...que no aconsegueix fer malbé aquest cap de setmana especialíssim, ple a vessar d’aromes, converses, contactes, tasts i visions tan i tan plaents. Però és un cop fort, fer un cop d’ull a la premsa aquest vespre i trobar-te de sobte, a la primera plana d’esports del diari que més es ven al país, un article del molt honorable president de la Generalitat de Catalunya titulat «Por qué quiero que gane España». No perquè ens descobreixi res de nou, però sí perquè em sembla revelador d’alguna cosa molt grossa i molt fonda. No crec que sigui casual que el president de la Generalitat hagi triat aquest tema i aquesta ocasió per al primer article «fora de programa», si no vaig errat, que escriu des que és president.
Ens en sortirem. És només una gota de fel en un cap de setmana oceànic i espectacular. (Moltes gràcies a tots els que sabeu de què parlo, per ser-hi físicament o espiritualment.)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
diumenge, 29 de juny del 2008
dimecres, 25 de juny del 2008
Nous camps de concentració a Europa
La notícia era que el dia 18 de juny el Parlament Europeu va aprovar una nova directiva comunitària sobre immigració, que permet que els immigrants irregulars puguin passar fins a divuit mesos en un centre d’internament –o sigui, un camp de concentració– abans de ser expulsats del país i/o d’Europa. La normativa va ser aprovada per 367 vots favorables i 206 de contraris; hi va haver 109 abstencions. Les posicions dels grups eren força contraposades, i així com populars i liberals –PP i CiU, per entendre’ns– hi donaven suport des d’un principi, els socialistes van votar dividits, en funció dels interessos dels països d’on provenen. La majoria dels espanyols, incloent-hi els socialistes, hi van votar a favor i sembla que els que hi van votar en contra –un d’ells en Raimon Obiols, tot s’ha de dir– han estat amenaçats que se’ls expedientaria –no sé com ha acabat. Els verds volien que es retirés la proposta sense ni tan sols posar-la a votació.
La raó que alguns suposats «progressistes» –per exemple, els socialistes espanyols– o els de CiU s’han empescat per defensar aquesta mesura impresentable ha estat que «almenys ara hi ha una normativa» sobre aquest punt que afecta tots els països de la Unió, que abans podien fer el que volien. És exactament la mateixa raó que van argüir els nazis en aprovar les primeres lleis racistes: que eren per protegir els jueus, els homosexuals, els gitanos... de la «barbàrie», dels «abusos dels incontrolats», de l’«arbitrarietat», de la «crueltat gratuïta». Calia posar límits a tot això amb uns camps de concentració i uns guetos. Perquè la gent no molestés els jueus i companyia. Exactament igual.
Un IV Reich europeu pot estar de nou en marxa. Aquesta Europa no m’interessa.
(Tampoc, encara que sigui un tema menor comparat amb l’anterior, no m’interessa l’Europa d’un «màxim» de 65 hores de feina la setmana, per descomptat pactades «lliurement» entre empresaris i treballadors. S’han begut l’enteniment.)
I no dimiteix ningú, ningú no en fa cap escàndol, no ni ha sorollosos cops de porta. Tot continua igual.
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
La raó que alguns suposats «progressistes» –per exemple, els socialistes espanyols– o els de CiU s’han empescat per defensar aquesta mesura impresentable ha estat que «almenys ara hi ha una normativa» sobre aquest punt que afecta tots els països de la Unió, que abans podien fer el que volien. És exactament la mateixa raó que van argüir els nazis en aprovar les primeres lleis racistes: que eren per protegir els jueus, els homosexuals, els gitanos... de la «barbàrie», dels «abusos dels incontrolats», de l’«arbitrarietat», de la «crueltat gratuïta». Calia posar límits a tot això amb uns camps de concentració i uns guetos. Perquè la gent no molestés els jueus i companyia. Exactament igual.
Un IV Reich europeu pot estar de nou en marxa. Aquesta Europa no m’interessa.
(Tampoc, encara que sigui un tema menor comparat amb l’anterior, no m’interessa l’Europa d’un «màxim» de 65 hores de feina la setmana, per descomptat pactades «lliurement» entre empresaris i treballadors. S’han begut l’enteniment.)
I no dimiteix ningú, ningú no en fa cap escàndol, no ni ha sorollosos cops de porta. Tot continua igual.
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
dissabte, 21 de juny del 2008
«La nit dels assassins»
José Triana, un autor teatral cubà que alhora va traduir alguna obra de Jean Genet a l’espanyol, és conegut sobretot pel drama en dos actes La noche de los asesinos, una peça universal de l’any 1965 que fins ara s’havia traduït a l’anglés, francès, italià, portuguès, alemany, hongarès, polonès, suec, finès, danès, holandès, noruec i hebreu. Des d’ahir, La noche de los asesinos és també La nit dels assassins. Ahir es va estrenar en català a El Teatre de Gràcia, per un grup d’alumnes de la companyia Nancy Tuñón - Jordi Oliver. La direcció escènica corria a càrrec del mateix Jordi Oliver, i les actrius i els actors que la van interpretar, dividits en cinc grups de tres –l’obra exigeix que la interpretin només dues actrius i un actor– van ser Raúl Alcaraz, Maite Bassa, Montse Bernad, Jennifer Blanco, Cybele Buffile, Anna Busanya, Cristina Martínez, Mariana Molina, Alberte Montes, César Orduna, Carolina Rivero, Joan Carles Suau, Martina Tresserra, Roger Valls i Joan Carles Vera. La versió catalana –una adaptació difícil, segons van dir en la presentació, d’un cubà urbà col·loquial dels anys 60 a un català també urbà i també dels anys 60 però no tan col·loquial, no tan col·loquial perquè els anys 60 el català urbà juvenil estava farcit encara més que ara de castellanismes, i això s’ha volgut evitar– era d’un tal Pere Saumell, un paio mig calb i força tímid que cinquanteja i que és una mica estrany, i per això no va voler quedar-se al pica-pica del final, però amb el qual vam parlar al carrer després de la funció i diu que està molt satisfet, que es xala i se sent com dalt d’un núvol i altres tòpics similars, que ara entén la borratxera íntima que deu sentir un autor teatral després d’una estrena, que no s’explica com és que hi havia tanta gent –més de 200 persones– en una sessió teòricament restringida, que sí que s’explica l’èxit i els aplaudiments i els víctors perquè els actors, tots molt joves, ho han fet de manera esplèndida –tres d’ells molt especialment: diu que en sentirem a parlar, segur– i no era fàcil, que li ha semblat que el text funcionava prou en català –tot i alguns encarcaraments lèxics a causa de la raó exposada: voler fugir dels col·loquialismes castellans– i que havia sigut un dia important en la seva vida i que moltes gràcies als Jordis, Jordi Oliver i el Jordi de sempre.
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
divendres, 20 de juny del 2008
La sentència
He llegit de cap a cap la sentència de la jutgessa espanyola Iglesias Sanchez (sic) contra FJL i haig de comentar diverses coses que no he vist en altres llocs (per això tinc necessitat de dir-les aquí):
1. La redacció de la sentència és penosa des del punt de vista sintàctic, lèxic, redaccional, ortotipogràfic i cultural –per dir-ne una, l’exalcalde de Nova York, que hi surt, és anomenat Juliani en comptes de Giuliani– i sembla mentida que hi hagi gent que es guanyi la vida sense especials entrebancs escrivint d’aquesta manera (o sense que ningú li corregeixi el que escriu).
2. FJL no ha estat condemnat a pagar 36.000 € a ARG, sinó que ha estat condemnat penalment a una multa de 100 euros per dia durant 12 mesos (total, 36.000 €). Crec que dit així és una mica més contundent que el que s’ha dit als mitjans, almenys en els titulars (ho diuen com si fos una satisfacció civil d’un senyor que ha ofès un altre senyor i l’ha de rescabalar; no, és el sistema que imposa una multa per un delicte, pas previ a l’entrada dins el règim penitenciari). De fet, els 36.000 € es poden convertir en sis mesos de presó si FJL no paga la multa (un dia de presó per cada dos dies sense pagar).
3. Estic molt content que un nazifeixista –amb totes les lletres– sigui condemnat amb el motiu que sigui. Al Capone també va ser enxampat per una multa de trànsit, un impost menor o una cosa similar. Estic content, però alhora estic intranquil, per les derivacions que pot tenir en el futur aquesta mena de jurisprudència respecte als anomenats «delictes d’opinió».
4. La raó fonamental que utilitza la defensa d’ARG perquè la jutge condemni FJL és que en realitat ARG no ha deixat mai de prestar un suport clar al seu partit. O sigui, si els advocats de FJL haguessin demostrat que ARG havia traït el PP o simplement tenia idees pròpies sobre la manera de conduir el partit després dels atemptats de l’11-M, FJL no hauria estat condemnat. I això em sembla una estupidesa enorme, i una barbaritat molt perillosa, tal com explico tot seguit.
5. No estic d’acord que en aquest estat es condemni gent, sigui qui sigui, per delictes d’opinió: cremar banderes, escriure articles, ultratjar nacions, publicar diaris, fer discursos, insultar per la ràdio. Potser en un món utòpic seria partidari de perseguir alguna d’aquestes conductes, però no en aquest país ni en aquest estat, on la justícia està tan polititzada que mai no saps el que et poden fer per qualsevol cosa. En un estat on la justícia no és més que una loteria, els anomenats delictes d’opinió són un perill mortal per a la democràcia i per als drets més bàsics de la gent. El fet que en aquest cas s’hagi utilitzat bé –des del meu punt de vista– aquesta possibilitat no ens ha de fer perdre de vista que si l’arma usada és perversa d’ella mateixa, acabarem rebent tots –començant pels catalans i els bascos, que ja rebem (com bé sap un meu amic).
6. Tal com funciona l’administració de justícia en aquest estat –la seguretat jurídica és mínima–, tant els que estan contents amb la sentència com els que estem preocupats pels seus efectes secundaris cal que esperem, perquè ningú no sap això com acabarà. Al cap i a la fi, de moment és només una sentència d’una magistrada, davant la qual ja s’han presentat tota mena de recursos. N’hi ha per estona.
7. No estic d’acord que des del món civil es carregui un feix suplementari de responsabilitat a determinats col·lectius «per ser ells qui són». Diu El País (editorial 18 juny 2008): «No és irrellevant el fet que aquest delicte continuat d’injúries [...] s’hagi comès des de l’emissora propietat de la Conferència Episcopal.» Doncs, perdonin, però per a un diari suposadament laic sí que és irrellevant. En un món (presumptament) democràtic, tothom és igual. Em sembla cínic que des de determinats àmbits de gent descreguda es digui als bisbes que «haurien de donar exemple».
8. Entenc perfectament que gent més o menys creient s’escandalitzi dels bisbes i els critiqui pel que fan o consenten que es faci podent evitar-ho. Em sembla increïble que ara vulguin rectificar no perquè es reconegui que el que feien o deixaven fer fins ara estigués malament, sinó perquè hi ha pel mig condemnes penals i, sobretot, perquè la bèstia s’ha girat a mossegar la mà de l’amo i llavors han descobert que sí, que era una bèstia. Però això ja ho vaig explicar: determinades actituds de determinats eclesiàstics són una màquina formidable de creació d’anticlericalisme militant. Ara bé, els bisbes són lliures d’actuar així.
9. M’agradaria poder esperar de la gent creient i no creient amb dos dits de front que no confonguin el clericalisme amb el cristianisme. Perquè s’entengui: no em semblaria ni lògic ni just que Catalunya i els catalans fossin jutjats a partir dels encerts o desencerts dels senyors Montilla, Iceta, Pujol, Mas, Maragall, Carod, Saura...
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
1. La redacció de la sentència és penosa des del punt de vista sintàctic, lèxic, redaccional, ortotipogràfic i cultural –per dir-ne una, l’exalcalde de Nova York, que hi surt, és anomenat Juliani en comptes de Giuliani– i sembla mentida que hi hagi gent que es guanyi la vida sense especials entrebancs escrivint d’aquesta manera (o sense que ningú li corregeixi el que escriu).
2. FJL no ha estat condemnat a pagar 36.000 € a ARG, sinó que ha estat condemnat penalment a una multa de 100 euros per dia durant 12 mesos (total, 36.000 €). Crec que dit així és una mica més contundent que el que s’ha dit als mitjans, almenys en els titulars (ho diuen com si fos una satisfacció civil d’un senyor que ha ofès un altre senyor i l’ha de rescabalar; no, és el sistema que imposa una multa per un delicte, pas previ a l’entrada dins el règim penitenciari). De fet, els 36.000 € es poden convertir en sis mesos de presó si FJL no paga la multa (un dia de presó per cada dos dies sense pagar).
3. Estic molt content que un nazifeixista –amb totes les lletres– sigui condemnat amb el motiu que sigui. Al Capone també va ser enxampat per una multa de trànsit, un impost menor o una cosa similar. Estic content, però alhora estic intranquil, per les derivacions que pot tenir en el futur aquesta mena de jurisprudència respecte als anomenats «delictes d’opinió».
4. La raó fonamental que utilitza la defensa d’ARG perquè la jutge condemni FJL és que en realitat ARG no ha deixat mai de prestar un suport clar al seu partit. O sigui, si els advocats de FJL haguessin demostrat que ARG havia traït el PP o simplement tenia idees pròpies sobre la manera de conduir el partit després dels atemptats de l’11-M, FJL no hauria estat condemnat. I això em sembla una estupidesa enorme, i una barbaritat molt perillosa, tal com explico tot seguit.
5. No estic d’acord que en aquest estat es condemni gent, sigui qui sigui, per delictes d’opinió: cremar banderes, escriure articles, ultratjar nacions, publicar diaris, fer discursos, insultar per la ràdio. Potser en un món utòpic seria partidari de perseguir alguna d’aquestes conductes, però no en aquest país ni en aquest estat, on la justícia està tan polititzada que mai no saps el que et poden fer per qualsevol cosa. En un estat on la justícia no és més que una loteria, els anomenats delictes d’opinió són un perill mortal per a la democràcia i per als drets més bàsics de la gent. El fet que en aquest cas s’hagi utilitzat bé –des del meu punt de vista– aquesta possibilitat no ens ha de fer perdre de vista que si l’arma usada és perversa d’ella mateixa, acabarem rebent tots –començant pels catalans i els bascos, que ja rebem (com bé sap un meu amic).
6. Tal com funciona l’administració de justícia en aquest estat –la seguretat jurídica és mínima–, tant els que estan contents amb la sentència com els que estem preocupats pels seus efectes secundaris cal que esperem, perquè ningú no sap això com acabarà. Al cap i a la fi, de moment és només una sentència d’una magistrada, davant la qual ja s’han presentat tota mena de recursos. N’hi ha per estona.
7. No estic d’acord que des del món civil es carregui un feix suplementari de responsabilitat a determinats col·lectius «per ser ells qui són». Diu El País (editorial 18 juny 2008): «No és irrellevant el fet que aquest delicte continuat d’injúries [...] s’hagi comès des de l’emissora propietat de la Conferència Episcopal.» Doncs, perdonin, però per a un diari suposadament laic sí que és irrellevant. En un món (presumptament) democràtic, tothom és igual. Em sembla cínic que des de determinats àmbits de gent descreguda es digui als bisbes que «haurien de donar exemple».
8. Entenc perfectament que gent més o menys creient s’escandalitzi dels bisbes i els critiqui pel que fan o consenten que es faci podent evitar-ho. Em sembla increïble que ara vulguin rectificar no perquè es reconegui que el que feien o deixaven fer fins ara estigués malament, sinó perquè hi ha pel mig condemnes penals i, sobretot, perquè la bèstia s’ha girat a mossegar la mà de l’amo i llavors han descobert que sí, que era una bèstia. Però això ja ho vaig explicar: determinades actituds de determinats eclesiàstics són una màquina formidable de creació d’anticlericalisme militant. Ara bé, els bisbes són lliures d’actuar així.
9. M’agradaria poder esperar de la gent creient i no creient amb dos dits de front que no confonguin el clericalisme amb el cristianisme. Perquè s’entengui: no em semblaria ni lògic ni just que Catalunya i els catalans fossin jutjats a partir dels encerts o desencerts dels senyors Montilla, Iceta, Pujol, Mas, Maragall, Carod, Saura...
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
dimecres, 18 de juny del 2008
El no d’Irlanda
Hi ha gent que em demana com és que volia que Irlanda votés no al Tractat de Lisboa, que configurava la nova Europa dels 27. Com que hi ha experts que en saben molt més que jo, us passo amb el professor Petschen, catedràtic de relacions internacionals de la Universitat Complutenca de Madrid:
«I què és el que ha dut els irlandesos a votar no? Per què, a fortiori, també haurien votat no els ciutadans d’altres estats si els haguessin convocat a les urnes? El munt de coses que sentirem i llegirem sobre això aquests dies, després de la consulta d’Irlanda! El devessall d’excuses, d’arranjaments, de pretextos! Però, per descomptat, cap mea culpa. Ara, de fet caldria cercar-hi una anomalia comuna. És la mateixa raó, o semblant, que fa que cada quatre anys sigui més baix el percentatge de ciutadans que elegeixen els seus representants al Parlament Europeu. És veritat que a cada país hi ha raons particulars. Però això no ens ha de fer tancar els ulls a les raons comunes.
»L’estructura de l’Europa unida tal com s’ha anat construint entre el 2001 i el 2007 és per als ciutadans massa llunyana i abstracta. […] Els dirigents dels estats europeus […] han deixat de pensar a construir una comunitat, i l’han substituïda per una estructura institucional formadora d’una unió d’estats amb la qual els ciutadans ben poc poden identificar-se. La dinàmica comunitària s’ha substituït per la dinàmica estatalista. Una dinàmica que no és nova al Tractat de Lisboa, perquè ja hi era al Tractat Constitucional. Els analistes que van lloar el Tractat Constitucional i que tant s’han neguitejat amb el de Lisboa no van saber veure que en el primer la dinàmica estatalista ja desbancava la lògica comunitària. […] I després, han suprimit el principi de legitimitat ciutadana [només els irlandesos han pogut votar]. […]
»Els líders europeus d’aquests darrers anys no han sabut acréixer pedagògicament una comunitat en la qual es fes realitat l’expressió de Tucídides: “Es diu democràcia perquè el poder no és en mans d’uns quants sinó de la majoria.” […]» (El País 14 juny 2008)
Al que diu el Sr. Petschen cal afegir des de Catalunya –i la raó és vàlida també per als qui creuen en un Éire unit– un altre motiu que ell segurament ni ensuma: el nou tractat no sols oblida els ciutadans, sinó que també oblida les nacions sense estat –o les nacions amb estat però amb un altre estat que n’envaeix una part: per això el Sinn Féin demanava el no. És a dir, la nova Europa es vol(ia) construir sense comptar amb nosaltres. Un cop més.
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
«I què és el que ha dut els irlandesos a votar no? Per què, a fortiori, també haurien votat no els ciutadans d’altres estats si els haguessin convocat a les urnes? El munt de coses que sentirem i llegirem sobre això aquests dies, després de la consulta d’Irlanda! El devessall d’excuses, d’arranjaments, de pretextos! Però, per descomptat, cap mea culpa. Ara, de fet caldria cercar-hi una anomalia comuna. És la mateixa raó, o semblant, que fa que cada quatre anys sigui més baix el percentatge de ciutadans que elegeixen els seus representants al Parlament Europeu. És veritat que a cada país hi ha raons particulars. Però això no ens ha de fer tancar els ulls a les raons comunes.
»L’estructura de l’Europa unida tal com s’ha anat construint entre el 2001 i el 2007 és per als ciutadans massa llunyana i abstracta. […] Els dirigents dels estats europeus […] han deixat de pensar a construir una comunitat, i l’han substituïda per una estructura institucional formadora d’una unió d’estats amb la qual els ciutadans ben poc poden identificar-se. La dinàmica comunitària s’ha substituït per la dinàmica estatalista. Una dinàmica que no és nova al Tractat de Lisboa, perquè ja hi era al Tractat Constitucional. Els analistes que van lloar el Tractat Constitucional i que tant s’han neguitejat amb el de Lisboa no van saber veure que en el primer la dinàmica estatalista ja desbancava la lògica comunitària. […] I després, han suprimit el principi de legitimitat ciutadana [només els irlandesos han pogut votar]. […]
»Els líders europeus d’aquests darrers anys no han sabut acréixer pedagògicament una comunitat en la qual es fes realitat l’expressió de Tucídides: “Es diu democràcia perquè el poder no és en mans d’uns quants sinó de la majoria.” […]» (El País 14 juny 2008)
Al que diu el Sr. Petschen cal afegir des de Catalunya –i la raó és vàlida també per als qui creuen en un Éire unit– un altre motiu que ell segurament ni ensuma: el nou tractat no sols oblida els ciutadans, sinó que també oblida les nacions sense estat –o les nacions amb estat però amb un altre estat que n’envaeix una part: per això el Sinn Féin demanava el no. És a dir, la nova Europa es vol(ia) construir sense comptar amb nosaltres. Un cop més.
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
dissabte, 14 de juny del 2008
Els auditors
De fa temps que tenia ganes de ficar-me amb les abans totpoderoses empreses auditores independents. El diari d’ahir, en un article sense signatura, em treu les paraules de la boca:
«Standard & Poor’s admet la seva culpa. Ara reconeix que va ser incapaç de preveure les pèrdues originades per la colossal crisi de les hipoteques porqueria. S&P forma part de la curtíssima llista d’agències de ràting que reparteixen qualificacions a les grans societats d’arreu del món. Un cas similar és el de les firmes d’auditoria. La seva mà pecadora és a tots els escàndols financers esdevinguts a Espanya. Pricewaterhouse va subscriure sense excepcions l’última auditoria del Banesto de Mario Conde, pocs mesos abans que la intervenció pública n’evités el naufragi. Arthur Andersen va donar el vistiplau als balanços de Corporación Banesto, Banco Europeo de Finanzas i La Unión y el Fénix, sense adonar-se dels grans forats que tenien. Coopers va fer el mateix amb Grupo Torras. Ernst & Young, amb la firma de valors Safe i i la cooperativa ugetista PSV. KPMG, amb la constructora Huarte. Deloitte, amb Gescartera. Aquesta lletania de desenganys ha engegat a rodar el prestigi dels grans auditors.» (Avui, 13 juny 2008, p. 27)
«Standard & Poor’s admet la seva culpa. Ara reconeix que va ser incapaç de preveure les pèrdues originades per la colossal crisi de les hipoteques porqueria. S&P forma part de la curtíssima llista d’agències de ràting que reparteixen qualificacions a les grans societats d’arreu del món. Un cas similar és el de les firmes d’auditoria. La seva mà pecadora és a tots els escàndols financers esdevinguts a Espanya. Pricewaterhouse va subscriure sense excepcions l’última auditoria del Banesto de Mario Conde, pocs mesos abans que la intervenció pública n’evités el naufragi. Arthur Andersen va donar el vistiplau als balanços de Corporación Banesto, Banco Europeo de Finanzas i La Unión y el Fénix, sense adonar-se dels grans forats que tenien. Coopers va fer el mateix amb Grupo Torras. Ernst & Young, amb la firma de valors Safe i i la cooperativa ugetista PSV. KPMG, amb la constructora Huarte. Deloitte, amb Gescartera. Aquesta lletania de desenganys ha engegat a rodar el prestigi dels grans auditors.» (Avui, 13 juny 2008, p. 27)
dimecres, 11 de juny del 2008
Telèfon malaltís
Això del control sistemàtic (compulsiu?) de les trucades telefòniques em fa l’efecte que és malaltís per a molta gent. L’anècdota que us explico no és una excepció, passa moltes vegades amb variants.
Truquen al fix, en un moment que no hi ha ningú més que jo al despatx.
–Digui?
–Qui ets?
–No, qui és vostè. És vostè qui truca, no jo.
–És que vostè m’acaba de trucar.
–Jo no l’he trucat pas.
–Sí. Tinc una trucada del número xxx de fa deu minuts. Sóc NN. Vostè qui és?
–Doncs, encantat, senyor NN, però jo no el conec de res i no l’he trucat.
–Però això què és? Quina empresa és?
–Hi insisteixo, jo no l’he trucat.
–Sí, m’han trucat des d’aquest telèfon.
–Doncs, deu ser una avaria, un encreuament de línies, una mala jugada...
–No, això és impossible, en sé molt d’aquests temes. M’han trucat d’aquí. Així que no em vol dir qui és vostè?
–Doncs no, ja em pot disculpar, però jo no l’he trucat i no el conec. Em sap greu el que li ha passat.
–No hi ha dret.
I penja, enfadat.
Em demano:
1) És completament necessari que truquem a un telèfon que no sabem de qui és simplement perquè una màquina ens diu que ens han trucat des d’aquell telèfon? Ho hem de fer de seguida? No podem esperar l’endemà? Si algú vol parlar amb nosaltres, no és lògic esperar que ens tornarà a trucar o que ens deixarà un missatge a la bústia de veu, abans d’iniciar una operació de recerca, a tot preu, d’un personatge desconegut i d’enfrontar-nos a l’aventura i a situacions possiblement desagradables?
2) Suposem que a aquest senyor li haguessin trucat d’una empresa, la trucada queda enregistrada a l’aparell del senyor i el senyor hi truca per demanar qui l’ha trucat. Qui despenja el telèfon en aquella empresa ha de començar a demanar a tothom qui ha trucat al senyor NN? (no és el cas que descric més amunt; jo no treballo en cap empresa i, com deia, des del telèfon del meu despatx no s’havia fet cap trucada a aquell senyor)
3) Cal ser tan taxatiu i crèdul sobre la fiabilitat de les tecnologies com ho era aquest senyor?
4) És de mala educació no identificar-te si et truca algú a qui no coneixes de res i amb qui no tens cap interès a parlar?
Una variant d’aquesta dèria malaltissa associada als telèfons –i que no és d’ara, ja funcionava abans– és quan et truca un «poderós» per mitjà d’un assistent. Despenges i algú et diu: «Esperi un moment.» Jo, en aquests casos, penjo sistemàticament. Una vegada es va repetir la trucada cinc vegades seguides –i cinc vegades seguides vaig penjar, pobra secretària–, fins que el «poderós» va decidir trucar-me directament. Em va dir: «No sé què passa, que es tallen les trucades.» I jo: «Sí, quina cosa tan curiosa.» Suposo que ho va entendre, perquè després m’ha trucat altres cops i sempre ho ha fet directament. Qui truca és qui té l’obligació d’esperar-se, no pas qui és trucat. Tan obvi com és, i sembla mentida però n’hi ha que no ho entenen.
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
Truquen al fix, en un moment que no hi ha ningú més que jo al despatx.
–Digui?
–Qui ets?
–No, qui és vostè. És vostè qui truca, no jo.
–És que vostè m’acaba de trucar.
–Jo no l’he trucat pas.
–Sí. Tinc una trucada del número xxx de fa deu minuts. Sóc NN. Vostè qui és?
–Doncs, encantat, senyor NN, però jo no el conec de res i no l’he trucat.
–Però això què és? Quina empresa és?
–Hi insisteixo, jo no l’he trucat.
–Sí, m’han trucat des d’aquest telèfon.
–Doncs, deu ser una avaria, un encreuament de línies, una mala jugada...
–No, això és impossible, en sé molt d’aquests temes. M’han trucat d’aquí. Així que no em vol dir qui és vostè?
–Doncs no, ja em pot disculpar, però jo no l’he trucat i no el conec. Em sap greu el que li ha passat.
–No hi ha dret.
I penja, enfadat.
Em demano:
1) És completament necessari que truquem a un telèfon que no sabem de qui és simplement perquè una màquina ens diu que ens han trucat des d’aquell telèfon? Ho hem de fer de seguida? No podem esperar l’endemà? Si algú vol parlar amb nosaltres, no és lògic esperar que ens tornarà a trucar o que ens deixarà un missatge a la bústia de veu, abans d’iniciar una operació de recerca, a tot preu, d’un personatge desconegut i d’enfrontar-nos a l’aventura i a situacions possiblement desagradables?
2) Suposem que a aquest senyor li haguessin trucat d’una empresa, la trucada queda enregistrada a l’aparell del senyor i el senyor hi truca per demanar qui l’ha trucat. Qui despenja el telèfon en aquella empresa ha de començar a demanar a tothom qui ha trucat al senyor NN? (no és el cas que descric més amunt; jo no treballo en cap empresa i, com deia, des del telèfon del meu despatx no s’havia fet cap trucada a aquell senyor)
3) Cal ser tan taxatiu i crèdul sobre la fiabilitat de les tecnologies com ho era aquest senyor?
4) És de mala educació no identificar-te si et truca algú a qui no coneixes de res i amb qui no tens cap interès a parlar?
Una variant d’aquesta dèria malaltissa associada als telèfons –i que no és d’ara, ja funcionava abans– és quan et truca un «poderós» per mitjà d’un assistent. Despenges i algú et diu: «Esperi un moment.» Jo, en aquests casos, penjo sistemàticament. Una vegada es va repetir la trucada cinc vegades seguides –i cinc vegades seguides vaig penjar, pobra secretària–, fins que el «poderós» va decidir trucar-me directament. Em va dir: «No sé què passa, que es tallen les trucades.» I jo: «Sí, quina cosa tan curiosa.» Suposo que ho va entendre, perquè després m’ha trucat altres cops i sempre ho ha fet directament. Qui truca és qui té l’obligació d’esperar-se, no pas qui és trucat. Tan obvi com és, i sembla mentida però n’hi ha que no ho entenen.
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
diumenge, 8 de juny del 2008
No hi ha pas endavant
Tampoc enrere, som on érem. Unes cinc mil persones han decidit democràticament que tot va bé a ERC. No em queixo, són sobirans. Crec que s’equivoquen a no voler redreçar el partit, però, en fi, és el seu partit i ja són tots prou grans. Ara els que tinguin paciència i ganes hauran d’analitzar si els resultats tenen alguna cosa a veure amb el perfil dels militants actuals i la feina a què es dediquen, amb les baixes que potser hi ha hagut els darrers dos anys o amb la tipologia de les altes que també hi ha hagut. Però, hi torno, és el seu problema.
Llàstima d’oportunitat perduda.
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
Llàstima d’oportunitat perduda.
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
dissabte, 7 de juny del 2008
A veure si avui fem un pas
Una cosa se li ha de reconèixer a ERC, i és que el seu funcionament intern és el més democràtic de tots els partits que tenen representació parlamentària. El més democràtic en el sentit pur: els militants i els votants poden decidir més coses. En aquest punt, doncs, ERC va per davant de la resta.
Fa gràcia l’anàlisi unànime que fan des d’Espanya sobre ERC. Confonen els seus desigs amb la realitat. No sé si ho fan expressament, o simplement tenen tantes ganes que les coses siguin tal com ells diuen, que perden el món de vista. En la seva perspectiva, la davallada de vots d’ERC a les darreres eleccions espanyoles mostra la pèrdua de suport de l’independentisme, i no s’adonen que molt majoritàriament és a l’inrevés. La gent que ha deixat de donar suport a ERC ho ha fet, la majoria, perquè els ha semblat que ja no es podien refiar d’ERC justament en aquest aspecte concret. Sembla que els analistes espanyols obliden que els millors resultats d’ERC van ser quan les eleccions es van plantejar com un plebiscit, com un repte a Espanya, després de l’afer Perpinyà. Després, tot allò s’ha vist que era un bluf, que tot plegat només volien tenir despatxos, cadires, xofers i secretàries.
O sigui, l’independentisme de fons creix, però darrerament s’ha trobat sense referents i s’ha quedat a casa, no sap què votar.
Quina sorpresa s’enduran els espanyols quan hi hagi una força política que representi realment un independentisme obert, transversal, unit en l’objectiu comú, que deixi per a més endavant, per quan puguem fer les nostres lleis de manera realment autònoma i tinguem jutges propis que les interpretin, les baralles socials dreta/esquerra! Quin ensurt tindran!
De moment, em fa l’efecte (vist des de fora, que quedi clar que no hi estic implicat) que aquest desideràtum passa perquè Joan Carretero i Rut Carandell guanyin avui i siguin a partir d’ara el nou president i la nova secretària general d’aquest partit tan original com desnortat. Aquest, crec, pot ser un pas intermedi, parcial però necessari, en el camí cap a la independència. Si no, caldrà esperar una altra oportunitat. Per part d’Esquerra i per part d’altres... que depenen més de com s’aixequen cada dia els líders, amb qui han parlat aquell dia i quines enquestes els han fet llegir.
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
Fa gràcia l’anàlisi unànime que fan des d’Espanya sobre ERC. Confonen els seus desigs amb la realitat. No sé si ho fan expressament, o simplement tenen tantes ganes que les coses siguin tal com ells diuen, que perden el món de vista. En la seva perspectiva, la davallada de vots d’ERC a les darreres eleccions espanyoles mostra la pèrdua de suport de l’independentisme, i no s’adonen que molt majoritàriament és a l’inrevés. La gent que ha deixat de donar suport a ERC ho ha fet, la majoria, perquè els ha semblat que ja no es podien refiar d’ERC justament en aquest aspecte concret. Sembla que els analistes espanyols obliden que els millors resultats d’ERC van ser quan les eleccions es van plantejar com un plebiscit, com un repte a Espanya, després de l’afer Perpinyà. Després, tot allò s’ha vist que era un bluf, que tot plegat només volien tenir despatxos, cadires, xofers i secretàries.
O sigui, l’independentisme de fons creix, però darrerament s’ha trobat sense referents i s’ha quedat a casa, no sap què votar.
Quina sorpresa s’enduran els espanyols quan hi hagi una força política que representi realment un independentisme obert, transversal, unit en l’objectiu comú, que deixi per a més endavant, per quan puguem fer les nostres lleis de manera realment autònoma i tinguem jutges propis que les interpretin, les baralles socials dreta/esquerra! Quin ensurt tindran!
De moment, em fa l’efecte (vist des de fora, que quedi clar que no hi estic implicat) que aquest desideràtum passa perquè Joan Carretero i Rut Carandell guanyin avui i siguin a partir d’ara el nou president i la nova secretària general d’aquest partit tan original com desnortat. Aquest, crec, pot ser un pas intermedi, parcial però necessari, en el camí cap a la independència. Si no, caldrà esperar una altra oportunitat. Per part d’Esquerra i per part d’altres... que depenen més de com s’aixequen cada dia els líders, amb qui han parlat aquell dia i quines enquestes els han fet llegir.
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
dijous, 5 de juny del 2008
dissabte, 31 de maig del 2008
Etiquetatge
Hi ha 149 lleis espanyoles que imposen el castellà en l’etiquetatge dels productes que es venen a Catalunya. En canvi, hi ha una única llei (restringida a productes catalans amb segells de qualitat o d’origen) que obliga a etiquetar almenys en català, i no es compleix en molts casos. Les 149 lleis impositives del castellà s’acompleixen sistemàticament, per por de les sancions –poca broma, amb el poder de l’Estat–, i abasten gairebé tots els productes comercials.
Cal insistir que fins i tot des de la perspectiva constitusional les competències en consum són de la Generalitat de Catalunya. I doncs, el règim d’excepcionalitat legal que pateix la llengua catalana en matèria d’etiquetatge és voluntat del govern català, que no sols no és capaç de fer complir ni tan sol la seva única llei sinó que tampoc és capaç de fer-ne de noves que contrarestin les espanyoles. O encara que fos només replicar-les: «allà on diu “castellà”, hi ha de dir “català i castellà”».
Aquesta informació ha estat distribuïda per la Plataforma per la Llengua, amb la qual col·laboro. Els comentaris són meus. Em direu: això és sagnant. Contesto: sí. Ezelqueià.
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
Cal insistir que fins i tot des de la perspectiva constitusional les competències en consum són de la Generalitat de Catalunya. I doncs, el règim d’excepcionalitat legal que pateix la llengua catalana en matèria d’etiquetatge és voluntat del govern català, que no sols no és capaç de fer complir ni tan sol la seva única llei sinó que tampoc és capaç de fer-ne de noves que contrarestin les espanyoles. O encara que fos només replicar-les: «allà on diu “castellà”, hi ha de dir “català i castellà”».
Aquesta informació ha estat distribuïda per la Plataforma per la Llengua, amb la qual col·laboro. Els comentaris són meus. Em direu: això és sagnant. Contesto: sí. Ezelqueià.
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
Que es pot preguntar?
Açò que segueix és la minienquesta que el Govern d’Euskadi vol fer a les basques i als bascos el 25 d’octubre d’enguany:
a) Ados zaude indarkeriari elkarrizketa bidez amaiera emateko prozesu bat bultzatzearekin, baldin eta ETAk aldez aurretik erakusten badu zalantzarik gabeko moduan indarkeriari behin eta betiko amaiera emateko borondatea?
b) Ados zaude euskal alderdiek, bazterketarik gabe, Euskal Herriaren erabakitzeko eskubidea gauzatzeari buruz Akordio Demokratiko bat lortzeko negoziazio-prozesu bati ekitearekin, eta Akordio hori 2010. urtea bukatu baino lehen erreferendumera jartzearekin?
(Que vol dir:
a) Esteu d’acord a donar suport al final dialogat de la violència, si prèviamente ETA manifesta de manera inequívoca la seua voluntat de posar-hi fi d’una vegada i per sempre?
b) Esteu d’acord que els partits bascos, sense exclusions, encetin un procés de negociació per assolir un acord democràtic sobre l’exercici del dret a decidir del poble basc, i que aquest acord sigui sotmès a referèndum abans que acabi l’any 2010?)
Un estat suposadament democràtic d’Europa està decidit a prohibir que es facin aquestes dues preguntes, que es faci una consulta, que es faci una enquesta.
Declaro, solemnement, que impedir que un col·lectiu demani a la gent la seua opinió és feixista. Que potser hi ha un onzè manament dels estats democràtics que diu que «És pecat i a més és anticonstitucionalíssim i por todo lo cual és prohibit fer preguntes»?
I després jo mateix em faig preguntes menors (ràpidament, abans no ho prohibeixin): com ho impedirà el Govern espanyol? Hi enviaran la Guàrdia Civil? Els tancs? Afusellaran els que vagin a votar? Els embargaran els comptes?
He llegit l’acord del Govern basc i l’avantprojecte de llei i m’ha semblat molt ben rumiat, si més no com a test jurídic per saber fins a on seran capaços d’arribar la gent de cals Contitusión Espaniola en les seves profundes conviccions antidemocràtiques.
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
a) Ados zaude indarkeriari elkarrizketa bidez amaiera emateko prozesu bat bultzatzearekin, baldin eta ETAk aldez aurretik erakusten badu zalantzarik gabeko moduan indarkeriari behin eta betiko amaiera emateko borondatea?
b) Ados zaude euskal alderdiek, bazterketarik gabe, Euskal Herriaren erabakitzeko eskubidea gauzatzeari buruz Akordio Demokratiko bat lortzeko negoziazio-prozesu bati ekitearekin, eta Akordio hori 2010. urtea bukatu baino lehen erreferendumera jartzearekin?
(Que vol dir:
a) Esteu d’acord a donar suport al final dialogat de la violència, si prèviamente ETA manifesta de manera inequívoca la seua voluntat de posar-hi fi d’una vegada i per sempre?
b) Esteu d’acord que els partits bascos, sense exclusions, encetin un procés de negociació per assolir un acord democràtic sobre l’exercici del dret a decidir del poble basc, i que aquest acord sigui sotmès a referèndum abans que acabi l’any 2010?)
Un estat suposadament democràtic d’Europa està decidit a prohibir que es facin aquestes dues preguntes, que es faci una consulta, que es faci una enquesta.
Declaro, solemnement, que impedir que un col·lectiu demani a la gent la seua opinió és feixista. Que potser hi ha un onzè manament dels estats democràtics que diu que «És pecat i a més és anticonstitucionalíssim i por todo lo cual és prohibit fer preguntes»?
I després jo mateix em faig preguntes menors (ràpidament, abans no ho prohibeixin): com ho impedirà el Govern espanyol? Hi enviaran la Guàrdia Civil? Els tancs? Afusellaran els que vagin a votar? Els embargaran els comptes?
He llegit l’acord del Govern basc i l’avantprojecte de llei i m’ha semblat molt ben rumiat, si més no com a test jurídic per saber fins a on seran capaços d’arribar la gent de cals Contitusión Espaniola en les seves profundes conviccions antidemocràtiques.
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
Menteixen
Publiquen estadístiques del CIS, les comparen amb els resultats electorals i treuen conclusions falses. Menteixen. Les enquestes s’han de comparar amb les enquestes. Si ara segons el CIS el PSOE obtindria a Espanya el 43,6% del vots, la xifra s’ha de comparar amb el 40,2% de l’enquesta del febrer; i si el CIS diu que el PP trauria ara el 37,6%, la xifra s’ha de comparar amb el 38,7 de l’enquesta anterior. O sigui, segons el CIS, el PSOE puja 3,4 punts i el PP baixa 1,1 punts. I no com han dit tots els diaris, que el PSOE es manté i el PP baixa 2,5 punts. Enquestes són enquestes, i resultats són resultats.
No dic que amb això vulguin afavorir o perjudicar ningú. Dic senzillament que de facto manipulen les dades. I que ho saben. No sé què pretenen, perquè no puc jutjar intencions: només fets.
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
No dic que amb això vulguin afavorir o perjudicar ningú. Dic senzillament que de facto manipulen les dades. I que ho saben. No sé què pretenen, perquè no puc jutjar intencions: només fets.
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
dimecres, 28 de maig del 2008
Demà és 29 de maig
Fa 55 anys. «Neu en males condicions. Base avançada abandonada el 29 i esperant millora. Tothom bé.» És el missatge que el 29 de maig del 1953 James Morris, l’únic periodista occidental que anava amb l’expedició, va donar a un xerpa perquè anés a Namche Bazar i el telegrafiés a The Times, a Londres. El missatge informava que Hillary i Tenzing havien coronat l’Everest aquell mateix dia. «Neu en males condicions» volia dir que havien fet el cim, «Base Abandonada» era Edmund Hillary i «Esperant Millora» el xerpa Tenzing. Gràcies a aquell codi prèviament pactat, The Times va ser el primer mitjà de comunicació que va donar la notícia al món, i no hi va haver perill que la informació fos interceptada a Katmandu pels voltors dels altres diaris occidentals que esperaven que d’alguna manera Morris o algú altre els faria arribar la nova de l’èxit de l’expedició i que llavors la podrien transmetre al mateix temps. Els que no havien corregut cap risc van quedar-se, en aquell cas, amb un pam de nas, gràcies a la murrieria (mai més ben dit) de Morris. I The Times va senyalar amb un nou èxit el seu ja llegendari full de serveis.
Suposo que avui aquesta història de gestes periodístiques epopeiques no té cap sentit. Quan jo estudiava era la pera, el non plus ultra de la professió. Gent com en Morris eren els nostres herois.
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
Suposo que avui aquesta història de gestes periodístiques epopeiques no té cap sentit. Quan jo estudiava era la pera, el non plus ultra de la professió. Gent com en Morris eren els nostres herois.
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
dissabte, 24 de maig del 2008
Desengan(x/y)at del futbol
Em penso que m’estic desengan(y/x)ant del tot del futbol, gràcies a la crisi actual. I aquest deseiximent psicològic crec que em va bé. És tan absurd el joc! Tan atzarós, tan aleatori! En un segon pots passar de la «glòria» a l’«infern» per un dau que queda de cantell, i així mil vegades cada any. Tot són partits del segle, moments transcendentals, un munt d’hores perdudes... o aprofitades, d’acord, per esbravar-se, que també convé, però molts mals rotllos quan van mal dades, que em podria estalviar.
Ja vaig viure un seguit d’anys sabàtics en els darrers badalls de Núñez, amb Van Gaal, Gaspart i tota aquella colla de fores-de-sèrie, però al cap del primer any de Laporta vaig tornar, després d’haver-lo atacat ferotgement perquè no me’l creia, em semblava senzillament un escalador disposat a fer el que fos, fins i tot a enfonsar el vaixell, per tal de pujar amunt i sucar. Rijkaard em va fer tornar a la cleda. I això va durar fins fa un any i mig, que un altre cop em tornava a semblar que els jugadors molts dies no s’ho prenien seriosament i només jugaven a batzegades, quan els enfocava la càmera. Només jugava –per a ell sol– el qui tenia la pilota, els altres s’esperaven fins que aquell acabés el seu joc i posés fi a la jugada tot solet, o bé els passés la pilota, que llavors la càmera canviava l’objectiu i els enfocava. Allò ja ho havia viscut en altres temps i no m’interessava. Fa un any i mig vaig plegar, de fet, de la militància més activa, tot i que he continuat mirant-me’ls algun dia, alguna estona (però fa un any i mig que no faig cap esforç suplementari per mirar el futbol: ni desplaçaments, ni pagar, ni anar al bar de la cantonada, ni deixar de sopar o d’anar a dormir a l’hora). No ha sigut per la manca de resultats, que a això ja hi estic avesat –els culers ho portem de fàbrica–, era per l’actitud. Encara que haguessin guanyat alguna cosa l’any passat o aquest, sé del cert que estaria igual com estic ara: desencisat, destrempat.
El futbol, sens dubte, és una gran arma política, com la sang i el sexe. No rigueu: Franco comptava molt amb la sang (boxa, toros...) i amb l’esport (ells, la Selecsión Ehpañññola, el tennis, els escacs...) com a eines polítiques, actives (projecció cap a l’exterior d’alguna cosa presentable) i passives (adormiment del poble: recordeu els grans partits i altres espectacles de l’1 de maig). Tots els dictadors ho han fet així. Si tenen prevencions contra el sexe –«con Salgado, todo tapado»–, fomenten l’espectacle de masses, si pot ser amb tota la càrrega nacionalista patriòtica. El Govern espanyol actual, en canvi, i el català, com que no tenen prevencions contra el sexe, fomenten sobretot la cardamenta, de manera despreocupada o calculada, no ho sé. Com més enderiats estiguem copulant tots pels descosits, i especialment el jovent, menys els emprenyarem i podran anar fent la seva.
Que potser ara amb el Guardiola la cosa canvia i tornarem a vibrar i a estar al capdamunt de tot? (torno al futbol). Molt bé, doncs potser m’apuntaré novament a la secta. No ho sé. Però de moment em penso que ho deixo.
Això no traurà que gaudeixi dels triomfs del Barça i que, sobretot, desitgi les derrotes de l’innombrable –pel que té de catarsi, ja que som impotents per vèncer-los en altres terrenys més aprofitables per a nosaltres–, però viuré aquestes coses de manera, diguem-ne, femenina, sense patir més del compte. Perdoneu la broma, que ja sé que és una bajanada, però em fa l’efecte que majoritàriament les dones són més intel·ligents que els homes en aquest punt. Ja sé que n’hi ha moltes, cada cop més, tan esbojarrades com nosaltres, però sempre m’ha fet l’efecte que les que viuen el futbol ho controlen força, que simplement es deixen portar per l’eufòria plaent del voltant –o pel desencís ambiental, que també pot ser catàrtic–, però que saben dimensionar més bé que nosaltres els factors externs. O almenys aquest tipus de factors. I almenys la majoria.
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
Ja vaig viure un seguit d’anys sabàtics en els darrers badalls de Núñez, amb Van Gaal, Gaspart i tota aquella colla de fores-de-sèrie, però al cap del primer any de Laporta vaig tornar, després d’haver-lo atacat ferotgement perquè no me’l creia, em semblava senzillament un escalador disposat a fer el que fos, fins i tot a enfonsar el vaixell, per tal de pujar amunt i sucar. Rijkaard em va fer tornar a la cleda. I això va durar fins fa un any i mig, que un altre cop em tornava a semblar que els jugadors molts dies no s’ho prenien seriosament i només jugaven a batzegades, quan els enfocava la càmera. Només jugava –per a ell sol– el qui tenia la pilota, els altres s’esperaven fins que aquell acabés el seu joc i posés fi a la jugada tot solet, o bé els passés la pilota, que llavors la càmera canviava l’objectiu i els enfocava. Allò ja ho havia viscut en altres temps i no m’interessava. Fa un any i mig vaig plegar, de fet, de la militància més activa, tot i que he continuat mirant-me’ls algun dia, alguna estona (però fa un any i mig que no faig cap esforç suplementari per mirar el futbol: ni desplaçaments, ni pagar, ni anar al bar de la cantonada, ni deixar de sopar o d’anar a dormir a l’hora). No ha sigut per la manca de resultats, que a això ja hi estic avesat –els culers ho portem de fàbrica–, era per l’actitud. Encara que haguessin guanyat alguna cosa l’any passat o aquest, sé del cert que estaria igual com estic ara: desencisat, destrempat.
El futbol, sens dubte, és una gran arma política, com la sang i el sexe. No rigueu: Franco comptava molt amb la sang (boxa, toros...) i amb l’esport (ells, la Selecsión Ehpañññola, el tennis, els escacs...) com a eines polítiques, actives (projecció cap a l’exterior d’alguna cosa presentable) i passives (adormiment del poble: recordeu els grans partits i altres espectacles de l’1 de maig). Tots els dictadors ho han fet així. Si tenen prevencions contra el sexe –«con Salgado, todo tapado»–, fomenten l’espectacle de masses, si pot ser amb tota la càrrega nacionalista patriòtica. El Govern espanyol actual, en canvi, i el català, com que no tenen prevencions contra el sexe, fomenten sobretot la cardamenta, de manera despreocupada o calculada, no ho sé. Com més enderiats estiguem copulant tots pels descosits, i especialment el jovent, menys els emprenyarem i podran anar fent la seva.
Que potser ara amb el Guardiola la cosa canvia i tornarem a vibrar i a estar al capdamunt de tot? (torno al futbol). Molt bé, doncs potser m’apuntaré novament a la secta. No ho sé. Però de moment em penso que ho deixo.
Això no traurà que gaudeixi dels triomfs del Barça i que, sobretot, desitgi les derrotes de l’innombrable –pel que té de catarsi, ja que som impotents per vèncer-los en altres terrenys més aprofitables per a nosaltres–, però viuré aquestes coses de manera, diguem-ne, femenina, sense patir més del compte. Perdoneu la broma, que ja sé que és una bajanada, però em fa l’efecte que majoritàriament les dones són més intel·ligents que els homes en aquest punt. Ja sé que n’hi ha moltes, cada cop més, tan esbojarrades com nosaltres, però sempre m’ha fet l’efecte que les que viuen el futbol ho controlen força, que simplement es deixen portar per l’eufòria plaent del voltant –o pel desencís ambiental, que també pot ser catàrtic–, però que saben dimensionar més bé que nosaltres els factors externs. O almenys aquest tipus de factors. I almenys la majoria.
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
dimecres, 21 de maig del 2008
Coses que em fan ràbia
No em fa plorar però sí que em fa ràbia l’extraordinària i desproporcionada difusió de determinades produccions suposadament artístiques o d’actuacions ciutadanes que només cerquen provocar i que per fer-ho es carreguen la història, les obres clàssiques de literatura, de música, de teatre, la religió, el cànon de la bellesa. El que em fa ràbia no és que existeixin els provocadors, que s’han de guanyar la vida i mira, han trobat això, sinó el fet que moltes d’aquestes actuacions són molt justetes i en canvi les esbomben i aplaudeixen a cor què vols els mitjans de comunicació i determinades patums que fins ara jo considerava més serioses, simplement pel fet que transgredeixen l’establert i asseguren que causen sensació. Dic «l’establert» perquè això és el que afirmen els provocadors o els altaveus, però en realitat tot allò ja no ho estableix ningú que mani, el que anomenen «establert» ja és excepcional i gairebé hauria de valorar-se i protegir-se especialment, pel perill d’extinció que corre. Em fa ràbia la riallada nerviosa davant el vòmit, la difusió injustificada, no sé si ingènua o potser poruga –«que no em diguin purista ni pusil·lànime ni encongit ni cuca de forat ni, sobretot, rosegaaltars»–, de l’escàndol gratuït. És inevitable el mal gust i que hi hagi gent que l’aplaudeixi pensant que és divertit i prou, però a mi això em fa ràbia, perquè a banda de no divertir-me crec que embruteix objectivament la societat. Una cosa és comprovar que Hobbes tenia raó («l’home és llop per a l’home») i una altra que no fem cap cas al mateix filòsof quan proposa autoregular la llibertat amb la regla d’or: no fer als altres el que no voldries que et fessin a tu... encara que ja t’ho hagin fet. O sigui, no facis coses que saps que molesten; i si altres les han fetes, i fins i tot te les han fetes a tu, no t’hi tornis.
És clar que no us diré exemples. Una part imprescindible de tot aquest xou, sense la qual senzillament no funcionaria, és aconseguir reaccions de protesta. És per això que ara mateix hi ha un escriptor que està molt i molt satisfet que un capellanet d’un racó del país hagi demanat als seus feligresos que no comprin el seu llibre. Pobrissons capellans, que poca cosa saben del màrqueting.
(Hi ha altres coses que m’emprenyen i em fan ràbia, potser més ràbia que les que he dit ara i tot, però per avui ja n’hi ha prou.)
Afegitó del 14 de juliol 2008. Empar Moliner fa una divertida caricatura d’un aspecte concret d’aquest fenomen: «Avui dia, els directors de cine o de teatre demostren un gran furor per canviar les coses de les obres que munten. [...] De sobte, prenent unes copes al bar Raval un d’ells es treu les ulleres de pasta negra i diu: “Se m’acaba d’acudir que la meva versió de Hamlet (la que preparo per al Grec, ja us en passaré invitacions) serà Hamleta. Jo és que Hamlet el veig molt dona.” I Hamlet esdevé una senyora vestida de cuir que es prostitueix sota un llum de neó a la vora d’un contenidor. Al costat del director de les ulleres de pasta negra que pren una copa al Raval hi ha la directora de les ulleres de pasta blava, que diu: “Doncs en la meva versió musical de Romeo i Julieta (ja us en passaré invitacions, l’estrenarem al Grec) faré que Romeo sigui la noia i Julieta el noi. És una lectura-visió molt paritària del clàssic.” No cal dir que la directora fa que l’obra transcorri en un vagó de metro i el monòleg del balcó té lloc a l’estació de Bogatell. El paper de Julieta l’interpreta Víctor, d’Operación Triunfo, i l’acompanya l’orquestra de Bratislava (que és la que darrerament acompanya tots els músics i cineastes catalans).» (Empar Moliner, El País, 14 juliol 2008)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
És clar que no us diré exemples. Una part imprescindible de tot aquest xou, sense la qual senzillament no funcionaria, és aconseguir reaccions de protesta. És per això que ara mateix hi ha un escriptor que està molt i molt satisfet que un capellanet d’un racó del país hagi demanat als seus feligresos que no comprin el seu llibre. Pobrissons capellans, que poca cosa saben del màrqueting.
(Hi ha altres coses que m’emprenyen i em fan ràbia, potser més ràbia que les que he dit ara i tot, però per avui ja n’hi ha prou.)
Afegitó del 14 de juliol 2008. Empar Moliner fa una divertida caricatura d’un aspecte concret d’aquest fenomen: «Avui dia, els directors de cine o de teatre demostren un gran furor per canviar les coses de les obres que munten. [...] De sobte, prenent unes copes al bar Raval un d’ells es treu les ulleres de pasta negra i diu: “Se m’acaba d’acudir que la meva versió de Hamlet (la que preparo per al Grec, ja us en passaré invitacions) serà Hamleta. Jo és que Hamlet el veig molt dona.” I Hamlet esdevé una senyora vestida de cuir que es prostitueix sota un llum de neó a la vora d’un contenidor. Al costat del director de les ulleres de pasta negra que pren una copa al Raval hi ha la directora de les ulleres de pasta blava, que diu: “Doncs en la meva versió musical de Romeo i Julieta (ja us en passaré invitacions, l’estrenarem al Grec) faré que Romeo sigui la noia i Julieta el noi. És una lectura-visió molt paritària del clàssic.” No cal dir que la directora fa que l’obra transcorri en un vagó de metro i el monòleg del balcó té lloc a l’estació de Bogatell. El paper de Julieta l’interpreta Víctor, d’Operación Triunfo, i l’acompanya l’orquestra de Bratislava (que és la que darrerament acompanya tots els músics i cineastes catalans).» (Empar Moliner, El País, 14 juliol 2008)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
divendres, 16 de maig del 2008
Les raons de la perversitat
He continuat rumiant sobre el mal. Les citacions d’aquest article són del llibre de l’escriptora croata Slavenka Drakulić, They would never hurt a fly: War criminals on trial in the hague (Penguin, 2005). L’he fulletat ara, a la recerca d’explicacions sobre el cas d’Elisabeth Fritzl –el seu pare no és formalment un criminal de guerra, però com si ho fos: és encara pitjor.
Perquè la brutalitat humana triomfi, explica Drakulić a propòsit dels genocides serbis i croats de l’antiga Iugoslàvia, cal un element clau: «la construcció de l’altre com a objecte d’odi», «l’altre despersonalitzat». «Quan una persona es veu reduïda d’aquesta manera a una abstracció, hom és lliure d’odiar-la, perquè l’obstacle moral ja ha estat abolit.» És a partir d’aquí, diu Drakulić, que la gent normal pot cometre crims. Així s’explica, afegeixo jo, que alguns dels nazis més ferotges fossin alhora pares de família aparentment inofensius, o persones artísticament sensibles. Perquè havien posat entre parèntesis l’objectivitat dels fets brutals que protagonitzaven: era simplement «la seva feina». El que en el deliciós i tràgic conte de Boyne (El noi del pijama de ratlles) diu el comandant d’Out With a la seva dona: «Jo sóc un soldat.» No cal que les raons de les brutalitats siguin racionals ni certes; el més important és que siguin prou convincents perquè la gent les accepti, encara que es basin en mites i prejudicis (raça «inferior», costums «peculiars», desenvolupament corporal «insuficient», suposada «pertinença» dels fills als pares, etc.) La propaganda –que a voltes exerceix cadascú sobre si mateix, autoconvencent-se, per no reconèixer que s’equivoca i que s’equivoca greument– s’encarrega de transformar la diferència ètnica, ideològica, nacional, corporal, en motiu per considerar que l’altre és una amenaça.
(Ara em direu que això que ve tot seguit no és tan greu com el que he dit fins ara o que no es pot argüir al mateix temps, i segurament tindreu raó. Però hi veig concomitàncies, i per això em va bé dir-ho. Curiosament –o potser no és estrany– és el mateix mecanisme, la despersonalització, el que hom posa en funcionament quan vol penalitzar una idea, per exemple d’independència política: crea al voltant de les persones que la defensen la consideració de perilloses, posa de manifest les semblances d’aquelles idees amb les de criminals que han volgut el mateix objectiu i fa veure que és obligatori lluitar contra aquella idea i contra els qui la defensen exactament de la mateixa manera com cal lluitar contra els criminals, sense cedir-los ni un bri de raó, i amb les mateixes armes que ha decidit unilateralment el qui ha fet la identificació perversa entre objectius i mitjans. Tot s’hi val: també mentir, i ser injust, expressament injust: si se cerca un fi «bo», la injustícia «col·lateral» és acceptable. I llavors, si la resposta de qui ha estat objecte de l’abús és violenta, els abusadors reblen: «Ho veieu com teníem raó? Són criminals.»
S’usa aquest mateix esquema, de manera institucional, en els països que admeten la tortura i la pena de mort com a mètodes per lluitar contra el crim. Qui ha comès un error –de vegades l’error d’estar en l’indret equivocat en el moment equivocat– ja no té cap dret: és una cosa amb la qual podem fer el que vulguem.
La raó d’estat –que és comoditat de la societat, en el fons, perquè tots mirem a l’altra banda mentre globalment ens arreglin els problemes o no ens impedeixin un cert grau de llibertat que considerem (avui) irrenunciable–, quan afecta persones, es basa molt sovint en un prejudici respecte al diferent, al que s’ha equivocat –però continua sent una persona!, dic jo– i al que no té prou força ni prou mitjans per proclamar la seva innocència. Fi del parèntesi.)
En el cas de Fritzl, el seu raonament és ben senzill: «Elisabeth és la meva filla. Serà com jo vulgui, farà el que jo vulgui i li faré el que jo vulgui. I quan arribi a la majoria d’edat, l’aïllaré del món i de les seves lleis. No serà “major d’edat”, perquè no l’afectaran les lleis. I així continuarà sent meva.» Un cop convertida Elisabeth en cosa, en meva, la resta d’esdeveniments són perfectament explicables. Més bèstia, més directe i més clar: Fritzl no violava la seva filla, es masturbava amb ella, la filla era tan seva com la seva mà, com la cama de xai que mossega en un dels vídeos que s’han difós aquests dies, com els calés –molts, això encara no està aclarit– que manejava.
És per aquests motius que les brutalitats individuals i les perversitats col·lectives solen ser comeses per persones desequilibrades, sí, però també per persones normals i corrents o per societats aparentment evolucionades i civilitzades. N’hi ha prou que a la torre de control d’un mateix o al capdamunt d’una societat hi hagi un tirà (individual o col·lectiu: una tirania, com a concepte). Un tirà que hom accepta perquè és més còmode i tots tenim ja prou problemes. Amb un tirà no cal pensar tant, les solucions són més senzilles.
Les raons de la perversitat es basen a despersonalitzar els éssers humans. En això, doncs, no hi ha d’haver excepcions. Cap ni una. I n’hi ha. I les acceptem. Tenim la bèstia a dins.
Perquè la brutalitat humana triomfi, explica Drakulić a propòsit dels genocides serbis i croats de l’antiga Iugoslàvia, cal un element clau: «la construcció de l’altre com a objecte d’odi», «l’altre despersonalitzat». «Quan una persona es veu reduïda d’aquesta manera a una abstracció, hom és lliure d’odiar-la, perquè l’obstacle moral ja ha estat abolit.» És a partir d’aquí, diu Drakulić, que la gent normal pot cometre crims. Així s’explica, afegeixo jo, que alguns dels nazis més ferotges fossin alhora pares de família aparentment inofensius, o persones artísticament sensibles. Perquè havien posat entre parèntesis l’objectivitat dels fets brutals que protagonitzaven: era simplement «la seva feina». El que en el deliciós i tràgic conte de Boyne (El noi del pijama de ratlles) diu el comandant d’Out With a la seva dona: «Jo sóc un soldat.» No cal que les raons de les brutalitats siguin racionals ni certes; el més important és que siguin prou convincents perquè la gent les accepti, encara que es basin en mites i prejudicis (raça «inferior», costums «peculiars», desenvolupament corporal «insuficient», suposada «pertinença» dels fills als pares, etc.) La propaganda –que a voltes exerceix cadascú sobre si mateix, autoconvencent-se, per no reconèixer que s’equivoca i que s’equivoca greument– s’encarrega de transformar la diferència ètnica, ideològica, nacional, corporal, en motiu per considerar que l’altre és una amenaça.
(Ara em direu que això que ve tot seguit no és tan greu com el que he dit fins ara o que no es pot argüir al mateix temps, i segurament tindreu raó. Però hi veig concomitàncies, i per això em va bé dir-ho. Curiosament –o potser no és estrany– és el mateix mecanisme, la despersonalització, el que hom posa en funcionament quan vol penalitzar una idea, per exemple d’independència política: crea al voltant de les persones que la defensen la consideració de perilloses, posa de manifest les semblances d’aquelles idees amb les de criminals que han volgut el mateix objectiu i fa veure que és obligatori lluitar contra aquella idea i contra els qui la defensen exactament de la mateixa manera com cal lluitar contra els criminals, sense cedir-los ni un bri de raó, i amb les mateixes armes que ha decidit unilateralment el qui ha fet la identificació perversa entre objectius i mitjans. Tot s’hi val: també mentir, i ser injust, expressament injust: si se cerca un fi «bo», la injustícia «col·lateral» és acceptable. I llavors, si la resposta de qui ha estat objecte de l’abús és violenta, els abusadors reblen: «Ho veieu com teníem raó? Són criminals.»
S’usa aquest mateix esquema, de manera institucional, en els països que admeten la tortura i la pena de mort com a mètodes per lluitar contra el crim. Qui ha comès un error –de vegades l’error d’estar en l’indret equivocat en el moment equivocat– ja no té cap dret: és una cosa amb la qual podem fer el que vulguem.
La raó d’estat –que és comoditat de la societat, en el fons, perquè tots mirem a l’altra banda mentre globalment ens arreglin els problemes o no ens impedeixin un cert grau de llibertat que considerem (avui) irrenunciable–, quan afecta persones, es basa molt sovint en un prejudici respecte al diferent, al que s’ha equivocat –però continua sent una persona!, dic jo– i al que no té prou força ni prou mitjans per proclamar la seva innocència. Fi del parèntesi.)
En el cas de Fritzl, el seu raonament és ben senzill: «Elisabeth és la meva filla. Serà com jo vulgui, farà el que jo vulgui i li faré el que jo vulgui. I quan arribi a la majoria d’edat, l’aïllaré del món i de les seves lleis. No serà “major d’edat”, perquè no l’afectaran les lleis. I així continuarà sent meva.» Un cop convertida Elisabeth en cosa, en meva, la resta d’esdeveniments són perfectament explicables. Més bèstia, més directe i més clar: Fritzl no violava la seva filla, es masturbava amb ella, la filla era tan seva com la seva mà, com la cama de xai que mossega en un dels vídeos que s’han difós aquests dies, com els calés –molts, això encara no està aclarit– que manejava.
És per aquests motius que les brutalitats individuals i les perversitats col·lectives solen ser comeses per persones desequilibrades, sí, però també per persones normals i corrents o per societats aparentment evolucionades i civilitzades. N’hi ha prou que a la torre de control d’un mateix o al capdamunt d’una societat hi hagi un tirà (individual o col·lectiu: una tirania, com a concepte). Un tirà que hom accepta perquè és més còmode i tots tenim ja prou problemes. Amb un tirà no cal pensar tant, les solucions són més senzilles.
Les raons de la perversitat es basen a despersonalitzar els éssers humans. En això, doncs, no hi ha d’haver excepcions. Cap ni una. I n’hi ha. I les acceptem. Tenim la bèstia a dins.
dilluns, 12 de maig del 2008
divendres, 9 de maig del 2008
«Esta joventut de hui de per en dia»
He llegit una novel·leta romàntica, Banat al-Riyadh («Noies de Riad»), de Rajaa al-Sanea (2005). L’original és en àrab. No ha sortit encara en català, però s’ha publicat en idiomes propers (la teniu en anglès a Penguin i en italià a Mondadori). L’he llegida perquè em van assegurar que era una manera pràctica d’entendre el que passa ara en aquests països. I ja que no havia estat capaç de llegir fins ara assaigs sobre la qüestió –sempre hi ha lectures més urgents o més atractives– i el tema m’interessava, he decidit que una novel·la senzilleta podria ser una bona via d’accés al món islàmic actual. També és veritat que potser ni això hauria fet si no fos perquè em van regalar el llibre per Sant Jordi, però no estic gens penedit d’haver-lo llegit.
És una història que parla de joves àrabs de bona posició social, però em fa l’efecte que no t’equivoques molt si, amb prudència, extrapoles el que es desprèn de les seves aventures amoroses a la resta d’aquella civilització. Quan dic «aventures amoroses» no penseu en res del que coneixem per ací. Són episodis molt lights: estan a anys llum del nostre costum actual de ficar-nos al llit amb la xicota el primer dia. (I per mi, en aquest punt fan ben fet de prendre-s’ho amb calma: crec que els nois i les noies nostres han d’aprendre a esperar més abans de lliurar-se a algú que no coneixen prou, com si el coit fos una etapa més després de deixar-se mútuament els apunts de classe. Després, a més, vénen les corredisses, i un error porta a l’altre. I, sobretot, sense saber-ho s’han fet mal en la seva capacitat d’estimar i d’entregar-se de debò quan arribarà el moment que tots dos hi estaran preparats. Quan trobes la parella de la teua vida ja no li tens un tresor per lliurar, sinó les restes de diversos naufragis. Frase bonica per posar fi al sermonet barat d’un que cinquanteja.)
És clar que allà tot és molt més extremat, perquè quan les jóvens protagonistes reivindiquen que se’ls permetin les «relacions prematrimonials» volen dir poder enraonar amb el xicot almenys alguna vegada abans del casament. I les famílies de les quals es parla són de les anomenades «liberals», o sigui que ja veieu el pa que s’hi dóna. Ací això ho vam superar ja fa unes quantes dècades. El cas és que aquest llibre ha causat un escàndol sense precedents i ha estat prohibit a l’Aràbia saudita –el país on transcorre l’acció– i en altres estats, perquè mostra una actitud del jovent amb idees pròpies respecte a la generació dels seus pares, tot i que no qüestionin els costums religiosos bàsics de la seva cultura –el Ramadà, per exemple– ni tampoc la dependència de la casa paterna fins a la majoria d’edat. Sí que discuteixen el clan omnipotent i la predestinació matrimonial –d’això va la novel·la–, que creuen que formen part d’una concepció antiga que no necessàriament ha de conservar-se.
O sigui, per a una aproximació superficial a l’actualitat sociocultural dels àrabs, us recomano aquest llibre.
(La frase del titular, tot i que en l’estructura bàsica no sé si és de paternitat espanyola, em fa molta gràcia i la considero ben nostrada quan la sento de llavis d’una parella de saforencs amics meus.)
És una història que parla de joves àrabs de bona posició social, però em fa l’efecte que no t’equivoques molt si, amb prudència, extrapoles el que es desprèn de les seves aventures amoroses a la resta d’aquella civilització. Quan dic «aventures amoroses» no penseu en res del que coneixem per ací. Són episodis molt lights: estan a anys llum del nostre costum actual de ficar-nos al llit amb la xicota el primer dia. (I per mi, en aquest punt fan ben fet de prendre-s’ho amb calma: crec que els nois i les noies nostres han d’aprendre a esperar més abans de lliurar-se a algú que no coneixen prou, com si el coit fos una etapa més després de deixar-se mútuament els apunts de classe. Després, a més, vénen les corredisses, i un error porta a l’altre. I, sobretot, sense saber-ho s’han fet mal en la seva capacitat d’estimar i d’entregar-se de debò quan arribarà el moment que tots dos hi estaran preparats. Quan trobes la parella de la teua vida ja no li tens un tresor per lliurar, sinó les restes de diversos naufragis. Frase bonica per posar fi al sermonet barat d’un que cinquanteja.)
És clar que allà tot és molt més extremat, perquè quan les jóvens protagonistes reivindiquen que se’ls permetin les «relacions prematrimonials» volen dir poder enraonar amb el xicot almenys alguna vegada abans del casament. I les famílies de les quals es parla són de les anomenades «liberals», o sigui que ja veieu el pa que s’hi dóna. Ací això ho vam superar ja fa unes quantes dècades. El cas és que aquest llibre ha causat un escàndol sense precedents i ha estat prohibit a l’Aràbia saudita –el país on transcorre l’acció– i en altres estats, perquè mostra una actitud del jovent amb idees pròpies respecte a la generació dels seus pares, tot i que no qüestionin els costums religiosos bàsics de la seva cultura –el Ramadà, per exemple– ni tampoc la dependència de la casa paterna fins a la majoria d’edat. Sí que discuteixen el clan omnipotent i la predestinació matrimonial –d’això va la novel·la–, que creuen que formen part d’una concepció antiga que no necessàriament ha de conservar-se.
O sigui, per a una aproximació superficial a l’actualitat sociocultural dels àrabs, us recomano aquest llibre.
(La frase del titular, tot i que en l’estructura bàsica no sé si és de paternitat espanyola, em fa molta gràcia i la considero ben nostrada quan la sento de llavis d’una parella de saforencs amics meus.)
dimarts, 6 de maig del 2008
Llegir sense voler
«Cada dia, sense voler, llegeixes l’equivalent a 4 pàgines.» És un anunci de la conselleria de l’honorable Tresserras amb la idea d’animar la gent a llegir volent, i a gaudir de la lectura. Està bé, no és una mala pensada (tot i que jo hauria escrit espontàniament «l’equivalent de 4 pàgines»; però també és correcte amb a).
Bé, doncs, ho he fet. He fet l’esforç de comprovar l’afirmació, de prendre nota del que llegeixo cada dia sense voler. Ho he fet en un dia festiu més o menys normal meu, que en aquest cas ha transcorregut pels barris de les Corts, Eixample, Ciutat Vella, Gràcia i Sant Gervasi.
Deixant de banda les xifres i els noms propis, que he pogut comprovar que són si fa no fa un 50% del que llegeixo cada dia sense voler, ordenant-ho una mica per temàtiques i eliminant repeticions –que poden ser al voltant del 20% del total–, el 30% que queda i que he pogut recordar després d’un dia de fixar-m’hi una mica i de prendre alguna nota (sense esforçar-me per llegir res que en altres circumstàncies no hauria llegit i deixant de banda, per descomptat, el que he llegit volent) és això: Cada dia sense voler llegeixes l’equivalent a 4 pàgines, Light, Atención, Atenció, Sortida d’emergència, Salida de emergencia, El senyal acústic indica el moviment de la rampa, Emergència, Propera parada, Servei en proves gràcies per la vostra comprensió, Enllaç, Senyals de trànsit, Aigua potable, Gràcies per continuar estalviant aigua, Accés per l’escala, Acceso por la escalera, En aquest establiment està permès fumar, No fumeu, Prohibido fumar, No fumar, Llenci’l aquí, Narrativa, Historia, Art, Cap d’estació, Atenció al client, Atención al cliente, Cereals, Llet sencera, Sin sal como le gusta a tu corazón, Fuente natural de salud, Esto es la leche, Sin azúcar, Guàrdia urbana, Policia mossos d’esquadra, Abogados servicios jurídicos, Advocat, Auditores, Seguros, Viajes, Viatges, Hospital, Perruqueria, Peluquería, Optica (sic), Bar, Cocina japonesa, Restaurant, Buffet (sic) giratorio, Banco, Banc, Dipòsit a 6 mesos, Librería papelería, Llibreria, Camiser, Regals, Pelleteria, Lencería, Pastisseria, Panadería, Cerveseria, Droguería, Locutorio, Cos consular, Loterías y apuestas del estado, Podòleg, Café, Cafè, Cafeteria, Collection, Fotos, Mobles, Joier, Decoracion (sic), Outlet, Real Estate, Pizzeria, Mercat, Edifici, Edificio, Plats típics gallegocatalans, Farmàcia, Farmacia, Centro de específicos, Pàrquing, Parking, Motos, Taxi, Desvio (sic), Tallat, Pas restringit, Serveis, Servei d’emergències mèdiques, Ambulància, Transport sanitari col·lectiu, Concessionari oficial, Informa, Informació, Información, Matrícula oberta, Tours guided, Activitats d’estiu, Logistics & Mail, Suministros, Local en alquiler, Local de lloguer, Local en venda, Piso en alquiler, Pisos de lloguer, Pisos en venta, Pis en venda, Pisos, Habitatges, Despachos en alquiler, Despatxos de lloguer, Oficinas en alquiler, En venda, Se vende, Change, Cambio, Venda de cotxes, Els tenim tots, Rent a car, Tabac, Obert, Horari d’obertura, Propera apertura (sic), Horas, Hores, Minutos, Minuts, Laborables, Feiners, Festius, Construccions, Restauració integral d’edificis, Àrea blava, Carrer, Avinguda, Passatge, Passeig, Servicio, Escalera, Porteria, Entresuelo, Principal, Primero, Segundo, Tercero, Cuarto, Quinto, Sexto, Atico (sic), Sobreatico (més sic), Primer, Segon, Tercer, Quart, Cinquè, Escala, O tens el X de X o no saps el que et perds, On t’ho deixem?, El menjar de la mare per emportar, El jardí botànic respira!, Connecteu-vos amb el vostre compte de X, Final four hoquei patins, What are you doing?, Magnífico!, El romànic i la Mediterrània, Fundada a (sic) 1883, Fundada a l’any 1.924 (un altre sic), A prop teu, La casa de las ventanas, Felicidades al ganador de esta semana, Ellas les prefieren secos, Confíe en nosotros para mejorar su calidad de vida, La utilitat del buit, Mi novio es un ladrón, Descúbrelo en X, Wellcome to the X, Del 26 d’abril al 4 de maig, Sorteo extra, Cómpralo ya, ¡Super ofertas! aprovéchelas.
Més o menys ja és això: la pàgina, pàgina i mitja que correspon al 30% de les quatre pàgines que diuen. No sé si és un retrat fidel del que llegim cada dia sense voler, o de (determinats barris de) Barcelona, o del nostre món de pampallugues i reclams continus, o un reflex de tot plegat. Potser el que em crida més l’atenció, almenys a posteriori (i deixant de banda ara la crisi immobiliària, ben palesa), és la distribució entre idiomes, que les xifres són: de les 417 paraules del total, 95 són en espanyol; 20, ambivalents; 26, estrangerismes no castellans; 10, xifres o X (noms propis que hem dit que no comptaríem); 7, invents lingüístics; la resta, català. Però no crec que es puguin treure gaires conseqüències d’aquesta estadística, si som honrats. Va, sigueu honrats, que no vol dir ser pessimistes.
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
Bé, doncs, ho he fet. He fet l’esforç de comprovar l’afirmació, de prendre nota del que llegeixo cada dia sense voler. Ho he fet en un dia festiu més o menys normal meu, que en aquest cas ha transcorregut pels barris de les Corts, Eixample, Ciutat Vella, Gràcia i Sant Gervasi.
Deixant de banda les xifres i els noms propis, que he pogut comprovar que són si fa no fa un 50% del que llegeixo cada dia sense voler, ordenant-ho una mica per temàtiques i eliminant repeticions –que poden ser al voltant del 20% del total–, el 30% que queda i que he pogut recordar després d’un dia de fixar-m’hi una mica i de prendre alguna nota (sense esforçar-me per llegir res que en altres circumstàncies no hauria llegit i deixant de banda, per descomptat, el que he llegit volent) és això: Cada dia sense voler llegeixes l’equivalent a 4 pàgines, Light, Atención, Atenció, Sortida d’emergència, Salida de emergencia, El senyal acústic indica el moviment de la rampa, Emergència, Propera parada, Servei en proves gràcies per la vostra comprensió, Enllaç, Senyals de trànsit, Aigua potable, Gràcies per continuar estalviant aigua, Accés per l’escala, Acceso por la escalera, En aquest establiment està permès fumar, No fumeu, Prohibido fumar, No fumar, Llenci’l aquí, Narrativa, Historia, Art, Cap d’estació, Atenció al client, Atención al cliente, Cereals, Llet sencera, Sin sal como le gusta a tu corazón, Fuente natural de salud, Esto es la leche, Sin azúcar, Guàrdia urbana, Policia mossos d’esquadra, Abogados servicios jurídicos, Advocat, Auditores, Seguros, Viajes, Viatges, Hospital, Perruqueria, Peluquería, Optica (sic), Bar, Cocina japonesa, Restaurant, Buffet (sic) giratorio, Banco, Banc, Dipòsit a 6 mesos, Librería papelería, Llibreria, Camiser, Regals, Pelleteria, Lencería, Pastisseria, Panadería, Cerveseria, Droguería, Locutorio, Cos consular, Loterías y apuestas del estado, Podòleg, Café, Cafè, Cafeteria, Collection, Fotos, Mobles, Joier, Decoracion (sic), Outlet, Real Estate, Pizzeria, Mercat, Edifici, Edificio, Plats típics gallegocatalans, Farmàcia, Farmacia, Centro de específicos, Pàrquing, Parking, Motos, Taxi, Desvio (sic), Tallat, Pas restringit, Serveis, Servei d’emergències mèdiques, Ambulància, Transport sanitari col·lectiu, Concessionari oficial, Informa, Informació, Información, Matrícula oberta, Tours guided, Activitats d’estiu, Logistics & Mail, Suministros, Local en alquiler, Local de lloguer, Local en venda, Piso en alquiler, Pisos de lloguer, Pisos en venta, Pis en venda, Pisos, Habitatges, Despachos en alquiler, Despatxos de lloguer, Oficinas en alquiler, En venda, Se vende, Change, Cambio, Venda de cotxes, Els tenim tots, Rent a car, Tabac, Obert, Horari d’obertura, Propera apertura (sic), Horas, Hores, Minutos, Minuts, Laborables, Feiners, Festius, Construccions, Restauració integral d’edificis, Àrea blava, Carrer, Avinguda, Passatge, Passeig, Servicio, Escalera, Porteria, Entresuelo, Principal, Primero, Segundo, Tercero, Cuarto, Quinto, Sexto, Atico (sic), Sobreatico (més sic), Primer, Segon, Tercer, Quart, Cinquè, Escala, O tens el X de X o no saps el que et perds, On t’ho deixem?, El menjar de la mare per emportar, El jardí botànic respira!, Connecteu-vos amb el vostre compte de X, Final four hoquei patins, What are you doing?, Magnífico!, El romànic i la Mediterrània, Fundada a (sic) 1883, Fundada a l’any 1.924 (un altre sic), A prop teu, La casa de las ventanas, Felicidades al ganador de esta semana, Ellas les prefieren secos, Confíe en nosotros para mejorar su calidad de vida, La utilitat del buit, Mi novio es un ladrón, Descúbrelo en X, Wellcome to the X, Del 26 d’abril al 4 de maig, Sorteo extra, Cómpralo ya, ¡Super ofertas! aprovéchelas.
Més o menys ja és això: la pàgina, pàgina i mitja que correspon al 30% de les quatre pàgines que diuen. No sé si és un retrat fidel del que llegim cada dia sense voler, o de (determinats barris de) Barcelona, o del nostre món de pampallugues i reclams continus, o un reflex de tot plegat. Potser el que em crida més l’atenció, almenys a posteriori (i deixant de banda ara la crisi immobiliària, ben palesa), és la distribució entre idiomes, que les xifres són: de les 417 paraules del total, 95 són en espanyol; 20, ambivalents; 26, estrangerismes no castellans; 10, xifres o X (noms propis que hem dit que no comptaríem); 7, invents lingüístics; la resta, català. Però no crec que es puguin treure gaires conseqüències d’aquesta estadística, si som honrats. Va, sigueu honrats, que no vol dir ser pessimistes.
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
