Dues notícies d’aquests dies em porten al tema dels concursos de senyoretes. Qui ho havia de dir, que un dia hauria de parlar d’aquest assumpte? Però és clar, passa el temps, vaig esgotant el rebost d’idees i haig de dedicar l’atenció a coses insòlites. Aquesta d’avui, en concret, és una temàtica que no m’havia interessat mai.
Considero que els concursos de senyoretes que han de desfilar en banyador (o menys, que ara és moda anar conills) no per mostrar la roba que porten sinó per ensenyar el cos, simplement i senzillament i cruament el cos, són un pas enrere en la civilització –o una prolongació d’una civilització antiga, com vulgueu. És un fenomen que aquí va néixer en la situació galdosa del franquisme –«con Salgado, todo tapado, con Fraga, hasta la braga»– per calmar les feres, i en països que no han viscut el que hem viscut aquí –o sigui, països sense fragas ni salgados al seu historial recent de cappares de la pàtria– deu ser un fenomen per a entretenir el populòrum, el «panem et circenses» en aquest cas d’iniciativa privada –hi ha gent per a tot–, però segur que és un populòrum, el que hi és aficionat, d’un nivell una mica més baix que el populòrum general, si parlant d’éssers humans es poden distingir nivells. Aquí, la veritat és que tot plegat sembla com si fos la cosa més natural del món, que les noies es dediquin a ensenyar cuixes, malucs, culs estrets i pits d’avellana, i els nois –en realitat, els concursos de nois són un complement prescindible i molt més minoritari, només per fer veure que hi ha igualtat de tractament, això tothom ho sap– a jugar a veure qui la té més llarga i a veure qui marca més bé els diversos paquets.
Dues notícies, deia, la de la dona aquella de Cantàbria que va guanyar un d’aquests concursos de bestiar humà i que es veu que l’han desqualificada perquè tenia un fill –en aquestes fires irracionals de folcat hi ha regles com aquesta, sí, és clar, per què no, com hi ha concursos de cavalls sanats per veure quin és el més valent–, i la d’unes noies i nois de Perpinyà que participaven en un concurs local de la mateixa temàtica i que es veu que l’alcalde els ha proporcionat unes classes de català de franc, «per fomentar la normalització lingüística entre el jovent». Doncs, què voleu que us digui, jo gairebé m’estimo més que aquesta selecció de jovent de les fires de ramaderia humana continuï parlant en francès, no fos cas que la gent normal, que suposo que deuen ser majoria, es creguessin que allò de parlar català és un complement estrambòtic de les dones objecte per cridar més l’atenció.
Com ha escrit Maria de la Pau Janer, que sembla que alguna vegada és capaç de formular idees i no blederies, «no puc evitar preguntar-me com pot existir, en ple segle XXI, un concurs tan obsolet i ridícul» (Avui, 22 febrer 2007). Doncs això: com els toros, ni que siguin catalans –els correbous– i com les guerres, ni que siguin fetes per almogàvers, els concursos de bestiar humà són fenòmens d’altres èpoques. Són com les fires d’esclaus. Per això no m’afanyaré a defensar la mare de Cantàbria. Com rebla la Janer: «Quan els fonaments fallen, no val la pena intentar apedaçar les parets ni dels edificis ni de les persones.» Tant de bo s’acabin aquestes mostres de cossos. Bé, no cal que s’acabin: simplement que es recloguin dins els seus caus especialitzats o en les discoteques més animades. I tant de bo algú més comenci a dir-ho amb veu forta, a més d’unes quantes dones assenyades i valentes que ja fa temps que ho proclamen i que són acusades injustament de feministes ràncies.
I que ningú no es pensi ara que no m’agraden les noies, eh? M’agraden, ja ho crec –ho vaig voler deixar escrit explícitament aquí a la dreta per estalviar-me equívocs: «per elles, mua» (heterosexual)–, però m’agrada sobretot que tinguin el cap ben moblat. I em fa llàstima que les explotin sexualment d’aquesta manera, per descomptat amb el seu consentiment, no cal dir-ho (i sovint de les seves mares, ai). També hi havia esclaus voluntaris temps era temps. I també hi ha ara prostitutes orgulloses de la seva professió. Encara sort que en aquest darrer camp anem fent passes en la bona direcció (vull dir la notícia aquesta: «El diari 20 minutos retira els anuncis de prostitució», VilaWeb 23 febrer 2007). Potser un dia veurem també aquest titular: «Els mitjans de comunicació es posen d’acord a no informar més sobre els concursos de cossos.»
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
dissabte, 24 de febrer del 2007
dimecres, 21 de febrer del 2007
El curiós incident del gos...
Després de molta insistència per part d’un amic, que finalment m’ha fet trencar un altre cop el meu propòsit de no llegir obres de ficció fins al cap de deu anys –i ho he fet per la promesa seva que l’obra no és exactament de ficció–, llegeixes una obra com El curiós incident del gos a mitjanit (La Magrana, 2004, traducció de Rosa Borràs; t.or.: The Curious Incident of the Dog in the Night-Time) i tens sensacions contradictòries. Per una banda, penses que tu també pateixes alguna forma d’autisme. Segona, estàs convençut que els autistes i altres suposats «malalts» de la nostra societat segurament són més intel·ligents i fins i tot més «humans» que la majoria de les persones «normals». Tercera, llavors t’entra un complex d’inferioritat que deunidó. Quarta, penses que sort que s’ha descobert que la intel·ligència emocional té tanta importància, pel cap baix, com l’altra per a mantenir la gent en equilibri. Cinquena..., respires, alleujat, quan comproves que almenys en algun punt en Christopher Boone, el protagonista, té fallades de raonament –el seu punt fort– clamoroses, i llavors dius: «Bé, Mark Haddon, has estat a punt d’aconseguir-ho, però no te n’has sortit, has fet trampa.»
O sigui, Haddon utilitza en alguns moments l’aparent fragilitat de Christopher, la seva integritat, la seva rectitud, la seva puresa intel·lectual, la seva simplicitat i la seva contundència argumental per escolar idees de collita pròpia, molt elaborades i gens ingènues, gens pròpies d’un noi com en Christopher, perquè són pura teoria filosòfica. En resum, Haddon no ens podria dir que el personatge de Christopher Boone està «basat en un cas real», perquè no seria veritat. Si més no en alguns punts molt concrets –que no són difícils de descobrir, de manera que no cal que us els avanci.
En qualsevol cas, us animo a llegir aquest llibre, sempre que ho feu amb ull crític –això no caldria ni dir-ho, sempre s’ha de llegir així, tret del cas que us endinseu en una obra d’evasió amb l’únic propòsit de passar l’estona, cosa que també està bé, per descomptat.
O sigui, Haddon utilitza en alguns moments l’aparent fragilitat de Christopher, la seva integritat, la seva rectitud, la seva puresa intel·lectual, la seva simplicitat i la seva contundència argumental per escolar idees de collita pròpia, molt elaborades i gens ingènues, gens pròpies d’un noi com en Christopher, perquè són pura teoria filosòfica. En resum, Haddon no ens podria dir que el personatge de Christopher Boone està «basat en un cas real», perquè no seria veritat. Si més no en alguns punts molt concrets –que no són difícils de descobrir, de manera que no cal que us els avanci.
En qualsevol cas, us animo a llegir aquest llibre, sempre que ho feu amb ull crític –això no caldria ni dir-ho, sempre s’ha de llegir així, tret del cas que us endinseu en una obra d’evasió amb l’únic propòsit de passar l’estona, cosa que també està bé, per descomptat.
divendres, 16 de febrer del 2007
Un home bo de Jaén
He estat al comiat d’un home bo de Jaén, que ha faltat aquests dies. No era gaire gran, encara no 60. Un infart. Era més o menys amic. Sí, més que conegut o saludat, crec que era amic. Havíem coincidit unes quantes vegades per veïnatge i determinats interessos comuns –com ara la cultura de l’oli d'oliva, en la qual ell era expert i jo aficionat–, i haig de dir que era un home simpàtic, agradable. Era força espanyolista, però no parlàvem de política. Ell amb prou feines deia dues paraules de català, però ens enteníem. Això passa sovint: tu parles en català i l’altre parla en castellà, ficant-hi de tant en tant alguna paraula catalana, i no hi fa res si cap dels dos no es posa nerviós. Ell, era evident que no tenia cap facilitat per als idiomes. De la seva manera, estimava Catalunya. Una vegada, no fa gaire temps, em va demanar, suposo que per picar-me, si no em semblava que ja n’hi havia prou «de todo eso del Estatut y compañía». «Y compañía», en aquests casos, vol dir Catalunya, la llengua, la identitat, els fets diferencials, l’autodeterminació i tot plegat. Sobre l’Estatut, li vaig resumir la meva posició i no la va entendre, perquè es va mostrar content, inicialment, que jo estigués «contra l’Estatut». En aquests casos, quan veig que no s’ha entès el que volia dir, passo tot seguit a defensar l’Estatut i el que sigui. «Una cosa és que no m’agradi aquest Estatut –li vaig dir, seriós– i una altra que estigui en contra de tenir un estatut. Jo crec que des del punt de vista dels drets humans és intolerable que els espanyols no deixeu que els catalans tinguem l’estatut que vulguem, sigui quin sigui. Intolerable.» Crec que adés em va entendre, però no hi estava d’acord. Bé, no hi fa res. Sobre la qüestió general –«y compañía»–, li vaig resumir la teoria que us deia l’altre dia, allò tan trampós que «l’important és entendre’s» (sobretot el cinquè paràgraf). I aquí sí que em va donar la raó. En fi, era una bona persona. Era, ja ho he dit, un paio simpàtic i dialogant.
Però no volia parlar d’ell, sinó del comiat. La família, com ell, són tots de fora. No sé si algun fill va néixer ja aquí, però mentalment, de mentalitat, són tots forasters. O això em pensava. Perquè durant el comiat al tanatori hi havia un trio d’aquells que contractes per acompanyar les cerimònies fúnebres i que et demanen què vols que cantin o que toquin, i a més de les melodies clàssiques que van anar sonant en diversos moments els havien encarregat que cantessin dues cançons amb lletra (ho han fet molt bé, una bona veu de soprano lírica acompanyada per piano i baix): El cant dels ocells i el Virolai. La sorpresa de tothom, crec, ha estat que quan la noia ha engegat el Virolai en el moment final de la cerimònia, més de la meitat de la gent present –unes tres-centes persones, calculo– l’ha acompanyada amb decisió. Ha estat emocionant. A mi se m’ha posat la pell de gallina, de debò. I crec que a la família també. Perquè no sol passar.
Una família de Jaén. Els espanyols sempre guanyen perquè saben robar-nos el cor amb detalls com aquest –i com el de l’oli que el traspassat em duia quan anava a Jaén–, i llavors els ho perdonem tot.
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
Però no volia parlar d’ell, sinó del comiat. La família, com ell, són tots de fora. No sé si algun fill va néixer ja aquí, però mentalment, de mentalitat, són tots forasters. O això em pensava. Perquè durant el comiat al tanatori hi havia un trio d’aquells que contractes per acompanyar les cerimònies fúnebres i que et demanen què vols que cantin o que toquin, i a més de les melodies clàssiques que van anar sonant en diversos moments els havien encarregat que cantessin dues cançons amb lletra (ho han fet molt bé, una bona veu de soprano lírica acompanyada per piano i baix): El cant dels ocells i el Virolai. La sorpresa de tothom, crec, ha estat que quan la noia ha engegat el Virolai en el moment final de la cerimònia, més de la meitat de la gent present –unes tres-centes persones, calculo– l’ha acompanyada amb decisió. Ha estat emocionant. A mi se m’ha posat la pell de gallina, de debò. I crec que a la família també. Perquè no sol passar.
Una família de Jaén. Els espanyols sempre guanyen perquè saben robar-nos el cor amb detalls com aquest –i com el de l’oli que el traspassat em duia quan anava a Jaén–, i llavors els ho perdonem tot.
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
dimarts, 13 de febrer del 2007
Mullar-se
Hi ha lectors d’aquest bloc que em demanen com és que no dic res dels casos tan «espectaculars» que passen aquests dies (cas Oleguer Presas, cas Tribunal Constitucional - Estatut). Contesto telegràficament: molts cops, quan escric ací alguna cosa és perquè no he trobat ningú més que digui exactament allò que penso. Llavors, tinc necessitat absoluta de dir-hi la meva. Però en els fets d’aquests dies, per sort, he trobat força gent que diu exactament el mateix que jo pense: gent que creu que un futbolista no sols té el dret de defensar posicions ètiques claríssimes, com ha fet Oleguer, sinó que fins i tot té el deure de fer-ho, una responsabilitat superior a la que tenen altres ciutadans, justament per la situació mediàtica en què es troben.
I, seguint amb el futbol, sobre el partit TC - Estatut dic que tant de bo el TC –malgré eux, no sé si es diu així: «malgrat ells mateixos»– ens salvi la dignitat i tombi l’Estatut. Llavors potser els polítics veuran que és millor un estatut més bo que l’actual, o menys dolent, com era el del 30 de setembre del 2005, com a fita a assolir quan es pugui, però sense presses –i comptant amb les instàncies internacionals per tirar-lo endavant, ja que va ser aprovat solemnement pel 90% d’un parlament democràtic–, que un mal estatut retallat per tot arreu, amb les vergonyes a l’aire, subjecte contínuament a les vel·leïtats de Madrid i alhora havent-nos refregat per la cara que és el que volíem i el que hem votat. Posats a no tenir poder, almenys conservar la dignitat. Bé, és això: ho explico perquè no pugui dir ningú que m’amago dels temes dels quals tothom parla.
Els que volíeu que em mullés ja ho teniu: xop com un ànec.
(Aquest text es va publicar al final del que vaig escriure dissabte, però una lectora d'ordre em renya amigablement perquè diu que aquest bloc és un lio i que a veure si procuro dedicar una entrada a cada cosa. Crec que té raó i per això li faig cas.)
Continua.
(Ja tenen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
I, seguint amb el futbol, sobre el partit TC - Estatut dic que tant de bo el TC –malgré eux, no sé si es diu així: «malgrat ells mateixos»– ens salvi la dignitat i tombi l’Estatut. Llavors potser els polítics veuran que és millor un estatut més bo que l’actual, o menys dolent, com era el del 30 de setembre del 2005, com a fita a assolir quan es pugui, però sense presses –i comptant amb les instàncies internacionals per tirar-lo endavant, ja que va ser aprovat solemnement pel 90% d’un parlament democràtic–, que un mal estatut retallat per tot arreu, amb les vergonyes a l’aire, subjecte contínuament a les vel·leïtats de Madrid i alhora havent-nos refregat per la cara que és el que volíem i el que hem votat. Posats a no tenir poder, almenys conservar la dignitat. Bé, és això: ho explico perquè no pugui dir ningú que m’amago dels temes dels quals tothom parla.
Els que volíeu que em mullés ja ho teniu: xop com un ànec.
(Aquest text es va publicar al final del que vaig escriure dissabte, però una lectora d'ordre em renya amigablement perquè diu que aquest bloc és un lio i que a veure si procuro dedicar una entrada a cada cosa. Crec que té raó i per això li faig cas.)
Continua.
(Ja tenen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
dissabte, 10 de febrer del 2007
Qüestions de llengua (IX): «L’important és que ens entenguem...»
(Teniu una versió actualitzada d'este article ací.)
dimarts, 6 de febrer del 2007
Qüestions de llengua (VIII): «Puesto», «colmado» i «apretar a córrer»
(Hi ha una versió actualitzada d'aquest article ací.)
Us voldria fer considerar aquestes frases:
- Vine aquí al darrere de l’autobús, que hi ha *puesto.
- Baixo un moment al *colmado a comprar plàtans.
- Si un home t’empaita pel carrer, cop de puny al ventre i *apretar a córrer.
Un lector expert diria: «Són frases incorrectes, les paraules marcades amb * són castellanismes.»
Però un altre lector observador matisaria: «Són castellanismes, però la veritat és que en el castellà de Castella no funcionen.» Perquè és impensable que a Valladolid algú digui:
- Ven aquí detrás del autobús, que hay puesto (dirien: «hay sitio», «hay espacio»; en canvi, fan servir «puesto» per a altres significats: «puesto de trabajo», per exemple).
- Voy un momento al colmado a comprar plátanos (dirien: «a los ultramarinos», «a la tienda»...)
- Si un hombre te acosa por la calle, puñetazo al estómago y apretar a correr (dirien «echar a correr», «salir corriendo», etc.)
El fet cert és que hi ha castellanismes que ara com ara només es diuen en català. I que això ens ho hauríem de fer mirar.
Puesto, certament, és complicat d’adoptar, perquè té una estructura ue bastant estranya –els ue castellans solen ser una deformació pròpia d’aquesta llengua que en català no s’ha esdevingut, ja que el català ha conservat la o llatina original: os, ou i, justament, posat, -ada (participi del verb posar), entre d’altres–, però també tenim bouer, suec, amanuense i altres. El que proposo, doncs, és que puesto s’adopti com a préstec, amb el significat de «espai buit disponible per a ser ocupat». Els italians també ho diuen, però ells ho han heretat directament del llatí: «trovare un posto a sedere è quasi impossibile». Potser, si algú dels que manen s’hi posa i ho fa córrer com a única forma genuïna possible, podríem recuperar per a nosaltres aquest «posto». Coromines (DECat VI 741a 23-27) proposa «pos», que antigament es deia al País Valencià. (Afegitó del gener 2009: ara descobreixo –ja podia haver-ho comprovat abans, no?– que els diccionaris donen post amb el significat de lloc, indret... però només per a l’àmbit militar [post de comandament]. Continuo demanant: per què només en l’àmbit militar?)
Colmado no té cap problema d’aquest tipus, i com que realment no és sinònim de queviures –que és l’opció oficial que teníem fins ara–, perquè al colmado hi ha moltes més coses que aliments, potser ja és hora que els diccionaris ens l’acceptin –si pot ser, abans que tanquin els últims colmados, escanyats pels supermercats.
Pel que fa a apretar a córrer, hi passa un fenomen ben curiós: l’expressió es troba explícitament al diccionari de la Real Academia Española, i apretar no existeix en català, però si feu una cerca a internet de la frase “apretar a correr”, així, entre cometes altes, veureu que un 99% de les respostes que us dóna Gúguel (sense activar l’opció de «només pàgines en català») són de contextos catalans, tret d’unes quantes de teòriques, provinents de diccionaris espanyols o bilingües, que miren de traduir aquesta expressió de diccionari a altres idiomes. En català hauríem de dir –i diem, en contextos formals– arrencar a córrer. Però com és que s’ha estès tant dins el català viu una expressió castellana... que els castellans no diuen? (El DCVB reporta “apretar a córrer” al costat de “arrencar a córrer” i documenta la primera opció –la que comentàvem aquí– en uns contes del valencià Salvador Guinot de l’any 1900.) (Afegitó de l'octubre del 2008: La darrera edició del Diccionario de uso del español, de María Moliner [edició abreviada, Gredos, 2008] ja no recull l’expressió «apretar a correr». Senyal que la considera obsoleta en l’espanyol actual. I en canvi en català es diu, ja ho crec que es diu. I s’escriu.)
Als diccionaris catalans hi ha molts castellanismes antics... que ara cap castellà no reconeixeria com a propis, com per exemple pernil, que gairebé ningú no diria ni que sigui castellanisme ni que hi hagi altres maneres de dir-ho en català (també se’n pot dir cuixot). Pocs castellans saben que a més de dir jamón també poden dir pernil: els sona com si fos una espardenyada. Una cosa similar –no tan radical com la del pernil– passa amb preguntar, finca, targeta i d’altres mots originàriament provinents del castellà que ara tenim assumits perfectament com a mots catalans. Crec que puesto, colmado i apretar a córrer formaran part aviat d’aquest mateix contingent.
A la inversa també hi ha transvasaments, és clar: ells no sols diuen capicúa i alioli –que un columnista i nacionalista espanyol anomenat Jaime Capmany, em penso que ja difunt, insistia a considerar italianisme, per no haver de reconèixer l'evidència–, sinó també barrecha, plegar, tocho i moltes altres que formen part d’un diccionari de nous catalanismes del castellà que estic arreplegant des de fa uns quants anys. Ja us en tornaré a parlar un altre dia.
Quin tip de riure es feia Coromines explicant les baralles dels de la Filològica arran dels mistos, que és com la immensa majoria de la gent anomenava els llumins (invent molt recent)! Doncs no, la gent deia que mistos no podia ser perquè venia del mixtos castellà... i resultava que en castellà ja no deia ningú mixtos, sinó cerillas... i cerilla ja estava acceptat en català com a manlleu! O sigui, el manlleu nou passava per davant de l’antic, per l’única raó que els mistos tenien una o sospitosa. La o de moro, la o de clero, la mateixa o de bojos (estem bojos, sí)... I en canvi s’havien empescat els llumins, un gal·licisme-italianisme que no deia ningú i que ens havia arribat, això sí, a través del dialecte alguerès, que l’havia rebut per mitjà del sard... Els processos de la llengua són tan divertits! Sempre que no hi hagi dogmatismes absurds i innecessaris... contraproduents.
Afegitó del dia 9. Un amic que en sap força –més que jo, no cal dir-ho, però això ja sabeu que no vol dir gaire res– em comenta aquesta nota:
«En part estic d'acord amb el que dius. El que passa és que em sembla que no podem admetre o deixar d'admetre un mot pel fet que en la llengua original tinga vitalitat o no. Vull dir que, per a incorporar castellanismes en la normativa, hauríem de tenir un criteri propi... sense tenir en compte el que passa en la llengua d'origen. Perquè el català està farcit de castellanismes que són catalans, independentment que en castellà es diguen o s'hagen deixat de dir. La interjecció "bueno" és un mot tan català com "puesto" i, sincrònicament parlant, tan català com "taula". La diferència entre "bueno" i "puesto" és que el primer és igual de viu en castellà. Però el fet és que és un mot català i això, si les coses es fessen bé, és el que ens hauria de fer decidir sobre l'acceptabilitat o no de l'expressió.
»En una altra situació sociolingüística els castellanismes que sistemàticament usen habitualment tots els catalanoparlants haurien de ser normatius. No té sentit que mots tan tan tan habituals en la boca de tants catalanoparlants com ara "disfrutar" o altres s'ignoren en els diccionaris. Una anècdota: un alumne nouvingut em deia que hi havia molts mots que sentia en català cada dia i a tot hora que no tenia manera de saber on buscar què significaven... No li vaig dir que busqués al diccionari castellà per amor propi...
»Una llengua no normal, però, no pot tenir unes gramàtiques i unes obres lexicogràfiques normals (ni un estàndard normal). Hem de discriminar la realitat, sancionar-la, molt més que el que fan altres llengües amb una inèrcia de model uniforme molt més gran. Perquè el francès o l'espanyol ja s'han encarregat de no permetre al llarg dels segles el que nosaltres ara no podem deixar de permetre: però amb comptagotes; si no, desfigurem la llengua: reflectim la realitat desfigurada, més ben dit.
»La nostra normativa ha de ser, per definició, més prescriptiva que el que són les normatives de llengües "normals". En el nostre cas la gent, com a molt, aprèn a no escriure "puesto", a no dir "bueno" quan s'hi fixa, però la realitat acaba sempre sortint a la llum... I, paradoxalment, la necessitat que té la normativa de ser tan sancionadora de la realitat, la fa antipàtica a molts parlants i, en conseqüència, allò que fem bé en un sentit ens perjudica en l'altre...
»A mi no m'escandalitza, des del punt de vista estrictament lingüístic, l'admissió de tal o tal altre castellanisme. M'escandalitza que no puguem tenir cap criteri objectivable per a fer-ho... En el cas del teu article hi ha un criteri: són mots tan provadament catalans que ja no existeixen ni en castellà. Però...» (Joan Mascarell, comunicació personal)
Fins ací el meu amic.
Una precisió: i és clar que no hem d’acceptar aquests mots pel fet que el castellà els accepti o no. Els hem d’acceptar perquè ens van bé, perquè compleixen una missió concreta. Però a més, i sense que això tingui a veure amb el perquè, sinó com una circumstància addicional, hi ha el fet que el castellà, del qual provenen, no els fa servir. I per tant, no ha de ser excusa per no acceptar-los el fet que algú ens digui que allò és un castellanisme: ara com ara ja no és un castellanisme...
Ja sé que és només un matís, però em sembla important. Davant la dona o els fills –jo no en tinc, però tinc nebots– molts cops actuem de determinada manera no perquè els fills ens vegin, però sí pel fet que els fills ens veuen... Això que he dit ara no té res a veure amb el tema del qual parlem, però potser serveix per entendre el que volia dir: que si acceptem un mot, no ha de ser perquè el castellà ja no el fa servir. Això és el que deien els clàssics de la lògica filosòfica sobre els arguments de conveniència que s'afegeixen als arguments de debò, si n'hi ha.
Afegitó del 8 de setembre del 2008:
Ara comprovo que puesto era ja paraula comuna en el llenguatge formal el segle XVII, segons he pogut veure en documents diversos publicats en facsímil a Henry Ettinghausen (ed.) (1993): La Guerra dels Segadors a través de la premsa de l’època, vol. 2 Curial, Barcelona:
«...comenfa la eftrada a regonexer tots los pueftos, y no trobant ningu, fen baxaren al Illa, que es vn llogaret de unas deu, o dotze casas...» (comença l’estrada a reconèixer tots los puestos, i no trobant ningú, se’n baixaren a l’Illa, que és un llogaret d’unes deu o dotze cases) (1642)
«Yo tinch entes per las tropas que jo enuio cada hora, que ells eftan sempre en vn puefto auētatjos entra Vilanova del Picart, y Monçó...» (Jo tinc entès per les tropes que jo envio cada hora que ells estan sempre en un puesto avantatjós entre Vilanova del Picart i Montsó) (1643)
«...no obstant los molts tirs de mofquets tirà lo enemich lo tragueren del puefto, y els fou forços dexar lo portal...» (no obstant los molts tirs de mosquets que tirà lo enemic, lo tragueren del puesto i els fou forçós deixar lo portal) (1645)
En aquella època convivia ja amb lloc, que s’usava en un sentit (locatiu, justament) molt restringit, més proper que ara al significat exacte del llatí locus:
«Los Caftellans que no faben fer valents fens exercitar la inumanitat, y que com en las Indias, payfos baixos y altres parts han cōtinuat en maltractar los habitants de Catalunya, no hā fabut defenfar finch mefos la Plaffa de Lleyda fens fer veures algun acte de inumanitat, femblant als de Cambrils, Montiró, Riu de Arenes, Santa Coloma de Farnès, y altres Llochs...» (Los castellans que no saben ser valents sens exercitar la inhumanitat, i que com en les Índies, els Països Baixos i altres parts han continuat a maltractar los habitants de Catalunya, no han sabut defensar cinc mesos la plaça de Lleida sens fer veure algun acte d’inhumanitat, semblant als de Cambrils, Montbrió, Riudarenes, Santa Coloma de Farners i altres llocs) (1646)
Qüestions de llengua (I): La rodalia
Qüestions de llengua (II): Internet o internet
Qüestions de llengua (III): «lil•lusionar»
Qüestions de llengua (IV): Apòstrof més cometes
Qüestions de llengua (V): El secret del Putget
Qüestions de llengua (VI): «Llegiu les instruccions d’aquest medicament...»
Qüestions de llengua (VII): De franc
(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
Us voldria fer considerar aquestes frases:
- Vine aquí al darrere de l’autobús, que hi ha *puesto.
- Baixo un moment al *colmado a comprar plàtans.
- Si un home t’empaita pel carrer, cop de puny al ventre i *apretar a córrer.
Un lector expert diria: «Són frases incorrectes, les paraules marcades amb * són castellanismes.»
Però un altre lector observador matisaria: «Són castellanismes, però la veritat és que en el castellà de Castella no funcionen.» Perquè és impensable que a Valladolid algú digui:
- Ven aquí detrás del autobús, que hay puesto (dirien: «hay sitio», «hay espacio»; en canvi, fan servir «puesto» per a altres significats: «puesto de trabajo», per exemple).
- Voy un momento al colmado a comprar plátanos (dirien: «a los ultramarinos», «a la tienda»...)
- Si un hombre te acosa por la calle, puñetazo al estómago y apretar a correr (dirien «echar a correr», «salir corriendo», etc.)
El fet cert és que hi ha castellanismes que ara com ara només es diuen en català. I que això ens ho hauríem de fer mirar.
Puesto, certament, és complicat d’adoptar, perquè té una estructura ue bastant estranya –els ue castellans solen ser una deformació pròpia d’aquesta llengua que en català no s’ha esdevingut, ja que el català ha conservat la o llatina original: os, ou i, justament, posat, -ada (participi del verb posar), entre d’altres–, però també tenim bouer, suec, amanuense i altres. El que proposo, doncs, és que puesto s’adopti com a préstec, amb el significat de «espai buit disponible per a ser ocupat». Els italians també ho diuen, però ells ho han heretat directament del llatí: «trovare un posto a sedere è quasi impossibile». Potser, si algú dels que manen s’hi posa i ho fa córrer com a única forma genuïna possible, podríem recuperar per a nosaltres aquest «posto». Coromines (DECat VI 741a 23-27) proposa «pos», que antigament es deia al País Valencià. (Afegitó del gener 2009: ara descobreixo –ja podia haver-ho comprovat abans, no?– que els diccionaris donen post amb el significat de lloc, indret... però només per a l’àmbit militar [post de comandament]. Continuo demanant: per què només en l’àmbit militar?)
Colmado no té cap problema d’aquest tipus, i com que realment no és sinònim de queviures –que és l’opció oficial que teníem fins ara–, perquè al colmado hi ha moltes més coses que aliments, potser ja és hora que els diccionaris ens l’acceptin –si pot ser, abans que tanquin els últims colmados, escanyats pels supermercats.
Pel que fa a apretar a córrer, hi passa un fenomen ben curiós: l’expressió es troba explícitament al diccionari de la Real Academia Española, i apretar no existeix en català, però si feu una cerca a internet de la frase “apretar a correr”, així, entre cometes altes, veureu que un 99% de les respostes que us dóna Gúguel (sense activar l’opció de «només pàgines en català») són de contextos catalans, tret d’unes quantes de teòriques, provinents de diccionaris espanyols o bilingües, que miren de traduir aquesta expressió de diccionari a altres idiomes. En català hauríem de dir –i diem, en contextos formals– arrencar a córrer. Però com és que s’ha estès tant dins el català viu una expressió castellana... que els castellans no diuen? (El DCVB reporta “apretar a córrer” al costat de “arrencar a córrer” i documenta la primera opció –la que comentàvem aquí– en uns contes del valencià Salvador Guinot de l’any 1900.) (Afegitó de l'octubre del 2008: La darrera edició del Diccionario de uso del español, de María Moliner [edició abreviada, Gredos, 2008] ja no recull l’expressió «apretar a correr». Senyal que la considera obsoleta en l’espanyol actual. I en canvi en català es diu, ja ho crec que es diu. I s’escriu.)
Als diccionaris catalans hi ha molts castellanismes antics... que ara cap castellà no reconeixeria com a propis, com per exemple pernil, que gairebé ningú no diria ni que sigui castellanisme ni que hi hagi altres maneres de dir-ho en català (també se’n pot dir cuixot). Pocs castellans saben que a més de dir jamón també poden dir pernil: els sona com si fos una espardenyada. Una cosa similar –no tan radical com la del pernil– passa amb preguntar, finca, targeta i d’altres mots originàriament provinents del castellà que ara tenim assumits perfectament com a mots catalans. Crec que puesto, colmado i apretar a córrer formaran part aviat d’aquest mateix contingent.
A la inversa també hi ha transvasaments, és clar: ells no sols diuen capicúa i alioli –que un columnista i nacionalista espanyol anomenat Jaime Capmany, em penso que ja difunt, insistia a considerar italianisme, per no haver de reconèixer l'evidència–, sinó també barrecha, plegar, tocho i moltes altres que formen part d’un diccionari de nous catalanismes del castellà que estic arreplegant des de fa uns quants anys. Ja us en tornaré a parlar un altre dia.
Quin tip de riure es feia Coromines explicant les baralles dels de la Filològica arran dels mistos, que és com la immensa majoria de la gent anomenava els llumins (invent molt recent)! Doncs no, la gent deia que mistos no podia ser perquè venia del mixtos castellà... i resultava que en castellà ja no deia ningú mixtos, sinó cerillas... i cerilla ja estava acceptat en català com a manlleu! O sigui, el manlleu nou passava per davant de l’antic, per l’única raó que els mistos tenien una o sospitosa. La o de moro, la o de clero, la mateixa o de bojos (estem bojos, sí)... I en canvi s’havien empescat els llumins, un gal·licisme-italianisme que no deia ningú i que ens havia arribat, això sí, a través del dialecte alguerès, que l’havia rebut per mitjà del sard... Els processos de la llengua són tan divertits! Sempre que no hi hagi dogmatismes absurds i innecessaris... contraproduents.
Afegitó del dia 9. Un amic que en sap força –més que jo, no cal dir-ho, però això ja sabeu que no vol dir gaire res– em comenta aquesta nota:
«En part estic d'acord amb el que dius. El que passa és que em sembla que no podem admetre o deixar d'admetre un mot pel fet que en la llengua original tinga vitalitat o no. Vull dir que, per a incorporar castellanismes en la normativa, hauríem de tenir un criteri propi... sense tenir en compte el que passa en la llengua d'origen. Perquè el català està farcit de castellanismes que són catalans, independentment que en castellà es diguen o s'hagen deixat de dir. La interjecció "bueno" és un mot tan català com "puesto" i, sincrònicament parlant, tan català com "taula". La diferència entre "bueno" i "puesto" és que el primer és igual de viu en castellà. Però el fet és que és un mot català i això, si les coses es fessen bé, és el que ens hauria de fer decidir sobre l'acceptabilitat o no de l'expressió.
»En una altra situació sociolingüística els castellanismes que sistemàticament usen habitualment tots els catalanoparlants haurien de ser normatius. No té sentit que mots tan tan tan habituals en la boca de tants catalanoparlants com ara "disfrutar" o altres s'ignoren en els diccionaris. Una anècdota: un alumne nouvingut em deia que hi havia molts mots que sentia en català cada dia i a tot hora que no tenia manera de saber on buscar què significaven... No li vaig dir que busqués al diccionari castellà per amor propi...
»Una llengua no normal, però, no pot tenir unes gramàtiques i unes obres lexicogràfiques normals (ni un estàndard normal). Hem de discriminar la realitat, sancionar-la, molt més que el que fan altres llengües amb una inèrcia de model uniforme molt més gran. Perquè el francès o l'espanyol ja s'han encarregat de no permetre al llarg dels segles el que nosaltres ara no podem deixar de permetre: però amb comptagotes; si no, desfigurem la llengua: reflectim la realitat desfigurada, més ben dit.
»La nostra normativa ha de ser, per definició, més prescriptiva que el que són les normatives de llengües "normals". En el nostre cas la gent, com a molt, aprèn a no escriure "puesto", a no dir "bueno" quan s'hi fixa, però la realitat acaba sempre sortint a la llum... I, paradoxalment, la necessitat que té la normativa de ser tan sancionadora de la realitat, la fa antipàtica a molts parlants i, en conseqüència, allò que fem bé en un sentit ens perjudica en l'altre...
»A mi no m'escandalitza, des del punt de vista estrictament lingüístic, l'admissió de tal o tal altre castellanisme. M'escandalitza que no puguem tenir cap criteri objectivable per a fer-ho... En el cas del teu article hi ha un criteri: són mots tan provadament catalans que ja no existeixen ni en castellà. Però...» (Joan Mascarell, comunicació personal)
Fins ací el meu amic.
Una precisió: i és clar que no hem d’acceptar aquests mots pel fet que el castellà els accepti o no. Els hem d’acceptar perquè ens van bé, perquè compleixen una missió concreta. Però a més, i sense que això tingui a veure amb el perquè, sinó com una circumstància addicional, hi ha el fet que el castellà, del qual provenen, no els fa servir. I per tant, no ha de ser excusa per no acceptar-los el fet que algú ens digui que allò és un castellanisme: ara com ara ja no és un castellanisme...
Ja sé que és només un matís, però em sembla important. Davant la dona o els fills –jo no en tinc, però tinc nebots– molts cops actuem de determinada manera no perquè els fills ens vegin, però sí pel fet que els fills ens veuen... Això que he dit ara no té res a veure amb el tema del qual parlem, però potser serveix per entendre el que volia dir: que si acceptem un mot, no ha de ser perquè el castellà ja no el fa servir. Això és el que deien els clàssics de la lògica filosòfica sobre els arguments de conveniència que s'afegeixen als arguments de debò, si n'hi ha.
Afegitó del 8 de setembre del 2008:
Ara comprovo que puesto era ja paraula comuna en el llenguatge formal el segle XVII, segons he pogut veure en documents diversos publicats en facsímil a Henry Ettinghausen (ed.) (1993): La Guerra dels Segadors a través de la premsa de l’època, vol. 2 Curial, Barcelona:
«...comenfa la eftrada a regonexer tots los pueftos, y no trobant ningu, fen baxaren al Illa, que es vn llogaret de unas deu, o dotze casas...» (comença l’estrada a reconèixer tots los puestos, i no trobant ningú, se’n baixaren a l’Illa, que és un llogaret d’unes deu o dotze cases) (1642)
«Yo tinch entes per las tropas que jo enuio cada hora, que ells eftan sempre en vn puefto auētatjos entra Vilanova del Picart, y Monçó...» (Jo tinc entès per les tropes que jo envio cada hora que ells estan sempre en un puesto avantatjós entre Vilanova del Picart i Montsó) (1643)
«...no obstant los molts tirs de mofquets tirà lo enemich lo tragueren del puefto, y els fou forços dexar lo portal...» (no obstant los molts tirs de mosquets que tirà lo enemic, lo tragueren del puesto i els fou forçós deixar lo portal) (1645)
En aquella època convivia ja amb lloc, que s’usava en un sentit (locatiu, justament) molt restringit, més proper que ara al significat exacte del llatí locus:
«Los Caftellans que no faben fer valents fens exercitar la inumanitat, y que com en las Indias, payfos baixos y altres parts han cōtinuat en maltractar los habitants de Catalunya, no hā fabut defenfar finch mefos la Plaffa de Lleyda fens fer veures algun acte de inumanitat, femblant als de Cambrils, Montiró, Riu de Arenes, Santa Coloma de Farnès, y altres Llochs...» (Los castellans que no saben ser valents sens exercitar la inhumanitat, i que com en les Índies, els Països Baixos i altres parts han continuat a maltractar los habitants de Catalunya, no han sabut defensar cinc mesos la plaça de Lleida sens fer veure algun acte d’inhumanitat, semblant als de Cambrils, Montbrió, Riudarenes, Santa Coloma de Farners i altres llocs) (1646)
Qüestions de llengua (I): La rodalia
Qüestions de llengua (II): Internet o internet
Qüestions de llengua (III): «lil•lusionar»
Qüestions de llengua (IV): Apòstrof més cometes
Qüestions de llengua (V): El secret del Putget
Qüestions de llengua (VI): «Llegiu les instruccions d’aquest medicament...»
Qüestions de llengua (VII): De franc
(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
dissabte, 3 de febrer del 2007
No aniré als EUA
Durant molts anys vaig tenir un somni: anar als Estats Units. No a viure-hi, sinó a veure-ho. Uns quants dies, unes setmanes. Aprofitant, o no, un congrés, un curs, un minimàster, qualsevol excusa. Havia fet plans d’anar almenys a tres indrets: Nova York, San Francisco o Los Angeles i Texas o alguna altra ciutat del sud. Compreneu-me: era la vena periodística: Amèrica era com el far del món.
No m’agrada viatjar, però sempre m’havia dit que si mai feia un viatget de plaer, aniria als Estats Units.
(També he tingut molt sovint el somni d’anar a viure a l’Àfrica, però conscient que això eren desideràtums que mai no podria acomplir, sobretot per motius de salut. Si aquí ja vaig justet de forces, imagineu-vos els dies que duraria en un país sense la meva funda nòrdica –bé, allà no la necessitaria–, i amb poca aigua, i amb mosquits, sense pastilles eficaces contra les al·lèrgies i... O potser sí, potser em passarien tots els mals, vés a saber. Però sempre he pensat que quan somniava això eren com els compromisos aquells que fas de per riure, com quan dius quan sigui gran seré bomber, vacuïtats inoperants. Somnis, vaja.)
Però ara parlava de viatges de turisme, de plaer, no d’indrets del món per anar a viure o per fugir...
Fa cinc anys, arran de les mesures de seguretat que es van implantar als EUA amb motiu de l’11-S, vaig començar a dubtar que m’atragués realment anar-hi. No per por de les bombes, ni dels terroristes, ni dels avions suïcides, eh? Sinó per les conseqüències paranoides de tot plegat.
Enguany, posant per cas, ho tenia bé per fer-hi un volt, potser l’estiu que ve...
Però després de rumiar-hi força, finalment he decidit que no hi aniré, que no em paga la pena, ni que em sorgeixi una oportunitat excepcional per fer-ho, ni que m’hi convidin. Renuncio a anar a un país que a l’hora d’entrar-hi sé que m’humiliarà. Em mirarà amb desconfiança, em demanarà què hi vaig a fer, m’agafarà les empremtes dactilars, em controlarà massa. Als Estats Units impera ara –abans suposo que ja passava força, però ara és paroxístic– la consideració de la gent que hi va com a presumptes terroristes o aprofitats, mentre no demostrin el contrari. De manera que m’estimo més controlar-me jo mateix i decidir que no hi penso anar. Com diem els catalans: ja s’ho faran, ves.
Ara que ho tenia a prop, ara que hi podia anar de debò, que tenia possibilitats reals per fer-ho, ara dic que no. No m’hi veuran.
Sóc especialista a castigar-me a partir de les coses mal fetes per altres. Ja sé que és infantil: «Si no em feu cas, no respiraré!»
(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
No m’agrada viatjar, però sempre m’havia dit que si mai feia un viatget de plaer, aniria als Estats Units.
(També he tingut molt sovint el somni d’anar a viure a l’Àfrica, però conscient que això eren desideràtums que mai no podria acomplir, sobretot per motius de salut. Si aquí ja vaig justet de forces, imagineu-vos els dies que duraria en un país sense la meva funda nòrdica –bé, allà no la necessitaria–, i amb poca aigua, i amb mosquits, sense pastilles eficaces contra les al·lèrgies i... O potser sí, potser em passarien tots els mals, vés a saber. Però sempre he pensat que quan somniava això eren com els compromisos aquells que fas de per riure, com quan dius quan sigui gran seré bomber, vacuïtats inoperants. Somnis, vaja.)
Però ara parlava de viatges de turisme, de plaer, no d’indrets del món per anar a viure o per fugir...
Fa cinc anys, arran de les mesures de seguretat que es van implantar als EUA amb motiu de l’11-S, vaig començar a dubtar que m’atragués realment anar-hi. No per por de les bombes, ni dels terroristes, ni dels avions suïcides, eh? Sinó per les conseqüències paranoides de tot plegat.
Enguany, posant per cas, ho tenia bé per fer-hi un volt, potser l’estiu que ve...
Però després de rumiar-hi força, finalment he decidit que no hi aniré, que no em paga la pena, ni que em sorgeixi una oportunitat excepcional per fer-ho, ni que m’hi convidin. Renuncio a anar a un país que a l’hora d’entrar-hi sé que m’humiliarà. Em mirarà amb desconfiança, em demanarà què hi vaig a fer, m’agafarà les empremtes dactilars, em controlarà massa. Als Estats Units impera ara –abans suposo que ja passava força, però ara és paroxístic– la consideració de la gent que hi va com a presumptes terroristes o aprofitats, mentre no demostrin el contrari. De manera que m’estimo més controlar-me jo mateix i decidir que no hi penso anar. Com diem els catalans: ja s’ho faran, ves.
Ara que ho tenia a prop, ara que hi podia anar de debò, que tenia possibilitats reals per fer-ho, ara dic que no. No m’hi veuran.
Sóc especialista a castigar-me a partir de les coses mal fetes per altres. Ja sé que és infantil: «Si no em feu cas, no respiraré!»
(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
dijous, 1 de febrer del 2007
dimarts, 30 de gener del 2007
És ben clar
Per mi és ben clar que un dels dos partits polítics espanyols més importants, i més de la meitat de l’altre, i jutges, i periodistes, i altra gent conspícua, i bastants espanyols del carrer, de dretes i també d’esquerres, tenen un cangueli, un escagarrinament, un terror més gran a un escenari basc sense ETA, en el qual calgui parlar «de tot», que no pas a un escenari com és l’actual, de kale borroka setmanal, atemptats semestrals i morts de tant en tant. No poden concebre que la seva Españñña es trenqui: antes roja (de sang) que rota.
Ara s’entén més allò que cantàvem fa temps mig de broma: «Vosaltres, feixistes, sou els terroristes.» Ja ho crec que sí. Potser no disparen –o sí, de tant en tant sí: continua havent-hi tortures–, o no disparen tant, o disparen sota l’empara de lleis iniqües, però fan tots els possibles perquè els trets no s’aturin, ja que si s’aturen caldrà parlar, segurament amb veu fluixa. I ells només saben cridar.
I no cal que em digau que la culpa de la sang és de qui posa bombes i mata, si us plau, que aquí ja hi arrib. Però davant els qui posen bombes hi ha actituds molt diverses, i passa sovint que els més valents, els més decidits a posar punt i final a l’assassinat, no són els que més criden «assassins!». De sempre m’han interessat molt més els que no criden i van fent (sovint davant la intransigència dels cridaners, que els sembla que no cridar ja és sospitós).
Nihil novum sub sole, o com es diga.
(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
Ara s’entén més allò que cantàvem fa temps mig de broma: «Vosaltres, feixistes, sou els terroristes.» Ja ho crec que sí. Potser no disparen –o sí, de tant en tant sí: continua havent-hi tortures–, o no disparen tant, o disparen sota l’empara de lleis iniqües, però fan tots els possibles perquè els trets no s’aturin, ja que si s’aturen caldrà parlar, segurament amb veu fluixa. I ells només saben cridar.
I no cal que em digau que la culpa de la sang és de qui posa bombes i mata, si us plau, que aquí ja hi arrib. Però davant els qui posen bombes hi ha actituds molt diverses, i passa sovint que els més valents, els més decidits a posar punt i final a l’assassinat, no són els que més criden «assassins!». De sempre m’han interessat molt més els que no criden i van fent (sovint davant la intransigència dels cridaners, que els sembla que no cridar ja és sospitós).
Nihil novum sub sole, o com es diga.
(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
dissabte, 27 de gener del 2007
El miracle de Barcelona
(Nota prèvia: no llegiu aquest article en cas que hàgiu tingut una setmana dolenta per un cúmul de desgràcies, o si heu perdut recentment algun familiar o una amistat en un accident o a causa de la imperícia d’algú.)
Potser és pels gens pagesos que duc a la sang, que encara m’influeixen, però no em puc estar d’admirar-me tot sovint pel funcionament d’una ciutat gran com Barcelona. A escala global, ja sé que no és una ciutat gran-gran, sinó sols mitjana, però deunidó com està d’atapeïda. Fa anys vaig llegir no sé on que Barcelona era una de les ciutats del món amb més densitat d’habitants per quilòmetre quadrat. No sé si continua sent així, o això era només quan rondàvem els dos milions –ara estem per sota del milió i mig, si més no legals. I és que Barcelona està molt limitada d’espai tot al voltant i no té la vocació d’altres metròpolis d’abassegar municipis per decret llei –ho va fer a cavall dels segles XIX i XX amb Sarrià, Sant Andreu, Gràcia, etc., però no ho ha fet més– per créixer. Catalunya és un país que puja de manera sorprenentment homogènia, pertot arreu on hi ha uns mínims de condicions d’habitabilitat. Així com altres regions d’Europa creixen només per les capitals, Catalunya creix pertot.
Però parlava del miracle de Barcelona. Cada dia hi ha milers de serveis públics i privats que funcionen raonablement bé, i a més mitjanament compassats. Metro, autobusos, taxis, neteja dels carrers, distribució de queviures, telèfon i adessela, circulació de l’aigua, l’electricitat i el gas, cinemes, bars, llibreries, súpers i altres comerços, premsa, ràdio, televisió... No em digueu que té moltes fallades –jo també me n’he queixat ací, i l’altre dia no hi havia galetes cràquer al caprabu, i ahir mateix vaig arribar set minuts tard a una cita per culpa del metro–, que ja ho sé, però globalment funciona: les fallades són excepcions! I les fallades ens afecten més perquè estem massa acostumats a les perfeccions i massa apressats per la vida moderna, carai. Al segle XIX, si no passava la diligència quan tocava, la gent deia: «Mala sort, es deu haver posat malalta l’euga d’en Pancraç. A veure si la setmana que ve ja està bona i puc anar a Granollers a veure la filla, que per la data que som ja deu haver parit.» I segurament llavors la majoria de la gent era mig feliç si fa no fa com ara.
Una amiga a qui li feia l’altre dia aquestes reflexions em va dir: «Sí, és com el cos humà, que té molts components i tots van a l’hora.» I un be negre amb potes roses –o amb patates rosses, que ara no sé com era. O potser sí, una ciutat com aquesta funciona com un organisme viu, certament, però l’organisme del cos, supercomplicat i megacomplex, funciona sol –només has de donar-li uns mínims– mentre que la ciutat és un conjunt de milions de decisions lliures i simultànies de milers de persones en paral·lel, i això és un miracle molt més gran que el d’un formiguer en funcionament –un altre exemple que m’ha posat l’amiga–, ja que al cap i a la fi les formigues van totes a fer la mateixa feina, més o menys, i les seves necessitats no tenen ni el 0,0001 per cent de la sofisticació de les nostres, per dir una xifra. Els cotxes funcionant pels carrers a tota pastilla, amb tan pocs atropellaments, i les motos, i les bicicletes per la vorera, i els gossos que hi caguen al mig, i els amos fastigosos dels gossos innocents que no els cau la cara de vergonya, i les pobres romaneses que capten, i els quatre lladregots, i els executius agressius, i els polítics amnèsics, i els jutges prevaricadors i els banquers escanyapobres i els arquitectes municipals que permeten que els promotors immobiliaris s’enfilin per Collserola i pel Putget, i els advocats corruptes i els traficants de putes i els corruptors de menors que aniran a l’infern de dos en dos..., i la gent normal, que és la immensa majoria. És espectacular. Quan veus el metro –cada dia de quatre a vuit vegades, el veig– com entra en una estació atapeïda com la de Diagonal o la de Sagrada Família, i penses que el metro és una màquina industrial de matar si algú s’hi posa al davant, amb les dalles de les portes que corren fregant turmells per tota l’andana, i passen els dies i encara no has vist cap accident –tret del que vaig explicar, protagonitzat per un voluntari– dius: això és més miracle que la multiplicació dels pans i els peixos, que al cap i a la fi eren només cinc mil persones que van berenar un dia. I no és el típic comentari de descregut –ho dic pels que no em coneixeu–, és el comentari de qui veu miracles constants en la humanitat i en el cosmos, cada dia, i no li calen més arguments. El miracle més miraculós de tots els miracles és la raó. La raó humana que fa que la ciutat sigui cada dia un gran miracle.
(Avui és dissabte i el dissabte, en general, sóc més optimista. Això dura fins el diumenge al migdia, que torna la davallada quan començo a pensar en el sendemà.)
(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
Potser és pels gens pagesos que duc a la sang, que encara m’influeixen, però no em puc estar d’admirar-me tot sovint pel funcionament d’una ciutat gran com Barcelona. A escala global, ja sé que no és una ciutat gran-gran, sinó sols mitjana, però deunidó com està d’atapeïda. Fa anys vaig llegir no sé on que Barcelona era una de les ciutats del món amb més densitat d’habitants per quilòmetre quadrat. No sé si continua sent així, o això era només quan rondàvem els dos milions –ara estem per sota del milió i mig, si més no legals. I és que Barcelona està molt limitada d’espai tot al voltant i no té la vocació d’altres metròpolis d’abassegar municipis per decret llei –ho va fer a cavall dels segles XIX i XX amb Sarrià, Sant Andreu, Gràcia, etc., però no ho ha fet més– per créixer. Catalunya és un país que puja de manera sorprenentment homogènia, pertot arreu on hi ha uns mínims de condicions d’habitabilitat. Així com altres regions d’Europa creixen només per les capitals, Catalunya creix pertot.
Però parlava del miracle de Barcelona. Cada dia hi ha milers de serveis públics i privats que funcionen raonablement bé, i a més mitjanament compassats. Metro, autobusos, taxis, neteja dels carrers, distribució de queviures, telèfon i adessela, circulació de l’aigua, l’electricitat i el gas, cinemes, bars, llibreries, súpers i altres comerços, premsa, ràdio, televisió... No em digueu que té moltes fallades –jo també me n’he queixat ací, i l’altre dia no hi havia galetes cràquer al caprabu, i ahir mateix vaig arribar set minuts tard a una cita per culpa del metro–, que ja ho sé, però globalment funciona: les fallades són excepcions! I les fallades ens afecten més perquè estem massa acostumats a les perfeccions i massa apressats per la vida moderna, carai. Al segle XIX, si no passava la diligència quan tocava, la gent deia: «Mala sort, es deu haver posat malalta l’euga d’en Pancraç. A veure si la setmana que ve ja està bona i puc anar a Granollers a veure la filla, que per la data que som ja deu haver parit.» I segurament llavors la majoria de la gent era mig feliç si fa no fa com ara.
Una amiga a qui li feia l’altre dia aquestes reflexions em va dir: «Sí, és com el cos humà, que té molts components i tots van a l’hora.» I un be negre amb potes roses –o amb patates rosses, que ara no sé com era. O potser sí, una ciutat com aquesta funciona com un organisme viu, certament, però l’organisme del cos, supercomplicat i megacomplex, funciona sol –només has de donar-li uns mínims– mentre que la ciutat és un conjunt de milions de decisions lliures i simultànies de milers de persones en paral·lel, i això és un miracle molt més gran que el d’un formiguer en funcionament –un altre exemple que m’ha posat l’amiga–, ja que al cap i a la fi les formigues van totes a fer la mateixa feina, més o menys, i les seves necessitats no tenen ni el 0,0001 per cent de la sofisticació de les nostres, per dir una xifra. Els cotxes funcionant pels carrers a tota pastilla, amb tan pocs atropellaments, i les motos, i les bicicletes per la vorera, i els gossos que hi caguen al mig, i els amos fastigosos dels gossos innocents que no els cau la cara de vergonya, i les pobres romaneses que capten, i els quatre lladregots, i els executius agressius, i els polítics amnèsics, i els jutges prevaricadors i els banquers escanyapobres i els arquitectes municipals que permeten que els promotors immobiliaris s’enfilin per Collserola i pel Putget, i els advocats corruptes i els traficants de putes i els corruptors de menors que aniran a l’infern de dos en dos..., i la gent normal, que és la immensa majoria. És espectacular. Quan veus el metro –cada dia de quatre a vuit vegades, el veig– com entra en una estació atapeïda com la de Diagonal o la de Sagrada Família, i penses que el metro és una màquina industrial de matar si algú s’hi posa al davant, amb les dalles de les portes que corren fregant turmells per tota l’andana, i passen els dies i encara no has vist cap accident –tret del que vaig explicar, protagonitzat per un voluntari– dius: això és més miracle que la multiplicació dels pans i els peixos, que al cap i a la fi eren només cinc mil persones que van berenar un dia. I no és el típic comentari de descregut –ho dic pels que no em coneixeu–, és el comentari de qui veu miracles constants en la humanitat i en el cosmos, cada dia, i no li calen més arguments. El miracle més miraculós de tots els miracles és la raó. La raó humana que fa que la ciutat sigui cada dia un gran miracle.
(Avui és dissabte i el dissabte, en general, sóc més optimista. Això dura fins el diumenge al migdia, que torna la davallada quan començo a pensar en el sendemà.)
(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
dijous, 25 de gener del 2007
Retrat breu d’una depressió
Francesc-Marc Álvaro és un periodista que valoro força pel contingut humà d’alguns dels seus escrits. S’equivoca, crec, en el seu partidisme polític, perquè això li lleva prestigi i independència a l’hora de parlar d’altres qüestions socials, però quan parla d’afers més humans –no vull dir que la política no sigui humana, tot i que de vegades sembla, en efecte, que no ho és... ja m’enteneu– molt sovint hi toca força. Fa unes setmanes va escriure una peça que considero molt assenyada i exacta sobre les depressions. No sé si és que ho ha viscut ell mateix o li ho han explicat molt ben explicat, però trobo que està força ben descrit, i ho afirmo des de l’experiència que et dóna haver tocat el gènere molt de prop. Com que vull conservar aquest text i no sé on, el penjo ací. No és el primer cop que reprodueixo textos a Álvaro –per exemple, vegeu ací i aquí–, tot i que només el conec de vista. És un home del qual m’agradaria ser amic. Crec que ens entendríem força... si no parlàvem gaire de política.
«Objectes irrellevants
»[...] No pot dir en quin moment va començar tot plegat. Sí que recorda que hi va haver una petita inundació al quarto de bany i que després es va posar a plorar com si visqués una gran tragèdia. Plora sovint sense saber-ne ben bé la causa. Des de fa un parell de mesos es veu ella mateixa a càmera lenta, no pot evitar-ho. El més petit dels moviments succeeix dins una pel·lícula en blanc i negre on tot passa lentament i les veus sonen buides i distorsionades. Un cop va llegir a la sala d’espera d’un dentista que els antics parlaven de les malalties de l’ànima per descriure aquesta tristesa que tot ho envaeix i tot ho desmunta. L’ànima? No té ganes de ficar-se en disquisicions metafísiques, de sortir al carrer ni de moure’s del sofà on, amb una manta als peus, passa les hores davant el televisor amb el volum al mínim. No contesta al telèfon, menja poc i malament i la seva gran proesa és passejar per les habitacions i, en una rauxa eufòrica, prendre una dutxa. Deixar que l’aigua la converteixi en un objecte irrellevant, estar-se una estona com si fos un petit mineral sense nom, aliè a tot.
»Potser va ser aquell canvi de responsabilitats en la feina o la mort ja fa un any de la seua mare. Les causes de la depressió, assegura el metge, no sempre són clares, poden ser diversos els factors en concurrència. Ara es mira al mirall i se sent culpable de la situació, se sent inútil, lletja i absurda. L’espill és un traïdor, no el suporta. Cada dia és igualment pla i li recorda aquell cop que de menuda es va presentar per error a una festa d’una companya de classe a la qual no havia estat convidada. Allí hi sobrava, no tenia un lloc al món. Torna aquella forma de dolor inconcret però intens que ens esquinça un òrgan desconegut de l’interior però que no podem localitzar ni extirpar. “Què et passa, mama?”, li demana la filla de cinc anys, i amb prou feines té força per dir-li que vagi a mirar els dibuixos animats. L’irrita que li facin moltes preguntes, li molesta que la compadeixin i sent ràbia per tot. Els plats, gots i coberts s’amunteguen desordenadament a la cuina fins que no arriba la noia que fa la neteja. Les persianes estan mig abaixades, no vol que entri gaire llum al pis.
»No recorda la darrera vegada que va fer l’amor, fa bastant temps. No té ganes de tocar ningú ni que la toquin. Tot el que abans li produïa plaer ara li sembla una estupidesa. Ha deixat d’escoltar música, de pujar amb bicicleta i de cuinar, tres de les seves aficions reconegudes. No pot concentrar-se ni llegint aquelles novel•les policíaques que sempre l’havien apassionat, el seu pensament està poblat d’imatges estranyes i fosques. Se sent esgotada, i de nit tot plegat augmenta de gruix i l’insomni té escletxes per on entra l’anhel de posar fi a una existència que en el millor dels casos és una tarda de diumenge amb mal de cap d’alta volada.
»Pren els antidepressius que li ha receptat el metge, si se’n recorda. La seua germana la truca el dia que té visita amb el terapeuta, cal assegurar-se que hi anirà. El terapeuta ha dit que vol ajudar-la, però ella no veu encara com sortir de la presó, que no és un clot, més aviat s’assembla –en els malsons– a un enorme rebedor il·luminat amb llums de quiròfan. “Has d’animar-te”, li repeteixen família i amics amb un to massa mecànic i paternalista. Odia la frase, perquè la fa sentir-se encara més culpable. Com algú que fuig però no pot córrer, com algú que obre la boca però no pot cridar.» (Francesc-Marc Álvaro, periodista, Revista LV, 3 desembre 2006)
(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
«Objectes irrellevants
»[...] No pot dir en quin moment va començar tot plegat. Sí que recorda que hi va haver una petita inundació al quarto de bany i que després es va posar a plorar com si visqués una gran tragèdia. Plora sovint sense saber-ne ben bé la causa. Des de fa un parell de mesos es veu ella mateixa a càmera lenta, no pot evitar-ho. El més petit dels moviments succeeix dins una pel·lícula en blanc i negre on tot passa lentament i les veus sonen buides i distorsionades. Un cop va llegir a la sala d’espera d’un dentista que els antics parlaven de les malalties de l’ànima per descriure aquesta tristesa que tot ho envaeix i tot ho desmunta. L’ànima? No té ganes de ficar-se en disquisicions metafísiques, de sortir al carrer ni de moure’s del sofà on, amb una manta als peus, passa les hores davant el televisor amb el volum al mínim. No contesta al telèfon, menja poc i malament i la seva gran proesa és passejar per les habitacions i, en una rauxa eufòrica, prendre una dutxa. Deixar que l’aigua la converteixi en un objecte irrellevant, estar-se una estona com si fos un petit mineral sense nom, aliè a tot.
»Potser va ser aquell canvi de responsabilitats en la feina o la mort ja fa un any de la seua mare. Les causes de la depressió, assegura el metge, no sempre són clares, poden ser diversos els factors en concurrència. Ara es mira al mirall i se sent culpable de la situació, se sent inútil, lletja i absurda. L’espill és un traïdor, no el suporta. Cada dia és igualment pla i li recorda aquell cop que de menuda es va presentar per error a una festa d’una companya de classe a la qual no havia estat convidada. Allí hi sobrava, no tenia un lloc al món. Torna aquella forma de dolor inconcret però intens que ens esquinça un òrgan desconegut de l’interior però que no podem localitzar ni extirpar. “Què et passa, mama?”, li demana la filla de cinc anys, i amb prou feines té força per dir-li que vagi a mirar els dibuixos animats. L’irrita que li facin moltes preguntes, li molesta que la compadeixin i sent ràbia per tot. Els plats, gots i coberts s’amunteguen desordenadament a la cuina fins que no arriba la noia que fa la neteja. Les persianes estan mig abaixades, no vol que entri gaire llum al pis.
»No recorda la darrera vegada que va fer l’amor, fa bastant temps. No té ganes de tocar ningú ni que la toquin. Tot el que abans li produïa plaer ara li sembla una estupidesa. Ha deixat d’escoltar música, de pujar amb bicicleta i de cuinar, tres de les seves aficions reconegudes. No pot concentrar-se ni llegint aquelles novel•les policíaques que sempre l’havien apassionat, el seu pensament està poblat d’imatges estranyes i fosques. Se sent esgotada, i de nit tot plegat augmenta de gruix i l’insomni té escletxes per on entra l’anhel de posar fi a una existència que en el millor dels casos és una tarda de diumenge amb mal de cap d’alta volada.
»Pren els antidepressius que li ha receptat el metge, si se’n recorda. La seua germana la truca el dia que té visita amb el terapeuta, cal assegurar-se que hi anirà. El terapeuta ha dit que vol ajudar-la, però ella no veu encara com sortir de la presó, que no és un clot, més aviat s’assembla –en els malsons– a un enorme rebedor il·luminat amb llums de quiròfan. “Has d’animar-te”, li repeteixen família i amics amb un to massa mecànic i paternalista. Odia la frase, perquè la fa sentir-se encara més culpable. Com algú que fuig però no pot córrer, com algú que obre la boca però no pot cridar.» (Francesc-Marc Álvaro, periodista, Revista LV, 3 desembre 2006)
(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
dimarts, 23 de gener del 2007
Ségolène Royal, a favor de la independència de Catalunya
Copio:
«La candidata socialista a la presidència de França, Ségolène Royal, ha defensat la independència de Catalunya en unes declaracions a un periodista d’aquest país. La reacció del Govern espanyol ha estat molt crítica amb Royal. El president, Rodríguez Zapatero, ha dit que és “molt inapropiat que un dirigent estranger interfereixi en els assumptes d'un altre país”.
Tot amb tot, Royal ha refermat la seva opinió sobre Catalunya. En una altra entrevista a l'emissora Europe 1, Royal ha insistit que els catalans eren lliures de decidir el seu futur com a poble: “El que he dit i confirmo és que, com en totes les democràcies, el poble que vota és sobirà i lliure i, per tant, els catalans decidiran lliurement el seu destí si s'hi han de pronunciar.”»
Achtung - Advarsel - Atenció - Attention - Attenzione - Aviso - Внимание - Figyelmextetés - Ostrzeżenie - Pozor - Предупредување - Προσοχη - Upozorenje - Uyari - Varning - Varoitus - Varováni - Varovanie - Waarchuwing - Warning - Warnung:
Allà on la notícia diu Catalunya, poseu-hi Quebec. Allà on diu Govern espanyol llegiu-hi Govern canadenc. Tota la resta, tal com cau. Ja només cal fer veure a aquesta dona, que segurament enguany serà la presidenta de França, que la seva darrera frase és molt comprometedora pel que fa a la Catalunya del nord. En qualsevol cas, ja en tindríem prou que la digués referida a la del sud, i a veure què comenta Zapatero.
Va, Ségolène, guanya, i després sigues valenta... i coherent. O no parlàveu de drets humans sinó sols de drets americans, maîtresse?
(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
«La candidata socialista a la presidència de França, Ségolène Royal, ha defensat la independència de Catalunya en unes declaracions a un periodista d’aquest país. La reacció del Govern espanyol ha estat molt crítica amb Royal. El president, Rodríguez Zapatero, ha dit que és “molt inapropiat que un dirigent estranger interfereixi en els assumptes d'un altre país”.
Tot amb tot, Royal ha refermat la seva opinió sobre Catalunya. En una altra entrevista a l'emissora Europe 1, Royal ha insistit que els catalans eren lliures de decidir el seu futur com a poble: “El que he dit i confirmo és que, com en totes les democràcies, el poble que vota és sobirà i lliure i, per tant, els catalans decidiran lliurement el seu destí si s'hi han de pronunciar.”»
Achtung - Advarsel - Atenció - Attention - Attenzione - Aviso - Внимание - Figyelmextetés - Ostrzeżenie - Pozor - Предупредување - Προσοχη - Upozorenje - Uyari - Varning - Varoitus - Varováni - Varovanie - Waarchuwing - Warning - Warnung:
Allà on la notícia diu Catalunya, poseu-hi Quebec. Allà on diu Govern espanyol llegiu-hi Govern canadenc. Tota la resta, tal com cau. Ja només cal fer veure a aquesta dona, que segurament enguany serà la presidenta de França, que la seva darrera frase és molt comprometedora pel que fa a la Catalunya del nord. En qualsevol cas, ja en tindríem prou que la digués referida a la del sud, i a veure què comenta Zapatero.
Va, Ségolène, guanya, i després sigues valenta... i coherent. O no parlàveu de drets humans sinó sols de drets americans, maîtresse?
(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
dissabte, 20 de gener del 2007
Aventura en un gran magatzem
(Deixo només apuntada una qüestió de llengua: per què el plural «grans magatzems»? Voleu dir que no és per mimetisme amb el castellà? La proposta lingüística d’avui és, doncs, «gran magatzem», o «un magatzem dels grans».)
No penso dir-ne el nom, perquè ells el que cerquen és que la gent en parli, ni que sigui malament. Des de fa temps, intento evitar d’anar-hi, però aquest cop, que volia una cosa que no trobava enlloc i m’havien dit que allà hi era, no vaig poder resistir-m’hi. Una peça de roba d’esport. Hi vaig dilluns al vespre, en sortir del despatx. Milions de quilòmetres quadrats de peces d’esport similars, cosa que em mareja, m’atabala tant que ja em penedeixo d’haver-hi anat. Trobo la peça que cercava, però, relativament ràpid. Hi ha un rètol al capdamunt de l’expositor que hi diu ben clar: «Rebaixes / 19 €.». Són força rebaixades, perquè l’etiqueta diu 39 €. Vaig cap a caixa, satisfet. Diu la noia, molt joveneta, després de teclejar un munt de xifres: «Ui, deu ser un error, perquè la màquina em marca 24, no 19.» Dic jo: «Doncs, allà ho diu ben clar... Però bé, m’és igual. 24. Tingui, 25 euros.» Ella tecleja de nou, s’obre la caixa, em dóna el tiquet i... «Ui, no tinc canvi.» Jo: «No té canvi de 25? No té un euro?» Ella: «No, em sap greu. S’haurà d’esperar.» «Bé, m’espero.» Ella tanca la caixa i se’n va qui sap a on. Passen els minuts. Apareix mentrestant una altra noia: «Que l’atenen?» Jo: «Sí, però malament.» «I doncs?» Li explico la història i li dic que l’altra noia fa més de cinc minuts que ha marxat. Diu la segona noia: «Doncs això que diu del preu, crec que té raó, perquè si la peça era allà, la culpa és nostra i el client no ha de pagar els nostres errors. I jo crec que aquí sí que hi ha canvi, però amb monedes més petites. Les vol?» Jo: «Sí, però ara què fem? Hem d’esperar l’altra noia, no?» Noia segona: «Sí, hem d’esperar-la.» Se’n va la noia segona. Al cap d’onze minuts d’haver-se’n anat, arriba la primera. Li dic: «Onze minuts, eh?» Ella: «Sí, perdoni, és que han trigat molt... Ara li dono l’euro.» Jo: «No, ara m’ha de donar sis euros, perquè l’altra noia m’ha dit que és culpa de vostès...» I li explico el que ha dit l’altra. Noia primera: «Ui, això ho ha de decidir la supervisora.» Jo: «Doncs que vingui la supervisora, que ja no ve d’aquí.» Set minuts després –set minuts més!–, arriba la supervisora, acompanyada de les dues noies. «¿Qué quiere?» Textual. Jo, una mica sorprès pel to: «Doncs, que m’han dit que...» I li explico la història. La supervisora: «Ah, pues no puede ser. Eso debe [sic] ser algún cliente que lo ha dejado ahí, però ésta vale ahora, con las rebajas, 24.» Jo: «Però vostè creu que un client es dedicarà a traslladar unes quantes peces, totes iguals, d’un expositor a l’altre?» Supervisora: «No creo. Las otras son distintas, de 19. Usted se debe [sic] haber confundido.» Jo: «L’expositor és aquell d’allà al fons, però si vostè em diu que són diferents, me l’haig de creure. De tota manera, crec que ho hagi fet qui ho hagi fet, és un error de vostès que no han de pagar els clients. I jo fa vint minuts que sóc aquí, i estava disposat a passar per alt aquest error, però ara ja no. Vull el full de reclamacions.» Amb tot això, les altres noies que havien intervingut abans, ben mudes. Supervisora: «Ah, pues eso [sic] tendrá que ir a la planta de arriba, a Atención al Cliente.» «Molt bé, ja no ve d’aquí. Me n’hi vaig.» M’enduc la peça comprada –i pagada a 24. Quan vaig cap a l’escala mecànica per pujar a l’altra planta, passo davant l’expositor de «19 €» dels dallonses. Hi ha unes quantes peces exactament iguals com la meva, totes allà mateix. Això em confirma que ha estat un error de la casa. Sospito que les altres noies ho sabien, però han callat davant la supervisora. Miro enrere, per veure si encara hi ha la supervisora a la vista, però ja no hi és. Ara no vull tornar a buscar una persona que ja és veu que sembla que no té ordres de tractar bé el client, sinó al contrari. Per tant, perdríem més temps i no avançaríem. A més, jo ara ja no reclamo cinc euros, jo reclamo la meua dignitat. Vaig al pis de dalt, a «Atención al cliente», que també es diu «Atenció al client». Ara caic que la supervisora no ha baixat mai del castellà. Potser no m’ha entès? M’és igual, tenia el deure d’entendre’m (i fins i tot, penso, de parlar-me en català: la llengua del client, en aquestes situacions, hauria de prevaldre). Aparco, però, el tema de la llengua: em molestava més el to superbiós i prepotent de la dona que no pas el fet que parlés en castellà. M’atenen a Atenció al client. «Vinc a fer una reclamació...» Ho explico resumidament a una noia. Em dóna un paper que hi diu «Sugerencias». Li dic: «Potser no m’he explicat prou bé, no vull fer un suggeriment, vull fer una protesta, una reclamació, en un full oficial.» Em diu, encara: «És que aquests fulls són els que fem servir internament tant per a reclamacions com per a suggeriments...» I davant meu guixa la paraula «Sugerencias» i hi comença a escriure «Reclam...». Li dic: «Que no m’entén? Vull un full oficial de reclamacions!». Ella: «Ah! Un full oficial. És aquest.» I llavors, per fi, em dóna el full. Hi escric de pressa, perquè ja ha passat un munt de temps i m’esperen. Els deixo una còpia i me’n vaig. L’endemà no l’altre vaig a l’Oficina Municipal d’Informació al Consumidor (ronda de Sant Pau 43), que hi havia de passar per la vora, i els lliuro el full de reclamacions i una fotocòpia del comprovant de compra. Ja sé que no servirà de res –si serveix de res, ja us ho explicaré–, però un cop fet això m’he quedat una mica més tranquil. El que em sap greu és que si fan alguna cosa –potser la supervisora del magatzem encara riu en castellà de la meua dignitat ofesa, perquè sap que ella quedarà impune–, possiblement qui es carregui els neulers serà una de les dues noies, o totes dues, que poc o molt van intentar arreglar els problemes amb què es van trobar. L’obstacle gros d’aquell dia, dilluns passat, va ser la supervisora. Ella va provocar que jo m’enfadés de debò, en negar-se a complir el seu deure. Bé, ací us ho deixo, estic esgotat només d’escriure-ho.
(Afegitó de dilluns 22. Trobo al correu el missatge d'un lector atent: «Bona nit! Intueixo pel que dius que aquest gran magatzem no era Decathlon, on jo treballo, més que res per les escales mecàniques, ja que no n’hi ha. A més a més, tot això que t’ha passat, aquí no t’hauria passat. M’he fet un fart de veure la mateixa situació i, com hauria de ser normal, el client sempre s’emporta el producte al preu que ell ha vist i a vegades amb una diferència prou important! I això és tot, que vagi bé!»
Efectivament, la "gimcana de la dignitat" no va ser a Decathlon ;-))
(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
No penso dir-ne el nom, perquè ells el que cerquen és que la gent en parli, ni que sigui malament. Des de fa temps, intento evitar d’anar-hi, però aquest cop, que volia una cosa que no trobava enlloc i m’havien dit que allà hi era, no vaig poder resistir-m’hi. Una peça de roba d’esport. Hi vaig dilluns al vespre, en sortir del despatx. Milions de quilòmetres quadrats de peces d’esport similars, cosa que em mareja, m’atabala tant que ja em penedeixo d’haver-hi anat. Trobo la peça que cercava, però, relativament ràpid. Hi ha un rètol al capdamunt de l’expositor que hi diu ben clar: «Rebaixes / 19 €.». Són força rebaixades, perquè l’etiqueta diu 39 €. Vaig cap a caixa, satisfet. Diu la noia, molt joveneta, després de teclejar un munt de xifres: «Ui, deu ser un error, perquè la màquina em marca 24, no 19.» Dic jo: «Doncs, allà ho diu ben clar... Però bé, m’és igual. 24. Tingui, 25 euros.» Ella tecleja de nou, s’obre la caixa, em dóna el tiquet i... «Ui, no tinc canvi.» Jo: «No té canvi de 25? No té un euro?» Ella: «No, em sap greu. S’haurà d’esperar.» «Bé, m’espero.» Ella tanca la caixa i se’n va qui sap a on. Passen els minuts. Apareix mentrestant una altra noia: «Que l’atenen?» Jo: «Sí, però malament.» «I doncs?» Li explico la història i li dic que l’altra noia fa més de cinc minuts que ha marxat. Diu la segona noia: «Doncs això que diu del preu, crec que té raó, perquè si la peça era allà, la culpa és nostra i el client no ha de pagar els nostres errors. I jo crec que aquí sí que hi ha canvi, però amb monedes més petites. Les vol?» Jo: «Sí, però ara què fem? Hem d’esperar l’altra noia, no?» Noia segona: «Sí, hem d’esperar-la.» Se’n va la noia segona. Al cap d’onze minuts d’haver-se’n anat, arriba la primera. Li dic: «Onze minuts, eh?» Ella: «Sí, perdoni, és que han trigat molt... Ara li dono l’euro.» Jo: «No, ara m’ha de donar sis euros, perquè l’altra noia m’ha dit que és culpa de vostès...» I li explico el que ha dit l’altra. Noia primera: «Ui, això ho ha de decidir la supervisora.» Jo: «Doncs que vingui la supervisora, que ja no ve d’aquí.» Set minuts després –set minuts més!–, arriba la supervisora, acompanyada de les dues noies. «¿Qué quiere?» Textual. Jo, una mica sorprès pel to: «Doncs, que m’han dit que...» I li explico la història. La supervisora: «Ah, pues no puede ser. Eso debe [sic] ser algún cliente que lo ha dejado ahí, però ésta vale ahora, con las rebajas, 24.» Jo: «Però vostè creu que un client es dedicarà a traslladar unes quantes peces, totes iguals, d’un expositor a l’altre?» Supervisora: «No creo. Las otras son distintas, de 19. Usted se debe [sic] haber confundido.» Jo: «L’expositor és aquell d’allà al fons, però si vostè em diu que són diferents, me l’haig de creure. De tota manera, crec que ho hagi fet qui ho hagi fet, és un error de vostès que no han de pagar els clients. I jo fa vint minuts que sóc aquí, i estava disposat a passar per alt aquest error, però ara ja no. Vull el full de reclamacions.» Amb tot això, les altres noies que havien intervingut abans, ben mudes. Supervisora: «Ah, pues eso [sic] tendrá que ir a la planta de arriba, a Atención al Cliente.» «Molt bé, ja no ve d’aquí. Me n’hi vaig.» M’enduc la peça comprada –i pagada a 24. Quan vaig cap a l’escala mecànica per pujar a l’altra planta, passo davant l’expositor de «19 €» dels dallonses. Hi ha unes quantes peces exactament iguals com la meva, totes allà mateix. Això em confirma que ha estat un error de la casa. Sospito que les altres noies ho sabien, però han callat davant la supervisora. Miro enrere, per veure si encara hi ha la supervisora a la vista, però ja no hi és. Ara no vull tornar a buscar una persona que ja és veu que sembla que no té ordres de tractar bé el client, sinó al contrari. Per tant, perdríem més temps i no avançaríem. A més, jo ara ja no reclamo cinc euros, jo reclamo la meua dignitat. Vaig al pis de dalt, a «Atención al cliente», que també es diu «Atenció al client». Ara caic que la supervisora no ha baixat mai del castellà. Potser no m’ha entès? M’és igual, tenia el deure d’entendre’m (i fins i tot, penso, de parlar-me en català: la llengua del client, en aquestes situacions, hauria de prevaldre). Aparco, però, el tema de la llengua: em molestava més el to superbiós i prepotent de la dona que no pas el fet que parlés en castellà. M’atenen a Atenció al client. «Vinc a fer una reclamació...» Ho explico resumidament a una noia. Em dóna un paper que hi diu «Sugerencias». Li dic: «Potser no m’he explicat prou bé, no vull fer un suggeriment, vull fer una protesta, una reclamació, en un full oficial.» Em diu, encara: «És que aquests fulls són els que fem servir internament tant per a reclamacions com per a suggeriments...» I davant meu guixa la paraula «Sugerencias» i hi comença a escriure «Reclam...». Li dic: «Que no m’entén? Vull un full oficial de reclamacions!». Ella: «Ah! Un full oficial. És aquest.» I llavors, per fi, em dóna el full. Hi escric de pressa, perquè ja ha passat un munt de temps i m’esperen. Els deixo una còpia i me’n vaig. L’endemà no l’altre vaig a l’Oficina Municipal d’Informació al Consumidor (ronda de Sant Pau 43), que hi havia de passar per la vora, i els lliuro el full de reclamacions i una fotocòpia del comprovant de compra. Ja sé que no servirà de res –si serveix de res, ja us ho explicaré–, però un cop fet això m’he quedat una mica més tranquil. El que em sap greu és que si fan alguna cosa –potser la supervisora del magatzem encara riu en castellà de la meua dignitat ofesa, perquè sap que ella quedarà impune–, possiblement qui es carregui els neulers serà una de les dues noies, o totes dues, que poc o molt van intentar arreglar els problemes amb què es van trobar. L’obstacle gros d’aquell dia, dilluns passat, va ser la supervisora. Ella va provocar que jo m’enfadés de debò, en negar-se a complir el seu deure. Bé, ací us ho deixo, estic esgotat només d’escriure-ho.
(Afegitó de dilluns 22. Trobo al correu el missatge d'un lector atent: «Bona nit! Intueixo pel que dius que aquest gran magatzem no era Decathlon, on jo treballo, més que res per les escales mecàniques, ja que no n’hi ha. A més a més, tot això que t’ha passat, aquí no t’hauria passat. M’he fet un fart de veure la mateixa situació i, com hauria de ser normal, el client sempre s’emporta el producte al preu que ell ha vist i a vegades amb una diferència prou important! I això és tot, que vagi bé!»
Efectivament, la "gimcana de la dignitat" no va ser a Decathlon ;-))
(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
dijous, 18 de gener del 2007
Qüestions de llengua (VI): «Llegiu les instruccions d’aquest medicament...»
(Teniu una versió actualitzada d'este article ací.)
dimarts, 16 de gener del 2007
Teoria sobre els diners negres
Ara fa cinc anys que l’euro va començar a funcionar. Jo ja feia els comptes en euros des del final del 99, o abans i tot, just des del moment que es va fixar que un euro valdria 166,386 pessetes, que ara no recordo quan va ser. Llavors feia pocs comptes, la veritat siga diga, de manera que no em va ser difícil.
El cas és que ara prescriuran els delictes fiscals anteriors a l’any 2002, si no vaig errat. I sabeu què? Que estic convençut que un dia d’aquests el Banc d’Espanya dirà que «últimament» hi ha molta gent que canvia pessetes per euros. Ja sabeu que el banc estatal va deixar dit que les pessetes no prescriurien, que sempre es podrien canviar, i llavors alguns vam dir que tothom qui tingués racons grassos de diners negres només els caldria esperar cinc anys per convertir-los en ingressos blancs i nets com una patena. Com que serà evident que aquells diners els tenien des d’abans del 2002, no els podran perseguir. No sé si és així, o si pot ser així. En qualsevol cas, en algun indret es deuen haver ficat els bilions de pessetes que el Banc d’Espanya mateix va dir ja fa temps que encara no s'havien bescanviat. Hi deu haver un truc, com sempre, que només el saben els que tenen molts diners i bons assessors per gestionar-los i fer-los créixer. La vida funciona sovint així. Els altres, pobrets i alegrets, com deia l'àvia.
(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
El cas és que ara prescriuran els delictes fiscals anteriors a l’any 2002, si no vaig errat. I sabeu què? Que estic convençut que un dia d’aquests el Banc d’Espanya dirà que «últimament» hi ha molta gent que canvia pessetes per euros. Ja sabeu que el banc estatal va deixar dit que les pessetes no prescriurien, que sempre es podrien canviar, i llavors alguns vam dir que tothom qui tingués racons grassos de diners negres només els caldria esperar cinc anys per convertir-los en ingressos blancs i nets com una patena. Com que serà evident que aquells diners els tenien des d’abans del 2002, no els podran perseguir. No sé si és així, o si pot ser així. En qualsevol cas, en algun indret es deuen haver ficat els bilions de pessetes que el Banc d’Espanya mateix va dir ja fa temps que encara no s'havien bescanviat. Hi deu haver un truc, com sempre, que només el saben els que tenen molts diners i bons assessors per gestionar-los i fer-los créixer. La vida funciona sovint així. Els altres, pobrets i alegrets, com deia l'àvia.
(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
diumenge, 14 de gener del 2007
Por de les lesions
Això de tenir un bloc és fantàstic perquè pots escriure el que vulguis sobre el tema que et peti i publicar-ho sense cap problema. I avui, aquest matí que m'he quedat sol fins al migdia, em ve de gust parlar una mica de futbol, ja ho veieu. Una mica, no gaire.
Vaig veure el partit d'ahir a la nit, de l'Espanyol contra el Barça. I els del Barça, la primera mitja hora del partit, em van fer l'efecte que es menjarien els de l'Espanyol sense despentinar-se gaire. Però va ser la primera mitja hora i prou. Perquè els del Barça van acusar de seguida les contínues guitzes i travetes que els feien els altres, més jovenets i amb més empenta, i es van arronsar. Sobretot, Xavi i Ronaldinho –que ja té versió en català de la web i això és molt i molt important per a la nostra llengua perquè diuen que és el millor jugador de futbol del món, però ara parlem d'una altra cosa. O sigui, crec que el Barça va perdre perquè els del Barça, uns quants del Barça, van decidir que no pagava la pena arriscar les seues valuoses cames en un partit dur com aquell, i encara durant la primera fase del campionat. I van fer un pas enrere.
No he llegit les crítiques dels diaris, però m'hi jugo un pèsol que l'anàlisi de molts comentaristes anirà per aquesta línia.
Jo crec que els jugadors d'aquest nivell han de ser conscients que les guitzes que poden rebre en un partit, les vegi o no l'àrbitre, formen part del seu contracte. Si davant les puntades i les potades s'arronsen, vol dir que no són prou professionals. Escolteu, els trilions que us paguen, us penseu que són només per fer filigranes els dies que les coses us van de cara, o què?
I de futbol ja no en sé gaire més. Hi sóc aficionat, però com que vaig estar de baixa de l'afecció (de mirar-me'l) durant tots aquells anys horrorosos del final de l'era Núñez, Gaspart, Van Gaal, etc., vaig perdre pistonada, i ara m'ho agafo amb més calma. I dorm més bé, és clar. Aquesta nit he clapat com un xiquet, tot i els tres gols que ens va fer l'equip mig filial del Madrit (davant el Madrit, no van pas jugar com ahir, no, els pericos...)
(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
Vaig veure el partit d'ahir a la nit, de l'Espanyol contra el Barça. I els del Barça, la primera mitja hora del partit, em van fer l'efecte que es menjarien els de l'Espanyol sense despentinar-se gaire. Però va ser la primera mitja hora i prou. Perquè els del Barça van acusar de seguida les contínues guitzes i travetes que els feien els altres, més jovenets i amb més empenta, i es van arronsar. Sobretot, Xavi i Ronaldinho –que ja té versió en català de la web i això és molt i molt important per a la nostra llengua perquè diuen que és el millor jugador de futbol del món, però ara parlem d'una altra cosa. O sigui, crec que el Barça va perdre perquè els del Barça, uns quants del Barça, van decidir que no pagava la pena arriscar les seues valuoses cames en un partit dur com aquell, i encara durant la primera fase del campionat. I van fer un pas enrere.
No he llegit les crítiques dels diaris, però m'hi jugo un pèsol que l'anàlisi de molts comentaristes anirà per aquesta línia.
Jo crec que els jugadors d'aquest nivell han de ser conscients que les guitzes que poden rebre en un partit, les vegi o no l'àrbitre, formen part del seu contracte. Si davant les puntades i les potades s'arronsen, vol dir que no són prou professionals. Escolteu, els trilions que us paguen, us penseu que són només per fer filigranes els dies que les coses us van de cara, o què?
I de futbol ja no en sé gaire més. Hi sóc aficionat, però com que vaig estar de baixa de l'afecció (de mirar-me'l) durant tots aquells anys horrorosos del final de l'era Núñez, Gaspart, Van Gaal, etc., vaig perdre pistonada, i ara m'ho agafo amb més calma. I dorm més bé, és clar. Aquesta nit he clapat com un xiquet, tot i els tres gols que ens va fer l'equip mig filial del Madrit (davant el Madrit, no van pas jugar com ahir, no, els pericos...)
(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
dissabte, 13 de gener del 2007
dijous, 11 de gener del 2007
L’estat prepotent
El dia 8 de gener d'enguany, o siga, dilluns passat, l’Estat espanyol m’ha retornat uns diners que em va obligar a pagar injustament durant l’any 2005, corresponents a la liquidació de l’IRPF de l’any esmentat. Jo sé que ara podria reclamar-los interessos pel retard, i segurament em donarien la raó, però el mal és que sóc jo qui haig de molestar-me a demanar la compensació, no és automàtica com quan és el ciutadà del carrer qui s’endarrereix en un pagament que havia de fer.
A més, tota la gent que conec que han reclamat una cosa d’aquestes l’any següent o l’altre han tingut per una casualitat de la vida una inspecció. No em fan por les inspeccions, perquè sóc complidor de mena i estic net com una plata, però ja se sap que les inspeccions les carrega el diable, i al final sempre et pot faltar la cèdula d’orfenesa dels nebots valencians de la Guàrdia Civil de segona categoria, i llavors ja has fangat. (“Fangar”, ja que hi som, és la fórmula que proposo per substituir el castellanisme “pringar” que ara se sent pertot. Un dia us faré una llista de propostes d’aquestes.)
Va ser Napoleó, qui va concebre els estats actuals omnipotents, immunes i impunes? O vénen d’abans, dels servents de la gleva de l’edat mitjana? O va ser el Franco? Si va ser ell, se’n va sortir prou bé. Sigui com sigui, l’invent continua d’allò més eixorivit.
(Avui, 12 de gener, m'arriba una carta d'aquesta gent dient que sí, que l'interès de demora és automàtic i que em pagaran 20 cèntims més per aquests "tres dies" –ells diuen "tres dies"– que s'han endarrerit en el retorn dels meus diners. És un tipus d'interès realment interessant, el que s'apliquen ells mateixos. Quina vergonya fa tot plegat, quina sensació d'indignitat... 20 cèntims d'interès per un deute de 380 euros. En qualsevol diccionari, d'això se'n diu robatori.)
(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
A més, tota la gent que conec que han reclamat una cosa d’aquestes l’any següent o l’altre han tingut per una casualitat de la vida una inspecció. No em fan por les inspeccions, perquè sóc complidor de mena i estic net com una plata, però ja se sap que les inspeccions les carrega el diable, i al final sempre et pot faltar la cèdula d’orfenesa dels nebots valencians de la Guàrdia Civil de segona categoria, i llavors ja has fangat. (“Fangar”, ja que hi som, és la fórmula que proposo per substituir el castellanisme “pringar” que ara se sent pertot. Un dia us faré una llista de propostes d’aquestes.)
Va ser Napoleó, qui va concebre els estats actuals omnipotents, immunes i impunes? O vénen d’abans, dels servents de la gleva de l’edat mitjana? O va ser el Franco? Si va ser ell, se’n va sortir prou bé. Sigui com sigui, l’invent continua d’allò més eixorivit.
(Avui, 12 de gener, m'arriba una carta d'aquesta gent dient que sí, que l'interès de demora és automàtic i que em pagaran 20 cèntims més per aquests "tres dies" –ells diuen "tres dies"– que s'han endarrerit en el retorn dels meus diners. És un tipus d'interès realment interessant, el que s'apliquen ells mateixos. Quina vergonya fa tot plegat, quina sensació d'indignitat... 20 cèntims d'interès per un deute de 380 euros. En qualsevol diccionari, d'això se'n diu robatori.)
(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
dimarts, 9 de gener del 2007
11 grues
Molts dies quan dino prop del despatx en acabat faig un tomb per un del turons de la vora: el Putget, el Portell –on hi ha el Parc Güell– o la Creueta del Coll.
Avui m’he assegut una estona en una plana del Putget on em penso que encara no m’havia aturat mai i he comptat les grues dels voltants que es veien a través dels arbres, en un territori de dos-cents metres enviró meu: nou grues. Davant mateix fan un edifici que ja s’ha enlairat vuit pisos, i sembla que no han acabat. I encara unes altres dues grues una mica més amunt, ja a la falda de Collserola, en el fragment xicotet que des d’aquí puc veure de la muntanya on hi ha el Tibidabo.
Deunidó com vigila l’Ajuntament de Barcelona que no es construeixi allà on sempre ens pensàvem que no es podia construir, deunidó com vigilen els ecologistes que diu que hi ha a l’Ajuntament el poc que queda dels petits respiradors de Barcelona, deunidó com s’enfilen les grues per la muntanya, deunidó com creixen cada cop més els edificis en alçada, siguis on siguis de Barcelona. Tinc un amic arquitecte que diu que els de l’Ajuntament són molt estrictes... amb ell. Li he dit al meu amic que això és perquè no sap a quina porta ha de trucar. I l’he animat a no trucar-hi, si la descobreix.
(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
Avui m’he assegut una estona en una plana del Putget on em penso que encara no m’havia aturat mai i he comptat les grues dels voltants que es veien a través dels arbres, en un territori de dos-cents metres enviró meu: nou grues. Davant mateix fan un edifici que ja s’ha enlairat vuit pisos, i sembla que no han acabat. I encara unes altres dues grues una mica més amunt, ja a la falda de Collserola, en el fragment xicotet que des d’aquí puc veure de la muntanya on hi ha el Tibidabo.
Deunidó com vigila l’Ajuntament de Barcelona que no es construeixi allà on sempre ens pensàvem que no es podia construir, deunidó com vigilen els ecologistes que diu que hi ha a l’Ajuntament el poc que queda dels petits respiradors de Barcelona, deunidó com s’enfilen les grues per la muntanya, deunidó com creixen cada cop més els edificis en alçada, siguis on siguis de Barcelona. Tinc un amic arquitecte que diu que els de l’Ajuntament són molt estrictes... amb ell. Li he dit al meu amic que això és perquè no sap a quina porta ha de trucar. I l’he animat a no trucar-hi, si la descobreix.
(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
diumenge, 7 de gener del 2007
Retorn
Hola, ja sóc aquí, després de sis dies recarregant les piles –em sap greu pels que defugiu aquesta expressió, però em sembla molt gràfica, i universal– en una masia del terme de Torrelavit, prop de Sant Sadurní, davant per davant de la serra de Mediona –al fons i cap al nord, l’Ordal; a l’oest, Montserrat–, mirant amb molt d’interès el foc a terra, llegint una mica i escoltant el vent i la gent amb què m’estava –bona gent, amics de tota la vida.
Haurem de tornar a escola i que ens expliquin per a què serveixen els polítics. Amb això d’ETA, encara se’m fa més difícil d’entendre’ls. A veure, hi ha uns FDP que tenen un canó apuntant a la templa d’uns conciutadans teus, i l’única cosa que se t’acut és dir als FDP que o deixen d’apuntar amb la pistola o ja no negociaràs amb ells? Escolta, és primordial, en efecte, que deixin d’apuntar a la templa dels conciutadans, però si per aconseguir això has de parlar amb ells, hi parles, per molt fàstic que et faci. Entre altres coses, perquè mentre hi parles és més difícil que disparin. No és impossible, però és més difícil, perquè si hi parles els entretens.
Dit això tan obvi, dues coses més. ETA no deixarà les armes si no vol –ja ho vaig escriure aquí mateix fa temps, fa més de dos anys–, o fins que no vulgui. Jo crec que estan a punt de deixar-les, malgrat això de Madrid de l'altre dia, i el que passa és que ho volen fer de manera que quedi clar que ho fan perquè volen, no pas perquè els tinguin acorralats. Segona cosa, que hauria d’anar al capdavant de tot: ja comença a ser hora que en aquest estat dels dallonses es pugui parlar d’independències, de referèndums i d’autodeterminacions de tothom qui vulgui, no? Mentre no es pugui parlar de tot sense recórrer a l’argument parareligiós de la sacrosanta Constitución espanyola o del «ací mano jo», el fet que hi hagi «terroristes» –per fer servir la terminologia d’ells– no em sembla disculpable, però sí perfectament explicable i comprensible. Si comencéssim per aquí…
(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
Haurem de tornar a escola i que ens expliquin per a què serveixen els polítics. Amb això d’ETA, encara se’m fa més difícil d’entendre’ls. A veure, hi ha uns FDP que tenen un canó apuntant a la templa d’uns conciutadans teus, i l’única cosa que se t’acut és dir als FDP que o deixen d’apuntar amb la pistola o ja no negociaràs amb ells? Escolta, és primordial, en efecte, que deixin d’apuntar a la templa dels conciutadans, però si per aconseguir això has de parlar amb ells, hi parles, per molt fàstic que et faci. Entre altres coses, perquè mentre hi parles és més difícil que disparin. No és impossible, però és més difícil, perquè si hi parles els entretens.
Dit això tan obvi, dues coses més. ETA no deixarà les armes si no vol –ja ho vaig escriure aquí mateix fa temps, fa més de dos anys–, o fins que no vulgui. Jo crec que estan a punt de deixar-les, malgrat això de Madrid de l'altre dia, i el que passa és que ho volen fer de manera que quedi clar que ho fan perquè volen, no pas perquè els tinguin acorralats. Segona cosa, que hauria d’anar al capdavant de tot: ja comença a ser hora que en aquest estat dels dallonses es pugui parlar d’independències, de referèndums i d’autodeterminacions de tothom qui vulgui, no? Mentre no es pugui parlar de tot sense recórrer a l’argument parareligiós de la sacrosanta Constitución espanyola o del «ací mano jo», el fet que hi hagi «terroristes» –per fer servir la terminologia d’ells– no em sembla disculpable, però sí perfectament explicable i comprensible. Si comencéssim per aquí…
(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
Subscriure's a:
Comentaris (Atom)
