte. Sobretot perquè, justament, no segueix el fil políticament correcte dels cappares de l’opinió pública, és una marea en contra. És el començament de la fi dels murs d’Occident? Serà finalment aquest mateix papa qui, post mortem, enderrocarà el sistema capitalista tal com està muntat ara, tan insolidari i despreocupat del proïsme? Són els primers senyals d’alguna cosa nova?
Els motius d’aquesta commoció multitudinària no me’ls sé, ja ho deia, cadascú se sap els seus i n’hi ha que han intentat explicar-los públicament. Jo no sóc capaç de fer-ho, ni d’intentar-ho. Jo, ho repeteixo, no havia vist mai una cosa com aquesta. Acoto el cap, doncs, i reconec que per mi tot plegat és un misteri. Ara, no puc evitar, de primer impuls, sentir-me més proper de l’ingenu “primitiu” i “irracional” que plora i aplaudeix el papa i fa milers de quilòmetres “per no res” que no per l’analista fred del fenomen... que se’l mira de lluny estant i en critica els excessos.
Això que segueix ha estat escrit en el diari laic per excel·lència de l’Estat espanyol, en un editorial d’avui mateix: “El desbordament planetari produït per la mort de Joan Pau II suscita més interrogants que no respostes proporciona, i en qualsevol cas, els primers van més enllà del fenomen religiós entès com a expressió d’una creença. A Roma s’han aplegat físicament Orient i Occident, Nord i Sud, representants polítics i religiosos de les més diverses confessions i cultures. Sense cap necessitat de enfasitzar, la capital del cristianisme fou ahir escenari de l’utòpic diàleg de civilitzacions. El catolicisme romà mai no ha mostrat una faç tan universal –el seu significat original– com ahir a la plaça de Sant Pere davant el fèretre del papa Wojtyla, mentre el vent feia voleiar les tiares entre el llatí litúrgic i els cants gregorians.” I afegeix: Joan Pau II “ha posat els fonaments d’una nova geografia espiritual.” (El País, editorial, 9 abril 2005)
I un altre diari laic, el més crític amb Wojtyla dels que es publiquen a casa nostra, escriu també avui a l'editorial: “El fervor d'aquests dies no indica necessàriament que al Vell Continent s'hagi de viure un renaixement religiós semblant al que està imposant els valors conservadors als EUA. Però obliga a reflexionar els sectors convençuts que la secularització és un fenomen unànime a Europa.” (El Periódico de Catalunya, 9 abril 2005)
Senyores i senyors, la foto del tsunami Wojtyla ja ha estat feta. La gent ha quedat retratada, com passa en els grans moments de la història. Qui sortirà bé a la foto? Qui, en canvi, passarà a formar part del museu històric del patetisme? El futur ens ho dirà. (I potser, no es pot descartar, sigui aquest mateix article el que esdevingui patètic, i no en un futur llunyà, sinó d'aquí a quinze dies, si el tsunami resulta que era en realitat una flor que no feia estiu. Ho assumeixo. De tant en tant, m'agrada córrer el risc d'endinsar-me en la incorrecció política.)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
dimecres, 30 de març del 2005
Una denúncia oportuna
És ben oportuna la denúncia de Josep Benet sobre la “provincianització” –o colonització– de determinades entitats catalanes que fins ara no sols eren realment autònomes sinó que es mostraven orgulloses de la seva independència. Ell parla en concret del Consorci del Palau de la Música, on a hores d’ara ja hi ha tres representants del govern de Madrid –la ministra, que n’és la vicepresidenta!, una subsecretària i un director general–, “en canvi” de les aportacions i subvencions gracioses que el Ministerio de Cultura ha fet a l’entitat.
Hi ha un punt col·lateral en l’article de Benet que és justament el de les subvencions. Diu Benet: “Ara, en un Estat democràtic i autonòmic, és natural que aquestes institucions demanin que el poder central, que tan generosament subvenciona entitats semblants de Madrid, les subvencioni també a elles.”
Aquest és el punt que pica, la cama del mal. L’Estat suposadament democràtic i autonòmic no és tal si per percebre’n fons econòmics els has de demanar com sempre a Madrid i si, com sempre, de la decisió unilateral de Madrid depèn que els tinguis o que no els tinguis. És a dir, plantejo la qüestió en el moment previ. Si es neguen a fer públic el dèficit històric i l’actual de Catalunya amb l’Estat i alhora permeten que a tot l’Estat es vagi dient que és a l’inrevés, que Catalunya s’aprofita de l’Estat i li xucla la sang; si es donen aquest any al Museo del Prado 91,5 milions d’euros que no compten a l’hora de fer les balances fiscals “autonòmiques” perquè és un museu “nacional” i no de Madrid i per tant les seves subvencions es reparteixen a l’hora de comptar-les dividides en 17 “autonomies”; si hi ha institucions catalanes que demanen subvencions i els donen engrunes a canvi de cedir seients en els pocs àmbits de la societat civil que restaven independents, si passa tot això, què ha canviat, en el fons del fons, en aquest punt, respecte als temps de Franco?
Perquè tot plegat sembla lligat i ben lligat, i no des de Franco, sinó de molt abans. Perquè ens tenen segrestat el cervell. Perquè sí, ha canviat alguna cosa: ara ho fem amb aquella alegria, perquè estem en un “Estat democràtic i autonòmic”, com diu Benet.
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
Hi ha un punt col·lateral en l’article de Benet que és justament el de les subvencions. Diu Benet: “Ara, en un Estat democràtic i autonòmic, és natural que aquestes institucions demanin que el poder central, que tan generosament subvenciona entitats semblants de Madrid, les subvencioni també a elles.”
Aquest és el punt que pica, la cama del mal. L’Estat suposadament democràtic i autonòmic no és tal si per percebre’n fons econòmics els has de demanar com sempre a Madrid i si, com sempre, de la decisió unilateral de Madrid depèn que els tinguis o que no els tinguis. És a dir, plantejo la qüestió en el moment previ. Si es neguen a fer públic el dèficit històric i l’actual de Catalunya amb l’Estat i alhora permeten que a tot l’Estat es vagi dient que és a l’inrevés, que Catalunya s’aprofita de l’Estat i li xucla la sang; si es donen aquest any al Museo del Prado 91,5 milions d’euros que no compten a l’hora de fer les balances fiscals “autonòmiques” perquè és un museu “nacional” i no de Madrid i per tant les seves subvencions es reparteixen a l’hora de comptar-les dividides en 17 “autonomies”; si hi ha institucions catalanes que demanen subvencions i els donen engrunes a canvi de cedir seients en els pocs àmbits de la societat civil que restaven independents, si passa tot això, què ha canviat, en el fons del fons, en aquest punt, respecte als temps de Franco?
Perquè tot plegat sembla lligat i ben lligat, i no des de Franco, sinó de molt abans. Perquè ens tenen segrestat el cervell. Perquè sí, ha canviat alguna cosa: ara ho fem amb aquella alegria, perquè estem en un “Estat democràtic i autonòmic”, com diu Benet.
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
dimecres, 16 de març del 2005
Fa un any...
Ho ha escrit el crític de cinema Joan Sols:
"No crec que cap altra pel·lícula [es refereix a Der Untergang, sobre la caiguda de Berlín l'any 1945] hagi explicat més bé com és una dictadura, i sobretot què cal fer per no caure-hi. El que cal fer és... No ho sé, és clar, però estic segur que me n'adonaria si m’hi trobés. Per exemple, si hagués guanyat el senyor Aznar les eleccions espanyoles de l’any passat, el règim espanyol hauria fet un pas endavant gravíssim en l’escalada de la martingala política, en l’ascens cap a una situació perversa en què els mitjans es justifiquen pels fins. Hauria estat un pas en el buit... que, n’estic segur, hauria comportat conseqüències violentes. Potser no en el mateix moment, en aquells mateixos dies, però sí més endavant. Hauria estat un govern il·legítim, fonamentat sobre la mentida. I jo i molts altres n’hauríem sigut ben conscients, i estem convençuts que hauria arribat l'hora de la resistència. Qualsevol col·laboració amb aquell règim, si hagués triomfat, hauria estat una rendició ètica. Per això molts recordem com cap altra jornada electoral la d’aquella nit. Mai no havia patit tant, tan segur com estava que vivia uns moments històrics que no havia viscut mai abans d'aquell dia. Molt més que cap altra vegada, i en un grau molt superior, d’una escala diferent. I això li va passar a molta gent."
No hi ha res més a dir. Jo sóc un més d'aquesta "molta gent" que diu el meu amic Sols.
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
"No crec que cap altra pel·lícula [es refereix a Der Untergang, sobre la caiguda de Berlín l'any 1945] hagi explicat més bé com és una dictadura, i sobretot què cal fer per no caure-hi. El que cal fer és... No ho sé, és clar, però estic segur que me n'adonaria si m’hi trobés. Per exemple, si hagués guanyat el senyor Aznar les eleccions espanyoles de l’any passat, el règim espanyol hauria fet un pas endavant gravíssim en l’escalada de la martingala política, en l’ascens cap a una situació perversa en què els mitjans es justifiquen pels fins. Hauria estat un pas en el buit... que, n’estic segur, hauria comportat conseqüències violentes. Potser no en el mateix moment, en aquells mateixos dies, però sí més endavant. Hauria estat un govern il·legítim, fonamentat sobre la mentida. I jo i molts altres n’hauríem sigut ben conscients, i estem convençuts que hauria arribat l'hora de la resistència. Qualsevol col·laboració amb aquell règim, si hagués triomfat, hauria estat una rendició ètica. Per això molts recordem com cap altra jornada electoral la d’aquella nit. Mai no havia patit tant, tan segur com estava que vivia uns moments històrics que no havia viscut mai abans d'aquell dia. Molt més que cap altra vegada, i en un grau molt superior, d’una escala diferent. I això li va passar a molta gent."
No hi ha res més a dir. Jo sóc un més d'aquesta "molta gent" que diu el meu amic Sols.
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
dimecres, 9 de març del 2005
A la contra
Ja sabeu que tinc una certa flaca políticament incorrecta pel papa Wojtyla. Suposo que és sobretot per anar a la contra d’un ambient majoritari... majoritari en la majoria de cenacles culturals, intel·lectuals, acadèmics, mediàtics, però això no vol dir pas necessàriament al carrer, tot i que a tothom se li enganxa sempre alguna cosa. Avui mateix ho diu un periodista en un diari espanyol: “Algún día debería hablarse de la distancia abismal entre los ciudadanos y cierta casta intelectual pretendidamente progresista y supuestamente poseedora de la razón.” (Francesc-Marc Álvaro dixit, La Vanguardia, 9 març 2005)
Hi ha dues posicions majoritàries respecte al papa, en aquests àmbits elitistes. La dels que el planyen de bona fe i la dels que n’estan fins al capdamunt i aprofiten qualsevol argument, també els que fan servir la gent de bona fe, per dir-li que plegui o per reclamar que el facin plegar. Conservo retalls de diari, de molts diaris, que ja li demanaven que plegués fa dotze i tretze anys!, i amb els mateixos raonaments d’ara. Deien: ja ha caigut el mur de Berlín, ja pot plegar. O: pobre home, tan malament com camina, i ja es veu que no hi és tot, i segur que els de la cúria se n'aprofiten, i aquesta tremolor del braç... Fa dotze anys! Em sembla poc elegant, fins i tot per part dels ben intencionats. Per part dels altres, ho trobo sarcàstic, cínic. És entendridor que hi hagi ateus de pedra picada, agnòstics conspicus i descreguts del morro fort que diguin i fins i tot preguin públicament perquè Déu s’apiadi del papa i li estalviï tants patiments. Quines penques.
Bé, doncs, l’altre dia va sortir el tema en una reunió de gent molt diversa. I abans que es creés el clima políticament correcte que per respectes humans se sol crear en tants àmbits públics –perquè la gent sap el que els diaris, la ràdio, la tele i el veí aquell tan savi diuen, o sigui, la gent sap el que “convé” dir per no quedar malament–, una senyora amb ben poca pinta de ser de casa bona, diu que aquest papa li sembla un home molt valent i que no entén que hi hagi gent que en parlin de manera tan deseixida, com si volguessin que es morís. Jo dic: és veritat, no està bé que es tracti un avi d’aquesta manera. La senyora continua: “Si els catòlics creuen que aquest senyor és el papa, és a dir, com si fos el seu pare, no entenc que no el defensin, que n’hi hagi alguns que se’l vulguin treure del damunt i encara entenc menys que ho diguin públicament. I que a més tinguin la barra de dir que ho diuen per pietat, perquè deixi de patir. A un pare no se’l tracta d’aquesta manera.” Una altra senyora diu: “Però és que fa tanta llàstima...” I la primera senyora: “Sí, però si l’avi vol continuar sortint al carrer i vol continuar saludant els seus amics, no està bé que li ho vulguin impedir, no?”
No hi va haver aplaudiments perquè no hi havia l’ambient adequat ni era el tema de la reunió, però sí un assentiment general ben explícit, una unanimitat a considerar les paraules aquelles prou assenyades o almenys a considerar que seria poc assenyat rectificar-les. Potser hi havia gent que s’havia sentit retratada...
Aquest papa, per exemple, pot ajudar la nostra societat tan utilitarista a dignificar la vellesa. Tant de bo recuperéssim al món occidental el tret aquell de tantes cultures antigues, “primitives”, que no sols no amaguen els seus avis, sinó que els escolten amb veneració i estan per ells fins al dia mateix que fan el darrer badall. Tant de bo que sabéssim humanitzar i respectar una mica més el final del procés de la nostra vida humana, de la vida dels nostres pares, i no tinguéssim aquesta ànsia d’amagar-los i de fer-los callar perquè no ens compliquin la vida i no ens facin perdre temps. Aquest papa va a hores d’ara en aquesta línia, a mostrar això al món. I jo l’aplaudeixo i sé que no sóc l’únic.
No sóc l’únic, no, perquè de tant en tant, des de posicions no gens confessionals es lloa un aspecte o un altre de la seva figura actual i del seu significat històric. M’han agradat especialment tres comentaris que he recollit en els últims dies: un de Marçal Sintes, periodista nostrat, l’altre d’un guru mundial, Ralph Dahrendorf, exrector de la London School of Economics, i un tercer d’Enric González, corresponsal a Roma de El País, que com se sap és el diari espanyol més laic de tots els diaris laics que es fan i es desfan, segons ells mateixos.
“No puc estar-me d’admirar l’ancià que s’esgargamella de la finestra estant. I és una admiració que no té a veure només amb l’home, amb l’ésser humà. També té un vessant ètic i intel·lectual: en temps de postmodernitat, relativisme, confusió i apologetes de la circumstància, em penso que la solidesa i la independència del papa, la raresa que ell encarna, té, en si mateixa i més enllà d’altres consideracions, un enorme valor; és necessària.” (Marçal Sintes, Avui 15 febrer 2005)
“El llegat del papa és una història de grans fortaleses i considerables debilitats. Tanmateix, quedaria incompleta si no s’esmentés l’ésser humà càlid, curiós, amistós i amb sentit de l’humor que hi ha al fons de tot plegat. El papa Joan Pau II és en molts sentits un intel·lectual; tal vegada se l’hagi menystingut en aquest punt. Però també és un home senzill que es relaciona fàcilment amb la gent. Suporta els patiments amb dignitat des de l’atemptat contra la seva vida del 1981. Com a persona, mai no deixa d’impressionar els seus molts visitants. Fins i tot en el seu estat decaigut per la malatia, el papa Joan Pau II simbolitza el potencial humà.” (Ralph Dahrendorf, Project Syndicate 21 febrer 2005)
“Crec que sí que és humà mantenir i mostrar el papa en aquestes condicions. Els éssers humans envelleixen i es moren, encara que la societat actual s’estimi més no tenir gaire present aquesta realitat. En qualsevol cas, és ell (que continua lúcid, almenys una part del dia) el qui vol mantenir-se on és i mostrar com es troba. […] El papa pot anar-se’n de vacances, però no alliberar-se de la responsabilitat. Com ell sol dir, no “exerceix” de papa, sinó que “és” papa. Joan Pau II, a més, interpreta el final de la seva missió com una imitació del Calvari i, en un sentit més mundà, com una demostració que els vells i els malalts també compten. Vol morir guanyant-se les garrofes, si la imatge no és massa excèntrica. […] Es tracta d’un hombre carismàtic, íntegre i amb una immensa força interior. Es pot estar en desacord amb ell sense deixar d’admirar-lo.” (Enric González, El País Digital 28 febrer 2005)
I doncs, ja està tot dit.
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
Hi ha dues posicions majoritàries respecte al papa, en aquests àmbits elitistes. La dels que el planyen de bona fe i la dels que n’estan fins al capdamunt i aprofiten qualsevol argument, també els que fan servir la gent de bona fe, per dir-li que plegui o per reclamar que el facin plegar. Conservo retalls de diari, de molts diaris, que ja li demanaven que plegués fa dotze i tretze anys!, i amb els mateixos raonaments d’ara. Deien: ja ha caigut el mur de Berlín, ja pot plegar. O: pobre home, tan malament com camina, i ja es veu que no hi és tot, i segur que els de la cúria se n'aprofiten, i aquesta tremolor del braç... Fa dotze anys! Em sembla poc elegant, fins i tot per part dels ben intencionats. Per part dels altres, ho trobo sarcàstic, cínic. És entendridor que hi hagi ateus de pedra picada, agnòstics conspicus i descreguts del morro fort que diguin i fins i tot preguin públicament perquè Déu s’apiadi del papa i li estalviï tants patiments. Quines penques.
Bé, doncs, l’altre dia va sortir el tema en una reunió de gent molt diversa. I abans que es creés el clima políticament correcte que per respectes humans se sol crear en tants àmbits públics –perquè la gent sap el que els diaris, la ràdio, la tele i el veí aquell tan savi diuen, o sigui, la gent sap el que “convé” dir per no quedar malament–, una senyora amb ben poca pinta de ser de casa bona, diu que aquest papa li sembla un home molt valent i que no entén que hi hagi gent que en parlin de manera tan deseixida, com si volguessin que es morís. Jo dic: és veritat, no està bé que es tracti un avi d’aquesta manera. La senyora continua: “Si els catòlics creuen que aquest senyor és el papa, és a dir, com si fos el seu pare, no entenc que no el defensin, que n’hi hagi alguns que se’l vulguin treure del damunt i encara entenc menys que ho diguin públicament. I que a més tinguin la barra de dir que ho diuen per pietat, perquè deixi de patir. A un pare no se’l tracta d’aquesta manera.” Una altra senyora diu: “Però és que fa tanta llàstima...” I la primera senyora: “Sí, però si l’avi vol continuar sortint al carrer i vol continuar saludant els seus amics, no està bé que li ho vulguin impedir, no?”
No hi va haver aplaudiments perquè no hi havia l’ambient adequat ni era el tema de la reunió, però sí un assentiment general ben explícit, una unanimitat a considerar les paraules aquelles prou assenyades o almenys a considerar que seria poc assenyat rectificar-les. Potser hi havia gent que s’havia sentit retratada...
Aquest papa, per exemple, pot ajudar la nostra societat tan utilitarista a dignificar la vellesa. Tant de bo recuperéssim al món occidental el tret aquell de tantes cultures antigues, “primitives”, que no sols no amaguen els seus avis, sinó que els escolten amb veneració i estan per ells fins al dia mateix que fan el darrer badall. Tant de bo que sabéssim humanitzar i respectar una mica més el final del procés de la nostra vida humana, de la vida dels nostres pares, i no tinguéssim aquesta ànsia d’amagar-los i de fer-los callar perquè no ens compliquin la vida i no ens facin perdre temps. Aquest papa va a hores d’ara en aquesta línia, a mostrar això al món. I jo l’aplaudeixo i sé que no sóc l’únic.
No sóc l’únic, no, perquè de tant en tant, des de posicions no gens confessionals es lloa un aspecte o un altre de la seva figura actual i del seu significat històric. M’han agradat especialment tres comentaris que he recollit en els últims dies: un de Marçal Sintes, periodista nostrat, l’altre d’un guru mundial, Ralph Dahrendorf, exrector de la London School of Economics, i un tercer d’Enric González, corresponsal a Roma de El País, que com se sap és el diari espanyol més laic de tots els diaris laics que es fan i es desfan, segons ells mateixos.
“No puc estar-me d’admirar l’ancià que s’esgargamella de la finestra estant. I és una admiració que no té a veure només amb l’home, amb l’ésser humà. També té un vessant ètic i intel·lectual: en temps de postmodernitat, relativisme, confusió i apologetes de la circumstància, em penso que la solidesa i la independència del papa, la raresa que ell encarna, té, en si mateixa i més enllà d’altres consideracions, un enorme valor; és necessària.” (Marçal Sintes, Avui 15 febrer 2005)
“El llegat del papa és una història de grans fortaleses i considerables debilitats. Tanmateix, quedaria incompleta si no s’esmentés l’ésser humà càlid, curiós, amistós i amb sentit de l’humor que hi ha al fons de tot plegat. El papa Joan Pau II és en molts sentits un intel·lectual; tal vegada se l’hagi menystingut en aquest punt. Però també és un home senzill que es relaciona fàcilment amb la gent. Suporta els patiments amb dignitat des de l’atemptat contra la seva vida del 1981. Com a persona, mai no deixa d’impressionar els seus molts visitants. Fins i tot en el seu estat decaigut per la malatia, el papa Joan Pau II simbolitza el potencial humà.” (Ralph Dahrendorf, Project Syndicate 21 febrer 2005)
“Crec que sí que és humà mantenir i mostrar el papa en aquestes condicions. Els éssers humans envelleixen i es moren, encara que la societat actual s’estimi més no tenir gaire present aquesta realitat. En qualsevol cas, és ell (que continua lúcid, almenys una part del dia) el qui vol mantenir-se on és i mostrar com es troba. […] El papa pot anar-se’n de vacances, però no alliberar-se de la responsabilitat. Com ell sol dir, no “exerceix” de papa, sinó que “és” papa. Joan Pau II, a més, interpreta el final de la seva missió com una imitació del Calvari i, en un sentit més mundà, com una demostració que els vells i els malalts també compten. Vol morir guanyant-se les garrofes, si la imatge no és massa excèntrica. […] Es tracta d’un hombre carismàtic, íntegre i amb una immensa força interior. Es pot estar en desacord amb ell sense deixar d’admirar-lo.” (Enric González, El País Digital 28 febrer 2005)
I doncs, ja està tot dit.
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
dilluns, 28 de febrer del 2005
Ara tothom protesta, ja era hora
A final del mes de juliol de l'any passat, quan els bancs i caixes van explicar els resultats del primer semestre del 2004, vaig escriure aquí mateix una nota preguntant-me què feien els bancs amb els nostres diners; o més ben dit, què no feien, perquè abans bé devien fer algun tipus de negoci amb els doblers que la gent hi dipositava i ara sembla que ja no el fan, que es limiten a obrir la finestreta per recollir els nostres estalvis, sous i pensions, i que tot se'n va per l'aigüera de l'estructura monstruosa que han de mantenir. I l'única manera que han trobat de continuar tenint la parada oberta és cobrar-nos cada dia més comissions per uns serveis que abans ens feien de franc a canvi del rendiment que sabien treure dels nostres cumquibus.
Doncs bé, diumenge de la setmana passada, pocs dies després que els bancs i caixes fessin conèixer els resultats de l'any, sembla que el tema es va posar de moda. La Vanguardia hi va dedicar dues pàgines senceres al suplement Dinero, El País una pàgina també completa a la secció d'Economia i ells mateixos i els altres diaris n'han estat parlant tota la setmana, amb aportacions de les associacions de consumidors i altres col·lectius ciutadans.
Benvinguts al debat, ja era hora. A veure si no s'apaga la flama.
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
Doncs bé, diumenge de la setmana passada, pocs dies després que els bancs i caixes fessin conèixer els resultats de l'any, sembla que el tema es va posar de moda. La Vanguardia hi va dedicar dues pàgines senceres al suplement Dinero, El País una pàgina també completa a la secció d'Economia i ells mateixos i els altres diaris n'han estat parlant tota la setmana, amb aportacions de les associacions de consumidors i altres col·lectius ciutadans.
Benvinguts al debat, ja era hora. A veure si no s'apaga la flama.
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
dilluns, 21 de febrer del 2005
Europa sense nosaltres
Deu o dotze de cada cent catalans han fet com jo i han votat no, un no europeista, “no sense nosaltres”. Com que molts dels que ja els anava bé el sí no han anat a votar, el percentatge de nos s’ha enfilat dins gairebé el 28 per cent. Però aquesta xifra no ens ha d’enganyar. Les enquestes ja deien que els del no érem cap a un 10 per cent. Els de CiU van veure que anaven mal dades i van decidir que no valia la pena lluitar per fer apujar una mica més el llistó. Què haurien aconseguit? Segons els seus càlculs, ben poca cosa, potser que en comptes de 10 o 12 fóssim 20 o 25? Bé, potser amb l’ajuda i l’esforç d’algú més seríem uns quants més, però em sembla que no gaires més. El PSOE és ara com ara molt poderós: mitjans públics, mitjans privats. No es pot lluitar contra això. Bé, s’hi ha de lluitar si tens una mica d’ètica, però saps que tens gairebé tots els números a la rifa dels perdedors. Ara els partits, com sempre, es barallaran per atribuir-se èxits, i hi ha una cosa que haig de dir. ERC no es pot atribuir el suposat bon resultat –èxit?, quin èxit?– del no, perquè em consta que ha tingut a les mans instruments i mitjans poderosos per fomentar el no i s’ha estimat més no fer enfadar gaire els socialistes. A canvi d’alguna cosa? Segurament, els polítics són així, no paren de vendre coses i de traficar amb l’ètica.
O sigui, a Europa Catalunya no existeix. Ara potser ens concediran alguna engruna, però no com a reconeixement d’un dret que ens haguéssim guanyat o que tinguéssim per naixença, sinó gratis et amore, per la pura bondat, prodigalitat i munificiència del rei que de tant en tant llança monedes al poble no perquè se les mereixi, sinó perquè el sobirà és magnànim.
(Afegitó posterior, 22 de febrer. M'adhereixo al que diu Desclot a l'Avui: "El cronista planteja una qüestió per incordiar i entelar tanta alegria. Per què el sí pot ser tan esquifit quan es tracta de votar constitucions europees i ha de ser qualificat amb matrícula d'honor quan el Parlament basc proposa un nou text estatutari? De transcendència molt més limitada, aparentment, que el Tractat europeu. Quan són els espanyols els que han de decidir poden fer-ho amb una minoria anòmala d'una quarta part del cens. Quan són els bascos els que pretenen aprovar alguna cosa que els afecta, necessiten que fins i tot Múrcia hi digui la seva. I els retrauen, també, "dividir" el poble basc. Els referèndums divideixen? Diumenge no ens vam dividir tots en les cinc opcions habituals: vot nul, vol en blanc, sí, no i abstenció? N'hi ha que enreden i n'hi ha que es deixen enredar." Molt ben dit, no? Aquest comentari de Desclot rebla també allò que us deia fa uns dies a les notes sobre l'intent frustrat de debatre el nou Estatut basc al Parlament espanyol.)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
O sigui, a Europa Catalunya no existeix. Ara potser ens concediran alguna engruna, però no com a reconeixement d’un dret que ens haguéssim guanyat o que tinguéssim per naixença, sinó gratis et amore, per la pura bondat, prodigalitat i munificiència del rei que de tant en tant llança monedes al poble no perquè se les mereixi, sinó perquè el sobirà és magnànim.
(Afegitó posterior, 22 de febrer. M'adhereixo al que diu Desclot a l'Avui: "El cronista planteja una qüestió per incordiar i entelar tanta alegria. Per què el sí pot ser tan esquifit quan es tracta de votar constitucions europees i ha de ser qualificat amb matrícula d'honor quan el Parlament basc proposa un nou text estatutari? De transcendència molt més limitada, aparentment, que el Tractat europeu. Quan són els espanyols els que han de decidir poden fer-ho amb una minoria anòmala d'una quarta part del cens. Quan són els bascos els que pretenen aprovar alguna cosa que els afecta, necessiten que fins i tot Múrcia hi digui la seva. I els retrauen, també, "dividir" el poble basc. Els referèndums divideixen? Diumenge no ens vam dividir tots en les cinc opcions habituals: vot nul, vol en blanc, sí, no i abstenció? N'hi ha que enreden i n'hi ha que es deixen enredar." Molt ben dit, no? Aquest comentari de Desclot rebla també allò que us deia fa uns dies a les notes sobre l'intent frustrat de debatre el nou Estatut basc al Parlament espanyol.)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
dimecres, 9 de febrer del 2005
“No sense nosaltres”
Ara fa uns dies he encetat una campanya pública amb el lema “No sense nosaltres”. De moment, no m’ha fet gaire cas ningú –encara hi ha temps, però, i no em desanimo: el llançament fort el vaig fer ahir mateix–, després d’intentar fer forat als ambients on em semblava que podia caure més bé aquest lema, un lema que crec sincerament que és millor, més directe i més clar, que altres que corren pels ambients organitzats del “no”. Només al Racó Català m’han fet una mica de cas. El meu propòsit és simplement fer córrer la frase a través de la ciutadania, a veure si la gent s’engresca a votar. Per mi, com vaig explicar, és molt important que almenys a Catalunya surti un NO ben clar el dia 20, un no que ens doni visibilitat davant Europa.
Vet aquí el text publicat al Racó:
“NO sense nosaltres”
Proposem a tots els ciutadans de Catalunya als quals la anomenada constitució europea no els faci prou el pes que iniciem tots plegats, cadascú amb els mitjans que pugui, casolans o professionals, una campanya amb el lema “NO sense nosaltres” fins al dia 20. Els grups polítics que diuen que fomenten el “no” trobem que ho fan molt complicat. “NO sense nosaltres”, en canvi, és un lema breu, molt més sintètic que altres, diu exactament el que la majoria de nosaltres pensem sobre aquesta constitució i alhora deixa prou clar que som europeus. Per fer anar aquesta campanya tot s’hi val: samarretes autopintades, pancartes als balcons i als carrers, adhesius casolans, etc. Hem de fer córrer la veu, que podem guanyar almenys a casa nostra: “NO SENSE NOSALTRES”.
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
Vet aquí el text publicat al Racó:
“NO sense nosaltres”
Proposem a tots els ciutadans de Catalunya als quals la anomenada constitució europea no els faci prou el pes que iniciem tots plegats, cadascú amb els mitjans que pugui, casolans o professionals, una campanya amb el lema “NO sense nosaltres” fins al dia 20. Els grups polítics que diuen que fomenten el “no” trobem que ho fan molt complicat. “NO sense nosaltres”, en canvi, és un lema breu, molt més sintètic que altres, diu exactament el que la majoria de nosaltres pensem sobre aquesta constitució i alhora deixa prou clar que som europeus. Per fer anar aquesta campanya tot s’hi val: samarretes autopintades, pancartes als balcons i als carrers, adhesius casolans, etc. Hem de fer córrer la veu, que podem guanyar almenys a casa nostra: “NO SENSE NOSALTRES”.
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
M'he equivocat?
Alguns m’heu dit que m’he equivocat en la nota anterior. I no. Si valores un gos, l’important és saber si mossega o no. Si a més de mossegar, et pot destrossar el timpà perquè borda molt, doncs llavors agraixes que bordi d’una manera suau o que no bordi, però la veritat és que si mossega, encara que ho faci en silenci i de mica en mica, amb delicadesa, fa mal igual. Si et pot mossegar no el vols, tant si borda com si no borda. Davant el representant dels bascos –el representant de tots els bascos–, davant una proposta aprovada en el Parlament que representa tots els bascos, tant l’un com l’altre, tots dos gossos –els amos del ball, els altres no compten gaire en aquesta història i, a més a més, van parlar d’ells mateixos i no dels bascos–, van dir que no en volien ni parlar. Per això van votar el que van votar, que no era el text ni res del seu contingut, van votar "no" a discutir el que deia el text. Van treure, tots dos, legitimitat a un text aprovat per una cambra sobirana que representa un poble. M’és igual que el poble sigui el basc o el que representa un ajuntament. Si els gossos diuen "no" a discutir, s’ha acabat el bròquil. Vol dir que només et queda l’opció de dir sí senyor. Encara que un dels dos gossos mossegui d’una manera més estètica.
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
dimecres, 2 de febrer del 2005
Espanya, adéu
Espanya s’acaba. Arriba l’hora que només podrà mantenir-se unida per l’amenaça de les armes. Certament, la seva constitució ho té previst: tenen un exèrcit que serveix per a això. Però, pot durar gaire un estat que ha de mantenir la seva integritat només per la por de les armes? Ahir, Espanya va negar legitimitat democràtica al cap d’un govern, el basc, que hi havia anat a presentar un projecte d’estatut, seguint escrupolosament el que marquen les lleis vigents. Emparant-se en aquestes mateixes lleis, Espanya va dir que ni tan sols discutiria la qüestió, perquè els autors de la llei, el govern basc, no tenien legitimitat per fer aquell projecte. Van arribar a dir-los que no representaven els bascos. Que ho digui un president d’un govern com l’espanyol que contínuament fa viatges amunt i avall en nom del seu país, Espanya, que signa lleis i acords internacionals en nom del seu país, Espanya, que pot donar suport a guerres en nom del seu país, Espanya, que parla i actua sempre en nom del seu país, Espanya, que el president del govern espanyol tracti el president basc d’indocumentat, ell que ha arribat a la presidència del seu govern espanyol amb el suport d’un terç dels electors i amb els vots en contra d’un altre terç, és tan cínic, i alhora tan revelador, que per molta gent ja n’hi ha d’haver prou. Espanya és irreformable, senyores i senyors, per si algú ho dubtava. Només queda aixecar-se, dir bona nit de manera educada i demanar per marxar.
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
dimarts, 1 de febrer del 2005
Vosaltres penseu gaire en el papa quan cardeu?
La idea no és meva, l’he manllevada de Jordi Graupera, un col·lega periodista que escriu a l’Avui. Ara és moda dir fàstics dels capellans també perquè s’oposen als preservatius, perquè amb aquest rebuig seu esdevenen còmplices, segons se’ns diu, de la imparable extensió de la sida. Culpables de genocidi i de delictes contra la humanitat, s’ha arribat a dir.
Escriu Graupera:
“S'ha de ser curt per dir que el Vaticà té la culpa de l'extensió de la sida perquè els negrets viuen segrestats per la moral romana. Els homes africans troben humiliant posar-se el profilàctic perquè la potència sexual la mesuren també per la capacitat de deixar prenyada una dona, i és en el vessament del semen dins la dona (terra fèrtil per ells) que hom troba el veritable plaer i sentit del sexe. O no hem inventat nosaltres la píndola? Els africans ignoren el Papa pel que fa al sexe, en tots els sentits. Igual que els europeus: ningú no pensa en el Papa al llit. Ells ja saben què és la sida, i com es contagia. I seran conscients de la necessitat del condó, igual que vostè i que jo, per por a la malaltia i a la mort.” (Jordi Graupera, Avui 31 gener 2005).
Jo afegeixo: dir que “els pobres negrets” depenen del que digui el papa per cardar amb goma o sense és clarament ofensiu, és racisme.
O sigui, la gent que es dedica a cardar no pensa en el papa quan ho fa, ni la seva actuació depèn del que digui o deixi de dir el papa. Els capellans parlen a convençuts i els diuen “abstingueu-vos” i també “sigueu fidels a la vostra parella”, que són consells, diguem-ho tot, que també dóna l’OMS juntament amb el dels condoms; i són consells que només de vegades poden convèncer gent poruga que dirà “saps què?, jo, per si de cas, avui no en tinc ganes”.
No veig que el papa faci un grandíssim greuge a la humanitat, en tot aquest assumpte. No cardar no és pecat, suposo...
És clar que dir això és molt políticament incorrecte, i per tant tabú, perquè l’any 2005 no cardar sí que deu ser pecat. I suposo que és per això mateix, perquè és políticament incorrecte, que m’agrada posar-ho en qüestió. O, en aquest cas, repetir-ho, perquè qui ho ha dit ha estat en Graupera. Eh, eh!, a mi no em digueu res, la culpa és seva.
I ja que parlem del políticament correcte, copio dos altres extractes de premsa de fa uns dies:
“[…] Mai, en la meva memòria, hi havia hagut tanta por de manifestar-se en termes que no coincideixin amb el políticament correcte. Molta gent diu en privat el que no gosa dir en públic. Encara més, molta gent diu en públic el contrari del que diu en privat. […] Pot ser que […] el progrés marqui línies semblants a les que es defensen. Però no seria bo que el políticament correcte substituís el debat ni que es definís per por. La democràcia té debilitats, però cap de les limitacions seria prou bona per justificar la por d’opinar. La llibertat d’expressió no és només per a uns quants, a tothom arriba el seu emparament. Només la majoria podria –i no ho hauria de fer– definir el políticament correcte. El millor seria no definir-lo mai.” (Miquel Roca i Junyent, La Vanguardia 18 gener 2005)
“Afirmava recentment Miquel Roca en aquestes pàgines que mai, fins on arribava a recordar, el políticament correcte havia estat tan precisament definit com ara. […] He recordat el crimental del qual parla Orwell a la novel·la 1984. En la totalitària Oceania inventada per Orwell, el crimental o crim mental és considerat […] com el pitjor dels crims. Per a les autoritats d’Oceania, el crimental és un delicte que atempta contra el blanc-i-negre i contra el doblepensar. El blanc-i-negre no sols consisteix en la bona voluntat de dir que el blanc és negre quan ho requereix la disciplina de partit, sinó també en la facultat de creure’s que el blanc és efectivament negre i fins i tot d’arribar a saber-ho de tal manera que s’arribi a oblidar que abans s’havia cregut el contrari. Aquesta facultat és inseparable d’una peculiar habilitat mental, el doblepensar, que permet una contínua alteració del passat. […] En el terrible escenari que pinta Miquel Roca, el crimental tal vegada apunta, com una amenaça, en l’horitzó, però el que impera és allò que podríem anomenar el crimverbal, i el blanc-i-negre es presenta sota una versió edulcorada, com a mera bona voluntat de dir que el blanc és negre o d’estalviar-se qualsevol judici públic sobre la matèria. […] Resulta preocupant que, en determinats cercles, la llibertat d’expressió d’uns sigui presentada com una amenaça per a la lliure expressió d’uns altres, com si la democràcia estigués en perill davant una presumpta dictadura de certa opinió publicada, precisament la dels qui no tenen cap més poder que el de la paraula. És un tema sobre el qual caldria pensar amb calma.” (Josep Maria Ruiz Simon, La Vanguardia 20 gener 2005)
Bé, perdoneu les llargues parrafades. Us deixo que mediteu, com demana Ruiz Simon.
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
Escriu Graupera:
“S'ha de ser curt per dir que el Vaticà té la culpa de l'extensió de la sida perquè els negrets viuen segrestats per la moral romana. Els homes africans troben humiliant posar-se el profilàctic perquè la potència sexual la mesuren també per la capacitat de deixar prenyada una dona, i és en el vessament del semen dins la dona (terra fèrtil per ells) que hom troba el veritable plaer i sentit del sexe. O no hem inventat nosaltres la píndola? Els africans ignoren el Papa pel que fa al sexe, en tots els sentits. Igual que els europeus: ningú no pensa en el Papa al llit. Ells ja saben què és la sida, i com es contagia. I seran conscients de la necessitat del condó, igual que vostè i que jo, per por a la malaltia i a la mort.” (Jordi Graupera, Avui 31 gener 2005).
Jo afegeixo: dir que “els pobres negrets” depenen del que digui el papa per cardar amb goma o sense és clarament ofensiu, és racisme.
O sigui, la gent que es dedica a cardar no pensa en el papa quan ho fa, ni la seva actuació depèn del que digui o deixi de dir el papa. Els capellans parlen a convençuts i els diuen “abstingueu-vos” i també “sigueu fidels a la vostra parella”, que són consells, diguem-ho tot, que també dóna l’OMS juntament amb el dels condoms; i són consells que només de vegades poden convèncer gent poruga que dirà “saps què?, jo, per si de cas, avui no en tinc ganes”.
No veig que el papa faci un grandíssim greuge a la humanitat, en tot aquest assumpte. No cardar no és pecat, suposo...
És clar que dir això és molt políticament incorrecte, i per tant tabú, perquè l’any 2005 no cardar sí que deu ser pecat. I suposo que és per això mateix, perquè és políticament incorrecte, que m’agrada posar-ho en qüestió. O, en aquest cas, repetir-ho, perquè qui ho ha dit ha estat en Graupera. Eh, eh!, a mi no em digueu res, la culpa és seva.
* * *
I ja que parlem del políticament correcte, copio dos altres extractes de premsa de fa uns dies:
“[…] Mai, en la meva memòria, hi havia hagut tanta por de manifestar-se en termes que no coincideixin amb el políticament correcte. Molta gent diu en privat el que no gosa dir en públic. Encara més, molta gent diu en públic el contrari del que diu en privat. […] Pot ser que […] el progrés marqui línies semblants a les que es defensen. Però no seria bo que el políticament correcte substituís el debat ni que es definís per por. La democràcia té debilitats, però cap de les limitacions seria prou bona per justificar la por d’opinar. La llibertat d’expressió no és només per a uns quants, a tothom arriba el seu emparament. Només la majoria podria –i no ho hauria de fer– definir el políticament correcte. El millor seria no definir-lo mai.” (Miquel Roca i Junyent, La Vanguardia 18 gener 2005)
“Afirmava recentment Miquel Roca en aquestes pàgines que mai, fins on arribava a recordar, el políticament correcte havia estat tan precisament definit com ara. […] He recordat el crimental del qual parla Orwell a la novel·la 1984. En la totalitària Oceania inventada per Orwell, el crimental o crim mental és considerat […] com el pitjor dels crims. Per a les autoritats d’Oceania, el crimental és un delicte que atempta contra el blanc-i-negre i contra el doblepensar. El blanc-i-negre no sols consisteix en la bona voluntat de dir que el blanc és negre quan ho requereix la disciplina de partit, sinó també en la facultat de creure’s que el blanc és efectivament negre i fins i tot d’arribar a saber-ho de tal manera que s’arribi a oblidar que abans s’havia cregut el contrari. Aquesta facultat és inseparable d’una peculiar habilitat mental, el doblepensar, que permet una contínua alteració del passat. […] En el terrible escenari que pinta Miquel Roca, el crimental tal vegada apunta, com una amenaça, en l’horitzó, però el que impera és allò que podríem anomenar el crimverbal, i el blanc-i-negre es presenta sota una versió edulcorada, com a mera bona voluntat de dir que el blanc és negre o d’estalviar-se qualsevol judici públic sobre la matèria. […] Resulta preocupant que, en determinats cercles, la llibertat d’expressió d’uns sigui presentada com una amenaça per a la lliure expressió d’uns altres, com si la democràcia estigués en perill davant una presumpta dictadura de certa opinió publicada, precisament la dels qui no tenen cap més poder que el de la paraula. És un tema sobre el qual caldria pensar amb calma.” (Josep Maria Ruiz Simon, La Vanguardia 20 gener 2005)
Bé, perdoneu les llargues parrafades. Us deixo que mediteu, com demana Ruiz Simon.
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
dimarts, 25 de gener del 2005
Què passa a El País? Què passa a PRISA?
El País no és el meu diari de capçalera, però sí que el compro els caps de setmana i altres dies de tant en tant. Van fer fora del suplement cultural Babelia un dels crítics literaris que gairebé tothom considerava més valuosos –a mi no em convencia, la veritat– perquè havia gosat treure els drapets al sol d’un llibre publicat per l'editorial Alfaguara, del grup PRISA. Es van inventar que l’11-M hi havia terroristes suïcides als trens d’Atocha i que el PP volia suspendre les eleccions –això era força versemblant, d’altra banda, però ells s’ho van inventar. Ara han mogut un sagramental contra el president del BBVA i el de la CNMV, la anomenada Comisión Nacional del Mercado de Valores –i ja m’està bé–, però ho han fet inventant-se dades, i això no fa per ells. I sempre van del bracet, en aquests temes, amb la cadena SER i Canal+. Escriuen els guions del que ha de dir i fer el president del govern, i com i fins a quin punt ho ha de dir i fer, i si no ho diu i ho fa exactament com ells han assenyalat i després alguna cosa no surt bé, fan: “Ho veuen? Nosaltres ja ho havíem dit.” Fan campanyes. Fan de Pep Consciències. Són irritants.
Ja fa anys vaig escriure –i es va publicar– que el pitjor d'El País, amb tota la seva ben guanyada credibilitat i el seu prestigi, és que s’aprofiten d’aquestes armes per enganyar amb mitges veritats. Això ho han fet sempre: utilitzar el prestigi per catequitzar. Fins a cert punt, ho trobo inevitable i fins i tot lògic. Però ara, últimament, cauen en defectes que eren propis d’altres diaris i als qual semblava que ells estaven immunitzats: segons com, menteixen. I no són equivocacions, perquè no rectifiquen quan se’ls fa veure que allò que han dit no era cert. Per tant, menteixen descaradament. I utilitzen el defensor del lector –últimament defensora, però ara ha plegat i no sé qui serà el pròxim o la pròxima– per canalitzar unes quantes rectificacions grosses, no totes, que potser haurien d’anar amb grans titulars a la portada del diari.
És el començament del final?
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
Ja fa anys vaig escriure –i es va publicar– que el pitjor d'El País, amb tota la seva ben guanyada credibilitat i el seu prestigi, és que s’aprofiten d’aquestes armes per enganyar amb mitges veritats. Això ho han fet sempre: utilitzar el prestigi per catequitzar. Fins a cert punt, ho trobo inevitable i fins i tot lògic. Però ara, últimament, cauen en defectes que eren propis d’altres diaris i als qual semblava que ells estaven immunitzats: segons com, menteixen. I no són equivocacions, perquè no rectifiquen quan se’ls fa veure que allò que han dit no era cert. Per tant, menteixen descaradament. I utilitzen el defensor del lector –últimament defensora, però ara ha plegat i no sé qui serà el pròxim o la pròxima– per canalitzar unes quantes rectificacions grosses, no totes, que potser haurien d’anar amb grans titulars a la portada del diari.
És el començament del final?
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
dimecres, 19 de gener del 2005
Els problemes del castellà
Diu que el català està en perill. I és clar que sí, sempre ho estarà mentre duri la submissió a un estat que no sols no fa res a favor de la nostra llengua –que ja seria un motiu per queixar-se’n– sinó que hi fa tot el que pot en contra.
Però avui estic de gaita i duc molta pell morta. Amics, el castellà també té problemes. Ahir vaig veure en un pàrquing, al parabrisa d’un cotxe, la nota següent, escrita amb lletra cal·ligràfica en un pòstit groc:
Por fabo
Apease al pila
sino llo no puedo
salir nientra
Analitzem-ho. La primera ratlla és clara. De la segona, no he sabut desentrallat la paraula “Apease”, però deu significar una cosa com “arrímese”. La tercera ratlla sembla evident, sense problemes. A la quarta, sobta que l’autor de l’escrit, si ha encertat a posar la “r” final de l’infinitiu “salir”, no hagi seguit el mateix esquema amb el verb “entrar”.
La reproducció de l’escrit us asseguro que és ben fidel. Ja us dic que el text és escrit amb molta cura, i es distingeix perfectament el traçat de cada lletra.
Suposo que de notes com aquesta n’hi deu haver cada dia milions en tots els idiomes del món, i no se n’han de treure conseqüències més enllà de la de fer-ne una mica de broma. Déu nos en guard, que aquest pòstit caigués en mans d’un dels profetes de calamitats de Madrid, que veuen cada dia en perill la llengua castellana a Catalunya! Com si l’elefant endevinés un perill per a la seva salut en l’activitat feinera de les formigues que es preparen per l’hivern, un hivern que en el nostre cas es perllonga tot l’any i durant molts i molts anys.
Tranquils, senyors genocides lingüístics i culturals, la llengua castellana a Catalunya gaudeix d’una salut de ferro..., a còpia d’imposar-se cada dia si us plau per força a la llengua local.
Però avui volia xauxejar, per un dia que estic de bona lluna...
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
Però avui estic de gaita i duc molta pell morta. Amics, el castellà també té problemes. Ahir vaig veure en un pàrquing, al parabrisa d’un cotxe, la nota següent, escrita amb lletra cal·ligràfica en un pòstit groc:
Por fabo
Apease al pila
sino llo no puedo
salir nientra
Analitzem-ho. La primera ratlla és clara. De la segona, no he sabut desentrallat la paraula “Apease”, però deu significar una cosa com “arrímese”. La tercera ratlla sembla evident, sense problemes. A la quarta, sobta que l’autor de l’escrit, si ha encertat a posar la “r” final de l’infinitiu “salir”, no hagi seguit el mateix esquema amb el verb “entrar”.
La reproducció de l’escrit us asseguro que és ben fidel. Ja us dic que el text és escrit amb molta cura, i es distingeix perfectament el traçat de cada lletra.
Suposo que de notes com aquesta n’hi deu haver cada dia milions en tots els idiomes del món, i no se n’han de treure conseqüències més enllà de la de fer-ne una mica de broma. Déu nos en guard, que aquest pòstit caigués en mans d’un dels profetes de calamitats de Madrid, que veuen cada dia en perill la llengua castellana a Catalunya! Com si l’elefant endevinés un perill per a la seva salut en l’activitat feinera de les formigues que es preparen per l’hivern, un hivern que en el nostre cas es perllonga tot l’any i durant molts i molts anys.
Tranquils, senyors genocides lingüístics i culturals, la llengua castellana a Catalunya gaudeix d’una salut de ferro..., a còpia d’imposar-se cada dia si us plau per força a la llengua local.
Però avui volia xauxejar, per un dia que estic de bona lluna...
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
dilluns, 17 de gener del 2005
Els bisbes, la gent, el Cèsar
No sóc dels qui s’escandalitzen pel que diuen els bisbes, ara que tothom ho fa. Em pot agradar més o menys el que diuen en cada cas, però no me n’escandalitzo. Sóc dels qui creuen que els bisbes també són persones normals i corrents, que tenen la influència que tenen –més aviat poca– i que poden dir el que els roti perquè “It’s a free country”. (Bé, no ho és pas, de lliure, però sí que ho hauria de ser des de la perspectiva nostra, la dels ciutadans, en allò que depèn de nosaltres.) Sóc dels qui creuen que els bisbes espanyols tenen dret a sentir-se més espanyols que Donoso Cortés –no sé qui era, algú del segle XIX, de tant en tant sembla que en parlen els diaris castellans i el nom és força suggeridor…–, i a dir-ho, si ho creuen convenient. Què hi fa? No seré jo qui els doni consells sobre el que han de pensar o dir o sobre el que no han de pensar ni dir o sobre com ho han de dir ni quan ho han de dir si és que ho han de dir.
De fet, ara que tothom parla de laïcisme, de la fi de les tuteles eclesiàstiques i de la descristianització de la societat em fa gràcia tota aquesta unanimitat a explicar als bisbes com han de fer la seva tasca, i els esquinçaments de vestits per tal declaració o tal altra que han fet, o les amenaces de deixar de posar la creueta a la casella de l’IRPF. Em fa una gràcia tremenda. Som un país levític, ja ho deia Pla. En comptes d’anar cadascú a la seva i deixar fer i dir als altres –i els eclesiàstics també són “els altres”–, ens exclamem per les declaracions mediàtiques “intolerables” dels senyors bisbes mentre fem veure que no ens adonem que polítics de tots els colors i uns quants empresaris i banquers i caixers –els amos del ball– ens van posant taxes i tributs i controls i comissions i ens van escurant les butxaques i fent la guitza –aquests sí que manen, poca broma amb el Cèsar!– un dia i un altre.
Jo sóc dels qui creuen que els bisbes poden pensar i dir el que els passi pels dallonses. Sóc dels qui creuen que per dessota de cada sotana també hi ha un cacauet amb els seus drets íntegres -i les seves misèries. Només faltaria. És clar que coherentment amb això que dic, em sembla bé que la gent digui o contesti el que vulgui, també sobre el que diuen els bisbes. El que em sobta és que tot plegat el veig una mica incoherent, aquest desfici a voler tancar la boca dels capellans com si fossin gent d’una categoria social inferior, amb menys drets que la resta. O sigui, com si fossin mereixedors de la cadena perpètua de no parlar, pels “crims” comesos in illo tempore. Ells, els únics condemnats? Home, entre poc i massa. Qui estigui lliure de pecat, si hi ha ningú, que els tanqui la boca, però mentrestant...
No sé si Josep Maria Ballarín, mossèn Tronxo, que també ha decidit donar consells als bisbes, està lliure de pecat. Però ara, arran de l’última polèmica, m’ha fet gràcia el que els ha dit i com els ho ha dit: els dóna el consell que no donin consells sobre determinats temes que poden coure. Bé, ell ho pot fer, i a més ho fa amb aquella airositat:
«Més val que callin ara que, gràcies a la carcúndia dels menjacapellans, l'Església ha assolit la santa llibertat dels vençuts.
Lliure mentre no es fiqui allà on no li toca perquè hi desafina.
Que deixin la política en pau, que ens deixin en pau a nosaltres. No són pas ells qui per assenyalar-nos de quina terra som fills, cadascú se sap la mare que el va matricular i la carn d'olla amb la qual van desmamar-lo.
Ja sabeu què vull dir.» (Josep M. Ballarín, Avui 16 gener 2005)
I és clar que ho sé. No es pot pas oblidar la flairança tan concreta de la carn d'olla de casa...
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
De fet, ara que tothom parla de laïcisme, de la fi de les tuteles eclesiàstiques i de la descristianització de la societat em fa gràcia tota aquesta unanimitat a explicar als bisbes com han de fer la seva tasca, i els esquinçaments de vestits per tal declaració o tal altra que han fet, o les amenaces de deixar de posar la creueta a la casella de l’IRPF. Em fa una gràcia tremenda. Som un país levític, ja ho deia Pla. En comptes d’anar cadascú a la seva i deixar fer i dir als altres –i els eclesiàstics també són “els altres”–, ens exclamem per les declaracions mediàtiques “intolerables” dels senyors bisbes mentre fem veure que no ens adonem que polítics de tots els colors i uns quants empresaris i banquers i caixers –els amos del ball– ens van posant taxes i tributs i controls i comissions i ens van escurant les butxaques i fent la guitza –aquests sí que manen, poca broma amb el Cèsar!– un dia i un altre.
Jo sóc dels qui creuen que els bisbes poden pensar i dir el que els passi pels dallonses. Sóc dels qui creuen que per dessota de cada sotana també hi ha un cacauet amb els seus drets íntegres -i les seves misèries. Només faltaria. És clar que coherentment amb això que dic, em sembla bé que la gent digui o contesti el que vulgui, també sobre el que diuen els bisbes. El que em sobta és que tot plegat el veig una mica incoherent, aquest desfici a voler tancar la boca dels capellans com si fossin gent d’una categoria social inferior, amb menys drets que la resta. O sigui, com si fossin mereixedors de la cadena perpètua de no parlar, pels “crims” comesos in illo tempore. Ells, els únics condemnats? Home, entre poc i massa. Qui estigui lliure de pecat, si hi ha ningú, que els tanqui la boca, però mentrestant...
No sé si Josep Maria Ballarín, mossèn Tronxo, que també ha decidit donar consells als bisbes, està lliure de pecat. Però ara, arran de l’última polèmica, m’ha fet gràcia el que els ha dit i com els ho ha dit: els dóna el consell que no donin consells sobre determinats temes que poden coure. Bé, ell ho pot fer, i a més ho fa amb aquella airositat:
«Més val que callin ara que, gràcies a la carcúndia dels menjacapellans, l'Església ha assolit la santa llibertat dels vençuts.
Lliure mentre no es fiqui allà on no li toca perquè hi desafina.
Que deixin la política en pau, que ens deixin en pau a nosaltres. No són pas ells qui per assenyalar-nos de quina terra som fills, cadascú se sap la mare que el va matricular i la carn d'olla amb la qual van desmamar-lo.
Ja sabeu què vull dir.» (Josep M. Ballarín, Avui 16 gener 2005)
I és clar que ho sé. No es pot pas oblidar la flairança tan concreta de la carn d'olla de casa...
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
dimarts, 11 de gener del 2005
Quina vergonya
Ja ho he escrit en un altre lloc però vull deixar-ho consignat també ací.
“El govern donarà el màxim suport a la família d'Èric”, titulaven els diaris ara fa gairebé un mes. I el conseller en cap, Josep Bargalló, va anunciar el 17 de desembre que “el govern s'ha posat a disposició de la família” del menor de Lloret acusat de terrorisme per l'Audiència Nacional. Segons Bargalló, “aquest assumpte és un despropòsit”.
L’11 de gener del 2005, la família de l’Èric continua esperant aquest “suport màxim” de la Generalitat.
Què hem de concloure? M'agradaria contestar aquesta pregunta, però no vull fer retòrica ni demagògia. Que cadascú tregui les conseqüències que cregui convenients.
Teniu més informació sobre el cas ací.
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
“El govern donarà el màxim suport a la família d'Èric”, titulaven els diaris ara fa gairebé un mes. I el conseller en cap, Josep Bargalló, va anunciar el 17 de desembre que “el govern s'ha posat a disposició de la família” del menor de Lloret acusat de terrorisme per l'Audiència Nacional. Segons Bargalló, “aquest assumpte és un despropòsit”.
L’11 de gener del 2005, la família de l’Èric continua esperant aquest “suport màxim” de la Generalitat.
Què hem de concloure? M'agradaria contestar aquesta pregunta, però no vull fer retòrica ni demagògia. Que cadascú tregui les conseqüències que cregui convenients.
Teniu més informació sobre el cas ací.
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
dilluns, 10 de gener del 2005
No ho entenc
No puc deixar la política… És que passen coses grosses i no me’n puc estar.
No entenc com pot ser que arreu de la anomenada premsa general de fora d’Euskadi tothom hagi donat per bona l'anàlisi segons la qual el Pla Ibarretxe ha sortit endavant al parlament basc “gràcies als vots de Sozialista Abertzaleak”, “gràcies als vots abertzales”, “gràcies als vots de l’antiga Batasuna”, gràcies als vots del braç polític d’ETA” o “gràcies als vots d’ETA” (titulars reals de la premsa anomenada “general”, d’esquerra a dreta).
I ningú no diu que sense els vots de Sozialista Abertzaleak, Batasuna, ETA, etcètera, el Pla Ibarretxe hauria sortit endavant igualment, perquè sense comptar els vots d’aquesta formació el tripartit basc té majoria absoluta al parlament d’Euskadi. Ningú no diu que els dos partits espanyolistes també es van beneficiar, exactament en la mateixa votació que critiquen –i com ho han fet moltes altres vegades– dels vots de Sozialista Abertzaleak, Batasuna, ETA, etcètera, formació que va donar tres vots –exactament tres, com a l’altra banda!– a la posició que defensaven PP i PSOE.
O sigui, si al Parlament basc no s’han de comptar els set escons (o sis, perquè hi ha un diputat, Josu Urrutikoetxea, que va desaparèixer voluntàriament per tal de defugir una condemna judicial) de Sozialista Abertzaleak, no s’haurien de comptar per a ningú, no? Per què els partits anomenats “democràtics” no es posen d’acord a no comptar els vots de SA? Perquè el PNB i EA ja hi firmarien, potser, però el problema és que el PP i el PSOE senzillament no ho volen de cap manera. Perquè si no compten per a res els vots de SA, el PNB i EA tenen 33 escons, mentre que el PP en té 19 i el PSE 13 (en total 32). Per tant, la clau si de cas la tindria EB-IU, que forma part ara com ara del govern presidit per Ibarretxe.
Llavors què passa? Que el PP i el PSOE no es cansen de dir a tot vent que no pot ser que PNB i EA comptin amb els vots de SA per als seus plans –mentre que ells mateixos, PP i PSOE, sí que hi compten sovint, com es va veure ara fa tot just quinze dies, en la votació dels pressupostos per al 2005– i a còpia de repetir-ho, sembla que molta gent a tot l’Estat s’ho ha begut a galet, també la gent dels mitjans de comunicació considerats neutrals, o fins i tot els més pròxims, aquí a Catalunya, a les posicions nacionalistes.
Joseph Goebbels (1897-1945), doncs, tenia raó: cal repetir les coses, encara que siguin mentida, si vols que es converteixin en veritat.
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
No entenc com pot ser que arreu de la anomenada premsa general de fora d’Euskadi tothom hagi donat per bona l'anàlisi segons la qual el Pla Ibarretxe ha sortit endavant al parlament basc “gràcies als vots de Sozialista Abertzaleak”, “gràcies als vots abertzales”, “gràcies als vots de l’antiga Batasuna”, gràcies als vots del braç polític d’ETA” o “gràcies als vots d’ETA” (titulars reals de la premsa anomenada “general”, d’esquerra a dreta).
I ningú no diu que sense els vots de Sozialista Abertzaleak, Batasuna, ETA, etcètera, el Pla Ibarretxe hauria sortit endavant igualment, perquè sense comptar els vots d’aquesta formació el tripartit basc té majoria absoluta al parlament d’Euskadi. Ningú no diu que els dos partits espanyolistes també es van beneficiar, exactament en la mateixa votació que critiquen –i com ho han fet moltes altres vegades– dels vots de Sozialista Abertzaleak, Batasuna, ETA, etcètera, formació que va donar tres vots –exactament tres, com a l’altra banda!– a la posició que defensaven PP i PSOE.
O sigui, si al Parlament basc no s’han de comptar els set escons (o sis, perquè hi ha un diputat, Josu Urrutikoetxea, que va desaparèixer voluntàriament per tal de defugir una condemna judicial) de Sozialista Abertzaleak, no s’haurien de comptar per a ningú, no? Per què els partits anomenats “democràtics” no es posen d’acord a no comptar els vots de SA? Perquè el PNB i EA ja hi firmarien, potser, però el problema és que el PP i el PSOE senzillament no ho volen de cap manera. Perquè si no compten per a res els vots de SA, el PNB i EA tenen 33 escons, mentre que el PP en té 19 i el PSE 13 (en total 32). Per tant, la clau si de cas la tindria EB-IU, que forma part ara com ara del govern presidit per Ibarretxe.
Llavors què passa? Que el PP i el PSOE no es cansen de dir a tot vent que no pot ser que PNB i EA comptin amb els vots de SA per als seus plans –mentre que ells mateixos, PP i PSOE, sí que hi compten sovint, com es va veure ara fa tot just quinze dies, en la votació dels pressupostos per al 2005– i a còpia de repetir-ho, sembla que molta gent a tot l’Estat s’ho ha begut a galet, també la gent dels mitjans de comunicació considerats neutrals, o fins i tot els més pròxims, aquí a Catalunya, a les posicions nacionalistes.
Joseph Goebbels (1897-1945), doncs, tenia raó: cal repetir les coses, encara que siguin mentida, si vols que es converteixin en veritat.
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
Una jugada de mestres
Un ministre del Govern espanyol diu que després del retorn dels papers de Catalunya als seus legítims propietaris, “no s’acceptarà cap més reivindicació” dels fons de l’anomenat arxiu de Salamanca, ja que consideren que la de la Generalitat de Catalunya és l'única reclamació documental legítima. Això ha advertit el ministre de Treball i Afers Socials i diputat per aquesta província, Jesús Caldera. Deixant de banda que la credibilitat d’aquest ministre en aquest punt és pròxima a zero, perquè en el seu moment va fer declaracions força contundents contra el retorn dels papers catalans –diuen que va dir que haurien de passar per damunt del seu cadàver, i ell nega que digués exactament això, però no nega que va fer declaracions contundents–, deixant de banda, doncs, la credibilitat, cal dir que des del punt de vista espanyol sembla que vulguin fer les coses perquè a tot l’Estat quedi clar que “un cop més” Catalunya se’n sortirà no pas perquè tingui raó, sinó per una concessió graciosa del govern de sa majestat, que “un cop més” cedirà davant les pretensions dels catalans, perquè no sigui dit. O sigui, no ens donen la raó ni ens demanen disculpes, sinó que “un cop més” ens fan un favor, ens tornen uns quants documents –uns quants, no pas tots: només els que la Generalitat pot certificar que són seus, és a dir, de la institució, no pas els de particulars, associacions, sindicats, etc. De manera que ara des de tot l’Estat s’aixecarà un clam, promogut astutament per Madrid: Què impedeix que altres territoris o institucions o particulars reclamin els seus papers? Per què aquest greuge comparatiu a favor de Catalunya? Per què Carod “Roviretxe” s’emporta els papers i els altres no ens els podem emportar? Des del govern espanyol es freguen les mans, perquè efectivament els convé que a tot Espanya, amb motiu d’un afer menor, creguin la història que Catalunya rep “un cop més” un tracte de favor per part de Madrid. Així, quan arribarà l’hora de demanar altres coses que ens pertoquen, podran dir-nos tranquil·lament que no, que ja ens han donat prou coses, que ja hi ha hagut una discriminació positiva amb nosaltres…
I deixem la política, no?, que ja n’hem parlat massa.
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
I deixem la política, no?, que ja n’hem parlat massa.
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
dissabte, 11 de desembre del 2004
ETA no s’acabarà mai, si ells no ho volen
Tornem a la política, i mira que la volia deixar de banda en aquest bloc…
Bombes d’ETA a tot Espanya. Fins i tot una a Alacant, malgrat les insídies que a determinada gent de Madrid, per fer més forta la seva estratègia de bons i dolents, els interessa esbombar –“esbombar”, sí, perquè és terrorisme publicitari, és la tàctica goebbeliana– sobre la suposada immunitat dels anomenats “Països Catalans”. (Per mi, cap problema a anomenar-los d’una altra manera, però d’una forma o altra els hem de poder anomenar, no? Països Iberoorientals? Regió Oest-mediterrània? Com vulguin els valencians.)
ETA no s’acabarà amb repressió. ETA s’acabarà quan ETA digui prou. Tant de bo, per mi, que ETA digui prou ben aviat, i de manera definitiva. I encara així, caldrà veure si no s’aixequen fills d’ETA per desmentir els seus pares, si altres circumstàncies no canvien. De moment, per mi és ben clar, ETA vol dir amb aquestes accions que continuen existint i que són forts, que tenen gent i estris per tirar endavant… fins que ells mateixos diguin prou.
No, no és possible acabar amb ETA com si fos una banda tancada de delinqüents, com si n’hi hagués prou a agafar tots els membres d’una llista que té un començament i un final. ETA és l’expressió violenta i injusta –injusta, sí, perquè mata i fereix innocents– d’un malestar col·lectiu, el producte incivilitzat d’una situació que és prèviament injusta i incivilitzada i repressiva amb un poble. La policia, si un bon dia n’agafés tots els responsables i activistes, i fins i tot encara que els matés, no aconseguiria res més que allargar el procés. Els fills biològics o ideològics dels actuals membres d’ETA, els fills esgarriats o violents que hi pot haver en qualsevol família i que hi ha en tots els pobles des que el món és món, tornarien a agafar el testimoni, sigui ara, demà passat o d’aquí a vint anys. No dic que mentrestant la policia –la policia basca, no l’altra; l’altra hauria d’haver marxat d’Euskadi fa molt de temps– no els hagi d’agafar, el que dic és que fer d’això l’objectiu últim d’una política general és equivocar-se de pla en pla. Al País Basc, hi ha una fàbrica inacabable de militants d’ETA, que forneix i continuarà fornint de gent les files dels escamots. Per això parlar de desarticular ETA o d’escapçar-la o d’inutilitzar-la o de desarmar-la no té sentit. Bé, té sentit com a informació propagandística espanyola, de cara als infeliços que s’ho miren per tot l’Estat com una batalla la resolució de la qual depèn de la força i l’empenta de la policia, l’exèrcit i els polítics de Madrid.
ETA és una fàbrica de mort i sang la matèria primera de la qual és justament Madrid, és el govern espanyol i la seva absurda i perversa decisió d’entendre l’Estat com una propietat privada, amb unes regles sagrades que es decideixen a tot el “territorio nacional” per a tot el “territorio nacional” i que impliquen, entre altres coses, que uns ciutadans puguin viure tan tranquils fent servir activament i passiva la seva llengua materna –el castellà– i altres no, perquè a l’Estat espanyol hi ha unes llengües maternes que són superiors a les altres. Això és absurd. Enlloc del món no es pot viure “en èuscar” si no és al País Basc, com enlloc del món no es pot viure “en català” si no és als anomenats “Països Catalans”. Primer són les persones, les famílies, les comunitats de veïns, els barris, les ciutats, els països. I després, al final de tot, les superestructures que han nascut al llarg de la història, enormes baluernes de les quals de vegades ni se’n recorda l’origen, però que es consideren més sagrades que Déu malgrat que molts cops hagin nascut de la violència i la sang. Per dir-ho ras i curt, cap govern democràtic no serà més eficaç que el general Franco a reprimir bascos violents, per molt marginals que siguin els violents en moments concrets de la història. Tornaran. Si els collen molt una temporada, s’amagaran o plegaran veles, però més endavant ressorgiran. No s’acabaran mai.
La solució? Tal com estan ara les coses, avui, Madrid ha de parlar amb els actuals representants democràtics dels bascos concedint-los tota la dignitat humana, personal i col·lectiva que tenen, i parlar de tot, sense reserves, perquè facin un referèndum si el volen fer, perquè s’independitzin d’Espanya si volen fer-ho, perquè facin el que vulguin els ciutadans bascos. I si la decisió basca engega un procés de disgregació de l’Estat espanyol, què hi farem. I si aquest procés implica moviments migratoris de gent que es voldrà exiliar del seu nou “país”, mala sort. El que no pot ser és la situació actual, que bascos o catalans no tinguin lloc on viure si volen viure plenament com a bascos o catalans.
En qualsevol cas, el culpable primer de la disgregació, si s’esdevé, haurà sigut sens dubte el mateix Estat espanyol i els successius governs de Madrid, des de molt abans de Franco i fins avui mateix, governs entestats a no voler entendre que la llibertat de la gent per autodeterminar-se políticament i fins a la mesura que considerin oportuna és un dret més sagrat que qualsevol altre dret col•lectiu i fins i tot més que qualsevol dret històric. El dret d’autodeterminació de les persones i dels pobles pertany a les persones i als pobles actuals. Fa de mal dir haver de recordar coses tan òbvies.
La llàstima és que alguns bascos, els violents, no siguin capaços d’adonar-se que a poc a poc, amb calma i alhora fermesa, si hi ha una voluntat real del poble al darrere, es poden aconseguir els mateixos resultats que amb trets al clatell, bombes i patiment. Potser sí que amb paciència i diàleg es triga més –és indubtable que la independència d’Irlanda l’any 1921 no hauria arribat llavors si no hagués estat per la guerra desfermada pel Sinn Fein i l’Exèrcit Republicà d’Irlanda creats per Michael Collins i Eamon de Valera–, però també és veritat que amb les armes de la pau i la pressió no sangonosa es pot arribar finalment als mateixos objectius –Països Bàltics, Eslovàquia, etc.–, i amb una major satisfacció moral, perquè no han hagut de morir innocents de tots els bàndols, innocents que són la carn indispensable de la qual s’alimenta tota guerra, també les mal anomenades “guerres justes”.
I mentrestant, “condemnar” és una paraula buida, que no serveix per res més que per justificar maldestrament un tipus d’actuació repressiva que és d’ella mateixa un crim d’estat. Repressió que pretén deixar fora de la llei reflexions com ara aquesta, perquè en aquest escrit no he utilitzat l’expressió “jo condemno”. I què? Què s’han cregut? Que ens han de prohibir rumiar? Ens han d’ensenyar a “pensar rectament”? I encara hi ha gent que creu que el PP i el PSOE són partits democràtics…
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
Bombes d’ETA a tot Espanya. Fins i tot una a Alacant, malgrat les insídies que a determinada gent de Madrid, per fer més forta la seva estratègia de bons i dolents, els interessa esbombar –“esbombar”, sí, perquè és terrorisme publicitari, és la tàctica goebbeliana– sobre la suposada immunitat dels anomenats “Països Catalans”. (Per mi, cap problema a anomenar-los d’una altra manera, però d’una forma o altra els hem de poder anomenar, no? Països Iberoorientals? Regió Oest-mediterrània? Com vulguin els valencians.)
ETA no s’acabarà amb repressió. ETA s’acabarà quan ETA digui prou. Tant de bo, per mi, que ETA digui prou ben aviat, i de manera definitiva. I encara així, caldrà veure si no s’aixequen fills d’ETA per desmentir els seus pares, si altres circumstàncies no canvien. De moment, per mi és ben clar, ETA vol dir amb aquestes accions que continuen existint i que són forts, que tenen gent i estris per tirar endavant… fins que ells mateixos diguin prou.
No, no és possible acabar amb ETA com si fos una banda tancada de delinqüents, com si n’hi hagués prou a agafar tots els membres d’una llista que té un començament i un final. ETA és l’expressió violenta i injusta –injusta, sí, perquè mata i fereix innocents– d’un malestar col·lectiu, el producte incivilitzat d’una situació que és prèviament injusta i incivilitzada i repressiva amb un poble. La policia, si un bon dia n’agafés tots els responsables i activistes, i fins i tot encara que els matés, no aconseguiria res més que allargar el procés. Els fills biològics o ideològics dels actuals membres d’ETA, els fills esgarriats o violents que hi pot haver en qualsevol família i que hi ha en tots els pobles des que el món és món, tornarien a agafar el testimoni, sigui ara, demà passat o d’aquí a vint anys. No dic que mentrestant la policia –la policia basca, no l’altra; l’altra hauria d’haver marxat d’Euskadi fa molt de temps– no els hagi d’agafar, el que dic és que fer d’això l’objectiu últim d’una política general és equivocar-se de pla en pla. Al País Basc, hi ha una fàbrica inacabable de militants d’ETA, que forneix i continuarà fornint de gent les files dels escamots. Per això parlar de desarticular ETA o d’escapçar-la o d’inutilitzar-la o de desarmar-la no té sentit. Bé, té sentit com a informació propagandística espanyola, de cara als infeliços que s’ho miren per tot l’Estat com una batalla la resolució de la qual depèn de la força i l’empenta de la policia, l’exèrcit i els polítics de Madrid.
ETA és una fàbrica de mort i sang la matèria primera de la qual és justament Madrid, és el govern espanyol i la seva absurda i perversa decisió d’entendre l’Estat com una propietat privada, amb unes regles sagrades que es decideixen a tot el “territorio nacional” per a tot el “territorio nacional” i que impliquen, entre altres coses, que uns ciutadans puguin viure tan tranquils fent servir activament i passiva la seva llengua materna –el castellà– i altres no, perquè a l’Estat espanyol hi ha unes llengües maternes que són superiors a les altres. Això és absurd. Enlloc del món no es pot viure “en èuscar” si no és al País Basc, com enlloc del món no es pot viure “en català” si no és als anomenats “Països Catalans”. Primer són les persones, les famílies, les comunitats de veïns, els barris, les ciutats, els països. I després, al final de tot, les superestructures que han nascut al llarg de la història, enormes baluernes de les quals de vegades ni se’n recorda l’origen, però que es consideren més sagrades que Déu malgrat que molts cops hagin nascut de la violència i la sang. Per dir-ho ras i curt, cap govern democràtic no serà més eficaç que el general Franco a reprimir bascos violents, per molt marginals que siguin els violents en moments concrets de la història. Tornaran. Si els collen molt una temporada, s’amagaran o plegaran veles, però més endavant ressorgiran. No s’acabaran mai.
La solució? Tal com estan ara les coses, avui, Madrid ha de parlar amb els actuals representants democràtics dels bascos concedint-los tota la dignitat humana, personal i col·lectiva que tenen, i parlar de tot, sense reserves, perquè facin un referèndum si el volen fer, perquè s’independitzin d’Espanya si volen fer-ho, perquè facin el que vulguin els ciutadans bascos. I si la decisió basca engega un procés de disgregació de l’Estat espanyol, què hi farem. I si aquest procés implica moviments migratoris de gent que es voldrà exiliar del seu nou “país”, mala sort. El que no pot ser és la situació actual, que bascos o catalans no tinguin lloc on viure si volen viure plenament com a bascos o catalans.
En qualsevol cas, el culpable primer de la disgregació, si s’esdevé, haurà sigut sens dubte el mateix Estat espanyol i els successius governs de Madrid, des de molt abans de Franco i fins avui mateix, governs entestats a no voler entendre que la llibertat de la gent per autodeterminar-se políticament i fins a la mesura que considerin oportuna és un dret més sagrat que qualsevol altre dret col•lectiu i fins i tot més que qualsevol dret històric. El dret d’autodeterminació de les persones i dels pobles pertany a les persones i als pobles actuals. Fa de mal dir haver de recordar coses tan òbvies.
La llàstima és que alguns bascos, els violents, no siguin capaços d’adonar-se que a poc a poc, amb calma i alhora fermesa, si hi ha una voluntat real del poble al darrere, es poden aconseguir els mateixos resultats que amb trets al clatell, bombes i patiment. Potser sí que amb paciència i diàleg es triga més –és indubtable que la independència d’Irlanda l’any 1921 no hauria arribat llavors si no hagués estat per la guerra desfermada pel Sinn Fein i l’Exèrcit Republicà d’Irlanda creats per Michael Collins i Eamon de Valera–, però també és veritat que amb les armes de la pau i la pressió no sangonosa es pot arribar finalment als mateixos objectius –Països Bàltics, Eslovàquia, etc.–, i amb una major satisfacció moral, perquè no han hagut de morir innocents de tots els bàndols, innocents que són la carn indispensable de la qual s’alimenta tota guerra, també les mal anomenades “guerres justes”.
I mentrestant, “condemnar” és una paraula buida, que no serveix per res més que per justificar maldestrament un tipus d’actuació repressiva que és d’ella mateixa un crim d’estat. Repressió que pretén deixar fora de la llei reflexions com ara aquesta, perquè en aquest escrit no he utilitzat l’expressió “jo condemno”. I què? Què s’han cregut? Que ens han de prohibir rumiar? Ens han d’ensenyar a “pensar rectament”? I encara hi ha gent que creu que el PP i el PSOE són partits democràtics…
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
dissabte, 27 de novembre del 2004
Era el final d’Espanya…
…vist des de la perspectiva de Madrid. I per això no ha tirat endavant. I per això Espanya, abans que es produís el desastre, ha mobilitzat tot el cos diplomàtic: 106 ambaixadors, 35 cònsols, tot l’aparell del Ministerio de Asuntos Exteriores i al final, el mateix rei espanyol, Juan Carlos I, a qui van enviar amb presses als Estats Units una setmana abans de la reunió de Fresno, Califòrnia –i ell hi devia anar encantat, perquè li agrada molt viatjar i sentir-se valorat–, per deixar lligat i ben lligat el canvi de vot del comitè directiu de la Federació Internacional de Patinatge, en el qual comitè hi ha dos estatunidencs. Així, una votació que Catalunya guanyà per unanimitat fa uns mesos, ara l’ha perduda per pallissa, tot i ser exactament el mateix l’assumpte que es votava. El que més dol, el que més emprenya, és el cinisme amb el qual el govern espanyol ha dut aquest assumpte, negant sempre la seva participació en cap mena de pressió que no fos l’estrictament esportiva de la Federación Española de Patinaje, una entitat suposadament privada.
I no sé sap quin preu haurà de pagar l’Estat espanyol per aquest favor. Fa basarda pensar que pot ser un preu de sang: la pròxima guerra de Bush? La veritat potser se sabrà, al final, però tampoc no passarà res. Perquè els que escriuen la història diran que el 25 i 26 de novembre del 2004 el president espanyol José Luis Rodríguez, amb el suport incondicional del seu partit –que té 21 diputats d’origen català i el recolzament per a les tasques de govern de 10 diputats de CiU, 8 d’ERC i 2 d’ICV-EUiA–, va conjurar el perill de la disgregació d’Espanya.
Des del seu punt de vista, havien de fer-ho. S’hi jugaven molt. Per això els mitjans de comunicació espanyols, començant pels oficials, han donat a les notícies d’aquests dies una categoria tan transcendent. Ahir al vespre, la informació sobre l’assemblea de Fresno va obrir el Telediario de Televisión Española del vespre, i hi van dedicar una bona estona. I deien que era un afer privat referit a un esport minoritari… No. Ells es pensaven que a Fresno s’ho jugaven tot.
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
I no sé sap quin preu haurà de pagar l’Estat espanyol per aquest favor. Fa basarda pensar que pot ser un preu de sang: la pròxima guerra de Bush? La veritat potser se sabrà, al final, però tampoc no passarà res. Perquè els que escriuen la història diran que el 25 i 26 de novembre del 2004 el president espanyol José Luis Rodríguez, amb el suport incondicional del seu partit –que té 21 diputats d’origen català i el recolzament per a les tasques de govern de 10 diputats de CiU, 8 d’ERC i 2 d’ICV-EUiA–, va conjurar el perill de la disgregació d’Espanya.
Des del seu punt de vista, havien de fer-ho. S’hi jugaven molt. Per això els mitjans de comunicació espanyols, començant pels oficials, han donat a les notícies d’aquests dies una categoria tan transcendent. Ahir al vespre, la informació sobre l’assemblea de Fresno va obrir el Telediario de Televisión Española del vespre, i hi van dedicar una bona estona. I deien que era un afer privat referit a un esport minoritari… No. Ells es pensaven que a Fresno s’ho jugaven tot.
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
dijous, 4 de novembre del 2004
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
